dilluns, 5 de setembre del 2022

Rabat, un curs d'àrab i més

 

En la passejada de l'últim dia vaig recollir l'espai del que he fet aquests dies, des de casa la Sahra, la meva amfitriona airbnb que m'ha donat tantes idees, cap a Boumalek, la pastisseria i casa de menjars on vaig demanar dues basteles o pastilles delicioses.

Una pastisseria de màxim nivell amb mosques, vés quines coses, i a ningú li fa res.

Després, cap al jardí botànic, espai verdíssim de molta tranquil·litat en un dissabte abans de les 10, amb gent corrent i el pavelló neomauresc rehabilitat gràcies a la cooperació hispano-marroquina. El millor, el recordatori de com és d'important l'aigua per a la cultura musulmana!

 Un parc botànic i dos museus en el matí final. Gran idea venir al museu quan ja he vist la vida real. Més capacitat de contrastar.

Dins del Museu d'Art Contemporani, l'obra fotogràfica de Touhami Ennadre. Impactant. Fantàstica. Prières ferventes.


Un molt bon final. Per conservar dins.

L'arribada, de Barcelona a Tànger, sobrevolant el perfil mediterrani de la Península. Preciós! Des de la punta de la banya del delta de l'Ebre

a Castelló, Vila-Real i Onda

a la punta de Ceuta i, al fons, Gibraltar.
De Tànger aeroport a Tànger ciutat, gratis gràcies al badaloní company de viatge.
I de Tànger a Rabat en un tren perfecte, ràpid, silenciós, tranquil, amb la temperatura adequada. Per un paisatge amb agricultura de grans extensions.

L'Hotel Lutèce, 40€ per nit. Correcte, amb una bona terrassa i el millor lloc, a prop del mar, de la medina i del centre. (Llàstima de les obres de la gran "residència" del costat). Dins la medina, Hotel Darna, 30 € per nit. Més cap a l'Océan, Hotel Texuda, 50 € per nit. Tots ells correctes, cadascun al seu nivell. Curiós poder comparar de manera tan clara.

Cada dia cap a l'escola resseguint la muralla de la medina fins a Bab Rouah.

 L'escola: https://www.sprachcaffe-rabat.com/ecole-de-langues-rabat-sprachcaffe.htm  Acadèmia prou seriosa, classes petites, metodologia clàssica, molt repetir.

https://talkinarabic.com/arabic-alphabet/
 Dues setmanes per aprendre un alfabet... I no està tot fet!

De Rabat cap a Fes, dissabte a les 10 i tornada diumenge passades les 8. Camps cultivats, no abandonats. Entre Rabat i Fes, tarongers. D'on treuen l'aigua?

Reg automàtic, rius bruts de tots els colors. Casa nostra als anys 80?

De Fes, visita final amb taxi per la zona dels cuiraters, la ceràmica. Igual que a Damasc el 1990, a Fes el 2022 també em van fer visitar el barri jueu i em van destacar la bona convivència. Que trist que dins i fora les coses no es traspassin. 

Impressionant el fum darrere la ciutat en la vista des d'un dels miradors. Per suggeriment meu, el taxista va acceptar que era la deixalleria. Ves a saber. La policia turística a cavall. Els cementiris per tot arreu escampats, com sempre, a Fes, a Rabat i on miris. 

Magranes precioses per vendre a la carretera entre Fes i Ifrane. Pensava que eren de la tardor?
Presseguers tota l'estona, en una calor impitoyable.

Dues setmanes al Marroc. Veure com a les dones no els agrada tenir homes a prop, per exemple al taxi de tornada d'Ifrane cap a Fes: "que des femmes!" com un alleugeriment. Veure dones vestides de totes les maneres, quasi cap de negre com al Golf, algun biquini a la platja. Enyorar aquesta diversitat musulmana a Manresa i saber que vestir-se és també una defensa.
Les parets del darrere de les cases pintades de vermell fosc, no ben bé granat, com a criteri general. Les escoles, pintades de colors pastel.

Els carrers i els edificis importants, molt macos, ben pintats, endreçats i nets. L'avinguda Mohammed V, un bon exemple. El restaurant Pause Gourmet, una excusa per fer una parada agradable. 

