La immersió a casa en anglès és un
fenomen creixent. Són pares i mares que, per elecció, decideixen educar
els seus fills en un idioma que no és el matern. Objectiu: donar-los més
oportunitats de cara al futur
Entre un 60% i un 70% dels
nens d’arreu del món són bilingües. El problema és que els monolingües
són majoritaris en alguns dels països més desenvolupats, com ara els
Estats Units i Anglaterra, on el bilingüisme es considera una raresa.
Parlar dues llengües o més des del naixement, per tant, no és estrany.
El que ja surt més de la norma és quan els pares eduquen els seus fills en una llengua que no és la pròpia ni tampoc la del país on resideixen: pares catalans que viuen a Catalunya i que eduquen, per exemple, en anglès.
Què
passa amb aquest fenomen? L’autora Anna Solé Mena el descriu al seu
llibre 'Multilingües des del bressol' (Ed. UOC) com a “estratègia
artificial”, una pràctica encara poc documentada pels lingüistes i de la
qual només se n’han estudiat casos aïllats: “El cas més conegut és el
de George Saunders, professor d’alemany a Austràlia, que va aconseguir
ensenyar alemany als seus tres fills mitjançant una estratègia tipus
OPOL (one person one language, que vol dir una cara
una llengua), tot i que l’alemany no fos la seva llengua materna. La
mare parlava sempre anglès i els pares també parlaven anglès entre ells.
Un element determinant en l’èxit de Saunders va ser la seva
consistència a l’hora de parlar l’alemany i la seva gran motivació”,
explica.
OASI ANGLÈS
A Catalunya
una parella catalana ha seguit l’experiència de Saunders però amb una
mica més d’atreviment. Àlex Caminals i Montsant Aleu (Tiana), tots dos
catalanoparlants, amb el català com a llengua materna, parlen en anglès
als seus fills des que van néixer. Ara l’Ot i l’Edna tenen 10 i 6 anys i
es comuniquen en anglès sense cap problema, són capaços de llegir i
mirar una pel·lícula en aquest idioma i tenen un nivell similar al d’un
nadiu de la seva edat. “Crec que ho vam decidir quan esperàvem l’Ot”,
explica la Montsant. “L’Àlex treballava en una empresa on el domini de
l’anglès era imprescindible i alhora un dels seus caps era escocès i
parlava en anglès als seus fills. Això ens va animar a fer-ho nosaltres.
Inicialment ell havia de parlar-los en anglès i jo en català, però en
els primers sis mesos de l’Ot, l’Àlex va haver de viatjar molt i vaig
decidir parlar-li jo també en anglès, perquè si no no n’aprendria”, diu.
A casa la família Caminals-Aleu l’anglès és rutinari.
Llibres en anglès, contes en anglès, DVDs en anglès, música en anglès i
també diccionaris en anglès. “Sí, perquè nosaltres no ho sabem tot i
hem utilitzat el Wordreference [el diccionari] amb naturalitat, sempre
que ha calgut. L’Ot, que ja llegeix llibres de preadolescent en anglès, a
vegades em pregunta paraules que jo no he sentit mai”, diu la Montsant.
El mateix els ha passat amb l’accent. Conscients que no els poden transmetre un accent nadiu, els pares han adoptat tota mena d’estratègies perquè els seus fills sentin parlar molt anglès,
tant a l’escola com a través del cinema o la música o viatjant a països
de parla anglesa durant les vacances. Aquí també hi entra la seva
capacitat de reciclar-se i aprendre en tot moment: “Jo he canviat el meu
accent. Abans el tenia més spanglish i des que van néixer els nens he fet un gran esforç per millorar-lo”, explica l’Àlex.
RISCOS I REBUIG
Sigui
com sigui, i malgrat les adversitats, l’aventura de l’Àlex i la
Montsant està donant fruits i a casa l’anglès continua sent la llengua
d’ús predominant. “Mantenir una estratègia artificial és molt difícil”,
assegura Anna Solé. “Cal estar molt motivat, ser molt perseverant i que
el nivell de la llengua que es parla a casa sigui molt elevat”, afegeix.
