Aquí tens el gràfic de barres que mostra l'evolució de la taxa d'inflació interanual a Espanya mes a mes, des del gener de 2019 fins al juny de 2026. Les dades reflecteixen els valors oficials i avançats publicats per l'Instituto Nacional de Estadística (INE). [1]
Anàlisi de les dades del gràfic:
Fase 1: Estabilitat i deflació (2019 - 2020) L'any 2019 es va caracteritzar per una estabilitat absoluta, alternant mesos d'entre el 0,4% i l'1,5%. Amb l'arribada de la pandèmia de COVID-19 la primavera de 2020, l'aturada econòmica total va enfonsar els preus en terreny negatiu durant gairebé tot l'any, tocant fons al maig i octubre de 2020 amb un -0,8%.
Fase 2: Escalada i pic històric (2021 - 2022) La reobertura mundial del 2021 va tensionar les cadenes de subministrament, tancant l'any al 6,5%. L'esclat del conflicte a Ucraïna a principis de 2022 va portar la inflació a nivells inèdits en dècades, registrant el rècord del període al juliol de 2022 amb un 10,8% interanual. [2]
Fase 3: Moderació i dents de serra (2023 - 2026) La pujada de tipus d'interès per part del Banc Central Europeu va fer efecte a partir de 2023. Des de llavors, l'IPC s'ha anat moderant de forma progressiva. L'any 2024 va consolidar la baixada entorn del 2,5%-3,5%, una tendència que s'ha estabilitzat durant el primer semestre de 2026, on les dades més recents es mantenen estables al 3,2%. [2, 3]
Es podria comparar aquest gràfic amb la inflació subjacent (la que no inclou energia ni aliments frescos.
Comportament econòmic dels dos indicadors:
El decalatge de la crisi (2021 - 2022): L'IPC general es va disparar primer. L'energia va apujar els preus globals de cop, però la inflació subjacent va trigar mesos a reflectir-ho perquè els comerciants i empreses van trigar a traslladar l'encariment de l'energia als productes finals. [1]
L'efecte persistent o "resistent" (2023): Quan l'energia va començar a donar un respir i l'IPC general queia, la subjacent es va mantenir en nivells màxims. Això passa perquè els preus dels serveis (turisme, restauració) i els aliments envasats són molt més rígids a la baixa i costa més que tornin a la normalitat. [1, 2]
Convergència actual (2024 - 2026): Superat l'impacte dels xocs externs, ambdues corbes s'han tornat a ajuntar. Les dades del darrer mes de juny de 2026 mostren una economia més normalitzada, amb un IPC general del 3,2% i una inflació subjacent del 2,9%. [1, 2]
La cosa és que aquí a Catalunya hi ha dos tipus d’entitas que prenen el nom d’ateneu:
1) els de tota la vida, políticament catalanistes sense més, on s’hi fan classes de ball de bastons, on van els avis a jugar a la botifarra, etc. Aquests són els de la Federació. www.ateneus.cat
2) i els ateneus populars, joves o alternatius, vinculats a l’EI o a moviments anticapitalistes, on es fan tallers de cuina vegana i deconstrucció de la masculinitat. S’agrupen a la Xarxa. https://casalsiateneus.cat/
Decisions preses en assemblea, "assembly" en anglès, per consens.
Jaume Bertranpetit 19/12/2025 Catedràtic emèrit de ciències mèdiques i de la vida de la UPF
Fa anys que el sistema universitari i de recerca viu atrapat en una idea tan seductora com equivocada: que l’avaluació acadèmica serà millor si és perfectament “objectiva”. La recepta sembla clara: enumerar criteris, dividir-los en moltes parts i donar a cada una una puntuació exacta. Així, qualsevol persona —encara que no conegui el camp— podria aplicar el barem i obtenir un resultat. Precisió total. Objectivitat garantida. Objectivitat… en teoria. Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no Inscriu-t’hi
Quan parlem d’avaluació acadèmica, però, no ens referim només a la valoració de les publicacions en revistes internacionals. Parlem d’un sistema que travessa tots els àmbits de la vida acadèmica: el reclutament i la promoció del personal investigador, l’accés a projectes competitius, l’avaluació de trajectòries professionals i la manera com es produeix i es valida el coneixement.
La realitat, però, és l’oposada a la promesa inicial. Aquesta obsessió per desglossar-ho tot està convertint l’avaluació en un exercici burocràtic i mecànic. Rúbriques infinites, caselles per omplir, decimals que pretenen mesurar allò que és qualitatiu per definició. I, mentrestant, el que és essencial desapareix: la mirada experta.
La bona recerca no es detecta sumant punts. Un treball valuós es reconeix perquè aporta novetat, solidesa, visió i profunditat. I aquests elements només els pot captar algú que coneix de veritat el camp, que compara i sap situar un resultat dins d’una tradició científica. Aquesta mirada no es pot substituir per una taula de puntuacions, perquè la qualitat científica no funciona com un full de càlcul.
