Les set intel·ligències. Ara arriba la pedagògica.

Cap persona no és millor ni pitjor que una altra ni tampoc igual. El que ens converteix en humans és que som únics. Cadascun de nosaltres ho és. Així que ja podeu riure de qui digui que aquest o aquell és més llest que aquell altre... Llest per a què? Qualsevol talent no és sinó capacitat d’adaptació a un entorn sempre canviant: intel·ligència. Per això, Howard Gardner m’explica que no podem parlar només d’una. Hi afegeix, a més, que cada cultura, cada persona, entén aquesta teoria –totes les teories– a la seva manera. I com més envelleixes, més difícil et resulta adoptar idees noves i més fàcil adaptar-les a les que ja tenies. Per això, pensar que saps t’envelleix; i voler saber et manté sempre jove.

Per què va qüestionar que la intel·ligència és el que mesuren els tests?
Perquè jo era científic i feia ex­periments i, quan mesurava la ­intel·ligència de les persones, descobria que algunes, per exemple, eren molt bones solucionant un problema, però molt dolentes a l’hora d’explicar-lo.
I si hi havia persones diverses, també hi havia d’haver diversos talents?
I vaig dedicar 400 pàgines a descriure set tipus d’intel·ligència: lingüística, logicomatemàtica, musical, espacial, cinèticocorporal, interpersonal i intrapersonal.
Per què no, a més, la culinària o la mística o la teatral o l’ecològica?
Perquè no compleixen els requisits. I espero acabar demostrant, a més, que hi ha una intel·ligència naturalista, una altra de pedagògica i una altra d’existencial, que ens mena a plantejar-nos preguntes transcendents. Però no més.
Avui les escoles plantegen els programes segons aquestes intel·ligències múltiples.
Jo no m’adreçava als pedagogs; van ser ells els primers d’interessar-se per la meva teoria.
Per què?
Perquè comprovaven cada dia a les aules que les categories de ximple o llest no cobreixen la diversitat del talent humà. I, per tant, que els tests d’intel·ligència no mesuren realment les nostres capacitats.
La seva teoria també era còmoda per consolar els que treien males notes.
Se’n va abusar al principi, no es va comprendre bé. A Austràlia, l’administració la va manipular per explicar que hi havia grups ètnics que te­nien intel·ligències diverses a d’altres.
Quin perill!
En aquest punt vaig començar a preguntar-me per l’ètica de la intel·ligència i per quines persones considerades triomfadores i genials en la política, les finances, la ciència, la medicina o altres camps feien coses dolentes per a tothom i sovint ni tan sols bones per a ells mateixos.
Aquesta és una pregunta filosòfica.
Però jo sóc un científic i vaig iniciar un experiment a Harvard, el Goodwork Project, per al qual vaig entrevistar més de 1.200 individus.
Per què hi ha professionals excel·lents que són males persones?
Vam descobrir que no n’hi ha. En realitat, les males persones no poden ser bons professionals. No arriben a ser-ho mai. Potser tenen alguna perícia tècnica...
Hi deu haver lectors pensant en algunes...
Doncs són un problema de percepció. Hem comprovat que els millors professionals són sempre ECE: excel·lents, compromesos i ètics.
No pots ser excel·lent com a professional, però mala peça com a persona?
 No, perquè no assoleixes l’excel·lència si no vas més enllà de satisfer el teu ego, l’ambició o l’avarícia i, per tant, et compromets amb objectius que van més enllà de les teves necessitats per servir les de tothom. I això exigeix principis ètics. Si no en tens, potser pots arribar a ser correcte en el teu àmbit, però no excel·lent.
Resulta tranquil·litzador saber-ho.
No tant: els més joves avui reconeixen la necessitat d’ètica, però no ara al començament de la carrera, quan necessiten donar cops de colze per situar-se. Veuen l’ètica com el luxe dels que ja han aconseguit l’èxit.
“Senyor, feu-me cast, però no ara”.
Com sant Agustí, en efecte, i aquesta mateixa mirada estreta portava alguns estudiants i professionals cofois a ser el que considerem iner­cials, és a dir, a deixar-se portar per la vida i treballar, perquè és el que toca després de la universitat, i abans anar a la universitat, perquè és el que toca després de la secundària...
Sense il·lusió, la vida es queda en obli­gació.
I d’altres són transaccionals: compleixen el mínim i només pel títol, com d’altres compleixen a la feina només pel sou, però sense interessar-los de debò el que fan: limiten el seu interès i dedicació i són mediocres en tot.
No descobreixen algun dia una cosa que els interessa realment?
És un dels motius de les grans crisis de la maduresa, quan s’adonen que només hi ha una joventut. Un altre és la falta d’estudis humanístics: filosofia, literatura, història del pensament...
Quina alegria! Algú les troba necessàries...
Pots viure sense filosofia, però pitjor. En un experiment amb enginyers del MIT vam descobrir que els que no havien estudiat humanitats quan arribaven als 40 i 50 eren més propensos a tenir crisis i depressions.
Per què?
Perquè les enginyeries i estudis tecnològics acostumen a fer-te una sensació de control sobre la teva vida en el fons irreal: et concentren en el que té solució i en les preguntes amb resposta. I les trobes. Quan descobreixes amb la maduresa que en realitat és impossible controlar-ho tot, et desorientes.
A quin país va influir més la seva teoria de les intel·ligències múltiples?
A la Xina van editar centenars de títols sobre intel·ligències, però les van entendre a la seva manera: volien que el fill únic fos el millor en totes.
Doncs no es tracta exactament d’això.
Cada societat i cada persona entén el que vol entendre. Com més gran et fas, més difícil és adaptar la teva vida a un descobriment i més fàcil adaptar el descobriment còmodament al que ja creies que era la vida. Per això, vaig a classe amb alumnes joves.