Segons l’autora, perquè un infant es comuniqui correctament en una
llengua s’han de donar dos condicionants: que existeixi una necessitat
per parlar-la i que hi hagi interès per aprendre. “Un tret positiu
d’aquesta família és que els pares els han sabut motivar prou perquè els
nens mantinguin l’anglès com a primera llengua a casa. També és
important que beguin d’altres fonts per poder enfortir i aprofundir el
vocabulari. Si l’estratègia es manté, aquests infants hauran crescut com
a nens trilingües, amb totes els avantatges que això els proporcionarà a
la vida”.
"Si
l’estratègia es manté, aquests infants hauran crescut com a nens
trilingües, amb totes els avantatges que això els proporcionarà a la
vida"
Anna Solé - Autora 'Multilingües des del bressol'
¿Mantenir
una estratègia d’aquest tipus té riscos? Sí, en té. Per començar, que
els fills no vulguin parlar amb els pares en la llengua en què se’ls ha
educat. Un fet que és freqüent en famílies on a casa es parla un idioma
diferent de la del país on resideixen: “Pot passar que es rebotin -diu
Solé Mena-, perquè la llengua de l’entorn i la de l’escola agafa molt
pes”. A casa els Caminals no tot són flors i violes. De rebel·lió també
n’hi ha hagut, sobretot de la petita, l’Edna. “Encara ara de vegades ens
parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès,
no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.
ESTRATÈGIA A L’ALÇA
L’objectiu
final de mantenir una estratègia d’aquest tipus és simplement una
qüestió d’oportunitats. “Quan ens pregunten per què a casa els parlem en
anglès els expliquem que a fora ja aprenen el castellà i el català i
que així podran parlar tres llengües a la vegada. Per la meva
experiència, un idioma s’aprèn de veritat quan hi ha immersió, i
nosaltres l’hem creat a casa. Érem molt conscients de la necessitat de
dominar aquest idioma i sabíem que seríem més eficients si ho fèiem a
casa”, diu la Montsant.
Malgrat que encara és un fenomen aïllat, cada vegada hi ha més famílies que decideixen fer immersió parcial o total a casa.
Xavier Peña (Mataró) és un d’aquests casos. Pare de la Jana, de 18
mesos, des que la nena va néixer ell només li parla en anglès i la mare
en català. La Jana ja l’entén perfectament i comença a barrejar totes
dues llengües. “No tenia cap exemple pròxim i vaig buscar referències a
través de les xarxes socials”, explica. Experiències com Quiero milk, de Raül Cardoso; el llibre 'Baby English', de Diana Sampedro, o el blog Bilingüismo en casa,
de Carmen Espinosa, són alguns exemples de pares que exposen
públicament el seu cas i descriuen tècniques, entrebancs i millores
sobre parlar anglès als fills.
QUÈ DIRÀ LA GENT?
Una
de les pors de Xavier Peña a l’hora de parlar en anglès a la Jana era
si hi hauria rebuig de l’entorn social: “No sabia quina reacció
generaria aquella decisió perquè al final no deixa de ser percebut com
una mica esnob. Però com que teníem molt clar per què ho fèiem tothom ho
ha entès”, explica. I si avui sentir un pare català que parla anglès al
seu fill crida l’atenció, fa vint anys era gairebé marcià. Juan Luis
García és professor d’anglès de l’escola Valldemia de Mataró i quan va
néixer la seva filla, als anys noranta, va decidir comunicar-s’hi només
en anglès: “El nostre entorn ho va percebre amb molt entusiasme i ganes.
Anàvem pel carrer i la gent quedava parada que aquella nena tant petita
ja parlés anglès. Generava curiositat i fins i tot, diria, una mica
d’enveja”. Avui la Marta encara es comunica en anglès amb el seu pare.
