dimarts, 23 d’octubre del 2012

Vida professional i sociològica després de la tesi

HORROR VACUI
  • Aquesta defensa té més pinta de final que de principi de res (una vida professional somiada i impossible), més pinta de mort que de naixement. Final d'una vida organitzada al voltant d'una tesi, de trobar informació, de donar sentit a les coses. I pot passar...
  • Convertir-me en una mare obsessionada
  • Convertir-me en una dona transparent de mitjana edat, esperant només la jubilació
Però també tinc coses clares al davant, pel meu honor, pels meus pebrots:

dijous, 18 d’octubre del 2012

Més lectures per a després de la tesi... o mai


25.01.2010
In dem Essay-Bändchen "Wir Lebenskünstler" tritt Zygmunt Bauman dem Verdacht entgegen, dass mehr Wohlstand zu mehr Zufriedenheit führt. (Bild: Deutschlandradio / Bettina Straub)In dem Essay-Bändchen "Wir Lebenskünstler" tritt Zygmunt Bauman dem Verdacht entgegen, dass mehr Wohlstand zu mehr Zufriedenheit führt. (Bild: Deutschlandradio / Bettina Straub)

"Leben ist eine Kunst"

Zygmunt Bauman: "Wir Lebenskünstler" Suhrkamp Verlag, Berlin 2010, 206 Seiten

Wir können eine durch Geld und Konsum beförderte Zufriedenheit für uns als Ziel bestimmen, aber dauerhafte Glücksgefühle lassen sich damit nicht erlangen. Der Essayist Zygmunt Bauman befragt Klassiker der Philosophie zu ihren Botschaften. 
"Ob es uns passt oder nicht: Leben ist eine Kunst" - schreibt Zygmunt Bauman, und aus seiner Feder ist das keine Phrase. Der in Polen geborene Soziologe und Philosoph, der weit über 80 Jahre alt ist, will nach wie vor genau wissen, was die Menschen in den hochentwickelten Gesellschaften antreibt, limitiert und ängstigt. In dem Essay-Bändchen "Wir Lebenskünstler" tritt Bauman dem Verdacht entgegen, dass mehr Wohlstand zu mehr Zufriedenheit führt. Dem (dezent) kapitalismuskritischen Auftakt folgen alltagsnahe, humorvolle und zugleich hochgradig gebildete Reflexionen auf die maximal widersprüchlichen und minimal berechenbaren Existenzbedingungen in der "flüssigen" Moderne. Bauman skizziert den frappanten Preis des Glücksstrebens, ohne dem Pessimismus zu verfallen. Rhetorisch oft brillant, verbindet er wissenschaftliche Gegenwartsanalyse mit Weisheit und Warmherzigkeit.

"Wir Lebenskünstler" untersucht in lakonischer Kürze den aktuellen Zustand des Individuums im Kapitalismus. Bauman stellt den überragenden, selten kritisierten Status des Glücks in den Mittelpunkt, um den Widerspruch zwischen den gigantischen Selbstbestimmungsmöglichkeiten und der frustrierenden Wirklichkeit von Zwang und Unsicherheit aufzudecken: "Erfüllung gibt es nur noch im Doppelpack mit Ungewissheit."

An der Erkenntnis Robert Kennedys orientiert, dass das Bruttosozialprodukt alles verzeichnet "bis auf das, was das Leben lebenswert macht", fleddert Bauman mit erlesener Häme Auswüchse der Konsumgesellschaft. Er konfrontiert die flüssige, sich permanent selbst verwandelnde Moderne samt Light-Beziehungen, Mode-Narreteien, Kunst-Hypes, Chancen-Lotterie und Gier mit konservativen Werten, bleibt aber den zur Flexibilität verdammten Menschen verbunden. Laut Bauman tragen sie Verantwortung für sich, weniger für den Lauf der Welt: "Nicht aus freier Entscheidung sind wir heute alle Künstler, sondern weil uns ein universelles Schicksal dazu macht."

