dimarts, 9 de febrer del 2021

From South to North, time to learn

What developing countries can teach rich countries about how to respond to a pandemic 

Nurses sanitise their hands and their tools after screening a patient in Johannesburg, South Africa. Nurses working in a South African COVID-19 clinic, based on a train, which travels to reach different communities.

Nine months into the pandemic, Europe remains one of the regions worst affected by COVID-19. Ten of the 20 countries with the highest death count per million people are European. The other ten are in the Americas. This includes the US, which has the highest number of confirmed cases and deaths in the world.

Most of Africa and Asia, on the contrary, still seems spared. Of the countries with reported COVID-related deaths, the ten with the lowest death count per million are in these parts of the world. But while mistakes and misjudgements have fuelled sustained criticism of the UK’s handling of the pandemic, the success of much of the developing world remains unsung.

Of course, a number of factors may explain lower levels of disease in the developing world: different approaches to recording deaths, Africa’s young demographic profile, greater use of outdoor spaces, or possibly even high levels of potentially protective antibodies gained from other infections.

But statistical uncertainty and favourable biology are not the full story. Some developing countries have clearly fared better by responding earlier and more forcefully against COVID-19. Many have the legacy of Sars, Mers and Ebola in their institutional memory. As industrialised countries have struggled, much of the developing world has quietly shown remarkable levels of preparedness and creativity during the pandemic. Yet the developed world is paying little attention.

Health workers in the DRC assist a man potentially infected with Ebola.
Many developing countries have both greater and more recent experience in controlling infectious diseases than those in the west. EPA-EFE

When looking at successful strategies, it’s the experiences of other developed nations – like Germany and New Zealand – that are predominantly cited by journalists and politicians. There is an apparent unwillingness to learn from developing countries – a blind spot that fails to recognise that “their” local knowledge can be just as relevant to “our” developed world problems.

With infectious outbreaks likely to become more common around the world, this needs to change. There is much to learn from developing countries in terms of leadership, preparedness and innovation. The question is: what’s stopping industrialised nations from heeding the developing world’s lessons?

Good leadership goes a long way

When it comes to managing infectious diseases, African countries show that experience is the best teacher. The World Health Organization’s weekly bulletin on outbreaks and other emergencies showed that at the end of September, countries in sub-Saharan Africa were dealing with 116 ongoing infectious disease events, 104 outbreaks and 12 humanitarian emergencies.


 

For African nations, COVID-19 is not a singular problem. It’s being managed alongside Lassa fever, yellow fever, cholera, measles and many others. This expertise makes these countries more alert and willing to deploy scarce resources to stop outbreaks before they become widespread. Their mantra might best be summarised as: act decisively, act together and act now. When resources are limited, containment and prevention are the best strategies.

This is evident in how African countries have responded to COVID-19, from quickly closing borders to showing strong political will to combat the virus. While Britain dithered and allowed itself to sleepwalk into the pandemic, Mauritius (the tenth most densely populated nation in the world) began screening airport arrivals and quarantining visitors from high-risk countries. This was two months before its first case was even detected.

And within ten days of Nigeria’s first case being announced on February 28, President Muhammadu Buhari had set up a taskforce to lead the country’s containment response and keep both him and the country up to date on the disease. Compare this with the UK, whose first case was on January 31. Its COVID-19 action plan wasn’t unveiled until early March. In the intervening period, the prime minister, Boris Johnson, is said to have missed five emergency meetings about the virus.

g
Experience gained by health workers during recent Ebola outbreaks in Africa can now be drawn upon during COVID-19. EPA-EFE

African leaders have also shown a strong desire to work together on fighting the virus – a legacy of the 2013-2016 West African Ebola outbreak. This epidemic underlined that infectious diseases don’t respect borders, and led to the African Union setting up the Africa Centres for Disease Control and Prevention (CDC).

In April, the Africa CDC launched its Partnership to Accelerate COVID-19 Testing (PACT), which is working to increase testing capacity and train and deploy health workers across the continent. It’s already provided laboratory equipment and testing reagents to Nigeria, and has deployed public health workers from the African Health Volunteers Corps across the continent to fight the pandemic, applying knowledge picked up when fighting Ebola.

