La travessia del desert
Fa setmanes que visc en un alegre desconcert. Arribo a casa, o
consulto el mòbil, i sé que no m’espera cap disgust terrible dels que m’han
assetjat des de fa set anys. Els disgustos tenien a veure amb la vida acadèmica
del menor d’edat a càrrec número 2 (MEC), que feliçment s’ha reorientat. I no li’n
dono la culpa, al MEC. Però sí part de la responsabilitat, no ens hem
d’enganyar. Ni tampoc als centres escolars. Tot i que no deixo de donar-los-en.
Ni deixo de penjar-me la llufa del que em toca a mi de pífia, i alhora no és
exactament això. Qui més hauria de rebre és el sistema educatiu que és sord,
cec i mut davant de certes situacions.
I és just que reconegui que durant aquests set anys ho he passat
fatal. Que obrir la porta de casa sabent que em tocaria preguntar on era, què
feia el MEC i si havia estudiat o anat on el feien estudiar, ha sigut una gran
marranada. I que no cal. Que hi hauria d’haver plans A, B, C i fins a la Z per
a les famílies amb algun MEC que no acaba d’encaixar en els motlles del pastís
acadèmic. I això que el MEC tampoc ha resultat un cas gravíssim, però així i
tot, any rere any, ha suat la cansalada per acabar el curs de la manera més
digna.
Ha sigut el que vaig batejar com una guerra de baixa intensitat.
No em puc imaginar com deu ser el dia a dia de les famílies amb algun MEC amb
situacions realment complicades. Dels de Guerra Mundial d’Abast Nuclear.
Per fer-hi front he hagut de ser jo mateixa qui activés els plans
alternatius: reforç escolar, psicopedagoga, més reforç escolar, milions de
reunions de tutoria, tones de xerrades amb el MEC, trilions de litres de mal
rotllo combinat amb bon rotllo, canvi de centre escolar, quinze mil estratègies
diferents (ara el deixo que s’estavelli, ara hi estic a sobre, ara el porto al
Saló de l’Ensenyament, ara que hi parli sa germana...). I, evidentment, tots
aquests extres els he hagut de pagar de la meva butxaca. Igual que els
massatges que he hagut de fer-me per descontracturar la meva carregada esquena.
Alguna cosa grossa falla perquè un MEC espavilat, intel·ligent i
amb un sentit de l’humor destacable, s’hagi arrossegat per sisè de primària,
els quatre anys de l’ESO i els dos anys de Batxillerat, com un esperit de
Halloween en ple mes d’agost. I el pitjor de tot és que ho saben. Els que són
responsables que això passi ho saben i no fan res. Caguntot.
Anna Manso, 30 de novembre de 2019, Ara criatures El mapa del tresor
Vaig en cotxe amb el major
d’edat a càrrec (MEC) número 2 i li explico un problema personal que he
tingut, i de sobte deixa anar una sentència sobre el meu problema que em
deixa garratibada per la claredat i la senzillesa del que em diu.
Malgrat les quatre incorreccions lingüístiques que ha deixat anar,
malgrat la cadena d’or falsa que porta penjada al coll que el fa semblar
un traficant de ketamina, malgrat que no s’ha calçat ni les vambes i du
les xancletes de dutxa (venim d’un partit de futbol), ha encertat de
ple en el seu diagnòstic, i em peto de riure pensant com persones
adultes fetes i dretes s’emboliquen la vida mentre un xaval de divuit
anys que ara mateix no sap què estudiar sap què no s’ha de fer en segons
quins assumptes. O què s’ha de fer.
Contra tot
pronòstic, el MEC número 2 ha decidit que els estudis que havia triat no
li acaben de fer el pes i està en període de reflexió/deserció. Vol
buscar feina i pensar bé què estudiar el curs vinent. Quan m’ho va dir,
la meva primera reacció va ser un caguntot mental d’un 12 a l’escala de
Richter, com us podeu imaginar. I, tot seguit, la segona reacció va ser
escopir-me una pregunta absurda: ¿per una vegada a la vida no viuré un
curs escolar tranquil·let?
Dic absurda perquè haver
decidit tenir tres MEC implica que el concepte “placidesa” equival a
ciència-ficció, i ho tinc assumit. Però hi ha determinats moments en què
me n’oblido i se m’escapa un renec victimista.
Un
cop passat l’atac de víctima em vaig dir que el noi ja és major d’edat,
que té dret a dubtar, que ha de tirar tot sol, tot i que sense que
servidora desaparegui del seu costat i el burxi de tant en tant, que
l’única condició que li vaig posar és que a casa tocant-se el nas no
s’hi estaria i que, a partir d’aquí... alea jacta est.
Hauria d’estar preocupada, pensareu, però no ho estic... gaire. A la
seva edat, el mapa del tresor professional i personal em va costar de
desxifrar i no va tenir una trajectòria en línia recta. I quan el veig
hi ha massa coses que em recorden a mi. Tot i que jo vaig tenir la sort
de trobar una vocació, escriure.
Arribem a casa i el
llanço a la vida a la porta del pàrquing, i l’observo com camina, amb
el posat fatxenda de qui ho sap tot i no sap res. I continuo sense
sentir aquella preocupació que, potser, hauria de sentir. I somric.
