Maquillar-se o tirania física?

Rutines diàries, Mònica Planas

Ara diumenge, 6 de setembre de 2020

Fa uns quants dies l’edició nord-americana de la revista Vogue va penjar un vídeo a la seva web protagonitzat per la congressista Alexandria Ocasio-Cortez. Ocasio-Cortez és la dona més jove que ha entrat al Congrés dels Estats Units. Ho va fer l’any 2018 amb només 29 anys, quan va guanyar les primàries del Partit Demòcrata pel districte 14è de l’estat de Nova York. En el vídeo de Vogue

Ocasio-Cortez explica, a primera hora del matí, les seves rutines diàries en la cura de la seva pell i el procés de maquillatge. Es tracta d’uns vídeos que s’han fet molt populars a internet i a les xarxes socials, on hi ha tota una allau de continguts que ofereixen consells de bellesa.

Ocasio-Cortez, segurament estimulada per la proximitat de les eleccions i amb el deure d’arreplegar vots d’allà on sigui, col·loca el telèfon davant del mirall del lavabo de casa seva i, en primer pla, es neteja la pell i es maquilla com ho fa cada dia abans d’anar a treballar, ensenyant els productes i marques que utilitza. La durada del vídeo editat és de divuit minuts i, per tant, és estranyament llarg per a algú que es caracteritza per la naturalitat del seu aspecte. Normalment no sembla que vagi gaire maquillada però sí que la caracteritza el pintallavis vermell potent. La sorpresa arriba quan Ocasio-Cortez demostra que cada dia, de bon matí, fa servir una vintena de productes diferents i una desena d’estris per aplicar-los. 1Un tònic facial, 2 un sèrum de vitamina C, 3 una crema hidratant, 4 un protector solar, 5 6 dues bases diferents de color de maquillatge, 7 un corrector de color per a sota els ulls, 8 un concealer (que és una altra mena de corrector), 9 una barra de color per al contorn de la cara i el nas, 10 un coloret per als pòmuls, 11 un llapis per a les celles, 12 un il·luminador facial, 13 un il·luminador de parpelles, 14 15 diverses tonalitats d’ombra d’ulls, 16 un llapis d’ulls, 17 la màscara de pestanyes, 18 una altra ombra d’ulls per aportar brillantor a la mirada, 19 unes pólvores bronzejadores per a l’acabat final i, per fi, 20 el pintallavis vermell que ella mateixa ha popularitzat i que ens revela que es diu Beso.

La política i molts mitjans arrosseguen les dones a exhibir la tirania física

La perícia que demostra automaquillant-se és admirable i aconsegueix un resultat perfectament natural. No diries mai que darrere del seu aspecte hi ha tants productes i procediments laboriosos. Ocasio-Cortez, conscient que és un vídeo d’una frivolitat evident, propi d’ influencers d’internet, elabora un discurs on recorda que només una mateixa pot decidir el que li està bé, recorda el lema “ My body, my choice ” i que la feminitat empodera però que mai s’ha de fer servir amb l’objectiu de complaure la mirada masculina, sinó buscant allò que ens faci sentir bé íntimament. En algun moment, però, el vídeo resulta una mica contradictori perquè Ocasio-Cortez, com a política, ha tingut un discurs que ha sabut elevar la política a la seva essència i, com a contrast, acaba participant d’un relat banal, accessori, purament estètic, on les rutines matinals diàries a nivell domèstic han adquirit la complexitat i l’exigència d’un maquillatge professional molt exhaustiu i que suposa una despesa econòmica considerable. S’entén que una persona de la seva dimensió pública i en un àmbit tan draconià com el de la política a Washington requereixi uns protocols estilístics elevats. Però el vídeo confirma que la política i molts mitjans sempre acaben arrossegant les dones a exhibir la tirania física, a popularitzar-la com una cosa quotidiana i global per excel·lir en el seu àmbit i sentir-se bé i acabar transmetent un missatge purament estètic i superficial de la seva feina. Això sí que forma part de les nostres rutines diàries.

 

Sociolingüística del català (1977-2007-2020)

 

Quan volíem ser normals (el català i la normalització)

Vicenç Pagès Jordà

Des del 2007, al català se'l pot titllar de llengua burgesa i subvencionada, inútil i separatista

Fins a l’any 1977 em vaig dir Vicente. Aquest era el nom que apareixia a tots els documents oficials, del llibre de família als butlletins de l’escola, fins que va ser possible canviar-lo de manera legal. El canvi va coincidir amb el pas d’EGB a BUP, en què ens vam iniciar en tres llengües que no havíem estudiat mai: anglès, llatí... i català. A casa teníem algun llibre d’Oriol Vergés o de Joaquim Carbó, però “ens costava” (com qualsevol llengua que amb prou feines has llegit). Estudiàvem amb els quaderns de Jeroni Marvà, d’una aridesa mineral; més tard vaig descobrir que havien estat escrits als anys trenta.

Era una època de canvis. Sorgia l’Avui, s’acostava l’Estatut, es convocaven eleccions. També és cert que quan va morir Franco hi havia molta feina feta: Òmnium Cultural havia format professors de català, havia nascut Edicions del Mall (ens omplia d’orgull tenir autors maleïts traduïts), disposàvem de les Millors Obres de la Literatura Catalana en edició accessible, i al menjador hi teníem la Gran enciclopèdia catalana. Va ser en aquest context que vam començar a sentir parlar de la normalització. Ningú sabia què significava, però tothom hi volia arribar.