Just al darrere, porqueria que fa patir, molts racons negres, brossa acumulada en ordre. Molt poques papereres. I gent recollint el que troba. Igual que a casa, però t'agradaria no trobar-ho de vacances. Voldries amagar-te el que no és maco de veure.
Gent silenciosa, endreçada, gens cridanera, vagons en silenci, hotel tranquil. Amabilitat màxima, res és un problema. Certa soledat, també. 

Camionetes carregades a tope per transportar.

Treballadors amables, gens empalagosos, ningú m'ha molestat cap dia.

No m'he atrevit a fotografiar persones, que és el que més m'ha interessat. Però en quasi totes les fotos n'hi surt alguna. Sense elles, el Marroc no és res. 

Tantes feines visibles que fan la vida més visual: fusters amb fustes tallades precioses, mecànics, barbers, perruqueres, mercats, fruitaires, verdulaires, botigues de materials per preparar festes. Quines festes deuen ser! Tintoreries, les que vulguis, portades per homes. Jo n'he fet servir una!

Al barri de l'Ocean, el meu barri escollit, un mercat de fruita permanent. Brutal! A prop, anant cap al centre, el restaurant sirià Yamal Acham. Es veu que té molta fama. Bon lloc per atipar-se bé! Al barri ric, d'ambaixades i museus, un restaurant tampoc tan diferent, no tradicional: el dia a dia de la gent rabatina benestant: Les deux palais. Per observar.

He anat prou a restaurants... obligada i per gust. En canvi, no he acabat de fer el pas d'anar al hammam del barri, on l'entrada per demanar informació va ser gloriosa, amb totes aquelles dones en plena sororitat.


El que sí que vaig fer va ser caiac. Dues dones de 57 i 60 anys, i tothom tan normal. La marina de Sale, un lloc pijo i obert, sense problemes. On vam conèixer la parella de marroquins, ella resant amb estoreta enmig de les eines de surf i ell explicant-me després que viuen a Suècia, però va créixer allà, a la vora del Bouregreg, on va aprendre a nedar. Foto amb la torre Hassan al fons. Passat i present ben conjuntats.

Molts jardins, molt verd, molts jardiners treballadors, poques papereres, fumar a tot arreu. Capital política, Rabat. Com es nota! 

El rei per tot arreu i de totes les maneres, prenent un cafè, fent esport, formal, informal... Fins i tot a Zamane, repetit unes quantes vegades. 

Capital econòmica, Casablanca. 30% de tot el PIB és allà.

Propines, taxis, coses que em costen i que potser no sabré fer mai.

L'aire condicionat, tot i el canvi climàtic, és una neura dels estrangers. Enlloc no els fa falta, només a mi, que suo per no res. La meva profe, la Manal o Manelle, apaga el ventilador quan jo no hi soc. La Sahra pot viure amb les finestres tancades.

Sort del fantàstic aire del mar, una meravella que es filtra pels racons. El restaurant Borjeddar, una bona manera d'aprofitar-ne les sensacions.

dimarts, 21 de juny del 2022

Ser ric i generós. Una altra visió de la desigualtat.

 

Daniel Romaní, 30/04/2021

He tornat al barri on vaig viure durant la infantesa i l’adolescència. Crec que no trepitjava el Putxet de Barcelona des del segle passat. La primera sensació que tinc és que ha canviat ben poc. Els carrers continuen fent pujada i encara s’hi conserva alguna casa amb jardí, com la que avui visito, on va viure Manuel Rocamora fins al 1976, l’any de la seva mort. Vam coincidir una dècada al barri, cadascun en un extrem de la vida.

Val la pena entrar en aquest palauet del carrer Ballester només per poder-hi veure l’entrada senyorial, que es troba a la banda del jardí. Amb palmeres d’altura, assetjat per alguns edificis, també d’altura, en aquest jardí hi conflueixen dos sons ben diferents: el brunzit dels cotxes que circulen per la ronda General Mitre i el de l’aigua del brollador.

