Del 28 de juliol al 7 d’agost a Leeds i Shrewsbury
Acabant amb una anada èpica a l’aeroport, colant-me de bus i esperant dos busos 20 minuts. Després, arribant a les 8:26 a l’aeroport i pujant a l’avió, després d’haver tancat la gate, amb el permís especial del capità, a les 8:58. Mentrestant, fins i tot m’han revisat la maleta per les injeccions. Tot, per no demanar un taxi ni tan sols a la bakery del costat. Fa una mica de pànic com soc. Quina por de les relacions normals, quina poca confiança en les persones. Quina fe en els serveis i la capacitat de córrer -que avui, contra la meva decisió de fa un any i mig, he tornat a posar en pràctica al màxim a l’aeroport. Però aquesta no ha estat la tònica general.
El pitjor que he fet en aquest viatge: comprar i menjar mandarines clementines sud-africanes. Fastigós.
El més desagradable dels anglesos: quedar-me a la porta de l’edifici on treballa la Shifa perquè tres funcionaris de baix nivell (sobretot una amb aspecte militar) van decidir que no li podia donar el mòbil que s’havia deixat a casa... perquè no tenia cita prèvia! Increïble. L’espurna de sort: pensar que podia treballar a la planta baixa (nivell 9?), donar la voltar a l’edifici i veure-la. I donar-l’hi a la seva cap, tota riallera. Un bon cop de sort.
La relació amb la Shifa, bona. Perquè els dies estaven controlats. Molt acostumada a fer el que vol dins dels seus límits, parlant amb els pares dues vegades al dia, molta estona. Va molt justa de calés, però sempre agafa un taxi per anar a l’aeroport (sol anar molt carregada). Molt agraïda per tot el que he fet per ella. I jo, contenta de trobar el meu lloc, de saber què li fa falta i poder-ho fer. De posar una mica de límits, però poc. Estic molt contenta de l'equilibri entre les coses que volia fer (llista dels Commoners) i la convivència amb ella.
Amb els Commoners, en certa manera per sota les expectatives, però s’han comportat com jo ho hauria fet. Des dels criteris del Miquel Àngel és un gran fracàs, per a mi totalment comprensible. Dilluns 28, gran èxit de la trobada a l’Adelphi. Igual que a Albí al maig, em vaig tornar a sentir entre gent com jo, que és de les millors coses a la vida quan tantes vegades t’has sentit estrany. Agradables les converses, més que agradables les cançons.
Després, classe de dimecres 30 per aclarir coses i anar una mica endavant, a casa la Jane. Ahir, classe només amb la Bec i la Jane, molt agradable, després de la decepció de saber que la Cath tornaria a no venir i la Carolyn s’escaquejava. I sembla que he trobat el camí. Això sí que era un repte interessant d’entomar. Ara diria que la cosa està encarrilada.
De les coses maques de la gent de Yorkshire: l’accent del nord, les famílies passejant -n’he vist moltes-, les parelles somrients, el bon rotllo general... El bon temps hi ha ajudat molt.
Una cosa especialment maca: que ahir em deixessin entrar al Peace Museum només dient que soc de Barcelona i hi havia anat expressament. No és tan interessant com això, però valen la pena alguns detalls i ja que hi era... Tot això dins de Salt’s Mill, a Saltaire, la colònia tèxtil gegantina que va fer Titus Salt el 1853. La visita va pagar la pena, evident.
Tot això gràcies a les idees dels Commoners, que he seguit amb fidelitat. Vaig anar a veure Kirkstall Abbey, abadia cistercenca. (Va haver de ser des de fora perquè estava tancada per possibles vents. Mare meva els criteris de seguretat). Ja són dos paral·lelismes amb Catalunya. També vaig anar, abans d’ahir, a veure de lluny the Cow and Calf rock, a Ilkley Moor. La parada va ser només d’una hora entre bus i bus (també una hora per anar-hi i una altra per tornar), però em va donar la mínima satisfacció de conèixer la zona. Això és el que hauria volgut fer. Next time.
Això sí que ho he fet, anar en bus (i cap a Shrewsbury, també en tren). Posar-me a dalt sempre que n’hi havia i gaudir al màxim d’un paisatge que, amb el temps que ens ha fet, semblava de la Toscana. No li veig la diferència.
La normalitat del menjar: Sainsbury’s de Headingley, a 7 minuts de casa la Shifa. El menjar més especial al mercat de Kirkgate, antic i bonic, i amb la descoberta final de la part índia. Però confirmat que el menjar anglès és horrorós, així en general. Tasses de cafè amb llet massa gran, pastes massa dolces, res que et vingués de gust menjar. En canvi, tot i desacords cordials, ens hem entès prou bé amb la Shifa per cuinar menjar saludable.
Bona decisió del primer dia, que la Shifa encara havia de tornar d'Amman: estar-me al Discovery Inn, ben al centre i a prop de l'Adelphi, i poder fer-se una idea de com és la ciutat, explorar-la, fer dia de descoberta com a les millors colònies.