Als vuitanta, la normalització anunciava un futur esplendorós. Els pedagogs es refiaven del poder catalanitzador de l’escola. Els escriptors es pensaven que podrien guanyar-se la vida escrivint. La filologia estava de moda. Laia publicava en català Hegel i Montaigne, Locke i Filó d’Alexandria. El nombre de títols batia rècords cada any. De sobte teníem conseller d’Ensenyament, Setmana del Llibre en Català i TV3. La Institució de les Lletres editava Qui és qui, un llibre que donava fe de tots els escriptors catalans vius (van arribar a ser 1.477, concretament), alguns dels quals, sota la forma de l’escriptor del mes, feien gires divulgatives pel país. Ens normalitzàvem i ens modernitzàvem. Tot era urbà: les tribus, els hàbits, la narrativa... David Leavitt tenia la segona residència a Barcelona, s’obrien bars de neó i a les hores petites feia fi dir “polsim bolivià”. Sorgien grups amb noms com N’Gai N’Gai o Duble Buble. El rock català provenia sobretot de la franja que va de la Jonquera a Salt, amb alguna rèplica a la Catalunya interior, però sense gaire presència al Cap i Casal. No tot eren flors i violes. A la segona meitat dels vuitanta desapareixien el Mall i Laia. Al final de la dècada havíem perdut quatre autors insubstituïbles: Pla, Rodoreda, Espriu i Foix.

Als noranta arriben les televisions privades, totes en castellà. El 1996 Aznar inicia la recentralització d’Espanya. Aquell mateix any sorgeix el Foro Babel, un aplec de ploramiques que temen que el castellà es desnormalitzi a Catalunya. És el tràiler de Ciutadans, un partit que deu anys després posa el català en el punt de mira i escala posicions amb una barreja de legalismes de pa sucat amb oli, estètica choni, regurgitacions d’espanyolisme banal i apocalipsi illetrat. Sostenien que el futur del castellà perillava, com si no haguessin sentit mai com parlava el president d’aleshores, José Montilla.

El 2007 la literatura catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, i els escriptors que escrivien en castellà a Catalunya van entonar unes melodies fúnebres que feien plorar les criatures. Vam assistir a la desesperació inconsolable d’escriptors que utilitzaven una de les llengües més parlades del món, que s’havia ensenyat a les escoles catalanes sense interrupció i que continuava sent majoritària a Catalunya. Aquell any es va obrir la veda. Des del 2007 a ningú li fa vergonya dirigir a la llengua catalana les acusacions més puerils: burgesa i subvencionada, inútil i separatista. A l’hora de contradir els fets més elementals, el 2001 el rei havia posat el llistó molt alt quan havia afirmat, sense que se li escapés el riure, que “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”.

El 2008 Josep-Anton Fernàndez publica El malestar en la cultura catalana, on constata que la presumpta normalització no ha sigut més que una fantasia: “La fantasia és una pantalla que ens protegeix d’un trauma, però al mateix temps és un vel que ens impedeix d’entendre què ens volen dir els nostres símptomes, el malestar que patim”. Aquest to freudià contrasta amb el de Fahrenheit 212, publicat el 1989, quan l’eufòria dominava l’escena: “Volem viure còmodament, situar-nos, hem perdut la hipocresia respecte dels diners, l’èxit no ens fa cap fàstic i intentem divertir-nos tant com podem”. Aquest llibre el firmava Joan Orja, pseudònim de tres autors, un dels quals era precisament Josep-Anton Fernàndez. En menys de vint anys, la normalització ens havia dut de la lleugeresa a l’angoixa.

En els últims anys, el malestar s’ha aguditzat. Es van succeint les edicions de la Setmana del Llibre en Català, però ara no ens fa tanta il·lusió perquè constatem que, després de 38 edicions, una setmana a l’any no és pas gaire. Anem curts de filòlegs. El castellà domina el carrer, les llibreries i les universitats, fins i tot la que duu el nom del Mestre. És possible subsistir amb pocs parlants, encara que siguin bilingües, però costa molt fer-ho amb un Estat en contra. Al cap de dècades de normalització, resulta que el que s’ha normalitzat és el castellà.

L'humor català dels anys 50-70

Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització

 Serés Seuma, Teresa

Universitat de Lleida, 2014

Aquesta Tesi Doctoral té com a objectiu axial estudiar els monòlegs de Joan Capri a partir de diferents dimensions i perspectives (pragmàtica, sociològica, semiòtica, discursiva, etc.). Amb aquesta aproximació multidisciplinar es defineix, en primer lloc, el monòleg com a gènere i com a discurs. En segon lloc, s'identifiquen quins són els precedents dels monòlegs de Capri i l’empelt en la tradició costumista al costat d’una visió personal, que s'explica pel camí cap a la personalització que comporta la tardomodernitat. D'altra banda, s'hi descobreix com hi conviuen un seguit de tipificacions amb motius marcadament tardomoderns, com la psicologització del cos o l'aposta humorística caracteritzada per l'espectacularitat dramatitzada realista, l’(auto)paròdia, la naturalitat i la pretensió de sinceritat. Altrament, s'hi analitza com l'estructura còmica dels monòlegs es conforma a partir de mecanismes basats en la contraposició de patrons o com la dissociació posa al descobert aquells aspectes de la societat tardomoderna sobre els quals l'humorista vol expressar el refús. Finalment, s'estudia com els monòlegs de Capri han arribat fins als nostres dies a través de la televisió o de la versió teatral.

 Transcripcions dels monòlegs a partir de la pàgina 541.