PSICOLOGIA

Revolució emocional

El concepte d''intel·ligència emocional' està penetrant cada vegada més en àmbits com l’educació, el món sanitari -a través de la psicologia i les neurociències- i el món laboral.

Un boom emocional. La intel·ligència emocional guanya cada cop més terreny

Hi ha indicis que des de mitjans de la dècada del 1990 vivim una nova revolució arran de la publicació del llibre de Daniel Goleman Intel·ligència emocional. Parlem de la revolució emocional. Són un prova d’aquest boom emocional la multitud d’estudis i publicacions que s’han fet els últims anys relacionats amb les emocions en el camp de la psicologia o el creixent interès per estudiar el cervell emocional des de la perspectiva de les neurociències.

També ho és que la intel·ligència emocional s’hagi començat a aplicar no només en les organitzacions, sinó també en el món de l’educació, un sector que cada vegada va prenent més consciència de la importància de desenvolupar les competències emocionals dels nens des de ben petits.

L’obra de Goleman, publicada el 1995, ha tingut tal impacte que ha provocat que en els últims vint anys la intel·ligència emocional hagi aparegut a les pàgines dels principals diaris i revistes de tot el món i fins i tot ha sigut portada de la revista Time. Des de llavors aquest psicòleg i periodista nord-americà s’ha convertit en un fenomen allà on va i els seus llibres figuren a les llistes dels més venuts.

Què és? Intel·ligència emocional: conèixer i gestionar emocions

La intel·ligència emocional no té una única definició, sinó que és un concepte que està en constant revisió i cada autor hi aporta els seus matisos.

(...)

Tot i que Goleman va ser qui va popularitzar el concepte, en realitat cinc anys abans Peter Salovey i John Mayer ja l’havien utilitzat en un article científic a la revista Imagination, Cognition and Personality. Aquests dos psicòlegs nord-americans, doncs, van ser els primers a proposar un model d’intel·ligència emocional que consistia a saber gestionar i diferenciar les emocions, i d’aquesta manera poder dirigir millor els nostres pensaments i, com a conseqüència d’això, també les nostres accions.

Amb els anys han fet diverses revisions del concepte, que estructuren al voltant de quatre preguntes que ens hauríem de fer per arribar a ser emocionalment intel·ligents. Com estic? Com em vull sentir? Per què em sento d’aquesta manera? I què puc fer per sentir-me com em vull sentir?

Goleman es va basar en el treball de Salovey i Mayer, però feia una proposta més àmplia que incloïa altres competències emocionals. A més de conèixer i gestionar les pròpies emocions, per al periodista i psicòleg la intel·ligència emocional també consisteix en el fet de saber motivar-se, de ser empàtic i d’establir relacions.

