Els colors de la tardor a les fagedes, una follia

MAPA PROVISIONAL DE FAGEDES DE CATALUNYA

D'acord amb la wikipèdia (text adaptat), el faig és relativament rar a Catalunya, però és la vuitena espècie més abundant, amb més de 36 milions de peus i la segona espècie caducifòlia més abundant, després del roure martinenc. Les fagedes es concentren al Ripollès (10 milions de peus), la Garrotxa (fagedes de Milany o Barretó o Bonvac, la Salut, la Grevolosa i d'en Jordà), Osona, la Vall d'’Aran i el Berguedà, tot i que també n'’hi ha a l'’Alt Empordà, al Montseny (la Selva i el Vallès Oriental) i fins i tot al Solsonès (a l'obaga de la serra de Busa, a la part nord), al Pallars (fageda de Malpàs) i als Ports (Montsià).^[6]

Caminada cap al castell de Milany al Bisaura i fageda del Barretó o Bonvac

   Anem a la serra de Milany amb la intenció de travessar la fageda de Bonvac i arribar-nos fins a un cim característic del Bisaura, el Castell de Milany situat dalt d'un contrafort rocós. 

    Estem a la subcomarca del Bisaura que està situada al nord de la comarca d'Osona, fent frontera amb el Ripollès i està formada pels municipis de Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Montesquiu, Sora i Vidrà. 

    Aquest terreny, aïllat de la Plana de Vic, formava part del Ripollès en una primera divisió comarcal del 1932, mentre que el 1990 va passar a ser de l'Osona. 

   Passat Santa Maria de Besora, en el punt quilomètric 9,2, trobem a l’esquerra, senyalitzat, el camí del castell de Milany. El seguim durant uns 4,5 kilòmetres per una pista en força mal estat, fins arribar al mas de del Barretó i la seva capella on deixem el cotxe.

   Un cop passada la masia del Barretó, hi ha una cruïlla amb un pal indicador, prenem el camí del mig indicat com camí del Castell de Milany i del morro del Quer. 

  Deixem uns metres la pista, per acostar-nos al Morro del Quer on tenim unes vistes impressionants sobre la vall de Llaers on veiem el castell del mateix nom al fons de la vall 

   Entrem a la fageda del Bonbac o del Barretó, el camí és una catifa de fulles 

   Situada a l’obaga del Puig de Sant Jaume, a la zona de Llaers, una de les fagedes més importants de Catalunya, comparable i del mateix nivell que les famoses fagedes d’en Jordà (Santa Pau, a la Garrotxa) o de la Grevolosa (Sant Pere de Torelló, a Osona). Deia Ramon Vinyeta en el seu llibre Els arbres monumentals de Catalunya (1985) d’aquesta fageda: “Dotzenes d’exemplars monumentals, d’un perímetre superior als 4 m. i amb alçàries per damunt dels 30 m., arrelen als faldars del Puig de Sant Jaume, formant la ben dita Fageda de Bonbac”.

  Travessem la riera de Milany. I arribem al pla de les Basses on i ha la Masia de Milany. Deixem enrere la masia i ens enfilem pel Pla del Castell fins arribar al peu del cim rocós on hi ha les restes del castell. El voltem pel peu fins trobar el camí d’accés a dalt del penyal. El Castell de Milany és un cim característic del Bisaura, amb una alçada de 1526 metres. Antigament era un punt molt important per la seva situació estratègica. Veiem fins al Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat vers migdia. Per l’altra banda Cadí, Puigmal, Bastiments i el Canigó lleugerament emblanquinats.
  Les restes del castell de Milany es situen a 1.525 m en un roquer al terme municipal de Vidrà , al límit amb Vallfogona de Ripollès. Trobem cites del castell en documents de l’any 962, com a castell pertanyent al comtat de Besalú. Les poques restes que queden avui responen a la reconstrucció del segle XIII. Amb la recent restauració s’han afermat les parets i elements que resten drets i s’hi ha bastit una miranda. Vèrtex geodèsic i taules d’orientació. Segurament fou aixecat en l’avenç militar de finals del segle IX, i el seu terme comprenia els actuals municipis de Vallfogona i Vidrà amb totes les seves parròquies, i també, tal volta per agregació posterior, el terme de Llaers amb el seu petit castell. Els primers senyors de Milany foren els comtes de Besalú, que el governaren a través del seu vescomte. El castell es va abandonar a finals del s. XIV, quan va perdre la seva funció defensiva.
  Tornem pel mateix camí amb la intenció de fruir de nou del passeig per la fageda ara ja amb la llum de la tarda. A l’altra banda de la fondalada ens sorprèn la vista de la balma obrada dels Fleus