The Africa Union has also established a continent-wide platform for procuring laboratory and medical supplies: the Africa Medical Supplies Platform (AMSP). It lets member states buy certified medical equipment – such as diagnostic kits and personal protective equipment – with increased cost effectiveness, through bulk purchasing and improved logistics. This also increases transparency and equity between members, lowering competition for crucial supplies. Compare this with the underhand tactics used by some developed nations when competing for shipments of medical equipment.

The AMSP isn’t unique. The European Union has a similar platform – the Joint Procurement Agreement. However, a bumpy start together with slow and overly bureaucratic processes led some countries to set up parallel alliances in an attempt to secure access to future vaccines. The AMSP avoided sharing this fate thanks to the African Union handing over its development to the private sector under the leadership of the Zimbabwean billionaire Strive Masiyiwa. He pulled together the expertise needed to quickly develop a well-functioning platform, drawing on his contacts and businesses across the digital and telecoms sectors.

This contributed to the AMSP’s popularity with vendors and created high demand from member states. There are now plans to expand access to hospitals and local authorities approved by member states, and for additional support to be included from donors (such as the Bill and Melinda Gates Foundation and MasterCard Foundation). Again, a decisive decision, focusing on installing strong leadership, has paid dividends.

Zimbabwean tech billionaire Strive Masiyiwa speaking at a conference.
Businessman Strive Masiyiwa’s involvement with the AMSP has built confidence among both buyers and sellers. EPA-EFE

Strong leadership on COVID-19 hasn’t been limited to African countries. The Vietnamese government has been widely praised for its clear and engaging public health campaign. This has been credited with bringing the country together and getting a wide amount of buy-in on efforts to control the virus.

Vietnam has also shown that good leadership involves acting on the lessons from the past. The 2003 Sars outbreak led to strong investment in health infrastructure, with an average annual increase of 9% in public health expenditure between 2000 and 2016. This gave Vietnam a head start during the early phases of the pandemic.

Vietnam’s experience with Sars also contributed to the design of effective containment strategies, which included quarantine measures based on exposure risk rather than symptoms. Badly affected countries such as the UK, which received warnings that its pandemic preparedness wasn’t up to scratch years ago, should sit up and take note. Vietnam has one of the lowest COVID-19 death tolls.

A man taking a disposable mask from a box in Hanoi, Vietnam
In Vietnam, masks are being distributed for free using both specially designed ATMs and simple boxes, such as this one in Hanoi. EPA-EFE

Finally, let’s look at Uruguay. The country has the highest percentage of over-65s in South America, a largely urban population (only 5% of Uruguayans do not live in cities) and a hard-to-police land border with Brazil, so it should be a likely infection hotspot. Yet it has managed to curb the outbreak without enforcing lockdown.

Early aggressive testing strategies and having the humility to ask the WHO for information on best practices were among the ingredients of its successful response. Along with Costa Rica, Uruguay also introduced a temporary reduction in salaries for its highest paid government officials to help fund the pandemic response. The measure was passed unanimously in parliament and contributed to high levels of social cohesion.

Of course, strong leadership isn’t limited to the Global South (Germany and New Zealand get top marks), nor do all southern countries have effective leadership (think of Brazil). But the examples above show that good leadership – acting now, acting decisively and acting together – can go a long way to compensating for countries’ relative lack of resources.

Doing more with less

Necessity is said to be the mother of all invention – where money is in short supply, ingenuity abounds. This has been just as true during COVID-19 as at any other time, and is another lesson the developed world would do well to consider.

Early on in the pandemic, Senegal started developing a ten-minute COVID-19 test that costs less US$1 to administer and doesn’t need sophisticated laboratory equipment. Likewise, scientists in Rwanda developed a clever algorithm that allowed them to test lots of samples simultaneously by pooling them together. This reduced costs and turnaround times, ultimately leading to more people being tested and building a better picture of the disease in the country.

In Latin America, governments have embraced technology to monitor COVID-19 cases and send public health information. Colombia has developed the CoronApp, which allows citizens to receive daily government messages and see how the virus is spreading in the country without using up data. Chile has created a low-cost, unpatented coronavirus test, allowing other low-resource countries to benefit from the technology.

