Empobrint la ciència
Jaume Bertranpetit 19/12/2025 Catedràtic emèrit de ciències mèdiques i de la vida de la UPF
Fa anys que el sistema universitari i de recerca viu atrapat en una idea tan seductora com equivocada: que l’avaluació acadèmica serà millor si és perfectament “objectiva”. La recepta sembla clara: enumerar criteris, dividir-los en moltes parts i donar a cada una una puntuació exacta. Així, qualsevol persona —encara que no conegui el camp— podria aplicar el barem i obtenir un resultat. Precisió total. Objectivitat garantida. Objectivitat… en teoria.
Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi
Quan parlem d’avaluació acadèmica, però, no ens referim només a la valoració de les publicacions en revistes internacionals. Parlem d’un sistema que travessa tots els àmbits de la vida acadèmica: el reclutament i la promoció del personal investigador, l’accés a projectes competitius, l’avaluació de trajectòries professionals i la manera com es produeix i es valida el coneixement.
La realitat, però, és l’oposada a la promesa inicial. Aquesta obsessió per desglossar-ho tot està convertint l’avaluació en un exercici burocràtic i mecànic. Rúbriques infinites, caselles per omplir, decimals que pretenen mesurar allò que és qualitatiu per definició. I, mentrestant, el que és essencial desapareix: la mirada experta.
La bona recerca no es detecta sumant punts. Un treball valuós es reconeix perquè aporta novetat, solidesa, visió i profunditat. I aquests elements només els pot captar algú que coneix de veritat el camp, que compara i sap situar un resultat dins d’una tradició científica. Aquesta mirada no es pot substituir per una taula de puntuacions, perquè la qualitat científica no funciona com un full de càlcul.
La quantificació excessiva, a més, no és neutra: genera efectes perversos. Incentiva produir més, encara que sigui rutinàriament. Premia qui sap adaptar-se millor al sistema de punts, no necessàriament qui fa la millor ciència. I condiciona les pràctiques dels investigadors, que tendeixen a prioritzar el que és mesurable i ràpidament publicable en detriment de la recerca arriscada o de llarg recorregut.
A poc a poc, aquest model empobreix la ciència mateixa. Limita la llibertat intel·lectual i afavoreix la selecció de persones i treballs que s’ajusten als models prevalents, no pas als més innovadors. El resultat és un coneixement menys obert i amb menys capacitat d’afrontar problemes complexos.
Tot plegat ha conduït a una paradoxa: en nom de l’objectivitat, hem creat un sistema menys just i menys útil. Perquè una avaluació que no sap reconèixer el valor real del que està jutjant és una avaluació fallida, tant per a la comunitat científica com per a la societat. No es tracta de tornar a l’opacitat ni a decisions discrecionals. La transparència és imprescindible, però no exigeix convertir-ho tot en xifres; exigeix explicar com s’exerceix el criteri expert, no eliminar-lo.
Si volem un sistema universitari i de recerca que premiï la bona recerca i fomenti l’excel·lència, cal recuperar una evidència que el debat burocràtic ha volgut amagar: avaluar bé vol dir saber, ser expert. I saber no sempre es pot desglossar en puntuacions.
