De l'arab a l'Islam

 El 1989 vaig conèixer la Shifa i des de llavors he volgut aprendre àrab... Però la vida m'ho ha fet llarg. Ara que sembla que tinc un A1 aproximat, estic fent un A2 a l'Escola Oficial d'Idiomes de Terrassa i no tinc ni idea de com continuar.

Em pren un temps massa valuós. Val la pena?

De moment, les últimes setmanes -per puríssima coincidència i casualitat bussejant en les biblioteques del Miquel Àngel- he llegit

 

- The go-between, d'Osman Yousefzada, una biografia de l'autor des de molt petit, la comunitat paquistanesa a Birmingham els anys 80

-Dreams of Trespass (Rêves de femmes. Une enfance au harem), de la Fàtima Mernissi, sociòloga marroquina nascuda el 1940 i que va viure els primers anys de vida en un harem.

Anant a la mesquita a Birmingham, 1987. Cap dona a la foto.

Biografies infantils ben diferents, però bones introduccions paral·leles a un món que no té res d'occidental i tenim tant al costat. Qüestions de gènere, per a mi les més presents. En tots dos casos -cosa que dona mèrit a la visió de l'home.

L'harem imperial dels orientalistes: res a veure!

Pel Priorat celebrant 60 anys en família

Corrents, corrents, divendres 11 d'abril, principi de Setmana Santa 
amb tres cursos per deixar ben organitzadets 

i una visita inicial de l'avi Josep a l'audiòleg que em va tenir entretinguda una hora i mitja, 

corrents com una esperitada vaig aconseguir acabar de treballar molt poc després de les 3, 

fer la bossa i decidir què m'emportava en 10 minuts,

i arribar a la plaça Gispert a les 3:25 amb cinc bosses

per començar el viatge familiar regalat el 4 de febrer

d'un cap de setmana a l'Hostal Populetus de Poboleda, de l'11 al 13 d'abril.

Anem amb la Milena i l'Aniol directes cap a Porrera

parant i menjant amb els carros de l'Esclat de Vilafranca -i comprant alguna porqueria.

Quan hi arribem, el Miquel Àngel ens esperava dalt de l'ermita de Sant Antoni, on hi havia la paret construïda el 1995 -en aquell camp de treball després de l'aiguat,

en què vam poder muntar i assistir a un concert de Lluís Llach.

Nosaltres parem a la plaça Catalunya, ben bonica encara que grisa,

al costat de la riera que ho va inundar tot -avui fa tant temps-

i que va fer que hi anéssim.

Passegem una mica, veiem lo Teatret, controlem les claus 

que ens han de donar de l'hostal de Poboleda 

-sembla complicat i no ho serà tant.

Després pugem cap a l'ermita de Sant Antoni

-sense el Miquel Àngel, of course, però amb la seva foto

que m'ajudarà a recordar el tros de paret de pedra seca construït.

(Pendent recuperar papers d'aquell moment. 

Curiós que de 1992 a 1998 tots els records sembla que són

només dins meu. Poques fotos, pocs papers. 

O potser escampats per racons i amagatalls ara ignots. Per redescobrir)

Com tantes altres vegades, tots tres dalt de l'ermita ens ho passem bé, 

li donem la volta, mirem els forats ¿colomars? del pis de dalt de les cases,

gaudim de la vista sobre el poble, fem alguna foto...

I anem baixant.

Cap al cafè l'Antic passant per una botiga històrica de queviures

on em penediré no haver comprat res.

I d'allà a fer una volta pel camp de futbol de l'actuació de Lluís Llach

i nosaltres posant-hi les cadires, en aquell camp que recordava molt gran.

Després tornem per l'altra punta del poble, riu de Cortiella avall,

passant per la pizzeria on avui només serveixen per emportar

fins a Lo teatret, restaurant que satisfà totes les expectatives i més,

ben voltats des del nostre palco, ben tractats i ben menjats.

Molt bona manera de començar l'estada!