A Europa, els carrers porten noms de persones. Un detall significatiu per a un poble amb història, que té referents i els honora
XAVIER BOSCH |
Un respecte per Europa. Entre l’allau d’euroescèptics, els antieuropeus
d’aquí i d’allà, les amenaces de Trump, l’agressivitat
desestabilitzadora de Putin, el Brexit, que ha agafat tothom a
contrapeu, i el paper d’estrassa que estem fent amb els refugiats
sirians, “el futur de la Unió Europea és imprevisible”. Així de
contundent va ser, aquesta setmana, el president del Consell Europeu,
Donald Tusk. Poca traça d’un home que ens volia advertir d’uns riscos i
ens va posar la por al cos. Precisament, en aquests mesos crítics és
quan el Vell Continent hauria de doblar l’aposta pels seus valors i la
cultura que el fonamenta. Recordo un breu assaig de George Steiner, Una idea d’Europa,
en què vaig trobar quatre pensaments que em van obrir els ulls, quan la
crisi econòmica tot just començava a treure el nas. Deia, d’entrada,
que la idea de Europa es concentrava en els cafès, els llocs on
s’intercanvien les idees i es provoquen tertúlies per discutir a favor i
en contra. Al cafè s’hi va a conversar més que a beure. Explicava, des
d’un vessant més geogràfic, que el nostre és un continent caminable, amb
un paisatge civilitzat, sense deserts ni grops impossibles de superar.
Un relleu amable sense obstacles per al progrés. Steiner demostrava,
també, que els pobles d’Europa venim d’Atenes i de Jerusalem, és a dir,
de la raó per una banda i de la fe per l’altra. Però allò que més em va
colpir va ser que em fes notar que, a Europa, els carrers porten noms de
persones. Un detall significatiu per a un poble amb història, que té
referents i els honora. La seva contraposició era clara amb l’enreixat
impersonal de la Sisena Avinguda amb el carrer 42. Avui comença la
cimera de Malta, amb caps d’estat i de govern. Que ho tinguin clar:
davant del dubte sobre Europa, la solució és més Europa.
Només un de cada deu estudia un idioma estranger actualment
MARIONA FERRER I FORNELLS
Margallo traduint a Rajoy el que diu Obama durant la seva visita a Madrid. El president espanyol no es defensa en anglès.
Espanya suspèn, de forma estrepitosa, en l’aprenentatge de llengües
estrangeres. D’acord amb l’últim baròmetre del CIS de desembre, basat en
2.466 entrevistes a majors d’edat, un 59,8% dels enquestats admeten un
desconeixement total de l’anglès: ni el parlen, ni el llegeixen, ni
l’escriuen. Sí que ho fan un 27,7%, que el parlen i l’escriuen, mentre
que un 6% el llegeixen i un 5,7% el parlen. Ara bé, gairebé set de cada
deu enquestats asseguren que no s’han sentit perjudicats per no parlar
cap llengua estrangera i només un de cada deu estudia en alguna escola
d’idiomes -no es tenen en compte els alumnes en edat escolar primària i
secundària.
Ara bé, tot i que la majoria d’enquestats no
estudien idiomes, gairebé tots consideren que és molt o bastant
important saber-ne -opinen que és la segona matèria més important
després de les matemàtiques-. Les dades baixen quan se’ls pregunta si el
sistema educatiu dona importància al fet de saber-ne: un 40% consideren
que a Espanya se li dona poca rellevància i asseguren que quan tenien
10 o 12 anys el sistema educatiu donava totalment l’esquena a aquest
aprenentatge. La majoria, però, si han après alguna llengua estrangera
ho han fet a l’escola. Un 45% dels pares enquestats tenen una bona
opinió de la formació que reben els seus fills. Tot i això, gairebé 4 de
cada 10 famílies preguntades els paguen classes particulars o en una
acadèmia, la majoria per millorar l’anglès.
Això provoca que l’anglès sigui, de lluny, l’idioma
estranger que més gent sap, seguit del francès (9%) i l’alemany i
l’italià (1,7%), amb el portuguès a prop (1,2%). I l’anglès és també,
amb diferència, la llengua que més gent vol aprendre. En canvi, el
francès és l’idioma que més coneixen els pares dels enquestats, ja que
era majoritàriament la llengua estrangera que s’aprenia en l’època
franquista. Amb tot, aproximadament un 90% dels pares dels enquestats no
parlen cap llengua estrangera. Com que es tracta de les dades
preliminars del baròmetre del CIS, encara no hi ha la informació
detallada per comunitats autònomes.
Un 30% no han viatjat mai fora
L’enquesta recull que un de cada tres espanyols no ha viatjat mai a
l’estranger. Només un 13% ho fa més d’un cop l’any, i un 15%, un cop. I
si surten és per anar de vacances.