Indem Bauman Nietzsches Konzept vom "Übermenschen" Paul Ricoers Philosophie des Anderen gegenüberstellt, deutet er seine eigenen Präferenzen an. Er liebt die Liebe, die Bindung, die Schönheit, die Güte; Übermenschen gilt eher seine Verachtung. Aber Bauman ist kein Ethik-Apostel oder Heilkundler für Modernitätsschäden, er ist ein lustvoller Denker. Seine Essays überzeugen durch Komposition und Feintuning. Ohne Anbiederung kommt der Stilist in wenigen Zeilen von Seneca auf MySpace und von der "Financial Times" zu den Klassikern der Soziologie. Auch akute Lebensführungsschizophrenien bereiten ihm keinerlei Formulierungsnot: "Abends brauchen wir Viagra, am nächsten Morgen die Pille danach ... "

Tatsächlich ist "Wir Lebenskünstler" ein Buch, in dem jede Menge diffus Gewusstes und Bekanntes über die Gegenwart pointiert ausgesprochen wird. Die Lektüre macht Spaß, weil man sich ständig auf der Höhe des Gedankens wähnt (wenn nicht höher) und doch dauernd etwas lernen kann, weil hier einer, ohne hochtrabend zu werden, aus der Fülle von Jahrzehnten und Bibliotheken schöpft. Und was ist mit dem Glück? Schlussendlich gibt Bauman einen (wiederum) lakonischen Tipp: "Das Dasein für andere ist dem bloßen Existieren weder an Macht noch an 'Wirklichkeit' überlegen, es ist lediglich besser."

Über den Autor: Der Soziologe und Philosoph Zygmunt Bauman wurde 1925 im polnischen Posen geboren. Er lehrte ab 1954 in Warschau, emigrierte 1968 nach Israel und war zwischen 1971 und 1990 Lehrstuhlinhaber an der britischen University of Leeds. Weltweit bekannt wurden seine Studien über den Zusammenhang von Moderne und Totalitarismus. Bauman, der die Postmoderne-Diskussion beeinflusst hat, beschäftigt sich seit langem mit den ungewissen Lebensverhältnissen in der von ihm sogenannten "flüssigen" Moderne. Ihm wurde unter anderem 1998 der Theodor-Adorno-Preis verliehen.

Besprochen von Arno Orzessek 

Zygmunt Bauman: Wir Lebenskünstler. 
Suhrkamp Verlag, Berlin 2010,
206 Seiten, 14 Euro

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Gestió de les emocions... Se'n pot aprendre?

Dels records i la nostàlgia, què en faig?

L'Aniolí recordant l'últim tristíssim dia de Renaixença, que els vaig anar a buscar tots dos per la porta del darrere i tot plorava per dins. Després vam anar a la dentista del CAP Catalunya. Avui, tornant a la dentista, l'Aniol hi ha pensat i ha dit que aquell lloc no li agradava gens. Per sort, ara és en un lloc diferent, al CAP Bages.
Després, a tres quarts de tres, anant a escola, hem trobat el Milos i l'Otis que anaven cap a la Renaixença. L'Otis ha estat molt content de veure l'Aniol. El Milos ha fet una cara més normal, que potser volia dir: "hauries d'estar venint amb nosaltres i no anar-te'n a un altre lloc" o potser no volia dir res més que el temps passa. Ja està fet. L'únic que cal és oblidar-ho? On ho guardo? Què en faig?

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Potser sí que és veritat, que el Cardús no en sap gaire, de llengües

Li hauré d'explicar jo per què són importants les llengües oficials? No m'ho puc creure.

