El pare que et va matricular Classe d’anglès
LLUÍS GAVALDÀ
No sé per què et porto a classes d’anglès. Fa més de
tres anys que hi vas, un dia a la setmana, en una acadèmia caríssima on
tinc ben clar que només jugueu. Cada cop que et pregunto què heu fet, en
anglès per comprovar els avenços, em contestes, sempre en català, que
heu escoltat cançons i heu ballat. Jo, intentant amagar el meu
emprenyament, et dic si heu parlat en anglès en algun moment i tu em
contestes ben ofès que esclar que sí, que tota l’estona. Però jo no m’ho
crec. Ni tan sols quan la professora, aquesta noia anglesa tan
refotudament jove i expansiva, se m’atansa a la porta i de manera
discreta em felicita pel nivell d’anglès del nen i per la seva actitud a
classe. Esclar, penso, què m’has de dir! No em diràs pas que no foteu
ni brot i que només estic llençant els diners.
I és
que jo tinc la prova irrefutable que les classes no serveixen. Ho noto a
casa, quan posem la televisió i malgrat poder veure els dibuixos en
dual, deixo que els vegis doblats, no fos cas que et perdis l’argument
tan elaborat del capítol. Ho noto quan de sobte intento tenir una
conversa amb tu en l’idioma de Shakespeare i desisteixo mandrosament al
cap de trenta segons perquè em dius “No t’entenc”. Ho noto quan et
compro un altre llibre traduït del Capità Calçotets, malgrat saber
positivament que quan la tieta te’n va regalar un en anglès aquest
estiu, te’l vas cruspir en un parell de dies i vas dir que t’havia
encantat. Ho constato quan anem al cinema i tot i tenir l’opció de veure
la pel·lícula en versió original, trio la versió doblada per no haver
de passar-me tota l’estona traduint-te les frases que no entens, o
encara pitjor, inventant-me la traducció perquè jo tampoc he entès el
que acaben de dir.
I és que en el fons, no tinc pas
cap necessitat ni obligació de donar-te oportunitats perquè comprovis
que l’anglès no és sols una assignatura per aprovar sinó una eina
preciosa i quotidiana per poder obrir els teus ulls curiosos al món, per
entendre diferents maneres de pensar i de sentir, de riure i
d’emocionar-te. Què coi! Jo només sóc el teu pare, no el teu mestre, i
prou feina tinc treballant com un desgraciat per pagar, per exemple, les
classes d’anglès, aquesta única hora setmanal d’immersió sepultada
entre vuitanta de desconnexió total. Una classe caríssima que, per culpa
de la senyoreta i teva també, clarament no serveix de res.