Una de cada deu persones que parla algun idioma
estranger ha marxat un període fora per perfeccionar-lo. Viatjar és
justament el motiu que faria que el 24% de les persones que no saben cap
llengua estrangera n’estudiés una. Quasi el mateix percentatge (26%) ho
farien per millorar la situació a la feina o per trobar-ne una de nova.
Anem a la serra de Milany amb la intenció de travessar la fageda
de Bonvac i arribar-nos fins a un cim característic del Bisaura, el Castell de
Milany situat dalt d'un contrafort rocós.
Estem a la subcomarca del Bisaura que
està situada al nord de la comarca d'Osona, fent frontera amb el Ripollès i
està formada pels municipis de Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora,
Montesquiu, Sora i Vidrà.
Aquest terreny, aïllat de la Plana de
Vic, formava part del Ripollès en una primera divisió comarcal del 1932, mentre
que el 1990 va passar a ser de l'Osona.
Passat Santa Maria de Besora, en el punt
quilomètric 9,2, trobem a l’esquerra, senyalitzat, el camí del castell de
Milany. El seguim durant uns 4,5 kilòmetres per una pista en força mal estat,
fins arribar al mas de del Barretó i la seva capella on deixem el cotxe.
Un cop passada la masia del Barretó, hi ha una
cruïlla amb un pal indicador, prenem el camí del mig indicat com camí del
Castell de Milany i del morro del Quer.
Deixem uns metres la pista, per acostar-nos al Morro
del Quer on tenim unes vistes impressionants sobre la vall de Llaers on veiem
el castell del mateix nom al fons de la vall
Entrem a la fageda del Bonbac o del Barretó, el
camí és una catifa de fulles
Situada a l’obaga del Puig de Sant Jaume, a la
zona de Llaers, una de les fagedes més importants de Catalunya, comparable i del
mateix nivell que les famoses fagedes d’en Jordà (Santa Pau, a la Garrotxa) o
de la Grevolosa (Sant Pere de Torelló, a Osona). Deia Ramon Vinyeta en el seu
llibre Els arbres monumentals de Catalunya (1985) d’aquesta fageda: “Dotzenes
d’exemplars monumentals, d’un perímetre superior als 4 m. i amb alçàries per
damunt dels 30 m., arrelen als faldars del Puig de Sant Jaume, formant la ben
dita Fageda de Bonbac”.
Travessem la riera de Milany. I arribem al pla de les Basses on
i ha la Masia de Milany. Deixem enrere la masia i ens enfilem pel Pla
del Castell fins arribar al peu del cim rocós on hi ha les restes del
castell. El voltem pel peu fins trobar el camí
d’accés a dalt del penyal. El Castell de Milany és un cim
característic del Bisaura, amb una alçada de 1526 metres. Antigament era
un punt molt important per la seva situació estratègica. Veiem fins al Montseny, Sant Llorenç del Munt i
Montserrat vers migdia. Per l’altra banda Cadí, Puigmal, Bastiments i
el Canigó lleugerament emblanquinats.
Les restes del castell de Milany es
situen a 1.525 m en un roquer al terme municipal de Vidrà , al límit amb
Vallfogona de Ripollès. Trobem cites del castell en documents de l’any 962, com
a castell pertanyent al comtat de Besalú. Les poques restes que queden avui
responen a la reconstrucció del segle XIII. Amb la recent restauració s’han
afermat les parets i elements que resten drets i s’hi ha bastit una miranda.
Vèrtex geodèsic i taules d’orientació. Segurament fou aixecat en l’avenç militar de
finals del segle IX, i el seu terme comprenia els actuals municipis de Vallfogona
i Vidrà amb totes les seves parròquies, i també, tal volta per agregació
posterior, el terme de Llaers amb el seu petit castell. Els primers senyors de Milany foren els comtes
de Besalú, que el governaren a través del seu vescomte. El castell es va
abandonar a finals del s. XIV, quan va perdre la seva funció defensiva.