Sant tornem-hi

Sant tornem-hiSant tornem-hi XAVIER BERTRAL
La independència, per anar bé, a més d'emancipar-nos d'Espanya ens hauria de deslliurar de fal·leres que han ocupat les nostres vides, sovint fins a l'ofec. D'entre totes, la de la llengua és potser la més notable. De la taverna a l'acadèmia, aquest país s'ha enderiat parlant d'això del català, ha viscut el seu mal de llengües amb dolor, ha estat emmetzinat per una verinosa llengua, n'ha narrat la guerra, ha especulat sobre el fantasma de la seva mort i n'ha discutit tots els noms. N'hem estudiat l'horitzó, el futur, l'ètica, la normalitat improbable, els drets, l'ecosistema, la ideologia i el conflicte. No n'hauríem de perdre la passió, però sí l'obsessió.
ERA MÉS QUE PREVISIBLE, doncs, que amb l'acceleració dels temps polítics tornéssim a parlar de llengües. Ara l'esca de l'escàndol han estat unes declaracions del secretari general d'ERC, Oriol Junqueras, que ha donat per fet que l'espanyol seria llengua oficial en una Catalunya independent. I, encara que potser va passar més desapercebut -tot i haver excitat de no dir la bancada dels diputats del PP-, el president Artur Mas, en el seu darrer discurs de política general, ja havia recordat que "el castellà també és patrimoni de Catalunya [...] i, a més, un patrimoni estimat". La reacció ha estat immediata i plural, com ha de ser en un país complex, obert i lliurepensador com el nostre. Des del "risc explosiu" que ha vist Gabriel Bibiloni en el supòsit de l'oficialitat de l'espanyol, passant per les posicions també crítiques de Miquel Strubell -ell suprimiria la noció de "cooficial"-, o la de Vicent Partal -alertant del perill d'una Catalunya ucraïnesa-, passant pels matisos de Bernat Joan i l'"oficialitat asimètrica" i fins als raonaments favorables a l'oficialitat com els de Joan Pujolar, que enllacen amb els articles publicats a l'ARA el gener i febrer passat per Eduard Voltes.
TOT I QUE s'ha discutit l'oportunitat -i denunciat el suposat oportunisme- de reobrir la discussió a poques setmanes d'unes eleccions, a mi em sembla que, a més d'inevitable, el rar i sospitós hauria estat que precisament ara no en diguéssim res. A més, m'agrada aquest tarannà del país, tan poc donat a la prudència i sempre disposat a assumir de cara els riscos més grans. Sobretot, si sabem aprofitar l'oportunitat per revisar el debat a fons, a la vista dels nous escenaris: el supòsits, la terminologia, els objectius, els resultats... I, en aquest sentit, cal demanar que a més de les veus individuals autoritzades, també s'expressin els que treballen a la trinxera: Òmnium, la CAL o la Plataforma per la Llengua... Què no donaríem ara mateix per poder escoltar el parer de Martí Gasull sobre la qüestió?
LA MEVA OPINIÓ poc experta es pot resumir en aquestes consideracions. Una, penso que la lògica de les llengües i els seus usos desborda les regulacions formals, i encara més les grans declaracions a les cartes magnes. Per tant, dubto que el català quedés realment més ben protegit per una oficialitat en exclusiva, igual que no crec que la promesa d'una cooficialitat amb l'espanyol porti més castellanoparlants a l'esperança d'un estat propi. Dues, crec que l'escenari sociolingüístic actual hauria d'obligar definitivament a estudiar la qüestió des d'una perspectiva multilingüe i no a estar encara atrapats en el vell bilingüisme. Tres, lleis a banda, considero que el gran desafiament és convertir el català en el catalitzador eficaç d'una vinculació afectiva amb el projecte de país just i pròsper que justifica tota l'aventura independentista. I quatre, hauríem de ser prou espavilats per superar per elevació les diferències actuals sobre els estatus de les llengües a Catalunya.

POTSER ÉS UNA INSENSATESA, però faig la meva proposta. El català, és clar, llengua pròpia i comuna del nou estat; cap llengua oficial -una categoria fosca per a una cosa tan viva com una llengua-, i un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Llibre potser interessant

Coses d'haver fet una tesi, que t'ha motivat a anar més enllà, a interessar-te per altres qüestions, a sortir de la meva closca...