La quantificació excessiva, a més, no és neutra: genera efectes perversos. Incentiva produir més, encara que sigui rutinàriament. Premia qui sap adaptar-se millor al sistema de punts, no necessàriament qui fa la millor ciència. I condiciona les pràctiques dels investigadors, que tendeixen a prioritzar el que és mesurable i ràpidament publicable en detriment de la recerca arriscada o de llarg recorregut.
A poc a poc, aquest model empobreix la ciència mateixa. Limita la llibertat intel·lectual i afavoreix la selecció de persones i treballs que s’ajusten als models prevalents, no pas als més innovadors. El resultat és un coneixement menys obert i amb menys capacitat d’afrontar problemes complexos.
Tot plegat ha conduït a una paradoxa: en nom de l’objectivitat, hem creat un sistema menys just i menys útil. Perquè una avaluació que no sap reconèixer el valor real del que està jutjant és una avaluació fallida, tant per a la comunitat científica com per a la societat. No es tracta de tornar a l’opacitat ni a decisions discrecionals. La transparència és imprescindible, però no exigeix convertir-ho tot en xifres; exigeix explicar com s’exerceix el criteri expert, no eliminar-lo.
Si volem un sistema universitari i de recerca que premiï la bona recerca i fomenti l’excel·lència, cal recuperar una evidència que el debat burocràtic ha volgut amagar: avaluar bé vol dir saber, ser expert. I saber no sempre es pot desglossar en puntuacions.
Per què Manresa lidera les mobilitzacions del país contra el genocidi a Gaza?
Manresa va esdevenir dijous passat un dels principals focus de protesta a Catalunya contra l'assalt de l'exèrcit israelià a la Global Sumud Flotilla, a tocar de Gaza. La manifestació, que va reunir 3.000 persones, va ser la més multitudinària del país fora de Barcelona, superant de llarg les convocatòries de Girona, Lleida o Tarragona. Les mobilitzacions, però, no es van aturar aquí: l'endemà, centenars d'estudiants van protagonitzar una vaga i divendres al vespre es van sumar noves accions davant de les oficines d'ICL a Súria. Aquest poder de convocatòria, que duplica el d'altres capitals catalanes amb més població, reforça Manresa com a epicentre del moviment popular solidari amb Palestina.
Diversos factors socials i culturals expliquen aquest lideratge. La ciutat compta amb una esquerra popular fortament arrelada i amb una xarxa de col·lectius autoorganitzats
que des de fa dècades treballen de manera cohesionada en àmbits com
l'habitatge, el feminisme, el sindicalisme o l'educació comunitària. A
això s'hi afegeix la força del sindicalisme juvenil, la implicació de la comunitat musulmana i la transversalitat generacional, amb plataformes com Aturem les Guerres aportant continuïtat i constància. El factor ICL, amb la presència de la multinacional israeliana
al Bages, ha convertit el conflicte de Gaza en un debat de proximitat,
donant a les protestes un significat encara més tangible per al
territori.
La
capital del Bages va aplegar 3.000 manifestants, a banda d'accions
paral·leles que en van reunir centenars, mentre que a les capitals de
demarcació la convocatòria no va arribar ni a la meitat
Aquest poder de convocatòria, que duplica el d'altres capitals catalanes amb molta més població, respon a diversos factors socials, culturals i organitzatius que han consolidat Manresa com un dels nuclis més actius de l'esquerra popular i dels moviments socials del país.
Una esquerra popular i autoorganitzada molt arrelada
Manresa compta des de fa dècades amb un moviment alternatiu fort i cohesionat. L'Ateneu Popular la Séquia, a la Casa Amigant, és un espai de trobada on conviuen una vintena llarga de col·lectius
que treballen en àmbits molt diversos: habitatge, feminisme, suport
mutu, educació comunitària o sindicalisme independent. Aquesta xarxa
d'entitats, amb una llarga trajectòria que es remunta als moviments antimilitaristes i independentistes, ha convertit la ciutat en pionera en iniciatives com la primera Festa Major Alternativa de Catalunya.
Aquest teixit s'ha traduït també en un impuls notable de l'economia social i solidària: Manresa és la ciutat catalana amb un índex més alt de creació de cooperatives, un element que reforça la cultura d'autoorganització i col·laboració comunitària.
El pes de l'organització estudiantil
El sindicalisme juvenil ha arrelat amb força als instituts de la comarca, amb el SEPC al capdavant però amb la participació d'altres col·lectius. La presència de centenars d'adolescents
encapçalant la marxa de dijous en va ser una mostra clara. No és un fet
aïllat: en els darrers anys, les mobilitzacions juvenils del Bages han
tingut un gran protagonisme, especialment en jornades feministes.
Convocatòria intergeneracional i transversal
La protesta de dijous també va aplegar molta gent gran, mobilitzada a través de la plataforma Aturem les Guerres, que manté una activitat constant a la ciutat amb concentracions setmanals a la plaça Fius i Palà. Aquest col·lectiu, amb vincles amb entitats com Càritas o Creu Roja,
aporta un component transversal que eixampla la base de les
mobilitzacions i en facilita l'arrelament en diversos sectors de la
societat manresana.