Tornem pel mateix camí amb la intenció de fruir de nou
del passeig per la fageda ara ja amb la llum de la tarda. A l’altra banda de la fondalada ens
sorprèn la vista de la balma obrada dels Fleus
En Ramon Vinyeta, en una de les seves publicacions "El
Vidranès" (Ed. Celblau. Torelló, 1986) diu: "A la serra de Milany,
a les proximitats de la masia del propi nom, del terme municipal de Vidrà, però
en terme de Llaés, es troba un grup de balmes troglodítiques, essent les
principals la balma del Teixidor, la del Burbau, els Fleus, la Baumassa i la
Baumeta. Tenen un interès remarcable ja que persones que hi van néixer encara
viuen en l'actualitat. Concretament, la balma del Teixidor, la més notable,
espaiosa i confortable, fou habitada fins l'any 1952, i els testimonis
fotogràfics que en posseïm són abundosos i de gran interès. És possible que mil
anys enrere fos un poblat ibèric-troglodita, del qual en som descendents els
que vivim en aquestes comarques".
Les primeres ombres del capvespre cobreixen les valls quan
acabem el recorregut.
Hi ha una pregunta típica que
els fills fan als pares o els alumnes als professors: ¿per a què
serveix estudiar això? Per a què serveix estudiar la Guerra dels Trenta
Anys? ¿O les idees d’un filòsof que va viure fa dos mil tres-cents anys?
¿O els versos dels trobadors? El meu amic Benet els contesta que per a
res. Que servir, el que se’n diu servir -com ara una roda per rodar, un
punxó per punxar o un llum per fer llum-, no és la seva finalitat. I
que, posats a filar prim, res serveix per a res, sinó simplement per
anar fent, que és el que fem els humans sobre el planeta.
A
mi també m’atabala la pregunta. Crec que, en poc temps, s’ha instal·lat
entre els nostres estudiants una idea perversa en relació a la utilitat
dels coneixements. La crisi ha servit d’excusa per advertir als
estudiants que s’han de preparar per al futur. Això està bé. De passada,
els hem dit que dels seus coneixements en depèn la carrera que
estudiaran. Això també és cert. Però també els hem fet veure que, dels
estudis que facin després, en dependran l’èxit, els diners que guanyaran
i, finalment, la seva felicitat. Des d’aquesta visió tan simplista, és
fàcil percebre que l’anglès i les matemàtiques proporcionaran més èxit,
més diners i més felicitat que no pas el llatí i la filosofia.
Aquesta
manera de veure les coses no és només simplista, sinó també
absolutament falsa. El coneixement té més a veure amb la felicitat que
amb els diners. Ni Parmènides, ni Newton, ni Darwin, ni Einstein
pensaven a aconseguir muntanyes de diners per ser feliços. Això encara
no ho han entès els que es pensen que només el capitalisme i la
competència asseguren el progrés. Són aquells que estan interessats a
fer dels nostres centres d’ensenyament un centre de formació d’empleats
submisos per a empreses antigues i avorrides.
Per a
què serveix estudiar Parmènides, els déus egipcis o els versos dels
trobadors? Doncs per aprendre coses sobre les pors humanes, els dubtes,
les il·lusions, les misèries, la bellesa i l’amor. Per descobrir que una
mateixa cosa es pot imaginar o percebre de moltes maneres. I per
aprendre a apreciar la creativitat i la imaginació. En la terminologia
dels utilitaristes: per competir amb èxit amb els que no en saben res i
treballar en empreses més avançades on la gent pugui pensar coses noves.
Fill d'un arquitecte i
una psicòloga psicoanalista, després de començar a estudiar Arquitectura
i abandonar-la, es va llicenciar en Biologia per la Universitat de
Buenos Aires i després va fer un doctorat sobre Fisiologia de la
Memòria. Fa vuit anys va començar a estudiar el funcionament de la
memòria dels estudiants i va dissenyar una estratègia neuroeducativa per
millorar la capacitat mnemotècnica dels alumnes consistent a introduir
situacions de sorpresa en la fase d'aprenentatge. És investigador de
Conicet (la principal entitat per a la promoció de la ciència a
l'Argentina) i explica els seus descobriments sobre la memòria a la
tele, la ràdio, la premsa i en conferències per tot el món. Horaris
escolars flexibles i canviants, esbarjos a diferents hores del dia,
situacions sorprenents enmig de la classe… Aquest expert en el
funcionament de la memòria proposa «una revolució educativa» basada en
com el cervell registra els records.