  • Date de parution: 20/09/2012
  • Editeur: Seuil
  • EAN: 9782021081527

Résumé du livre : Pourquoi l'amour fait mal

Tout le monde a fait dans sa vie l’expérience de la souffrance amoureuse, s’identifiant parfois aux héros ou héroïnes de la littérature, de madame Bovary aux personnages de Jane Austen. Pourtant, si le mal d’amour a toujours existé, il y a une manière spécifiquement moderne d’aimer et de souffrir de l’amour, que le livre d’Eva Illouz entend comprendre et éclairer. À partir de nombreux témoignages et d’exemples issus de la culture populaire, elle dresse le portrait de l’individu contemporain et de son rapport à l’amour, de son fantasme d’autonomie et d’épanouissement personnel, ainsi que des pathologies qui lui sont associé : narcissisme, incapacité à choisir, refus de s’engager, évaluation permanente de soi et du partenaire, psychologisation à l’extrême des rapports amoureux, tyrannie de l’industrie de la mode et de la beauté, marchandisation de la rencontre (Internet, sites de rencontre), etc. Tout cela dessine une économie émotionnelle et sexuelle propre à la modernité qui laisse l’individu désemparé, pris entre une hyper-émotivité paralysante et un cadre social qui tend à standardiser, dépassionner et rationaliser les relations amoureuses. Un grand livre de sciences sociales sur le destin de l’amour dans les sociétés modernes.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Història d'una tesi... i problemes que li veig

2001-2004
Lectures i més lectures. Visca el marc teòric!

2004-2005
Disseny del treball de camp. Guió de l'entrevista.

2005-2008
Entrevistes.

2005-2009
Elaboració i mil vegades modificació de les hipòtesis

2005-2010
Transcripció de les entrevistes

Juny 2010
Inici de la redacció de la tesi d'acord amb les hipòtesis, canviant totalment l'estructura anterior.


PROBLEMES QUE VEIG ABANS DE LA DEFENSA
  • A primera vista: cites mal digerides i no reformulades.
  • A primera vista en l'anàlisi de dades: massa cites potser no rellevants.
  • A primera vista en la redacció: queda clumsy, poc fluïda, escolar, no agradable.
  • Gran qüestió filosòfica-metafísica: he mantingut sempre la perspectiva sociològica?
  • Amb l'excusa de la panoràmica: molt descriptiu i poc explicatiu?
  • Enfocament pseudoqualitatiu massa vegades tractat quantitativament. La representativitat analítica m'aguanta?
  • Sóc massa deutora dels marcs teòrics de SLA i itineraris laborals... de vegades no me n'escapo.
  • Faig un salt endarrere, brutal i poc justificat, de l'organització de classes socials de Bourdieu i Castelló (dominants i dominats) a l'organització marxista clàssica (nova i vella classe mitjana; classe treballadora; classe alta). Es nota que no m'hi sento còmoda.
  • No explico els quadres. Apareixen i potser no s'entenen. Són la justificació del que dic, però la relació no es veu. No queda clar d'on surten i com es justifiquen ells mateixos.
  • Tècniques d'anàlisi poc sofisticades (quadrets molt didàctics i visuals, amb poca capacitat d'anàlisi?)
  • Tractament molt desigual: per què coi presento tot l'itinerari de les persones en el camp acadèmic si no té una relació directa amb els seus usos de l'anglès? No presento tampoc ben bé els envits del camp.
  • De fet, tampoc presento ben bé els envits del camp empresarial.
SI MAI EN FAIG UN LLIBRE
  • Ús de la cometa simple en molts fragments. Eliminar? Controlar al màxim negretes, cursives, cometes simples i dobles.
  • Majúscules o minúscules: viquipèdia? gràfic? taula?
  • Homogeneitzar les sangries.
CANVIS DESPRÉS DE LA DEFENSA... ABANS D'ENTRAR-LA A TESEO
  • Substituir totes les cometes dobles per cometes dobles iguals. Així m'han quedat homogeneïtzades.
  • Substituir els 14 casos de quatre punts suspensius per tres. Correcte!