I encara millor que, després de fer el camí, 

Milena i Miquel Ángel, Aniol i Eulàlia,

la fonda Populetus també és molt més del que esperava,

cèntrica avall, al rovell de l'ou, dues habitacions i una saleta

amb pati interior, tot per a nosaltres; calefacció, bona dutxa

i tots els detalls. Només un terra de rajoles fredes

que em recorda les babutxes damasquines robades a Hamburg

i em fa pensar que sempre he de portar sabatilles. 

L'amo, Josep, una mica enganxifós, perfecte per al Miquel Àngel,

està jubilat i el relleu sembla difícil. 

Ens explica tot el que volem i ens ajuda tant com pot,

per ell sabem la festa del vespre amb una possible triunfita i un grup de cúmbia.

L'esmorzar de l'endemà, molt bo i complet. La dona que ens atén, insuperable.

I sí, dissabte ens llevem -molt ben dormida jo-

i anem cap a Scala Dei, d'on jo tinc un record vague bonic, però no emocionant

i també millora molt!

L'entorn és tan espectacular com recordava, enclotat amb un magnífic teló de fons.

La realitat virtual torna a superar expectatives i, gràcies a anar de la maneta de la Milena, 

crec que no em perdo quasi res, viatjant per diverses èpoques, un escriptori medieval, 

un taller de pintures, volant per damunt de la vall i mirant un carrer amb morts dalt del carro, 

la Pesta Negra de ben a prop...

Després, la visita real amb una guia que mereix una bona nota per part de l'Aniol -i meva-

amb uns apartamentets de 100m2 per als cartoixans!

Mentrestant, ens avancem i reservem en un restaurant del poble per no haver de buscar quan sortim.

(El Miquel Àngel i jo hi anem a peu, passejadeta entretinguda per mil detalls de natura en flor).

Primera mala decisió del viatge, però la plaça on som val la pena la llarga estada per una llarga espera

amb cants d'ocells de fons i una temperatura ideal. Millor època de l'any segur!

Tornem "a casa", fem migdiada i a 2/4 de 6 bastant exactes ens posem a jugar. 

Una bona estona combinant formes i amb el Pictionary.

Faltarien molts altres moments com aquest!

Ens avisen que La Closa estarà segurament plena, però amb la Milena hi anem a provar.

Efectivament, no queda res per al sopar i l'espectacle del vespre.

M'hi quedo jo mentre la Milena va a passejar, amb ganes de llegir el diari que sí que hem trobat

a ca l'Eva, la botigueta de davant l'església que sembla que ho té tot. Però encara no toca...

Arriba el Miquel Àngel, es va fent fosc i anem baixant.

L'Aniol ens ha reservat al bar que ho té tot en anglès i castellà 

i és d'un home del poble molt animat. 

Doncs molt millor del que es podia esperar: el Barça amb patates braves, frankfurt 

i pizza que ens acabem repartint.

Però fa fresqueta i a la fonda s'hi està més bé. Acabar el diari, impossible!

Segona nit no tan bona, però déu-n'hi-do. Nothing to complain about.

Repetim esmorzar amb fruita que recorda Tanzània (per bé) i València amb l'Anna Kurek (per mal),

bona fruita, bon pa amb tomàquet per emportar...

I adeu, família.

Cap a Ulldemolins, on ens liem una mica i apareix el mal humor.

Voltes per carrers i no gaudim gens de la visita d'un poble que crec que se la mereix.

(Comencem a comptar les hores per complir amb l'horari previst: tic-tac tic-tac.)

Nosaltres, cap a l'ermita pels camins insospitats que sembla que proposa google 

-una miqueta d'aventura que feia falta,

amb la sortida de to habitual.

Ben arribats a l'ermita, trobem un cau de mil persones que també van, com nosaltres, al Toll de l'ou!😯

Gràcies a la molt bona idea de girar l'itinerari, podem caminar sols

i gaudir al màxim d'un paisatge i unes vistes que s'ho mereixen.

Jo, cansada i peocupada per complir el temps, però tot es pot fer.

La caminada final pel barranc dels Pèlags, inesperadament tranquil·la.

La trobada amb milers de persones, suportable. 

L'aigua... No hi ha paraules. Meravelles per viure.

La tornada, sota control. 

(Com sempre: m'hauria agradat gaudir més en directe, as life goes on, 

aplicar la mindfulness, però deu-n'hi-do. Cal practicar!)