Quan als anys 30 Manuel Rocamora es va instal·lar a la casa, construïda el 1860, el jardí era molt més gran: anava més enllà del carrer Pàdua. Però quan van dibuixar la ronda del General Mitre van fer-hi passar el traçat pel mig i la nova via se’n va endur una bona porció. Rocamora va renunciar a cobrar cap compensació econòmica. “Per què, si penso deixar-ho tot a la ciutat?”, va manifestar. No va ser l’únic gest de generositat de Rocamora: també va donar la seva enorme col·lecció d’indumentària “a la ciutat”. Tenia germans i més familiars, però no pas descendència. No es va casar ni va tenir fills i abans “no era possible” la segona iniciativa sense la primera.

Col·leccionista de vestits

La col·lecció de vestits Rocamora va ser l’origen del Museu Tèxtil i d’Indumentària, situat al Palau del Marquès de Llió, al carrer Montcada. Però l’any 2008 l’Ajuntament va tancar l’espai. “Em vaig assabentar per Josep Casamartina, crític d’art i expert en indumentària, que la col·lecció de vestits se n’anava del palau per instal·lar-se al Museu del Disseny, on cada vegada s’exposen menys vestits de Rocamora: en aquest museu hi ha objectes de moltes disciplines que també es volen mostrar. Al document de donació, Manuel Rocamora deia que la seva col·lecció s’havia d’exposar al Palau del Marquès de Llió o en un altre de la mateixa categoria i característiques”, m’explica Eduard Rocamora, interiorista i president i gerent de la Fundació Cultural Privada Rocamora. “Molts documents de donacions queden en paper mullat”, lamenta.

¿És fàcil ser generós sent ric? Doncs la realitat ens diu que no. I també ens diu que la generositat no sempre és reconeguda. Rocamora –que vivia com a burgès que era: llotja al Liceu, estius a Calella de Palafrugell i a Begur...– podria haver venut la seva impressionant col·lecció de vestits de nit i de festa –la gran majoria dels segles XVIII i XIX– i de complements (mitges, guants, calçat, moneders, barrets, ventalls, ombrel·les...), que havia anat adquirint tot viatjant per Espanya, Europa i Amèrica, i no ho va fer. Avui és un personatge força oblidat.

“Recordo que vaig venir amb el meu pare a aquesta casa un 24 de desembre al vespre, i un senyor gran em va regalar una capsa que tenia forma de barret plena de bombons. Era Manuel Rocamora”, em comenta Eduard Rocamora, que aleshores era ben menut. “Tinc la imatge d’una atmosfera fosca –em feia una mica de por– i que tot estava atapeït de vestits i objectes artístics”, recorda Eduard Rocamora, que s’ocupa de la gestió del palauet. “Abans teníem una persona que se’n cuidava però se n’enduia peces”, diu eufemísticament. No ha sigut l’única persona que se n’ha endut. L’altra, amics lectors, us la dic al final.

 

https://s1static.ara.cat/images/personatges/21042001ca4-1-52-bZ56.JPG

La petjada de Ramon Casas

Eduard Rocamora és besnet del germà gran de Manuel Rocamora, l’Antonio, i de Catalina Nieto Casas, neboda del pintor Ramon Casas. A la casa no hi falta un retrat de Manuel Rocamora, de jove, fet per Casas. És en una sala dedicada a l’artista modernista, on hi ha pintures seves de tots els estils: el Casas retratista, el cartellista, el dibuixant... a més d’obres de coetanis seus. “Rocamora i Casas van tenir força relació. Compartien origen burgès i passió per l’art”, em diu Eli Aisa, guia de Cases Singulars, una interessant iniciativa empresarial d’Isabel Vallès i Laura Pastor que ofereix visites a cases, palaus i espais de Catalunya, la majoria en mans privades.

Som a la biblioteca, on hi ha penjat el mòbil fet per Pablo Picasso per a la taverna modernista Els 4 Gats. “Però només hi ha dos gats”, dic a l’Eli. “No, fixa’t al darrere!” Tots dos tenim raó: hi ha dos gats però tenen el dors pintat d’un altre color; els del dors són “altres” gats.

