Educació i vida

http://relajaelcoco.prosite.com/122953/990566/home/yorokobu-infographics-2012  

COSAS PRÁCTICAS:

1. Ordenar el lavavajillas.
2. Gestionar el dinero.
3. Interpretar la información bancaria.
4. Arreglar un enchufe.
5. Un mejor apego entre el colegio y la vida diaria.
6. Cocinar.
7. Plantar verduras.
8. Arreglar una bicicleta.
9. Desenvolverse mejor en el mundo real.
10. Aprender a llevar los números de una casa (quizás la actual crisis inmobiliaria sería inferior).
11. Primeros auxílios, plantas medicinales, ecología...
12. Hacer la declaración de la renta.
13. Redactar un buen CV.
14. Coser.
15. Cambiar la rueda del coche.

CONÓCETE A TI MISMO:

1. Enseñar que cometer errores es la única manera de crecer.
2. Ayudar a encontrar mis pasiones aunque estuvieran fuera del curriculum.
3.  Me gustaría que la enseñanza hubiera sido divertida.
4. Me gustaría haber aprendido más de mis compañeros, sus puntos de vista y sus experiencias.

ECONOMÍA

1. Aprender a emprender.
2. Economía y empresa, para aprender desde pequeños cómo funciona el mundo.

MATERIAS:

1. Presentar en público.
2. Conducir.
3. Inglés.
4. Mecanografía.
5. Creación de contenidos: fotografía, vídeo, audio...
6. Habilidades digitales.
7. Ortografía y gramática.
8. Bailar.
9. Cantar.
10. Tocar instrumentos.
11. Cómo conocer gente.
12. Manejarse en las redes sociales.

ACTITUDES:

1. Pautas para una vida sana: alimentación, deporte, vida activa...
2. Ética, inteligencia emocional para ser más felices de adultos.
3. Reflexión, debate, trabajo en grupo.
4. Dejar de educar en masa para centrarse en las cualidades específicas de cada individuo.
5. Aprender de verdad y no que me enseñaran a memorizar datos que olvidaba después del examen.
6. No tener miedo al ridículo.
7. No conformarse.

Estas son las conclusiones, seguro que tú tienes muchas más. Te animo a que las escribas en esa pestañita que viene aquí abajo, dónde pone COMENTARIOS...
Gracias
http://pedagoliver.blogspot.com.es/2012/11/que-te-hubiese-gustado-aprender-en-el.html

By Yorokobu.

Dels cinquanta als vint anys... i tornada

El retrovisor

SÍLVIA SOLER | Actualitzada el 06/02/2015 19:42

• Reduïr font

Hem quedat per sopar tots tres. Tots tres som en Miquel, en Jordi i jo. Ens vam conèixer a primer de carrera i vam compartir cotxe durant cinc anys, centenars de viatges anant i venint de Badalona a Bellaterra. Ens posem al dia de les feines respectives, ens preguntem per les famílies i acabem -com evitar-ho!- recordant els vells temps universitaris. En Jordi recupera la imatge d’aquell Dos Cavalls atrotinat que havia estat del seu pare i que, miraculosament, va aguantar tota la carrera. Hi feia un fred terrible, era incòmode i no corria gaire, pobret. Les finestres estaven partides per la meitat, en horitzontal, i quan entràvem a l’autopista i el cotxe es posava a 90, la meitat inferior s’aixecava, com si fossin uns alerons, i entrava una ratxa de fred gèlid i un vent polar. Aleshores en Miquel -que era i és un gran cinèfil- cridava: “ ¡Aeropuerto setenta y sieeeete! ” Érem a l’any vuitanta i aquella pel·lícula que va marcar època encara era un referent ben pròxim. Després, en Miquel ens trasllada al matí de desembre que vam aparèixer tots amb les cares llargues i vam connectar la ràdio del cotxe sense dir res. Encara no ens ho podíem creure: un boig havia assassinat John Lennon. Vam fer el viatge en silenci, potser per primera vegada. I, finalment, acabem evocant el matí del 24 de febrer de 1981. L’endemà del cop d’estat. Ens havíem trucat per saber si anàvem a la facultat i vam decidir que sí. Volíem ser periodistes, no? Amb la por al cos, vam arribar a l’Autònoma. El campus era ple de grups de gent que s’apinyaven entorn d’un transistor. Els informatius explicaven que Fraga Iribarne s’havia alçat i havia demanat als colpistes que li disparessin. “Prefiero morir con honra que vivir con vilipendio ”, recitem tots tres de memòria. Els professors feien una primera anàlisi d’aquells fets que s’acabaven de produir i ja sabíem que eren històrics. Nosaltres escoltàvem excitats, desitjant viure moments com aquells a la redacció d’un diari. Repassem noms de professors i companys, anècdotes divertides. Riem com bojos. En acabar, el trajecte del restaurant a casa dura a penes deu minuts. Però tornar dels vint als cinquanta és un viatge molt més llarg. Vaig deixant anar els records com qui deixa caure engrunes de pa, per si mai em costa trobar el camí de tornada a aquell espai lluminós i estimulant de la joventut. L’espurneig que desprèn es va afeblint a mesura que m’acosto a l’estança espaiosa i confortable, però força més ensopida, de la meva maduresa.

Sobre les tècniques quantitatives

Per què s’equivoquen les enquestes

EMPAR MOLINER | Actualitzada el 04/02/2015 19:14

•  El recomano 26
  25 Comentaris
• Ampliar font Reduïr font

Poso l’olla de llenties al foc quan sona el telèfon. Com que estem en alerta FangaCat (cota de neu en zona Fanga) l’agafo, no fos cas que toqués evacuar. “Bon dia, li truquem per fer-li una enquesta sobre el seu municipi, si fos tan amable. Serien només vuit minuts...” La veu és tan resignada i demostra tanta endurança que no sé dir que no i accepto. Mentre l’olla fa xup-xup, repasso l’article que vostès llegeixen. “Voldríem saber si està satisfeta amb la població on viu”, fa la noia a l’altra banda del fil telefònic. Li contesto que molt satisfeta, perquè justament m’agafa que acabo de fer l’amor i estic contenta i optimista i relaxada i descontracturada. “Quina és la seva opinió sobre la poda de l’arbrat?”, em pregunta. Ostres. La poda de l’arbrat. La poda de l’arbrat... Jo diria que no en tinc queixa. “Em sembla memorable”, li dic. I ella s’ho escriu a l’ordinador i pregunta: “Aleshores, del zero al deu quina puntuació li posaria?” Emocionada pel moment li dic que un deu. Ella apunta que un deu i continua. “¿Coneix l’alcaldessa de la localitat?”, em demana. “No”, contesto. “¿No sap com se diu?”, pregunta. “No”, contesto. “I quina puntuació li posaria del zero al deu?” Si jo fos una persona coherent, li diria que, com que no la conec, no li puc posar cap puntuació, però com que tinc l’olla al foc i estic repassant l’article que vostès llegiran li dic que un deu. Hunter Thompson, quan repassava articles, no tenia l’olla al foc. “Un deu, perfecte”, mormola ella. “Quin és el principal problema de la localitat on viu?”, em pregunta. El principal problema... El principal problema... Com que no em surt res dic: “El terrorisme islàmic i els parterres”. I ella apunta que el terrorisme islàmic i els parterres. Aquesta és la principal raó per la qual les enquestes s’equivoquen. Perquè pregunten a éssers com jo (o vostè).