Sembla una obvietat: allò que ens
sorprèn ho recordem més vivament que el que és rutinari. Però la
troballa que ha fet aquest investigador va més enllà: ha demostrat que
tot el que vivim en els minuts previs i en els posteriors al fet
sorprenent també ho fixem amb més fermesa a la nostra memòria. Ho
explica a Rec (Debate), un llibre que ha escrit pensant en els
docents: descobrir com arxivem els records obre insospitades
possibilitats en el camp de l'educació. L'argentí Fabricio Ballarini,
que no havia aspirat mai a ser divulgador científic, ara viatja pel món
ensenyant a entrenar el cervell, però la seva preocupació és que els
nens aprenguin millor a l'escola. -Resumint: som a
l'oficina d'una editorial, tothom està fent les seves tasques
quotidianes, ningú recordarà aquest dia, però si ara mateix cau un
meteorit al carrer, d'aquí 10 anys la gent que hi ha aquí no només
recordarà el meteorit, sinó el que feia una hora abans. -Vivim
a partir de prediccions que ens donen seguretat, les necessitem per
funcionar en el nostre dia a dia, però si de sobte passa alguna cosa que
trenca amb el que estem esperant, el cervell posa en alerta moltes
àrees, entre les quals hi ha les implicades en la memòria, que no només
registren i guarden el fet nou, sinó tot el que passa abans i després.
Li proposo el meu exemple favorit: expliqui'm què va fer l'11 de
setembre del 2001 i el del 2016. -De l'11 de setembre
d'aquest any no recordo res. Del del 2001 podria parlar-li dels
espaguetis a la bolonyesa que estava cuinant quan va saltar la notícia
dels atemptats de Nova York, i que més tard em vaig menjar mentre veia
com les Torres Bessones s'ensorraven. Recordo fins i tot el seu sabor. -Això
li passa perquè el seu cervell ha gravat a la seva memòria tot el que
va viure al voltant d'aquell esdeveniment tan sorprenent, incloent-hi
detalls com el sabor del que va menjar per dinar, el lloc on era, amb
qui era, què estava fent abans… I això té una explicació evolutiva.
Pensi en el nostre origen, quan vivíem a la selva i de sobte apareixia
un animal perillós. El que era útil no era guardar l'experiència de
l'amenaça, sinó tot el que hi havia al voltant, perquè aquells detalls
contenien claus que permetien poder preveure situacions similars en el
futur. -¿Com va arribar a aquesta conclusió? -Els
estudis realitzats amb animals de laboratori ja havien demostrat, a
nivell neuronal, que les sorpreses ajuden a consolidar millor els
records a la memòria dels rosegadors. Em preguntava què devia passar amb
els éssers humans, el problema és que no podem seccionar el cervell
d'una persona per veure com es connecten les neurones quan recorda, així
que vaig decidir estudiar el comportament d'escolars, que són humans
concentrats en tasques memorístiques. -¿Què va descobrir? -Vam
provar de llegir el mateix conte a dos grups diferents de nois. En el
primer, la lectura formava part de la rutina de cada dia. En canvi, en
el segon vam introduir situacions inesperades, com portar-los a una aula
diferent o que la lectura no la fes el seu professor habitual, sinó
algú diferent. Diversos dies després, el segon grup recordava un 60% més
de detalls del conte que el primer grup. Vam fer diverses proves
similars amb nois de diferents edats, fins i tot a la universitat, i el
resultat va ser sempre el mateix: quan hi introduíem un fet imprevist,
com que el professor expliqués un acudit o que algú irrompés de sobte a
l'aula, setmanes després els alumnes no només recordaven aquella
sorpresa, sinó que també havien registrat tota la lliçó millor que quan
la rebien en entorns rutinaris. -¿Hi ha un marge de temps perquè la sorpresa tingui aquest efecte? -Els
experiments revelen que tot el que passa una hora abans i una hora
després del fet que ens ha resultat sorprenent es grava més vivament a
la memòria. En canvi, el que passa fora d'aquesta finestra temporal no
es recorda amb la mateixa intensitat. Aquest descobriment ens dóna eines
per intervenir en la fixació dels records, una cosa que és molt útil en
el camp de l'ensenyament. Estic parlant de fer més eficient la
capacitat d'aprenentatge dels nois a les escoles, una autèntica
revolució educativa. -¿La forma com avui dia s'imparteixen les classes no és eficient? -Avui