A drone in Tunisia equipped with a heat sensor, for screening the public.
Ghana isn’t the only country experimenting with drones. This Tunisian drone has a heat sensor attached for checking people’s temperature. EPA-EFE

Examples of entrepreneurship and innovation in the Global South aren’t restricted to the biomedical field. In Ghana, a former pilot whose company specialises in spraying crops repurposed his drones and had them disinfect open-air markets and other public spaces. This quickly and cheaply got a job done that would normally have taken several hours and half a dozen people to do. And in Zimbabwe, online grocery start-ups are offering new opportunities for food sellers to retain customers wary of shopping in person.

While these are handpicked examples, they illustrate the importance of the capacity to innovate in conditions of scarcity – what is known as “frugal innovation”. They prove that simple, inexpensive or improvised solutions can solve complicated problems, and that frugal solutions don’t have to involve “chewing gum and baling wire” types of fixes.

The ability to deal with complex problems under resource constraints is a strength that can be useful for all, particularly given the pandemic’s eye-watering impact on high-income economies. Solutions coming out of developing countries may offer far better value for money than the elaborate and expensive “moonshot” solutions being mooted in countries like the UK.

Why not follow these examples?

This pandemic is another wake-up call. Since Ebola and Zika, governments around the world have known that they need to up the “global preparedness” agenda. It’s often said that when it comes to pandemics, the world is as weak as its weakest point.

Global action, however, requires moving beyond national interests to identify with the needs of others. We call this “global solidarity”. Unlike relationships of solidarity within nation states – which are based on a shared language, history, ethnicity and so on – global relationships need to recognise the interdependence of diverse actors. Global solidarity is so difficult to achieve because it must accommodate difference rather than rely on commonality.

Tourists being screened for COVID-19 at Sharm el-Sheikh International Airport, Egypt.
So far, the virus has readily crossed international borders, despite control measures. EPA-EFE

The pandemic has shown why we need global solidarity. Globalisation has made countries interdependent, not just economically but also biologically. And yet in recent months, isolationist stances have prevailed. From the USA pulling funding from the WHO to the UK’s refusal to participate in the EU’s Joint Procurement Agreement, countries are instead pursuing do-it-alone strategies. Within this inward-looking context, it’s little wonder that industrialised nations are failing to capitalise on lessons from Africa, Asia and Latin America.

It’s not a lack of recognition that there’s knowledge and expertise outside the developed world; it’s just that such knowledge is not seen as relevant given the structural differences between developed and developing countries. On this point, consider this final example.

Between the start of April and the end of June, the Rural Development Foundation based in Sindh province in Pakistan on its own decreased the spread of infection in the region by more than 80%. It did this by engaging communities through information campaigns and sanitation measures. Community-level approaches have also been successfully deployed in the DRC and Sierra Leone. During these countries’ Ebola outbreaks, rather than relying on tech and apps, authorities trained local people to do in-person contact tracing instead.

These community-level strategies were advocated by developed world experts, including from the UK. And yet, despite the clear current need, tried-and-tested low-cost approaches like this remain underused in high-income countries. They’ve been disregarded in favour of high-tech solutions, which so far haven’t proved to be any more effective.

A coronavirus testing station in Harare, Zimbabwe
Simple public health strategies that revolve around putting people on the ground have worked in the past, and can work again now. EPA-EFE

The problem, as this example illustrates, is the persistence of a pervasive narrative in global health that portrays industrialised countries as “advanced” in comparison with the “backward” or “poor” developing world, as described by Edward Said in his foundational book Orientalism. Europe’s failure to learn from developing countries is the inevitable consequence of historically ingrained narratives of development and underdevelopment that maintain the idea that the so-called developed world has everything to teach and nothing to learn.

But if COVID-19 has taught us anything, it’s that these times demand that we recalibrate our perceptions of knowledge and expertise. A “second wave” is already on Europe’s doorstep. Many countries in the southern hemisphere are still in the middle of the first. The much talked-up global preparedness agenda will require responses to be handled very differently from what we’ve seen so far, with global solidarity and cooperation front and centre. A healthy start would be for developed countries to get rid of their “world-beating” mindset, cultivate the humility to engage with countries they don’t normally look towards, and learn from them.

diumenge, 27 de desembre del 2020

Maquillar-se o tirania física?