A la biblioteca hi ha llibres de literatura, art, música i història... N’hi ha alguns d’escrits per Manuel Rocamora. En va fer d’indumentària, esclar, d’aeronàutica (n’era un apassionat; repartits per la casa hi ha globus aerostàtics en ceràmiques, ventalls, cartes, gravats, rellotges...) i música. Va escriure una biografia del guitarrista i compositor Ferran Sor, de gran projecció internacional –i, malgrat això, un altre personatge força oblidat–. Els melòmans sí que l’han valorat: l’economista i polític Ernest Lluch deia que, per saber si una botiga de música era de qualitat, només calia preguntar als dependents si tenien discos de Ferran Sor.

Peces de museu

Per descomptat, hi ha un tocadiscos al palauet, ara casa museu. És en un petit moble art déco de l’habitació de Manuel Rocamora. Una altra peça de museu de la cambra és un quadre del Liceu amb l’escena d’un ball de Carnestoltes. Quan soc al davant, la guia obre un interruptor i... uauuu!, s’encenen tot de llumets, com si l’escena fos la mitja part de la funció. El quadre té el llum incorporat al darrere. “Això és l’inici del cinema!”, diu. Em sembla que s’ha passat una miqueta. “N’han quedat pocs, d’aquests quadres que s’il·luminen. Quedaven socarrimats per la llum”, explica.

De vestits n’hi ha pocs. Tan sols una capa modernista i tres vestits de festa en una vitrina. Esclar, Rocamora va donar quasi tota la col·lecció. Les altres vitrines de la casa, on abans hi havia vestimenta, ara són gairebé totes plenes de peces de ceràmica. De fet, Rocamora havia començat col·leccionant ceràmica. Però un dia se li van trencar unes peces. I va passar a la vestimenta, menys fràgil.
De la col·lecció de ceràmica em crida l’atenció un plat que té unes figues, també de ceràmica. “Als qui venien del ball contents, acalorats i amb molta gana, els semblava que les fruites o altres aliments fets de ceràmica i enganxats en plats com aquest eren reals”, comenta l’Eli. D’aquestes peces se’n diuen plats d’engany.

“Això ho explica tot”, em diu Aisa. M’indica les tres espelmes que hi ha al llum que penja del sostre del rebedor. Hi llegeixo “Rocamora”. “D’aquí va sortir la fortuna. La família del pare tenia una fàbrica d’espelmes i sabons”. “Era a Sant Martí de Provençals i tenia maquinària moderna que produïa massivament. La firma Rocamora va ser, a finals del segle XIX i principis del XX, una de les indústries d’espelmes i de sabons més potents de l’Estat”, diu l’Eli. “Els beneficis van permetre als Rocamora adquirir terrenys i immobles al passeig de Gràcia”.

“La família de la mare d’en Manuel Rocamora va contribuir a l’expansió del negoci. Ana Vidal, la mare d’en Manuel, dirigia una important naviliera, els vaixells de la qual duien els productes Rocamora fins a les Antilles. La pèrdua de les colònies va suposar un bon sotrac per a l’empresa”, m’explica la guia.

Va ser la mare la que va introduir Manuel Rocamora en l’art i el col·leccionisme. Ella, que es guardava un parell de vestits de cada temporada –l’embrió de la col·lecció Rocamora–, el duia de visita a museus i sufragava excavacions arqueològiques a Eivissa, en les quals participava el jove Manuel. A Casa Rocamora es mostren algunes peces de vidre i de ceràmica procedents d’aquelles excavacions.

Univers Rocamora

M’acomiado a la sala d’estar de la casa, on hi ha tot de peces que sintetitzen una bona part de l’univers de Manuel Rocamora: l’art i el col·leccionisme. Hi ha pintures d’artistes catalans: Marià Fortuny, Lluís Graner, Francesc Gimeno... i Manuel Rocamora –sí, el nostre protagonista, format a la Llotja, també pintava–, la que és probablement la maqueta original en bronze del monument a Cristòfor Colom de Barcelona –és signada (Rafael Atché) i era al lloc on es va fer l’estàtua– i diversos mascarons de proa, procedents dels vaixells del negoci de la mare.

No hi falta un piano de cua, un clàssic de les cases museu. “¿El tocava, el senyor Rocamora?”, pregunto a l’Eduard. “Sí, era pianista amateur. Havia sigut alumne de Granados i amic de Mompou”. Damunt del piano veig unes fotografies de ballarines de ballet rus (li agradava la faràndula). I al costat de l’instrument, un quadre del pintor Modest Urgell, de grans dimensions, que proporciona una sensació de solitud: una persona camina sola en una planícia.