eduquem cervells que no existeixen. El pla consisteix que un professor
entra a classe, descarrega un munt d'informació sobre els alumnes i se'n
va, després n'entra un altre i fa el mateix, i després un altre. La
ment no funciona així. El nostre cervell està organitzat per relacionar
coneixements, no per acumular dades. Les matèries haurien d'estar més
interconnectades, l'educació hauria de ser més global i lúdica. Per
desgràcia, els programes educatius estan dissenyats a partir de
decisions arbitràries, no a partir d'evidències científiques. -¿Per exemple? -Per
exemple, a primària sol ser el mateix mestre el que dóna totes les
matèries. ¿Algú s'ha preguntat quin avantatge aporta això? En els
primers cursos, que és quan els nois tenen més dificultat per escriure,
¿per què la Llengua es dóna juntament amb les Matemàtiques, que són dues
matèries molt complexes? ¿Algú ha provat a combinar les assignatures
més difícils amb altres de més lúdiques i sorprenents? Els horaris es
munten en funció dels docents, no pensant en com beneficien els alumnes. -¿Els horaris són tan importants? -Una
cosa tan senzilla com podria ser jugar amb els horaris podria aportar
una millora enorme en la capacitat d'aprenentatge dels estudiants. Per
exemple, fent que cada dia no fos igual. ¿Per què els esbarjos són
rutinaris i sempre se celebren a la mateixa hora? ¿Per què no s'escampen
al llarg del matí i s'omplen d'activitats sorprenents? Als instituts,
els horaris no tenen en compte els ritmes circadiaris dels adolescents,
els cervells dels quals tendeixen a adormir-se més tard i a despertar-se
també més tard. No es pot modificar, és fisiològic. De fet, arriben als
instituts quan haurien d'estar dormint. Si això és així, posem a
aquestes hores les assignatures menys difícils, les més simples i
lúdiques. -Si tingués al davant el director d'un centre educatiu, ¿quins consells li donaria per fer més eficients les classes? -Els
mestres es troben cada any amb els mateixos problemes. Als vuit anys,
als nois els costa aprendre a dividir i a fer anàlisis sintàctiques. A
altres edats sol haver-hi altres reptes. Li diria que demanés als seus
docents que sorprenguin els seus alumnes d'alguna manera el dia que
comencen a donar aquests continguts tan complexos. Que se'ls emporti al
parc, que els faci la classe amb un barret, que un pallasso irrompi de
sobte a l'aula. Si introdueix situacions inesperades, els nois fixaran
millor el que aprenguin en aquella hora. -Tinc entès que és molt crític amb l'ús que fem de la tecnologia. ¿Google ens està atontant? -La
tecnologia ens fa la vida més còmoda, però és perillós que hi dipositem
algunes tasques que ens correspon realitzar a nosaltres. Som ganduls
per naturalesa i podem acabar pensant: ¿per a què vull aprendre això o
allò si ho tinc a internet? Però les idees creatives només sorgeixen a
partir de coneixements que estan en xarxes neuronals del nostre cervell,
no a Google o en un disc dur extern. Si no disposem d'aquestes
connexions al nostre cap, no tindrem mai aquestes idees. Per això, quan
als nois d'avui dia se'ls demana una resposta creativa, no pensen en com
concebre-la, sinó en com trobar-la a Google. Això és molt perillós. -Imagini's que tenim aquesta conversa d'aquí 10 anys. ¿Què li agradaria que hagués passat? -Lamentablement,
avui dia l'ensenyament no té estratègies basades en com el cervell
guarda la informació. M'agradaria que hi hagués científics treballant en
el disseny dels sistemes educatius, perquè aquests atenguin a aquestes
troballes, no a altres raons. La ciència és una de les formes més
boniques i eficients que coneixem per millorar la nostra vida. ¿Per què
no obrim els programes d'ensenyament a les revelacions científiques?
El perfil de molts dels espanyols de la llista de 'Forbes' diu molt i bé de l'economia i del país
La setmana passada tots els diaris, ràdios
i televisions es feien ressò de qui són els espanyols més rics a
Espanya segons el rànquing de la revista nord-americana 'Forbes'. Entre
els primers espanyols de la llista hi ha persones com Amancio Ortega (Inditex-Zara), Juan Roig (Mercadona), Isak Andic (Mango), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Sol Daurella (Cobega-Cocacola), Víctor Grifols (farmacèutica Grifols) i altres que per qüestió d’espai no esmento.