Rutines diàries, Mònica Planas

Ara diumenge, 6 de setembre de 2020

Fa uns quants dies l’edició nord-americana de la revista Vogue va penjar un vídeo a la seva web protagonitzat per la congressista Alexandria Ocasio-Cortez. Ocasio-Cortez és la dona més jove que ha entrat al Congrés dels Estats Units. Ho va fer l’any 2018 amb només 29 anys, quan va guanyar les primàries del Partit Demòcrata pel districte 14è de l’estat de Nova York. En el vídeo de Vogue

Ocasio-Cortez explica, a primera hora del matí, les seves rutines diàries en la cura de la seva pell i el procés de maquillatge. Es tracta d’uns vídeos que s’han fet molt populars a internet i a les xarxes socials, on hi ha tota una allau de continguts que ofereixen consells de bellesa.

Ocasio-Cortez, segurament estimulada per la proximitat de les eleccions i amb el deure d’arreplegar vots d’allà on sigui, col·loca el telèfon davant del mirall del lavabo de casa seva i, en primer pla, es neteja la pell i es maquilla com ho fa cada dia abans d’anar a treballar, ensenyant els productes i marques que utilitza. La durada del vídeo editat és de divuit minuts i, per tant, és estranyament llarg per a algú que es caracteritza per la naturalitat del seu aspecte. Normalment no sembla que vagi gaire maquillada però sí que la caracteritza el pintallavis vermell potent. La sorpresa arriba quan Ocasio-Cortez demostra que cada dia, de bon matí, fa servir una vintena de productes diferents i una desena d’estris per aplicar-los. 1Un tònic facial, 2 un sèrum de vitamina C, 3 una crema hidratant, 4 un protector solar, 5 6 dues bases diferents de color de maquillatge, 7 un corrector de color per a sota els ulls, 8 un concealer (que és una altra mena de corrector), 9 una barra de color per al contorn de la cara i el nas, 10 un coloret per als pòmuls, 11 un llapis per a les celles, 12 un il·luminador facial, 13 un il·luminador de parpelles, 14 15 diverses tonalitats d’ombra d’ulls, 16 un llapis d’ulls, 17 la màscara de pestanyes, 18 una altra ombra d’ulls per aportar brillantor a la mirada, 19 unes pólvores bronzejadores per a l’acabat final i, per fi, 20 el pintallavis vermell que ella mateixa ha popularitzat i que ens revela que es diu Beso.

La política i molts mitjans arrosseguen les dones a exhibir la tirania física

La perícia que demostra automaquillant-se és admirable i aconsegueix un resultat perfectament natural. No diries mai que darrere del seu aspecte hi ha tants productes i procediments laboriosos. Ocasio-Cortez, conscient que és un vídeo d’una frivolitat evident, propi d’ influencers d’internet, elabora un discurs on recorda que només una mateixa pot decidir el que li està bé, recorda el lema “ My body, my choice ” i que la feminitat empodera però que mai s’ha de fer servir amb l’objectiu de complaure la mirada masculina, sinó buscant allò que ens faci sentir bé íntimament. En algun moment, però, el vídeo resulta una mica contradictori perquè Ocasio-Cortez, com a política, ha tingut un discurs que ha sabut elevar la política a la seva essència i, com a contrast, acaba participant d’un relat banal, accessori, purament estètic, on les rutines matinals diàries a nivell domèstic han adquirit la complexitat i l’exigència d’un maquillatge professional molt exhaustiu i que suposa una despesa econòmica considerable. S’entén que una persona de la seva dimensió pública i en un àmbit tan draconià com el de la política a Washington requereixi uns protocols estilístics elevats. Però el vídeo confirma que la política i molts mitjans sempre acaben arrossegant les dones a exhibir la tirania física, a popularitzar-la com una cosa quotidiana i global per excel·lir en el seu àmbit i sentir-se bé i acabar transmetent un missatge purament estètic i superficial de la seva feina. Això sí que forma part de les nostres rutines diàries.