Baixada just tan llarga com podíem acceptar, arribada quasi a l'hora, 

unes quantes ampolles d'aigua recollides, per conservar el record si pogués ser.

I pitant cap a Maldà, al Centro, per dinar encara a una hora normal.

Com sol passar-me, la consciència de l'hora impedeix gaudir del tot de l'espai,

que és el millor. I mirar i remenar i estar-s'hi. El menjar, més o menys bé. 

L'Aniol menja superràpid i marxen amb el Miquel Àngel. La prioritat per a la família té un límit.

La Milena i jo, a les 4 i ben poc marxem. A les 5 i poc som a Manresa.

Màxima tranquil·litat, migdiada i dutxa.

I encara, un cineclub que no està malament. I una xerradeta amb orxata que fa acabar molt bé el dia.

Salut!

Hi falten les fotos.

Dahomey

 En l'any del viatge a Tanzània, un documental per recordar.

BJ, FR, SN, 2024, 68' Documentaire À partir du 25 septembre au cinéma Un film de Mati Diop Avec Gildas Adannou, Habib Ahandessi, Joséa Guedje Novembre 2021, vingt-six trésors royaux du Dahomey s’apprêtent à quitter Paris pour être rapatriés vers leur terre d’origine, devenue le Bénin. Avec plusieurs milliers d’autres, ces œuvres furent pillées lors de l’invasion des troupes coloniales françaises en 1892. Mais comment vivre le retour de ces ancêtres dans un pays qui a dû se construire et composer avec leur absence ? Tandis que l’âme des œuvres se libère, le débat fait rage parmi les étudiants de l’université d’Abomey Calavi.

On getting old

28th September 2024 - 2nd Novembre 2024

Yes, I will be turning 60 in a few months and I've started realizing a few things. 

I broke my wrist on 31st January this year 2024, got plastered on 3rd February, had to cope with the plaster for 6 weeks. Everything was ok after they took the plaster out. But then I was offered some rehabilitation sessions by the Health Department and I became very aware that my wrist was still hurting, that my ablity to grasp has become smaller, that my fingers are sore when I try to close them strongly.

Then, on 14th September I twisted my ankle 3 times because of my new sandals, which have a smaller sole

In the meantime, I became less and less confident when I drive at nighttime.

And I ordered (10th September) and started using my first pair of progressive glasses. (In July I had my first shorsightseeing glasses, thinking they would be enough.) This means learning how to use them.

Then, on 31st October, a nurse called me from my Health Centre telling me that I need to change my diet and eat daily a lot more dairy products (3 glasses of milk + yogurts + cheese). She didn't feel she needed to explain that this was connected to the results of the densiometry I had done on 12th September. There, they had already told me to eat more dry fruits, blue fish and green vegetables cooked. I have beginning of of arthosis on my knee and osteopenia on my back (lumbar, lowerback)

All and all, these are just small signs of getting old.

---

Segons l’OMS, l’osteoporosi és una malaltia del sistema esquelètic que consisteix en la disminució de la massa òssia, concretament és diagnosticada quan la densitat òssia és menor a 2,5. És aleshores quan el risc de fractures augmenta principalment en maluc, columna vertebral i canell per una major debilitat òssia. https://www.centrojuliafarre.es/ca/dietes/osteoporosi/ 

 

Quinze dies a Tanzània i un món mig intuït

Bon moment de l’arribada, quan no teníem visat perquè no ens havien contestat a la sol·licitud electrònica i en mitja hora l’encarregat ens ho va solucionar. Van recuperar la sol·licitud i ja ho vam tenir. Les diferències entre el Neolític i la Societat de la Informació són flagrants i visibles, però sembla que s’hi pot viure. Com empènyer un país sencer en la bona direcció, respectant tot el que no té cap sentit destruir?

Amb Emirates i passant per Dubai, arribem el dia 15 i l'Aniol, ja des de Manresa, havia tingut la magnífica idea d'anar a dormir a la península al nord de Dar es Salaam, perquè podrem veure platja pels dos costats. És un hotel barat i perfecte: l'hotel Totara.