Però el senyor Rocamora no estava sol: tenia molt sovint convidats. En aquesta llar hi feia trobades, concerts, exposicions... I a més tenia servei: de cuina, de neteja, xofer i jardiner.
De tot aquest personal, el jardiner és l’únic que va continuar vinculat a la casa una pila d’anys després de la mort de Manuel Rocamora. Ha sigut una bona font per saber-ne coses. Quantes històries han revelat els jardiners de cases benestants! Heus-ne aquí una de Casa Rocamora. Quan Rocamora tenia coneixement que la dona de Francisco Franco acudia a Barcelona, de seguida anava a una agència de viatges a demanar un bitllet per fer una escapada i així evitar-la. De visita a Barcelona, Carmen Polo solia anar a Casa Rocamora, on s’encaterinava d’alguns objectes... i tots cap a Madrid!

Ara, 2 de maig de 2021

diumenge, 12 de juny del 2022

Ovidi Montllor per a no iniciats

 Antoni Batista 12/04/2022

Cinc cançons, tres pel·lícules i dos àpats 

 Ovidi Montllor, la fera més tendra i ferotge de la Cançó.

Ovidi Montllor va acceptar generosament les meves disculpes. L’estiu del 1975 jo debutava amb molt mal peu en el periodisme musical amb una crítica injusta i desafortunada a ell, la Maria del Mar Bonet i en Lluís Llach. Em va citar a casa seva, Coll del Portell 57, em va convidar a dinar al bar del costat, uns baixos per sota del nivell de terra, em va donar l’absolució i vam prosseguir una relació de subsols com el d’aquella cavorca d’estofat socarrimat: les clandestinitats de la lluita contra la dictadura.

Per bé que La samarreta té traces de consum intern per a “proletaris de tots els països, uniu-vos!”, la major part de l’obra de l’Ovidi està carregada de contingut social i polític d’ampli espectre, tant que La fera ferotge pot passar per un conte infantil per explicar com la propaganda oficial fa dolents els bons, la crueltat dels opressors, la rebel·lió dels oprimits i, de passada, amb el recurs zoològic de les faules d’Isop, aconseguia passar la censura. La cançó de les balances, lletra de Josep Maria Carandell, no deixa també de ser un conte sobre la revolució socialista. Homenatge a Teresa és un tros de cançó a tempo de vals, una història tendra inspirada en aquella dona que es va tornar boja a causa d’un bombardeig i que “instruïa” els xiquets d’Alcoi en les textures encara inexpugnables del sexe. Per definir la seua obra –en aquest cas només en les cinc cançons que permet el domini lingüístic dels cinc mil caràcters d’un article–, s’ha de posar en lletres ben grosses el seu treball, recitat i cantat, sobre poemes de Vicent Andrés Estellés, el seu poeta, com Espriu ho és de Raimon i Martí i Pol de Llach. Dir –no cantar!– tot el Coral romput és una obra d’art, però com a cançó trie M’aclame a tu, dedicada a Xàtiva, que va entonar intencionadament en una de les seues últimes actuacions, en la celebració dels trenta anys d’Al vent del seu amic Raimon, al costat del qual va iniciar la seua carrera i al costat del qual la començava a acabar quan la malaltia tocava a la porta.

'M'aclame a tu', d'Ovidi Montllor

Una de les aportacions originals d’Ovidi Montllor és com combinava ser actor i ser cantant, no un actor que cantava o un cantant que actuava: un tot sencer, amb pocs precedents però un de clar, a més a més comunista com ell: Yves Montand. Els recursos de l’escena van fer que l’Ovidi necessitara tot el cos quan cantava, no va ser per tant un cantant de guitarra sinó de guitarrista, i aquí apareix la màgia virtuosa i inspirada de Toti Soler. Sí, quan cantava, activava l’expressió corporal, feia drama o paròdia, “l’artista, el cantant, el pallasso”. Al cine, es menjava la càmera. El feréstec Ángel de Furtivos. El protagonista de La veritat sobre el cas Savolta, recreació de la novel·la d’Eduardo Mendoza sobre els enfrontaments entre anarquistes i pistolers de la patronal a la Barcelona de les primeries del segle XX. El paper d’Oriol Solé Sugranyes, mort a trets de la Guàrdia Civil a La fuga de Segovia, en la qual canta fent de Solé però amb la veu d’Ovidi El rossinyol més entranyable de tots els rossinyols cantants, cantats i per cantar.