 

dimarts, 15 de desembre del 2020

Sociolingüística del català (1977-2007-2020)

 

Quan volíem ser normals (el català i la normalització)

Vicenç Pagès Jordà

Des del 2007, al català se'l pot titllar de llengua burgesa i subvencionada, inútil i separatista

Adhesiu d’una campanya per a l’etiquetatge en català / RUTH MARIGOT

Fins a l’any 1977 em vaig dir Vicente. Aquest era el nom que apareixia a tots els documents oficials, del llibre de família als butlletins de l’escola, fins que va ser possible canviar-lo de manera legal. El canvi va coincidir amb el pas d’EGB a BUP, en què ens vam iniciar en tres llengües que no havíem estudiat mai: anglès, llatí... i català. A casa teníem algun llibre d’Oriol Vergés o de Joaquim Carbó, però “ens costava” (com qualsevol llengua que amb prou feines has llegit). Estudiàvem amb els quaderns de Jeroni Marvà, d’una aridesa mineral; més tard vaig descobrir que havien estat escrits als anys trenta.

Era una època de canvis. Sorgia l’Avui, s’acostava l’Estatut, es convocaven eleccions. També és cert que quan va morir Franco hi havia molta feina feta: Òmnium Cultural havia format professors de català, havia nascut Edicions del Mall (ens omplia d’orgull tenir autors maleïts traduïts), disposàvem de les Millors Obres de la Literatura Catalana en edició accessible, i al menjador hi teníem la Gran enciclopèdia catalana. Va ser en aquest context que vam començar a sentir parlar de la normalització. Ningú sabia què significava, però tothom hi volia arribar.

Als vuitanta, la normalització anunciava un futur esplendorós. Els pedagogs es refiaven del poder catalanitzador de l’escola. Els escriptors es pensaven que podrien guanyar-se la vida escrivint. La filologia estava de moda. Laia publicava en català Hegel i Montaigne, Locke i Filó d’Alexandria. El nombre de títols batia rècords cada any. De sobte teníem conseller d’Ensenyament, Setmana del Llibre en Català i TV3. La Institució de les Lletres editava Qui és qui, un llibre que donava fe de tots els escriptors catalans vius (van arribar a ser 1.477, concretament), alguns dels quals, sota la forma de l’escriptor del mes, feien gires divulgatives pel país. Ens normalitzàvem i ens modernitzàvem. Tot era urbà: les tribus, els hàbits, la narrativa... David Leavitt tenia la segona residència a Barcelona, s’obrien bars de neó i a les hores petites feia fi dir “polsim bolivià”. Sorgien grups amb noms com N’Gai N’Gai o Duble Buble. El rock català provenia sobretot de la franja que va de la Jonquera a Salt, amb alguna rèplica a la Catalunya interior, però sense gaire presència al Cap i Casal. No tot eren flors i violes. A la segona meitat dels vuitanta desapareixien el Mall i Laia. Al final de la dècada havíem perdut quatre autors insubstituïbles: Pla, Rodoreda, Espriu i Foix.

Als noranta arriben les televisions privades, totes en castellà. El 1996 Aznar inicia la recentralització d’Espanya. Aquell mateix any sorgeix el Foro Babel, un aplec de ploramiques que temen que el castellà es desnormalitzi a Catalunya. És el tràiler de Ciutadans, un partit que deu anys després posa el català en el punt de mira i escala posicions amb una barreja de legalismes de pa sucat amb oli, estètica choni, regurgitacions d’espanyolisme banal i apocalipsi illetrat. Sostenien que el futur del castellà perillava, com si no haguessin sentit mai com parlava el president d’aleshores, José Montilla.

El 2007 la literatura catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, i els escriptors que escrivien en castellà a Catalunya van entonar unes melodies fúnebres que feien plorar les criatures. Vam assistir a la desesperació inconsolable d’escriptors que utilitzaven una de les llengües més parlades del món, que s’havia ensenyat a les escoles catalanes sense interrupció i que continuava sent majoritària a Catalunya. Aquell any es va obrir la veda. Des del 2007 a ningú li fa vergonya dirigir a la llengua catalana les acusacions més puerils: burgesa i subvencionada, inútil i separatista. A l’hora de contradir els fets més elementals, el 2001 el rei havia posat el llistó molt alt quan havia afirmat, sense que se li escapés el riure, que “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”.

