Del 28 de juliol al 7 d’agost a Leeds i Shrewsbury
Acabant amb una anada èpica a l’aeroport, colant-me de bus i
esperant dos busos 20 minuts. Després, arribant a les 8:26 a l’aeroport i
pujant a l’avió, després d’haver tancat la gate, amb el permís especial del
capità, a les 8:58. Mentrestant, fins i tot m’han revisat la maleta per les
injeccions. Tot, per no demanar un taxi ni tan sols a la bakery del costat. Fa
una mica de pànic com soc. Quina por de les relacions normals, quina poca
confiança en les persones. Quina fe en els serveis i la capacitat de córrer
-que avui, contra la meva decisió de fa un any i mig, he tornat a posar en
pràctica al màxim a l’aeroport. Però aquesta no ha estat la tònica general.
El pitjor que he fet en aquest viatge: comprar i menjar mandarines clementines sud-africanes. Fastigós.
El més desagradable dels anglesos: quedar-me a la porta de
l’edifici on treballa la Shifa perquè tres funcionaris de baix nivell (sobretot
una amb aspecte militar) van decidir que no li podia donar el mòbil que s’havia
deixat a casa... perquè no tenia cita prèvia! Increïble. L’espurna de sort:
pensar que podia treballar a la planta baixa (nivell 9?), donar la voltar a
l’edifici i veure-la. I donar-l’hi a la seva cap, tota riallera. Un bon cop de
sort.
La relació amb la Shifa, bona. Perquè els dies estaven
controlats. Molt acostumada a fer el que vol dins dels seus límits, parlant amb
els pares dues vegades al dia, molta estona. Va molt justa de calés, però
sempre agafa un taxi per anar a l’aeroport (sol anar molt carregada). Molt
agraïda per tot el que he fet per ella. I jo, contenta de trobar el meu lloc,
de saber què li fa falta i poder-ho fer. De posar una mica de límits, però poc. Estic molt contenta de l'equilibri entre les coses que volia fer (llista dels Commoners) i la convivència amb ella.
Amb els Commoners, en certa manera per sota les
expectatives, però s’han comportat com jo ho hauria fet. Des dels criteris del
Miquel Àngel és un gran fracàs, per a mi totalment comprensible. Dilluns 28,
gran èxit de la trobada a l’Adelphi. Igual que a Albí al maig, em vaig tornar a
sentir entre gent com jo, que és de les millors coses a la vida quan
tantes vegades t’has sentit estrany. Agradables les converses, més que
agradables les cançons.
Després, classe de dimecres 30 per aclarir coses i anar una
mica endavant, a casa la Jane. Ahir, classe només amb la Bec i la Jane, molt agradable, després
de la decepció de saber que la Cath tornaria a no venir i la Carolyn
s’escaquejava. I sembla que he trobat el camí. Això sí que era un repte
interessant d’entomar. Ara diria que la cosa està encarrilada.
De les coses maques de la gent de Yorkshire: l’accent del
nord, les famílies passejant -n’he vist moltes-, les parelles somrients, el bon
rotllo general... El bon temps hi ha ajudat molt.
Una cosa especialment maca: que ahir em deixessin entrar al
Peace Museum només dient que soc de Barcelona i hi havia anat expressament. No
és tan interessant com això, però valen la pena alguns detalls i ja que hi
era... Tot això dins de Salt’s Mill, a Saltaire, la colònia tèxtil gegantina
que va fer Titus Salt el 1853. La visita va pagar la pena, evident.
Tot això gràcies a les idees dels Commoners, que he seguit
amb fidelitat. Vaig anar a veure Kirkstall Abbey, abadia cistercenca. (Va haver de ser des de fora perquè estava tancada per possibles vents. Mare meva els criteris de seguretat). Ja són
dos paral·lelismes amb Catalunya. També vaig anar, abans d’ahir, a veure de
lluny the Cow and Calf rock, a Ilkley Moor. La parada va ser només d’una
hora entre bus i bus (també una hora per anar-hi i una altra per tornar), però em va donar la mínima satisfacció de conèixer la
zona. Això és el que hauria volgut fer. Next time.
Això sí que ho he fet, anar en bus (i cap a Shrewsbury,
també en tren). Posar-me a dalt sempre que n’hi havia i gaudir al màxim d’un
paisatge que, amb el temps que ens ha fet, semblava de la Toscana. No li veig
la diferència.
La normalitat del menjar: Sainsbury’s de Headingley, a 7
minuts de casa la Shifa. El menjar més especial al mercat de Kirkgate, antic i
bonic, i amb la descoberta final de la part índia. Però confirmat que el menjar
anglès és horrorós, així en general. Tasses de cafè amb llet massa gran, pastes
massa dolces, res que et vingués de gust menjar. En canvi, tot i desacords
cordials, ens hem entès prou bé amb la Shifa per cuinar menjar saludable.
Bona decisió del primer dia, que la Shifa encara havia de tornar d'Amman: estar-me al Discovery Inn, ben al centre i a prop de l'Adelphi, i poder fer-se una idea de com és la ciutat, explorar-la, fer dia de descoberta com a les millors colònies. Hotel baratet i molt adequat.