Ens hi sentim molt ben tractats i és un inici genial. Passegem a les platges de cada costat. Ambient perfecte. Llàstima que ens foten una clavada de turistes perfecta: sopar peix i pollastre a la brasa en una terrasseta de la platja per 60€, i més que haurien pogut ser. Una estafa total. Però la gent jugant a futbol, la posta de sol i el mar Índic davant nostre són impagables.

Resulta que és la zona pija de Dar, amb ambaixades, delegacions i escoles internacionals.

L'hotel ens troba el que sembla el taxista perfecte, el Juma, que ens porta ràpid a l'aeroport, internacional i nacional, l'únic de Dar. Arribem al molt familiar aeroport d'Arusha i no ens costa gaire anar fins a l'hotel reservat, just al costat de l'estació des d'on hem d'agafar el bus cap a Loliondo l'endemà.

Tarda de descoberta d'Arusha -amb l'Aniol a plena marxa i jo estressada per tots els nois joves que ens volen acompanyar- canviant diners i anant al Museu d'Història Natural. Allà coneixem el Praygod, que ens ensenya una tortuga molt centenària i ens porta a sopar on no hauríem anat mai si no fos per ell, un lloc per a tanzans, fosc al principi, però ben normal. Tornem a dormir prou bé.

A les 6 agafem el bus per anar a Loliondo. 6-8 hores previstes, que en seran 9. Seient al davant de tot, millors vistes que ningú. Molta pols i molts sots i clots. Coneixem la Grace a la primera parada amb lavabo gratis gràcies a ella, carn torrada i xips, menú habitual dels bars de carrer. Pols infinita a la motxilla, fins a la tornada. Última parada a Wasso. Arribem la mar de tranquils baixant pel camí d'entrada a l'escola i ens rep l'Enjacki, the head teacher.

En el fons, què vol dir fer vacances? Vol dir no haver de pensar gaire què fas, o haver de decidir una sola cosa alhora. Vida lineal, sense tants enllaços, tantes bifurcacions i camins oberts. Quasi tot està ja decidit per tu. En el nostre cas, a més, no ens hem hagut de fer el menjar cap dia ni comprar-lo, quasi ni tan sols endreçar l’habitació. Tot i que ha estat un plaer immens tenir una habitació tan perfecta a Bright, amb espai ordenat per a tot, amb l’angle perfecte per llegir amb lot, amb una taula mínima, amb una porta de lavabo que no feia gens de soroll i permetia no molestar-nos durant la nit. I dutxar-nos quan hi havia aigua. I aconseguir rentar roba almenys un cop. Mínima gestió, màxima tranquil·litat. Fantàstic! 

A la tarda es fa una caminada a un poblat massai. Amb el mal record de la visita al poblat de Kènia 2017, quasi que no hi aniria, però és el que hi ha, i es fa. I va bé. Molt més real, aquesta vegada coneixerem molt més els massais per dins, de veritat. Els veurem arreu. Els massais estan molt escampats pel país, lluny de les seves terres, perquè busquen lloc perquè les seves vaques pasturin. Tots són prims i van vestits amb els seus quadres vermells (o algun cop verds o blaus). I alguns porten espasa!

I tastem el sopar, que cada dia serà igual, sempre molt bo, sempre arròs o espaguetis amb verdures talladetes molt ben cuites, de vegades alguna carn afegida, de vegades ous. 4, 5 o 6 cassoles per anar triant. Sempre síndria per postres.

L'endemà, diumenge 18 d'agost, se celebra la graduació de la class 7, que ja s'ha fet, però avui toca anar a l'església. Puntuals a les 11, tothom molt ben vestit, dones brillants acolorides. Jo, de roba, he portat blau fosc i gris i negre. A l'Àfrica, una bajanada! Res acolorit. Res que transmeti alegria.
I dues samarretes escandalosament catalanes que expliquen l'origen i de vegades fa vergonya portar. L'Aniol arriba tard perquè s'ha passat molta estona corrent buscant la cabra escapada que cal ofrenar. El sermó dura més de 40 minuts repetitius i avorrits, amb uns crits esparverants.

Religion in Tanzania: A Statistical and Cultural Overview. Introducció interessant, adequada. https://tanzania-specialist.com/blog/ En general, textos ensucrats,  informació correcta.