El 2008 Josep-Anton Fernàndez publica El malestar en la cultura catalana, on constata que la presumpta normalització no ha sigut més que una fantasia: “La fantasia és una pantalla que ens protegeix d’un trauma, però al mateix temps és un vel que ens impedeix d’entendre què ens volen dir els nostres símptomes, el malestar que patim”. Aquest to freudià contrasta amb el de Fahrenheit 212, publicat el 1989, quan l’eufòria dominava l’escena: “Volem viure còmodament, situar-nos, hem perdut la hipocresia respecte dels diners, l’èxit no ens fa cap fàstic i intentem divertir-nos tant com podem”. Aquest llibre el firmava Joan Orja, pseudònim de tres autors, un dels quals era precisament Josep-Anton Fernàndez. En menys de vint anys, la normalització ens havia dut de la lleugeresa a l’angoixa.

En els últims anys, el malestar s’ha aguditzat. Es van succeint les edicions de la Setmana del Llibre en Català, però ara no ens fa tanta il·lusió perquè constatem que, després de 38 edicions, una setmana a l’any no és pas gaire. Anem curts de filòlegs. El castellà domina el carrer, les llibreries i les universitats, fins i tot la que duu el nom del Mestre. És possible subsistir amb pocs parlants, encara que siguin bilingües, però costa molt fer-ho amb un Estat en contra. Al cap de dècades de normalització, resulta que el que s’ha normalitzat és el castellà.

dilluns, 14 de desembre del 2020

L'humor català dels anys 50-70

Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització

 Serés Seuma, Teresa

Universitat de Lleida, 2014

Aquesta Tesi Doctoral té com a objectiu axial estudiar els monòlegs de Joan Capri a partir de diferents dimensions i perspectives (pragmàtica, sociològica, semiòtica, discursiva, etc.). Amb aquesta aproximació multidisciplinar es defineix, en primer lloc, el monòleg com a gènere i com a discurs. En segon lloc, s'identifiquen quins són els precedents dels monòlegs de Capri i l’empelt en la tradició costumista al costat d’una visió personal, que s'explica pel camí cap a la personalització que comporta la tardomodernitat. D'altra banda, s'hi descobreix com hi conviuen un seguit de tipificacions amb motius marcadament tardomoderns, com la psicologització del cos o l'aposta humorística caracteritzada per l'espectacularitat dramatitzada realista, l’(auto)paròdia, la naturalitat i la pretensió de sinceritat. Altrament, s'hi analitza com l'estructura còmica dels monòlegs es conforma a partir de mecanismes basats en la contraposició de patrons o com la dissociació posa al descobert aquells aspectes de la societat tardomoderna sobre els quals l'humorista vol expressar el refús. Finalment, s'estudia com els monòlegs de Capri han arribat fins als nostres dies a través de la televisió o de la versió teatral.

 Transcripcions dels monòlegs a partir de la pàgina 541.

dijous, 1 d’octubre del 2020

Tècniques participatives en directe i en línia

 

El cafè del món, segons Clàudia Vallvé, La mirada sociològica


 No tinc clar si aquí n'hi ha alguna altra de bona. Per anar completant...

I aquesta eina sembla bona per dissenyar exercicis interessants en videoconferència.

dijous, 3 de setembre del 2020

L'estiu de 2020, ves a saber si serà memorable

 

Un estiu memorable


, La Vanguardia, 19 de juliol de 2020

 Llibreria Ulyssus - Publicacions | Facebook

No fa tant de temps de les vacances familiars al poble dels orígens, que narrava al TBO el formidable dibuixant Benejam! Però els nets i besnets de la família Ulisses, gràcies als vols de baix cost, han dedicat els estius de les darreres dècades a col·leccionar, a la japonesa, fotografies de tots els racons del globus, seguint una moda que primer va portar a Europa, després a Amèrica i que ara exigia passar per l’Extrem Orient o per les immenses bombolles d’aire condicionat de la península Aràbiga. Filles de les genera­cions que s’havien comprat els primers apar­taments a Benidorm o Calafell o que pujaven al Bastiments i a l’Aneto, les classes mitjanes del país es van en­deriar a banyar-se a les platges de les Seychelles o Acapulco i a fer trekkings guiats per l’Himàlaia o el Kilimanjaro.