PS. He pogut presentar l’article en el registre idiomàtic de l’Ovidi, a manera d’homenatge, gràcies al nostre amic Josep Palomero, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. 

Diari Ara, 12 d'abril de 2022

dijous, 2 de juny del 2022

Llegir la travessa del Pirineu

The Hairy Hikers: A Coast-to-Coast Trek Along the French Pyrenees: Le Vay,  David: 9781849532372: Books: Amazon.com 

Un mes entretingut passejant pel Pirineu, del País Basc a l'Albera, 2012

dimarts, 19 d’abril del 2022

L'assaig en català

 

Llegim  /  Crítiques 08/04/2022

Joan Fuster i la seua posteritat

Antoni Martí Monterde ha editat per a Comanegra l'antologia 'Figura d'assaig'

 
El 2022 celebrem els 100 anys del naixement de Joan Fuster i el trentè aniversari de la seua mort. Fuster va morir d'un infart i, tal com es va dir de Humphrey Bogart, de 50.000 whiskys. És oportú que l'editorial Comanegra commemori l'efemèride amb l'edició d'aquesta antologia a càrrec d’Antoni Martí Monterde.

Si hi ha un assagista emblemàtic a la literatura catalana contemporània és precisament Fuster. El gènere ja existia, però l’escriptor de Sueca el va dotar de la seua essència característica, de les formes i la disposició definitives. De llavors ençà, tots en som hereus, els dietaristes, els autors d'assajos a la manera de Montaigne, d'(auto)biografies, d'articles de premsa o de crítica literària. En conservem “Informe autobiogràfic” (la primera peça del recull) que va proporcionar a Josep Pla perquè aquest l’afusellara sense contemplacions per a bastir un dels més cèlebres dels seus “Homenots”. Allí explica Fuster que la font original de la seua escriptura va ser Eugeni d’Ors . Va descobrir Xènius en una vella edició del Glosari furtat [sic] a Lo Rat Penat. Aquells textos enlluernadors li van obrir els ulls. Després de certs temptejos com a poeta (un gran poeta, per cert, a pesar que després abominara dels “versets” de joventut), es va dedicar per complet a la literatura d’idees. I d’ací, al Panteó.

Un autor que defugia explicar la intimitat

El vell gènere fundat per Montaigne va assolir, en mans de l’autor de Diccionari per a ociosos, uns graus d’excel·lència inèdits en la nostra cultura. Fuster en va provar amb èxit tots els subgèneres: l’aforisme, l’article de premsa, la divagació erudita, el dietari... Diari 1952-1960 és precisament una de les claus de volta de l'obra. Una peça monumental que, paradoxalment, establia els contorns de les seues limitacions. Si Ferrater va deixar dit de Pla que “la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor a nivell europeu”, no sé què pensaria del dietari de Fuster. El Diari va ser esporgat de tota “intimitat” amb aquesta taxativa frase: “Dubto que un 'escriptor' arribi mai a produir un sol paper que sigui 'íntim' de debò”. 

 

D’una manera o una altra, però, Fuster es va convertir en un creador i ideòleg indefugible. Els avatars polítics al País Valencià van contribuir a exalçar-ne la figura, que era exactament el contrari del que aspiraven els seus nombrosos enemics polítics. La posteritat, en tot cas, té les seues pròpies lleis. No contribueix al consens postmortem tant el que Antoni Martí anomena “l’articulació antifusteriana del camp editorial i acadèmic a Catalunya” com el fet, una mica patètic, que la memòria del gegant haja sigut monopolitzada al País Valencià per una petita colla d’autoproclamats hereus que en rendibilitzen –reservat el dret d’admissió– la memòria. 