En resum, una persona emocionalment intel·ligent és la que pot reconèixer, expressar, regular i utilitzar les emocions pròpies i també les dels altres, i a la qual tot això li serveix per adaptar-se a les diferents situacions que li planteja la vida, per aconseguir els objectius que es marca i per sentir-se bé.

Quan apareix? La controvèrsia de ‘The bell curve’, bon caldo de cultiu

El llibre de Daniel Goleman apareix en un moment en què s’havia generat un gran escàndol a causa d’un altre llibre, titulat The bell curve, en què els professors Richard J. Herrnstein i Charles Murray intentaven demostrar que la “capacitat cognitiva” o coeficient intel·lectual, que mesuraven amb tests d’intel·ligència, era un bon indicador per predir aspectes tan diversos com el salari, els comportaments antisocials o la competència per ser pares. En la seva obra, Herrnstein i Murray vinculaven poca intel·ligència amb pobresa i atur i, d’altra banda, molta intel·ligència significava feines ben remunerades i més salut.

A partir d’aquesta premissa asseguraven que les persones intel·ligents tendeixen a ser de classe alta, tenen més prestigi, feines més ben pagades, es casen amb persones del seu estatus social i, per tant, tenen més possibilitats de ser felices. En canvi, les persones poc intel·ligents, que a més identificaven amb els de raça negra, tendeixen a pertànyer a la classe baixa, a no tenir estudis i, per tant, a aconseguir una feina precària o a quedar-se a l’atur i a relacionar-se amb parelles del seu nivell social. Per tot plegat, consideraven Herrnstein i Murray, ho tenien més complicat per ser felices. I, per acabar-ho d’adobar, asseguraven que aquesta situació pràcticament era inamovible i que no valia la pena invertir-hi diners.

El llibre va generar tal controvèrsia que es va arribar a parlar de la guerra de The bell curve. Va ser en aquest ambient que es va publicar l’obra de Goleman, en què el periodista i psicòleg contrasta la intel·ligència emocional amb la intel·ligència clàssica i fins i tot arriba a assegurar que el coeficient emocional acabarà substituint el coeficient intel·lectual. I encara fa una afirmació més important: que les competències emocionals es poden aprendre i, per tant, tothom és susceptible de ser emocionalment intel·ligent.

Situació actual. Tot i el creixent interès, arriba a un ínfim percentatge de població

A vegades associem la intel·ligència al fet que a una persona li vagin bé les coses. Però això no té per què ser així. Perquè ni a totes les persones intel·ligents els van bé les coses ni s’ha de ser especialment intel·ligent per viure bé i tenir benestar. Segons Goleman el coeficient intel·lectual no és un bon indicador per saber si tindràs èxit a la vida o no, perquè el 80% depèn d’altres factors, molts dels quals són de caràcter emocional.

És per això que l’interès per l’educació de les emocions cada vegada és més elevat, de la mateixa manera que creix el nombre de programes per desenvolupar aquest tipus de competències, especialment entre els més joves.

En els últims anys a l’estat espanyol han sorgit iniciatives interessants com la del govern de les Canàries, que des del curs passat ha implantat a primària una assignatura sobre educació emocional i creativitat. A Castella-la Manxa també ja forma part del currículum, a Extremadura s’ha creat una xarxa d’escoles amb intel·ligència emocional i la Diputació de Guipúscoa ha format milers de mestres perquè la puguin transmetre als seus alumnes.

A Catalunya el Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica (GROP), de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Lleida, fa anys que també posa en pràctica el que anomenen “efecte taca d’oli”, formant mestres i altres tipus de professionals des de fa gairebé tres lustres gràcies al postgrau en educació emocional. No obstant, encara es pot parlar només d’un 5% d’escoles catalanes amb un programa específic d’educació emocional. Queda molt camí per recórrer.