El to dels comentaris que acompanyen aquestes notícies és més d’adulació de la riquesa en si mateixa que d’elogi de la trajectòria empresarial i vital de les persones que n’han sigut afavorides. És
una adulació orientada a admirar les grans riqueses i atorgar-los
estatut de celebritat, a l’estil dels programes de rics i famosos. Una
adulació que, per un altre costat, és més intensa com més gran és la fortuna.
Són de destacar els patrimonis obtinguts en activitats en les que predomina la competència
El
que és curiós és que aquesta adulació es fa per part de persones que
tenen pocs motius per fer-ho. Són, en aquest sentit, admiradors
desinteressats. Aquest comportament ja va cridar l’atenció d’Adam Smith,
l’economista i filòsof moral escocès de finals del segle XVIII, autor
de la primera obra moderna d’Economia, titulada 'Una investigació sobre
la naturalesa i causa de la riquesa de les nacions'. O, simplement, 'La
riquesa de les nacions', que va ser publicada l’any 1776. Per Smith,
defensor de la nova economia competitiva que més tard es va anomenar
capitalisme, aquesta adulació acrítica no només és desagradable en si
mateixa, sinó que és potencialment perillosa: «Aquesta disposició a
admirar, i gairebé a idolatrar, els rics i a menysprear o, com a mínim,
ignorar les persones pobres i de condició humil (...) és la principal i
més estesa causa de la corrupció dels sentiments morals».
No obstant, si en lloc d’idolatrar la riquesa en si mateixa, com un
modern vedell d’or bíblic, ens fixem en la «naturalesa i causa» de la
riquesa dels nou-rics espanyols que apareixen a la llista de 'Forbes'
podem transformar l’adulació en un cert elogi. Un elogi que aquí i ara
vull centrar en quatre comentaris.
Primer.
Es tracta, en molts casos, d’una riquesa de primera generació, no d’una
riquesa heretada, pròpia de rendistes. És el cas d’Amancio Ortega,
fundador i primer propietari de la gallega Inditex-Zara a partir d’una
petita botiga de roba a la Corunya; o el de Juan Roig, fundador i
propietari, juntament amb la seva dona, de Mercadona; i també el d’Isak
Andic, que de venedor ambulant va arribar a aixecar Mango. És una
riquesa meritocràtica.
Segon. Es tracta
també, en molts casos, d’una riquesa obtinguda en activitats en què
predomina la competència amb altres empreses rivals i d’àmbit global. No
és, per tant, el resultat d’un privilegi emparat per algun monopoli o
regulació pública. És el cas, per exemple, d’Amancio Ortega, Isak Andic,
Víctor Grifols o Sol Daurella. I, a més a més, es tracta d’empreses
fortament generadores d’ocupació.
Tercer.
La geografia d’aquesta nova riquesa espanyola és perifèrica.
Territorialment centrífuga, més que centrípeta. No viu de la proximitat
de la política governamental, amb les seves relacions sovint incestuoses
i corruptes. A més a més, aquests nou-rics de primera generació no han
fet el que solen fer els rendistes hereditaris, que acostumen a
traslladar-se a la capital i a viure de les rendes. Ells segueixen
vivint allà on estan les seves empreses i casernes més grans.
Quart.
És, per últim, una nova riquesa que porta, en alguns casos, associada
una responsabilitat social més gran amb el seu entorn social. Moltes de
les persones que apareixen a la llista de 'Forbes' s’han compromès, a
través de noves fundacions, amb activitats socials, culturals i d’una
altra mena en benefici, en uns casos, de persones amb necessitats i en
risc d’exclusió social, i en altres, d’activitats d’interès general.
Aquesta responsabilitat més gran es pot veure com un reconeixement que
la nova riquesa no només és el resultat de l’esforç i el mèrit
individual, sinó també d’una activitat col·lectiva que inclou
treballadors, empleats i clients i la mateixa societat. Encara
que aquests comentaris estan fets de pressa i corrents i necessiten més
matisos, que en una sola generació una persona, sense disposar d’una
herència prèvia, pugui amb el seu esforç crear una fortuna diu molt i bé
de l’economia espanyola i del país. Hi ha motius per a l’elogi sincer,
que no sigui una simple adulació.