Trenta anys després, la figura de l’homenot de Sueca no para de créixer. Com el seu gran amic Josep Pla, va bastir un model literari en perfecta consonància amb el tipus de vida que va triar. Un escriptor engagé que, desenganyat de tots els compromisos, va acabar els seus dies en solitari a la casa on va nàixer, la seua torre –el seu mas– particular.

Llegir-lo ara, simplement, és el principal homenatge que li podríem fer.

 

dimarts, 28 de desembre del 2021

Sociòlegs de referència

 

Ens deixa el professor José Adelantado

Pepe Adelantado

Ens ha deixat José Adelantado, qui fou professor titular del Departament de Sociologia de la UAB fins que es va jubilar.

21/10/2021

Ens ha deixat José Adelantado, qui fou professor titular del Departament de Sociologia de la UAB fins que es va jubilar.

Des de la direcció del departament li dediquen aquestes paraules:

Per als qui heu tingut oportunitat de conèixer-lo, trobarem a faltar la seva actitud vital sempre positiva, l’empatia i la complicitat que transmetien el seu somriure i un sentit de l’humor alhora tendre i irònic.

Per als qui no l’heu conegut, ens queda el seu llegat. En Pepe ha estat un sociòleg, un acadèmic, un docent extraordinàriament compromès amb l’estudi rigorós de les desigualtats socials i un ésser que ha contribuït, amb el seu tarannà sempre generós, a fer d’aquest Departament i de les nostres aules un entorn més càlid i més humà.

Bon viatge, Pepe, allà on siguis. 

La ceremònia civil de comiat tindrà lloc avui dijous 21 d’octubre a les 13 h al Tanatori de Collserola.

La Universitat fa arribar el condol més sincer a totes les persones que el coneixien i l’apreciaven i comparteix el sentiment per la seva pèrdua.

Més informació: Dedicatòria in memoriam

divendres, 20 d’agost del 2021

Idees per fer-se gran. I per ser dona.

Arbo un lugar para visitar | Paisajes, Lugares para visitar, Lugares
 

“La meva vellesa és un regal preciós. Em sento més lleugera”

Tinc 78 anys. Vaig néixer a Xile i visc a San Francisco amb el meu tercer marit, Roger, i dos gossos. Vaig tenir dos fills, em queda Nicolás i tres nets. L'essencial en política és enderrocar al patriarcat, un llarg camí que estem recorrent. Tinc horror a les religions organitzades, però faig la meva pràctica espiritual


Isabel Allende, escriptora         

 Ima Sanchís, La Vanguardia, 08/12/2020 

Una bruixa bona

Quan tenia 3 anys el seu pare va abandonar la seva mare. No va tornar a veure'l. Van viure sota la tutela de l'avi. “El meu enuig amb el masclisme va començar en la infància”. La seva vida no ha estat fàcil: va créixer en una societat masclista, va fugir del cop militar, es va enfrontar a la mort de la seva filla, a la del seu segon marit. Va crear una fundació (Isabelallende.org) per a protegir dones i nenes i que es manté sobretot amb els seus llibres. 74 milions de llibres venuts. Ara publica Dones de l'ànima meva (Plaza Janés), un deliciós recorregut per les seves memòries, el fet de ser dona i el feminisme. “El que té de bo la passió és que ens impulsa cap endavant i ens manté compromesos i joves. M'he estat entrenant durant anys per a arribar a ser una anciana apassionada”.

El seu pare la va abandonar als tres anys.

Va deixar la meva mare amb dos nens en bolquers i un nounat.

Una infància difícil?

No va ser feliç, però si ets escriptora això et dona material per a la resta de la teva vida. Ens vam instal·lar a casa de l'avi a Xile i ens vam sotmetre a la voluntat del patriarca. Ell em va formar el caràcter. Tinc la seva veu dins meu.

I què li diu?

Que no em queixi de res, que me les arregli sola, que treballi. Aquesta veu m'ha ajudat en els moments difícils, però ja no la necessito.

Ha desitjat alguna vegada ser home?

Sí, els meus germans ho passaven molt millor que jo. Però quan vaig començar a treballar vaig veure que amb esforç podria fer el mateix que un home.

Com se sentia en la seva adolescència?

Lletja, invisible, sola, impotent... Quan ets adolescent et sents el centre de l'univers i ningú et veu. Mai vaig tenir un grup d'amics. El meu padrastre era diplomàtic, així que sempre estava acomiadant-me.