La implicació de la comunitat musulmana
Un altre factor clau és la composició demogràfica de Manresa: més del 20% de la població no té nacionalitat espanyola i, dins d'aquest col·lectiu, la majoria prové de països de tradició musulmana, sobretot del Marroc. La vinculació emocional i política amb Palestina ha fet créixer notablement la seva participació en aquestes mobilitzacions, tot i que fa temps que es mouen en el món comunitari de la ciutat. La segona generació, arrelada a la ciutat, també ha estat present amb força en aquestes convocatòries.
ICL, el referent proper del conflicte
La presència d'ICL, la multinacional israeliana que explota les mines de Súria i Sallent, ha situat el Bages en l'epicentre del debat sobre la relació entre Israel i el territori. L'empresa arrossega des de fa anys polèmiques mediambientals i socials i, alhora, és percebuda per part del moviment popular com un actor vinculat al sionisme, sobretot arran del seu suport al programa Apadrina un soldat i dels suposats vincles amb l'exèrcit israelià. Aquesta proximitat ha fet que la causa palestina tingui un reflex molt tangible i immediat a la comarca.
Amb tots aquests
elements combinats -un teixit alternatiu fort, una joventut organitzada,
la implicació intergeneracional i la comunitat musulmana, sumats al
paper simbòlic d'ICL- Manresa ha consolidat un poder de mobilització extraordinari en les protestes solidàries amb Palestina, convertint-se en el punt de referència més enllà de Barcelona.
El Solsonès amaga un tresor en forma de vall plena de romànic, zones per remullar els peus, bolets i història i, tot, sense gaires turistes. A l’extrem més a l’est del municipi de Navès, seguint el curs del riu Aigua d’Ora i encaixada entre les serres de Busa, Bastets i Travil, la Vall d’Ora és un espai de boscos de pi roig, alzines i roures; camps; i cases disseminades amb una vintena de veïns. Aquí, la petjada forta no és la humana, sinó la de l’aigua, que conviu amb patrimoni i la llegenda de Guifre el Pilós. Hi ha moltes raons -però, sobretot, set- per fer aquesta escapada, a 50 minuts de Manresa, 25 Solsona i 40 de Berga.
1. Viatge al passat
L’antiga escola i les masies de Ca l’Ambròs i Cal Guirre formen l’Ecomuseu de la Vall d’Ora,
un espai que permet descobrir com es vivia i quines feines es feien al
Prepirineu al segle XIX. S’han restaurat i es poden veure en
funcionament un molí i una serradora, entre altres espais.
Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, l’església romànica de Sant Pere de Graudescales
és l’últim vestigi d’un antic monestir de monjos benedictins.
Consagrada l’any 913, té una sola nau amb planta de creu llatina i tres
absis decorats amb arcs adossats a les parets, molt estesos al romànic
de la Catalunya medieval. Una pista forestal du fins a uns cent metres
del temple, on hi ha un aparcament molt limitat, de dues places. El mal
estat del pont que creua l’Aigua d’Ora no permet passar d’aquí amb
cotxe.
3. Religió amb vistes
A més de Sant Pere de Graudescaldes, a la Vall d’Ora hi ha dues esglésies romàniques més, però que estan tancades. Una és la de Santa Eulàlia, que actualment té la funció parroquial. Surt esmentada per primera vegada el 839. L’altra és la de Sant Andreu de la Mora,
igualment d’època romànica, però amb l’aspecte modificat per obres
d’ampliació fetes entre els segles XVII i XVIII. Des d’aquí, s’obtenen
unes bones vistes de la vall.
4. L’aigua
Afluent del Cardener, el riu Aigua d’Ora
ha estat l’encarregat d’excavar la vall. Qualsevol època de l’any és
bona per gaudir de les formes curioses que ha deixat a les roques i dels
seus tolls, alguns de color turquesa i altres, esmaragda. A
l’estiu, però, és quan reben més visites perquè són un lloc de bany
apreciat. Per evitar massificació, l’Ajuntament ha delimitat
aparcaments, petits i que s’omplen ràpidament. Destaca el tram més
proper a la C-26, i el tram de riu planer que s’obre després del congost
de Sant Pere de Graudescales.
5. El lloc més secret
Sense
deixar l’aigua, un dels punts més màgics de la vall és dels que costa
de trobar. Es tracta d’un salt d’aigua entre roques amb un petit gorg
d’aigua turquesa. És al torrent de la Rasa de Comadescales i té un aparcament propi a la mateixa pista forestal que du a Sant Pere de Graudescales.
6. La sang de Guifré el Pilós
Historiadors situen la mort del comte Guifré el Pilós a la Vall d’Ora l’any 897 durant una batalla contra el cabdill musulmà de Lleida Llop Ibn Muhammad. Una escultura recorda
la llegenda popular que diu que el rei Carles el Calb va xopar els dits
en la sang del noble i va dibuixar les quatre barres sobre l’escut
daurat.
L’escultura en record de Guifré el Pilós / Aj Navès
7. El camí del rec
Al cor de la Vall d’Ora, el riu té poc desnivell i això va permetre la construcció d’un rec d’uns 800 metres que discorre paral·lel al riu. Un corriol permet caminar entre dos dels rodets que encara avui alimenta, el de cal Guirre i el de ca l’Ambròs.