Ofensiva conservadora i dones

Vestit, cervell, actitud

“La moda és més que un vestit: es tracta de cervell i actitud”. Heus aquí la frase que clou els anuncis d’una moda de la qual segurament haurem de parlar bastant, la “moda musulmana” o “moda modesta”, llançada per una firma molt coneguda i que aparentment ja fa estralls al món occidental. Elegantíssimes noies que només ens mostren la cara, les mans i els peus, cobertes pel hijab, ben tapadetes. Ens ho temíem: no es tracta només d’un vestit, sinó de capteniment; ara toca ser modestes, discretes, invisibles, que ja esteu tenint massa protagonisme. Les modes són en realitat models de comportament, reflex d’una ètica, i per tant un instrument de manipulació de les persones. Estratègies que canvien de direcció i d’estil i per això mateix són encara més eficaces i alhora més perilloses. Les dones en som víctimes propiciatòries, perquè sovint estan pensades per mantenir la nostra submissió justament a partir de la nostra col·laboració entusiasta.

Aquesta nova moda no dissimula, juga amb les estratègies de sempre, des d’una ètica explícita. Rabat, fa pocs dies. Assisteixo a una taula rodona en què una analista marroquina parla de la situació de les dones al seu país. Ho fa amb ironia i s’agraeix, perquè el que diu és terrible. Segons la seva explicació, s’està implantant al Marroc una ideologia totalment misògina. Les dones són un perill, i cal tenir-les ben controlades i fora de l’àmbit públic. I per quina raó? Doncs perquè tenen una sexualitat potent i desenfrenada, que els homes no poden resistir. L’atracció que exerceixen les dones, segons diuen, és de tal naturalesa que creuen que un home i una dona no poden compartir un despatx a menys que siguin parents, mare i fill, o germans, o que estiguin casats. Altrament qualsevol catàstrofe pot ser imminent. Resultat al carrer: cada vegada més dones totalment amagades sota vels negres, en els quals ni els ulls són visibles.

Veient el que passa a bona part del món musulmà podem pensar que tenim sort, que a Occident hem superat aquesta etapa i que la nostra sexualitat ja no fa por a ningú ni necessita ser reprimida. Ben al contrari, s’exposa contínuament al cinema, a la publicitat, arreu. El cos femení ja no és pecaminós en l’ordre simbòlic; el desig sexual ha deixat de ser un estigma vergonyós per convertir-se en joc, espectacle o negoci. Ja era hora! Quin descans poder viure per fi en una cultura permissiva, que reconeix la innocència de les pulsions més elementals.

I, amb tot, una segona mirada ens revela la gran manipulació a la qual està sotmesa també entre nosaltres la sexualitat femenina, com segueix sent utilitzada per mantenir les dones en els seus papers tradicionals. Ara ja no és mitjançant la repressió, la demonització, la culpa. Ben al contrari: és per l’exaltació d’una feminitat desinhibida que s’exhibeix, que es presenta com un atot guanyador en qualsevol situació. Però que exigeix una atenció constant, la conversió activa en objectes de plaer. És a dir, una vegada més, viure en funció de la mirada aliena i disposades a la submissió.

Em direu que això és preferible a l’horror de l’enclaustrament, de la marginació, i hi estic d’acord, però és també una manera més subtil, i per tant més difícil de combatre, de mantenir-nos en el lloc de sempre, no per imposició sinó per voluntat pròpia. El neoliberalisme ha difós una actitud de submissió imperceptible i acceptada alhora: no m’hi obliga ningú, sóc jo que decideixo, l’argument que s’utilitza per defensar la prostitució o l’acceptació del control masculí en moltes noies. Nosaltres decidim, però ¿hem pensat si ho fem d’acord amb els nostres interessos? No deu ser que ens han menjat el coco, sense que en siguem conscients?

Estem enmig d’una gran ofensiva conservadora que es manifesta de moltes maneres i ja hi ha moltes tornades enrere, com la moda de l’ apego o dels alletaments a voluntat de la criatura. Formes totes elles de convèncer les dones perquè considerin que, després de tot, el seu desig correspon a la intimitat, l’abnegació, la invisibilitat. Que és molt cansat lluitar constantment en un món tan hostil i, finalment, s’està prou bé a casa!

Sabem avui que al segle XII les barcelonines eren més lliures i respectades que al segle XIV, per exemple. La igualtat no està mai aconseguida per sempre, és una feina de cada dia, i quan no avança, tendeix a retrocedir. I hi ha molts interessos al món que es beneficien de mantenir les dones sotmeses i absents de l’espai públic, acusades de totes les maldats i ben amagades, sense ser cap obstacle al poder masculí.