De cop, la tossuderia del corona­virus ens obliga a fer un gir estival de 180 graus. Els llargs desplaçaments semblen massa aventurats. Potser ens haurem de quedar al replà de casa. Aquest serà per a molts l’estiu de les negacions: viatges suspesos, vols cancel·lats, vacances perdudes. Més que la calor, de moment suportable, hi ha qui lamenta un estiu obligatòriament claustral, medicalitzat, presidit per un virus que cada setmana ens regala ­sorpreses que experts i polítics no havien previst.

Ens queda l’oportunitat, sense precedents, de diversos viatges a la menuda

Ens queda l’oportunitat, sense precedents, de diversos viatges a la menuda. Conèixer els veïns. Descobrir la pulcra gastronomia del restaurant de la cantonada. Explorar les cales gregues del nostre Mediterrani. Enamorar-se de les planes sicilianes de l’in­terior de Lleida. Observar els usos i costums dels petits pobles de mun­tanya. Asseure’s a les terrasses dels barris perifèrics. Descobrir l’Àfrica ­viva de tants suburbis del país. Tornar als restaurants xinesos que vam abandonar el dia que, a finals dels vuitanta, vam considerar-nos rics essent com érem els fills i els nets hipotecats de les sòbries i estalviadores generacions de la guerra.

De tota manera, no cal renunciar als escenaris internacionals. Ara mateix jo acabo de tornar del Canadà amb la meravellosa Alice Munro (Club Editor). I de seguida he volat cap a la meva enyorada Roma gràcies a la formi­dable sorpresa d’un vell novel·lista per mi desconegut, Gianfranco Calligarich, que parla del seu últim estiu a ­Roma (Proa). Amb bons llibres, una cervesa freda i una finestra oberta als núvols (o, de nit, amb una copa d’armanyac, alçant la vista del llibre per imaginar el pas del cometa Neowise), n’hi ha ben bé prou per passar un estiu memorable.

Desigualtat, economia, ascensor social

 

Despesa social i efectivitat



És evident que els efectes del coronavirus han posat de manifest la necessitat d’una política econòmica destinada a mantenir les rendes de les famílies i la liquiditat de les empreses per sostenir temporalment l’economia. Però aquestes mesures han de ser com més eficients millor per aconseguir els objectius. El malaguanyat pla E del govern Zapatero és un clar exemple que les coses no són tan senzilles com programar un massiu pla d’obres públiques sense pensar-s’ho gaire. No es pot assumir al peu de la lletra l’al·legoria keynesiana de gastar a fer forats per després tapar-los. La despesa social no és una excepció. L’informe Reconstruir el comú , presentat pel vicepresident Iglesias aquesta setmana, torna a emfatitzar que la despesa social sobre el PIB a Espanya està per sota de la mitjana de la zona Euro, tot i que la diferència depèn molt de com es calcula la despesa social i del grup de països de comparació. Si es compara amb els països desenvolupats de l’OCDE, Espanya supera la mitjana de despesa social sobre el PIB amb claredat.

Però el problema fonamental, com sempre, no és quant es gasta, sinó com es gasta. Per tant, el tema és l’eficiència en la consecució dels objectius que es persegueixen amb la despesa social. Aquí és on Espanya fracassa estrepitosament. L’OCDE ha cridat l’atenció a Espanya en nombroses ocasions pel poc efecte redistributiu de les despeses socials. Als països del nord d’Europa, els Països Baixos, Austràlia, el Canadà o el Regne Unit la proporció de beneficis socials dirigit a les famílies en el 20% més baix de la renda supera el 25%, i en alguns arriba al 40%. Al contrari, a Espanya els beneficis socials que reben les famílies en el 20% de renda més alta superen el 25%, mentre el 20% més baix només rep el 10%. Per això no és estrany que Espanya estigui a la cua dels indicadors d’eficiència i efectivitat de l’administració pública.

