A Europa, els carrers porten noms de persones. Un detall significatiu per a un poble amb història, que té referents i els honora
XAVIER BOSCH |
Un respecte per Europa. Entre l’allau d’euroescèptics, els antieuropeus
d’aquí i d’allà, les amenaces de Trump, l’agressivitat
desestabilitzadora de Putin, el Brexit, que ha agafat tothom a
contrapeu, i el paper d’estrassa que estem fent amb els refugiats
sirians, “el futur de la Unió Europea és imprevisible”. Així de
contundent va ser, aquesta setmana, el president del Consell Europeu,
Donald Tusk. Poca traça d’un home que ens volia advertir d’uns riscos i
ens va posar la por al cos. Precisament, en aquests mesos crítics és
quan el Vell Continent hauria de doblar l’aposta pels seus valors i la
cultura que el fonamenta. Recordo un breu assaig de George Steiner, Una idea d’Europa,
en què vaig trobar quatre pensaments que em van obrir els ulls, quan la
crisi econòmica tot just començava a treure el nas. Deia, d’entrada,
que la idea de Europa es concentrava en els cafès, els llocs on
s’intercanvien les idees i es provoquen tertúlies per discutir a favor i
en contra. Al cafè s’hi va a conversar més que a beure. Explicava, des
d’un vessant més geogràfic, que el nostre és un continent caminable, amb
un paisatge civilitzat, sense deserts ni grops impossibles de superar.
Un relleu amable sense obstacles per al progrés. Steiner demostrava,
també, que els pobles d’Europa venim d’Atenes i de Jerusalem, és a dir,
de la raó per una banda i de la fe per l’altra. Però allò que més em va
colpir va ser que em fes notar que, a Europa, els carrers porten noms de
persones. Un detall significatiu per a un poble amb història, que té
referents i els honora. La seva contraposició era clara amb l’enreixat
impersonal de la Sisena Avinguda amb el carrer 42. Avui comença la
cimera de Malta, amb caps d’estat i de govern. Que ho tinguin clar:
davant del dubte sobre Europa, la solució és més Europa.