El diumenge s'acaba tranquil·lament, sopant en el menjador-corredor entre les dues habitacions generals per a voluntaris, un menjador que és el centre de la nostra vida aquí.

I dilluns comença el nostre (vergonyós) voluntariat de quatre dies. Vaig a la Middle class, que no són la Baby class ni la Pre-unit class. Tenen entre 4 i 8 o 9 anys. Tots amb els que jo parlo en tenen 5 o 6. H de corregir les frases i exercicis que han copiat, ajudar-los a trobar un llapis, esborrar els errors. Cadascú té una llibreta, en condicions diverses. Cadascú no té una cadira -seria un gran luxe. Comparteixen algunes taules massa altes i uns quants bancs llargs. Escriuen drets davant la taula, ben pocs asseguts, alguns sobre la taula. Trobar l'espai on posar la llibreta pot ser complicat. Trobar l'espai on corregir també ho és.

Dilluns ja ve la Grace i acordem l'excursió dalt de la muntanyeta mirant a Tanzània. La fem dimecres amb l'esperança de veure bèsties en llibertat, però l'àmplia vall que descobrim encara és un món massa civilitzat. Finalment podem estirar les cames! Molt entretinguda caminada amb la Grace i el Victor, dos massais instruïts presentant-nos la seva cultura.

Dimarts, dimecres i dijous combino la Middle Class amb class 4A, class 6 i class 7, fent sempre classes d'anglès, seguint un llibre amb les activitats molt marcades. Intento fer alguna explicació complementària, ben poques. Flipant amb el que saben els de la class 7. Dijous a quarts de vuit del vespre revisem l'últim examen preparatori de la class 7. 

Dimarts se'n van la Kalina i la seva iaia, l'Adrya, de Hawai. Relacions importants de 5 dies, quina bestiesa.  La gent de Bright que més hem conegut: Katharina i Ben(edikt) d'Alemanya, Kyoka del Japó, Fran(cisca) Brescia de l'Argentina; Mia dels EUA, de Maryland a Wyoming; Kalina i Adrya (Hawai).

Torno al menjador per sopar i jugar a Play in English, un joc italià que vull provar finalment després d'anys de tenir-lo a casa. I aquesta és la nostra activitat de comiat. Sense cap soroll per als nens, pensant que és un desgast emocional molt bèstia haver de dir tantes vegades adeu.

Divendres puntuals a les 5:30 h del matí marxem amb el 4x4 del Josep, conduint el seu amic mecànic. Anem molt bé, és molt bon conductor. Però a les 7:40 la roda del davant es deu enganxar amb una pedra, peta el junction block i la roda queda perpendicular a la seva posició. El mecànic s'hi posa ràpid i s'enganxa a una autobús per trobar la peça. "Tornarà al cap de mitja hora" que es fan passades les 10. El nostre avió surt a les 16:55 de Kilimanjaro Airport, que no és ni de bon tros el lloc familiar que havíem trobat a Arusha airport. I és mitja hora més lluny.

Perdem aquell avió per un quart d'hora i ens desesperem una mica, sobretot l'Aniol. Molt cansats. Sort n'hi ha de l'agradabilíssim bar de l'aeroport, que ens ajuda a prendre'ns les coses amb calma. Tenim diners. Tot té solució.

Hem pagat 300 € extres a consciència pel viatge en 4x4 i acabem pagant-ne 300 més per l'avió en business classe que aconseguim agafar a les 10 del vespre. A mitjanit tornem a ser a Dar!

A les 7 del vespre hem trobat Ba ba jay family home, triat perquè és a prop de l'aeroport i té molt bones crítiques. Decisió encertada! Hi dormim d'una a set del matí i ens recuperem del cansament.

Abans de les 7 del matí, en què ens donen un magnífic esmorzar, ja ens espera el Mansoor, d'African Pangolin Safaris, que ha estat el corresponsal de l'Aniol des de fa mesos i serà el nostre guia fins al final. Li paguem en efectiu els 2.380 € que em feien mal a la butxaca.

I comença el safari. Continua i augmenta la vida a la carretera. Moltes (massa) hores. Conduint per l'esquerra. El triangle vermell d'accident: branques verdes arrencades directament de l'arbre.