   En Ramon Vinyeta, en una de les seves publicacions "El Vidranès" (Ed. Celblau. Torelló, 1986) diu: "A la serra de Milany, a les proximitats de la masia del propi nom, del terme municipal de Vidrà, però en terme de Llaés, es troba un grup de balmes troglodítiques, essent les principals la balma del Teixidor, la del Burbau, els Fleus, la Baumassa i la Baumeta. Tenen un interès remarcable ja que persones que hi van néixer encara viuen en l'actualitat. Concretament, la balma del Teixidor, la més notable, espaiosa i confortable, fou habitada fins l'any 1952, i els testimonis fotogràfics que en posseïm són abundosos i de gran interès. És possible que mil anys enrere fos un poblat ibèric-troglodita, del qual en som descendents els que vivim en aquestes comarques".
 Les primeres ombres del capvespre cobreixen les valls quan acabem el recorregut.

Més informació :

http://imaginemes.entorno.es/wordpress/wp-content/uploads/2015/06/febrer-2012.pdf

 http://www.viatgespedraforca.cat/2012/10/els-colors-de-la-tardor.html

La utilitat del que estudiem

      David Cirici     05/12/2015                        Hormones, guix, etcètera

I això per a què serveix?

Hi ha una pregunta típica que els fills fan als pares o els alumnes als professors: ¿per a què serveix estudiar això? Per a què serveix estudiar la Guerra dels Trenta Anys? ¿O les idees d’un filòsof que va viure fa dos mil tres-cents anys? ¿O els versos dels trobadors? El meu amic Benet els contesta que per a res. Que servir, el que se’n diu servir -com ara una roda per rodar, un punxó per punxar o un llum per fer llum-, no és la seva finalitat. I que, posats a filar prim, res serveix per a res, sinó simplement per anar fent, que és el que fem els humans sobre el planeta.

A mi també m’atabala la pregunta. Crec que, en poc temps, s’ha instal·lat entre els nostres estudiants una idea perversa en relació a la utilitat dels coneixements. La crisi ha servit d’excusa per advertir als estudiants que s’han de preparar per al futur. Això està bé. De passada, els hem dit que dels seus coneixements en depèn la carrera que estudiaran. Això també és cert. Però també els hem fet veure que, dels estudis que facin després, en dependran l’èxit, els diners que guanyaran i, finalment, la seva felicitat. Des d’aquesta visió tan simplista, és fàcil percebre que l’anglès i les matemàtiques proporcionaran més èxit, més diners i més felicitat que no pas el llatí i la filosofia.

Aquesta manera de veure les coses no és només simplista, sinó també absolutament falsa. El coneixement té més a veure amb la felicitat que amb els diners. Ni Parmènides, ni Newton, ni Darwin, ni Einstein pensaven a aconseguir muntanyes de diners per ser feliços. Això encara no ho han entès els que es pensen que només el capitalisme i la competència asseguren el progrés. Són aquells que estan interessats a fer dels nostres centres d’ensenyament un centre de formació d’empleats submisos per a empreses antigues i avorrides.

Per a què serveix estudiar Parmènides, els déus egipcis o els versos dels trobadors? Doncs per aprendre coses sobre les pors humanes, els dubtes, les il·lusions, les misèries, la bellesa i l’amor. Per descobrir que una mateixa cosa es pot imaginar o percebre de moltes maneres. I per aprendre a apreciar la creativitat i la imaginació. En la terminologia dels utilitaristes: per competir amb èxit amb els que no en saben res i treballar en empreses més avançades on la gent pugui pensar coses noves.