Quan va començar a sentir-se bé en la seva pell?

Molt tard. Quan vaig començar a treballar com a periodista i el que deia tenia una certa projecció. Ja no era invisible. Van ser anys feliços, estava criant als meus fills i tenia una bona feina.

Però ho va abandonar tot per un argentí.

Em vaig enamorar. Va ser un error garrafal del qual encara em penedeixo perquè vaig fer mal als meus fills. Paula tenia 15 anys i Nico, 12. Al cap d'un mes vaig tornar. Mai va funcionar. Nou anys després em vaig separar i em vaig casar amb Willie.

Als setanta i escaig ha trobat el seu tercer marit. Què ha entès de l'amor?

Què és més fàcil en la vellesa que en la joventut, quan el món et tiba en moltes direccions. De gran saps qui ets i el que vols, i ja has après que l'estira-i-arronsa, la intolerància, la gelosia, no et porten enlloc.


No sol haver-n'hi prou a saber-ho.

En el meu cas, quan hi ha un inconvenient el primer que penso és en els dies que em queden de vida i no discuteixo per ximpleries.

Ha viscut coses terribles com la mort de la seva filla. Ha après alguna cosa?

Avui sé que sóc molt més forta del que jo creia. Ja no tinc por del dolor ni del risc perquè sé que el puc aguantar.

La vellesa, ens fa més savis?

La vellesa et fa més del que ja ets. Si has estat un miserable seràs més miserable de vell, i si has conreat unes certes virtuts s'accentuaran.

Quines virtuts ha conreat vostè?

La passió per estar en el món, per ser una activista, lluitar per les dones, per la justícia; i la passió d'escriure. Però per a mi el més important és la generositat; si la conrees reps molt més del que dones. Envellir amb amabilitat és una de les coses més importants.

A vostè se li posa bé.

La meva vellesa és un regal preciós. Em sento més lleugera. M'he alliberat de la inseguretat, de desitjos irracionals i de complexos inútils. Vaig deixant anar, deixant anar.
Havia de fer-ho abans. Però em continua acompanyant la passió.

La seva lluita és per les dones. Quina és la màxima manifestació del masclisme?

La cultura de violència i cobdícia. El patriarcat és un sistema d'opressió que dona domini al gènere masculí. Els agressors no són excepcions, no són psicòpates, són pares, germans, xicots, marits, homes normals.

No ho veiem?

El patriarcat se sosté per un sistema de violència que amb els anys ens sembla tan natural que no la veiem. La violència és la principal causa de mort de les dones entre 14 i 44 anys. Només nosaltres podem desmilitaritzar el món, perquè no ens convé gens la guerra, la violència ni el conflicte. Això és part de l'exaltació d'una masculinitat tòxica.

Què necessitem les dones?

No viure amb por. Deslliurar-se de la por és obrir-se al món. Necessitem estar connectades entre nosaltres perquè en grup som invencibles. Que poderosos són els cercles de dones!... Cal connectar-los entre ells. I necessitem respecte i control sobre el nostre cos i les nostres circumstàncies; sobre les nostres vides, com els tenen els homes.

Per què les dones aguantem tant per amor?

Vaig veure com es construïa una carretera a l'Índia: els homes picaven la roca i les dones les traslladaven sobre el cap. Quan arribava l'hora de menjar, ells s'asseien en cercle i menjaven i elles esperaven les sobres del plat dels homes. Li sembla límit, oi?

Sí.

Aquesta abnegació de la mare, de l'esposa, de la dona..., la que es posterga, la tenim incorporada, i cal combatre-la perquè no ens fa cap bé. Cal aprendre a dir que no.

Vostè reivindica les bruixes bones.

Milers i milers de dones van ser cremades per bruixes, perquè sabien, coneixien les herbes, sabien curar i tenien una visió de futur. El patriarcat va eliminar la veu femenina.

Com la recuperem?

Cal reivindicar les dones que saben i utilitzar els seus coneixements. Aquestes bruixes bones ens fan molta falta. I cada vegada hi ha més velles valentes, capaces i fortes, que no tenen res a perdre i que estan disposades a canviar el món. Jo en soc una.