dimarts, 11 de febrer del 2020

El sistema educatiu i nosaltres, ens entenem?

 La travessia del desert

Fa setmanes que visc en un alegre desconcert. Arribo a casa, o consulto el mòbil, i sé que no m’espera cap disgust terrible dels que m’han assetjat des de fa set anys. Els disgustos tenien a veure amb la vida acadèmica del menor d’edat a càrrec número 2 (MEC), que feliçment s’ha reorientat. I no li’n dono la culpa, al MEC. Però sí part de la responsabilitat, no ens hem d’enganyar. Ni tampoc als centres escolars. Tot i que no deixo de donar-los-en. Ni deixo de penjar-me la llufa del que em toca a mi de pífia, i alhora no és exactament això. Qui més hauria de rebre és el sistema educatiu que és sord, cec i mut davant de certes situacions.
I és just que reconegui que durant aquests set anys ho he passat fatal. Que obrir la porta de casa sabent que em tocaria preguntar on era, què feia el MEC i si havia estudiat o anat on el feien estudiar, ha sigut una gran marranada. I que no cal. Que hi hauria d’haver plans A, B, C i fins a la Z per a les famílies amb algun MEC que no acaba d’encaixar en els motlles del pastís acadèmic. I això que el MEC tampoc ha resultat un cas gravíssim, però així i tot, any rere any, ha suat la cansalada per acabar el curs de la manera més digna.
Ha sigut el que vaig batejar com una guerra de baixa intensitat. No em puc imaginar com deu ser el dia a dia de les famílies amb algun MEC amb situacions realment complicades. Dels de Guerra Mundial d’Abast Nuclear.
Per fer-hi front he hagut de ser jo mateixa qui activés els plans alternatius: reforç escolar, psicopedagoga, més reforç escolar, milions de reunions de tutoria, tones de xerrades amb el MEC, trilions de litres de mal rotllo combinat amb bon rotllo, canvi de centre escolar, quinze mil estratègies diferents (ara el deixo que s’estavelli, ara hi estic a sobre, ara el porto al Saló de l’Ensenyament, ara que hi parli sa germana...). I, evidentment, tots aquests extres els he hagut de pagar de la meva butxaca. Igual que els massatges que he hagut de fer-me per descontracturar la meva carregada esquena.
Alguna cosa grossa falla perquè un MEC espavilat, intel·ligent i amb un sentit de l’humor destacable, s’hagi arrossegat per sisè de primària, els quatre anys de l’ESO i els dos anys de Batxillerat, com un esperit de Halloween en ple mes d’agost. I el pitjor de tot és que ho saben. Els que són responsables que això passi ho saben i no fan res. Caguntot.
Anna Manso, 30 de novembre de 2019, Ara criatures

El mapa del tresor

Vaig en cotxe amb el major d’edat a càrrec (MEC) número 2 i li explico un problema personal que he tingut, i de sobte deixa anar una sentència sobre el meu problema que em deixa garratibada per la claredat i la senzillesa del que em diu.
Malgrat les quatre incorreccions lingüístiques que ha deixat anar, malgrat la cadena d’or falsa que porta penjada al coll que el fa semblar un traficant de ketamina, malgrat que no s’ha calçat ni les vambes i du les xancletes de dutxa (venim d’un partit de futbol), ha encertat de ple en el seu diagnòstic, i em peto de riure pensant com persones adultes fetes i dretes s’emboliquen la vida mentre un xaval de divuit anys que ara mateix no sap què estudiar sap què no s’ha de fer en segons quins assumptes. O què s’ha de fer.
Contra tot pronòstic, el MEC número 2 ha decidit que els estudis que havia triat no li acaben de fer el pes i està en període de reflexió/deserció. Vol buscar feina i pensar bé què estudiar el curs vinent. Quan m’ho va dir, la meva primera reacció va ser un caguntot mental d’un 12 a l’escala de Richter, com us podeu imaginar. I, tot seguit, la segona reacció va ser escopir-me una pregunta absurda: ¿per una vegada a la vida no viuré un curs escolar tranquil·let?
Dic absurda perquè haver decidit tenir tres MEC implica que el concepte “placidesa” equival a ciència-ficció, i ho tinc assumit. Però hi ha determinats moments en què me n’oblido i se m’escapa un renec victimista.
Un cop passat l’atac de víctima em vaig dir que el noi ja és major d’edat, que té dret a dubtar, que ha de tirar tot sol, tot i que sense que servidora desaparegui del seu costat i el burxi de tant en tant, que l’única condició que li vaig posar és que a casa tocant-se el nas no s’hi estaria i que, a partir d’aquí... alea jacta est. Hauria d’estar preocupada, pensareu, però no ho estic... gaire. A la seva edat, el mapa del tresor professional i personal em va costar de desxifrar i no va tenir una trajectòria en línia recta. I quan el veig hi ha massa coses que em recorden a mi. Tot i que jo vaig tenir la sort de trobar una vocació, escriure.
Arribem a casa i el llanço a la vida a la porta del pàrquing, i l’observo com camina, amb el posat fatxenda de qui ho sap tot i no sap res. I continuo sense sentir aquella preocupació que, potser, hauria de sentir. I somric.