Informe

L’estudi del Govern espanyol parla de fer els impostos més progressius però no diu res sobre fer la despesa social més eficient

.
.

El més curiós és que l’informe insisteix en la necessitat de recaptar més i fer els impostos més progressius, però no diu res sobre fer la despesa social més eficient i dirigida als grups de població que se’n poden beneficiar més. I, a més, fa el contrari. Una de les primeres mesures del govern que vol fer els impostos més progressius va ser regalar als contribuents amb rendes més altes un 30% del cost de la matrícula universitària dels seus fills. A Catalunya, on només les famílies en el 5% superior de la renda imposable pagaven la matrícula sencera, aquesta rebaixa és especialment sagnant.

Els programes socials poden resultar molt beneficiosos si estan correctament orientats i s’adrecen als ciutadans que més els necessiten. Un estudi recent de Hendren i Strung al Quarterly Journal of Economics demostra com els programes socials per millorar la salut o l’educació poden generar enormes beneficis que, moltes vegades, no es consideren en els càlculs. El treball analitza 101 programes socials als Estats Units i considera, a diferència de la literatura anterior, les externalitats fiscals o formes indirectes en què els programes impacten sobre el pressupost públic. Un exemple: un programa d’assegurança de salut per a dones embarassades amb rendes molt baixes. A més dels beneficis directes també hi ha beneficis indirectes. Els fills d’aquestes dones, quan són adults, són més saludables i requereixen menys hospitalització, cosa que estalvia despesa pública en forma d’ingressos hospitalaris. A més, també tenen més educació, cosa que fa que tinguin un salari superior que els fills de mares que no han tingut els beneficis d’aquesta assegurança sanitària. Això significa que també pagaran més impostos en el futur. Per tant, fins i tot des d’aquesta visió, quan sumes tots aquests beneficis, superen amb escreix el cost de l’assegurança de salut de les dones embarassades dels grups de rendes baixes. Però els programes han d’estar ben dirigits als grups de la població que realment els necessiten i en poden treure el màxim profit. Estalviar 500 euros en la matrícula universitària dels fills de les classes més afavorides de la societat no afecta en absolut la taxa de matriculació i només té un enorme cost d’oportunitat en termes d’ajudar els que realment ho necessiten.

Mobilitat

L’ascensor social a Espanya encara funciona: un fill nascut en una casa espanyola del 20% més pobre té una probabilitat d’un 13% d’arribar al 20% més ric

Desafortunadament l’informe és poc acurat amb les dades, i a més de no presentar evidència d’avaluació, els programes fan afirmacions, sense suport estadístic, que són al maletí d’eines de molts polítics populistes. Es diu que la desigualtat comporta un fre a la mobilitat social i accelera la reproducció de les condicions d’una generació a la següent. Aquesta afirmació, que és certa en alguns països com els Estats Units, no s’aguanta per al cas espanyol. Ja us he comentat moltes vegades que les estadístiques demostren que la desigualtat ja ha tornat al nivell anterior al començament de la crisi financera. Però és que, a més, l’informe ha tingut la mala sort de sortir la mateixa setmana que s’ha presentat el primer estudi detallat sobre la mobilitat a Espanya ( Atles d’ oportunitats). Les dades, basades en la informació de l’Agència Tributària, demostren que un fill nascut en una casa espanyola del 20% més pobre té una probabilitat d’un 13% d’arribar al 20% més ric. Als Estats Units aquesta probabilitat és d’un 7,5%, i al Regne Unit, d’un 9%. De fet, la mobilitat social a Espanya és més gran que a la icònica Dinamarca (11,7%). Això no és sorprenent. L’OCDE ja havia mostrat, amb un procediment diferent, que mentre que a Espanya es necessiten 4 generacions perquè una família de renda baixa arribi a la renda mitjana, en el conjunt dels països de l’OCDE es requereixen 4,5 generacions. I a França i Alemanya cal esperar 6 generacions. L’OCDE també mostra un fet molt destacable: Espanya és el país on hi ha més divergència entre la mobilitat social real i la percepció de mobilitat social, que és molt més baixa que la real. En fi, que la realitat no arruïni uns bons prejudicis ideològics.