Els processos innovadors als centres d’Infantil i Primària són,
afortunadament, molt diversos i complexos. Alguns afecten a la totalitat
de l’escola –al seu projecte educatiu–, mentre d’altres es
circumscriuen a l’espai de l’aula. N’hi ha que capgiren radicalment el
cor del currículum i d’altres que solament modifiquen les estratègies
d’ensenyament i aprenentatge i alguns aspectes de la gestió i la vida
quotidiana del grup classe.
En les darreres visites que he realitzat a alguns centres que es
podrien qualificar d’innovadors –públics i privats concertats– he
observat tres tendències de canvi comunes que cada vegada estan prenent
més cos.
1. La primera fa referència a la
concepció i organització integrada dels continguts, amb p
ropostes interdisciplinars i globalitzadores. Sens dubte, l’opció estelar és el
treball per projectes,
amb plantejaments més oberts o més tancats, amb un major o menor
protagonisme per part dels infants, i amb una temporalitat rígida o
flexible. Aquesta opció metodològica suposa una nova manera d’entendre
la cultura escolar, d’acabar amb el saber fragmentat i encotillat, de
conversar amb l’entorn i amb diverses persones, i d’utilitzar una gran
varietat de fonts i recursos educatius, més enllà del llibre de text.
Una manera de treballar que també comença a fer forat en alguns
instituts.
2. La segona tendència de canvi té a veure amb la
mescla d’alumnes de diferents graus
per a la realització d’activitats al llarg del dia. En alguns casos es
barregen els infants de cada cicle i, en d’altres, el centre s’organitza
en tres comunitats: la dels petits, la dels mitjans i la dels grans.
Aquests nous agrupaments enriqueixeen les interaccions entre els alumnes
i permeten disposar de més docents en un grup per atendre millor la
diversitat. Això sí, sempre que els especialistes també assumeixin la
funció tutorial. També sovintegen altres fórmules de convivència entre
alumnes de diferents edats com les comissions mixtes o els apadrinaments
o acompanyaments dels alumnes més petits per part dels alumnes de graus
superiors. I és saludable que això sigui així, doncs fins ara la
institució escolar –tret de les escoles rurals– era l’únic espai social
on les persones de diferents edats no es barrejaven. Sens dubte, una de
les tantes anomalies educatives.
3. I la tercera tendència de canvi gira al voltant de
l’espai.
És prou sabut que la normativa relativa a la construcció dels edificis
escolars és molt restrictiva i antiquada perquè no s’adequa a les
exigències renovadores de l’escola del segle XXI. Ara bé, també és
evident que els equips docents fan mans i mànigues per transformar i
adaptar els espais escolars –amb moltes limitacions, és clar– als nous
aires innovadors. D’aquesta manera,
es tiren parets i les aules s’amplien,
i es modifica la disposició de les taules i del mobiliari escolar per
tal de facilitar diferents agrupaments, així com la conversa,
l’experimentació i la recerca. Els passadissos s’omplen de vida amb
racons i ambients d’aprenentatge on els alumnes poden llegir un conte o
una poesia, manipular tota mena d’objectes, resoldre un enigme,
consultar les notícies del dia, orientar-se en un mapa o recrear-se amb
qualsevol mena de producció artística o literària. I els patis, amb
l’objectiu de trencar l’horizontalitat i la fredor d’uns espais clònics i
deshumanitzats, s’omplen de vida amb la introducció de bancs, arbres,
muntanyetes, cabanyes, horts, basses i altres elements i espais
d’aventura, descoberta i aprenentatge.
La innovació, òbviament, és més que tot això. Però aquesta tríada, en
la mesura que s’enriqueixi i es consolidi, marca sens dubte un horitzó
força esperançador.