La vida al carrer, a la carretera que no ho sembla. Veure passar fusteries, llits de fusta massissa preciosos, capçaleres folrades; gardens amb plantes felices de viure en un clima tan bo, a la vora de la carretera; bars cutrillos i foscos, amb parets velles de pintura desgastada pel temps; escoles i infants amb uniforme, sempre contents quan s’adonen que hi ets i et saluden; dones enfeinades que treballen, que fan trenes o donen el pit, o venen quatre coses; dones tranquil·les i relaxades, que xerren davant de casa, sempre assegudes -no cal estar dret. Dones que seuen per rentar la roba amb tres bugaders al davant, i freguen i esclareixen assegudes també; i cuinen assegudes, i freguen els plats des de terra, i no s'aixequen per ensenyar als fills o per donar-los de mamar.

Ha estat sobretot un viatge de molta carretera, amb vistes com aquí: a trip to Nyerere National Park, Tanzania, February 2022
Entre els 200 i els 1600 metres d'altitud, tot clima equatorial, però déu-n'hi-do les diferències. El jersei, sempre necessari els vespres a Loliondo, i no només allà.

A normal wide load, an abnormal wide load. "Our fleet comprises a range of abnormal vehicles capable of transporting just about any single or multiple loads up to 250 tons." https://raphaellogistics.co.tz/abnormal-transport-2/

Visitarem tres parcs nacionals, seguint les seves regles, tot establert públicament. Sembla molt diferent de les conservancies de Kènia. El primer dia arribem a Mikumi, on l'estada és molt agradable, com ho seran totes. Restaurant just al davant de la nostra caseta. Hem vist ràpid la primera girafa, abans d'entrar al parc.

El millor de cada parc natural. Mikumi: endreçadet, tot a lloc. Ruaha: les fantàstiques vistes sobre l’ample riu i els hipopòtams. L’elefant que no em va deixar fer la migdiada a l’hora. Nyererere: els lleons. L’espai d’intimitat d’elefants i micos, entrant en la seva vida sense molestar. El pitjor de tots tres: les hores de buscar sense veure quasi res. El pitjor del safari: les hores de carreteres i camins. Bon resum en global: la descoberta del país en vehicle, mai abans valorada, però és que és un país transparent i les finestres del cotxe et deixen entrar en la vida de tantíssima gent...

https://www.tanzania-experience.com/blog/the-toothbrush-tree/

Resumint, la gent que fa safaris no és simpàtica, no saluden ni comenten (els que ho fan són els guies, ells sí que s'ho passen bé). S'assemblen més als buscadors de bolets que als excursionistes o als caminants de natura. Un objectiu i res més.

L'Aniol porta el pes del viatge com a jove en el seu prime time que diu que és. Jo m'hi arrepenjo per comoditat i semblo molt més inútil del que soc, comptant diners i en qüestions de gestió. Visca saber aprofitar la comoditat!

Un viatge que pot ser l’últim d’aquestes dimensions i magnituds? Cansada de tants canvis de llits i d’espais? No han estat gaires dies, però m’han deixat una mica marejada.

Coses del context

Paraules del suahili
Pole pole = esplaet
Mambo
Jambo
Polisi
Pancha = puncture
Shule = die Schule (domini alemany 1880-1920). Domini britànic 1920-1961. Independència des 1961.
Ofisi = office. I les de la samarreta de l'Aniol.

Una mica d'economia. https://theconversation.com/maize-prices-in-kenya-and-malawi-have-soared-but-tanzanias-havent-economists-explain-why-235811

Pel que sembla, Julius Nyerere va ser un grandíssim líder: a més de socialista i no alineat, va saber retirar-se a temps, deixar que els polítics següents fessin les coses al contrari de com les havia fetes ell, i construir una identitat de país, per sobre de les múltiples comunitats religioses i les diferències ètniques. Els tanzans estan contents de ser qui són. Molt per descobrir encara. Només la qüestió massai és bèstia: fer-los fora dels seus llocs habituals, denegar-los el dret de vot, tot per promocionar el turisme, no sembla normal.

Itinerari a googlemaps