“La meva vellesa és un regal preciós. Em sento més lleugera”
Tinc 78 anys. Vaig néixer a Xile i visc a San Francisco amb el meu tercer marit, Roger, i dos gossos. Vaig tenir dos fills, em queda Nicolás i tres nets. L'essencial en política és enderrocar al patriarcat, un llarg camí que estem recorrent. Tinc horror a les religions organitzades, però faig la meva pràctica espiritual
Isabel Allende, escriptora
Ima Sanchís, La Vanguardia, 08/12/2020
Una bruixa bona
Quan tenia 3 anys el seu pare va abandonar la seva mare. No va tornar a
veure'l. Van viure sota la tutela de l'avi. “El meu enuig amb el masclisme va
començar en la infància”. La seva vida no ha estat fàcil: va créixer en una
societat masclista, va fugir del cop militar, es va enfrontar a la mort de la
seva filla, a la del seu segon marit. Va crear una fundació (Isabelallende.org)
per a protegir dones i nenes i que es manté sobretot amb els seus
llibres. 74 milions de llibres venuts. Ara publica Dones de l'ànima meva (Plaza Janés),
un deliciós recorregut per les seves memòries, el fet de ser dona i el
feminisme. “El que té de bo la passió és que ens impulsa cap endavant i ens
manté compromesos i joves. M'he estat entrenant durant anys per a arribar a ser
una anciana apassionada”.
El seu pare la va abandonar als tres anys.
Va deixar la meva mare amb dos nens en bolquers i un nounat.
Una infància difícil?
No va ser feliç, però si ets escriptora això et dona material per a la resta de
la teva vida. Ens vam instal·lar a casa de l'avi a Xile i ens vam sotmetre a la
voluntat del patriarca. Ell em va formar el caràcter. Tinc la seva veu dins meu.
I què li diu?
Que no em queixi de res, que me les arregli sola, que treballi. Aquesta veu
m'ha ajudat en els moments difícils, però ja no la necessito.
Ha desitjat alguna vegada ser home?
Sí, els meus germans ho passaven molt millor que jo. Però quan vaig començar a
treballar vaig veure que amb esforç podria fer el mateix que un home.
Com se sentia en la seva adolescència?
Lletja, invisible, sola, impotent... Quan ets adolescent et sents el centre de
l'univers i ningú et veu. Mai vaig tenir un grup d'amics. El meu padrastre era
diplomàtic, així que sempre estava acomiadant-me.
Quan va començar a sentir-se bé en la seva pell?
Molt tard. Quan vaig començar a treballar com a periodista i el que deia tenia
una certa projecció. Ja no era invisible. Van ser anys feliços, estava criant
als meus fills i tenia una bona feina.
Però ho va abandonar tot per un argentí.
Em vaig enamorar. Va ser un error garrafal del qual encara em penedeixo perquè vaig fer mal als meus fills. Paula tenia 15 anys i Nico, 12. Al cap d'un mes
vaig tornar. Mai va funcionar. Nou anys després em vaig separar i em vaig casar
amb Willie.
Als setanta i escaig ha trobat el seu tercer marit. Què ha entès de l'amor?
Què és més fàcil en la vellesa que en la joventut, quan el món et tiba
en moltes direccions. De gran saps qui ets i el que vols, i ja has après que
l'estira-i-arronsa, la intolerància, la gelosia, no et porten enlloc.
No sol haver-n'hi prou a saber-ho.
En el meu cas, quan hi ha un inconvenient el primer que penso és en els dies
que em queden de vida i no discuteixo per ximpleries.
Ha viscut coses terribles com la mort de la seva filla. Ha après alguna cosa?
Avui sé que sóc molt més forta del que jo creia. Ja no tinc por del dolor ni del
risc perquè sé que el puc aguantar.
La vellesa, ens fa més savis?
La vellesa et fa més del que ja ets. Si has estat un miserable seràs més
miserable de vell, i si has conreat unes certes virtuts s'accentuaran.
Quines virtuts ha conreat vostè?
La passió per estar en el món, per ser una activista, lluitar per les dones,
per la justícia; i la passió d'escriure. Però per a mi el més important és la
generositat; si la conrees reps molt més del que dones. Envellir amb amabilitat
és una de les coses més importants.
A vostè se li posa bé.
La meva vellesa és un regal preciós. Em sento més lleugera. M'he alliberat de
la inseguretat, de desitjos irracionals i de complexos inútils. Vaig deixant
anar, deixant anar. Havia de fer-ho abans. Però em continua acompanyant la passió.
La seva lluita és per les dones. Quina és la màxima manifestació del masclisme?
La cultura de violència i cobdícia. El patriarcat és un sistema d'opressió que dona domini al gènere masculí. Els agressors no són excepcions, no són
psicòpates, són pares, germans, xicots, marits, homes normals.
No ho veiem?
El patriarcat se sosté per un sistema de violència que amb els anys ens sembla
tan natural que no la veiem. La violència és la principal causa de mort de les
dones entre 14 i 44 anys. Només nosaltres podem desmilitaritzar el món, perquè
no ens convé gens la guerra, la violència ni el conflicte. Això és part de
l'exaltació d'una masculinitat tòxica.
Què necessitem les dones?
No viure amb por. Deslliurar-se de la por és obrir-se al món. Necessitem estar
connectades entre nosaltres perquè en grup som invencibles. Que poderosos són
els cercles de dones!... Cal connectar-los entre ells. I necessitem respecte i
control sobre el nostre cos i les nostres circumstàncies; sobre les nostres
vides, com els tenen els homes.
Per què les dones aguantem tant per amor?
Vaig veure com es construïa una carretera a l'Índia: els homes picaven la roca
i les dones les traslladaven sobre el cap. Quan arribava l'hora de menjar,
ells s'asseien en cercle i menjaven i elles esperaven les sobres del plat dels
homes. Li sembla límit, oi?
Sí.
Aquesta abnegació de la mare, de l'esposa, de la dona..., la que es posterga,
la tenim incorporada, i cal combatre-la perquè no ens fa cap bé. Cal aprendre a
dir que no.
Vostè reivindica les bruixes bones.
Milers i milers de dones van ser cremades per bruixes, perquè sabien, coneixien
les herbes, sabien curar i tenien una visió de futur. El patriarcat va eliminar
la veu femenina.
Com la recuperem?
Cal reivindicar les dones que saben i utilitzar els seus coneixements.
Aquestes bruixes bones ens fan molta falta. I cada vegada hi ha més velles valentes, capaces i fortes, que no tenen res a perdre i que estan disposades
a canviar el món. Jo en soc una.
