A mesura que s’acosten els 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín i de tot el bloc soviètic sembla com si d’aquestes tres dècades n’estiguessin emergint tendències psicosocials que res o ben poc tenen a veure amb el conformisme neoliberal i populista dels temps. Que 250.000 persones omplissin l’esplanada de Letna de Praga fa unes setmanes exigint la dimissió del primer ministre txec Andrej Babis -pels seus negocis bruts amb l’empresa Agrofort- no ha passat per alt ni als think tanks ni als analistes. Sobretot tenint en compte que allà mateix, a Letna, el novembre del 1989 la dissidència encapçalada pel dramaturg Václav Havel va donar el cop de gràcia al règim comunista. Letna mai no s’havia tornat a omplir. Semblava com posseïda per un miratge d’autocomplaença capaç d’evaporar qualsevol brot dissident al llarg de l’última dècada del segle XX i de les dues primeres del XXI.
La vida política txeca havia quedat reduïda a un joc d’intercanvis en què els protagonistes eren actors que mai no van tenir l’ètica liberal o socialdemòcrata que s’esperava d’ells. El comunisme havia estat substituït per un sistema parlamentari que, tot i la incorporació a la Unió Europea entre el 2004 i el 2006, tenia com a objectiu garantir interessos oligàrquics més que no pas fomentar valors morals i cívics. Un desgavell rematat per la Gran Recessió del 2008, que va fer encara més difícil la consolidació democràtica. Una situació davant la qual Jiri Pehe, l’home de màxima confiança de Havel, no es va estar de dir que la República Txeca, i potser tota l’Europa de l’Est, s’arrossegaven en una mena de democràcia a mig fer. O potser a mig acabar. Per això -tornem-hi- que a l’esplanada de Letna hi hagin anat 250.000 persones a cridar que el primer ministre Babis és un corrupte que cal fer fora representa tot un símptoma. Noves generacions que han descobert que al final del comunisme no es va fer net, i que per això un antic apparàtxik com Andrej Babis -que el 2011 va crear l’Aliança de Ciutadans Descontents- ha pogut disfressar-se de liberal-socialdemòcrata aficionat als negocis bruts.
Ni Budapest ni Varsòvia
Veient Letna de gom a gom a finals de juny, alguns analistes han cedit a la temptació de preguntar-se si la situació podria evolucionar cap a un populisme nacionalista que enfili al poder ultres com Viktor Orbán a Hongria o Jaroslaw Kaczynski a Polònia. Si alguna cosa ha fet sempre diferent Praga de Budapest o de Varsòvia és el gruix de la cultura democràtica que sempre ha volgut preservar la societat txeca. Orbán enyora el dos terços de l’imperi perdut el 1918 i els paramilitars de la Creu Fletxada ocupant carrers el 1944, i l’imaginari de Kaczynski és el de la Polònia autoritària del general Pilsudski d’entreguerres. A Praga, Tomas Garrigue Masaryk va ser un demòcrata pare de la pàtria i Eduard Benes l’home que es va enfrontar primer a Hitler i després a Stalin. I la Primavera de Praga del 1968 va sacsejar tant Europa com l’URSS.
Tanta i tanta gent al juny a Letna potser té a veure amb els canvis que també es detecten i emergeixen al país germà-veí, Eslovàquia, que una setmana abans del rebombori contra Andrej Babis havia donat la benvinguda a Zuzana Caputová com a primera presidenta activista-feminista. Caputová va sortir escollida amb el 58% dels vots en un país on el nacionalisme havia ofegat la democràcia pràcticament des del trencament de Txecoslovàquia el 1993. Una dada que cal no perdre de vista a l’hora de fer prospeccions.
