Amor Fuente del Grande Treball de Final de Grau, pàg. 7-11
Grau en Educació Infantil
maig 2014 Fundació Universitària del Bages
Pepa Òdena (1987, p. 10), mestra i psicòloga, no entén per educar “un ensinistrament dels infants per a l‟adquisició de costums i coneixements. El qui educa indica unes pautes i deixa la porta oberta a la resposta del nen davant les indicacions. Escolta atentament la resposta que el nen li dóna. Estableix un „diàleg‟ entre l‟objectiu que ell pretén i allò que li respon l‟infant. Crea un acord. Modifica allò que fa falta i demana a l‟infant que modifiqui també en la direcció que marca l‟acord. Sense perdre de vista l‟objectiu, el qui educa i el qui és educat col·laboren per tal d‟arribar-hi. La consciència que el nen va prenent d‟aquesta col·laboració, de la part creixent que ell hi posa, és la base de la seva autonomia, de la formació de la seva llibertat, en definitiva de l‟objectiu de l‟educació”. En relació amb el tema, el currículum del segon cicle d‟Educació Infantil diu que “en la convivència familiar s‟inicia l‟educació dels infants i es fan els primers aprenentatges. Quan posteriorment els infants entren en el món escolar la responsabilitat es comparteix; per això cal un lligam entre escola i família, per tal que les nenes i els nens tinguin ple suport i un acompanyament coherent i eficaç en el seu desenvolupament personal i social” (Decret 181/2008 article 2 i annex, introducció). A més, el document mare que orienta i guia la tasca dels i les mestres també diu que “la intenció educativa d‟aprendre a viure i a conviure reclama als infants un desenvolupament personal que promogui l‟autoregulació, la motivació i el fet de sentir-se més confiats i responsables dels seus propis actes” (Decret 181/2008 article 2 i annex, introducció). Per tant, cal enfocar i orientar les pràctiques educatives, tant a l‟escola com a casa, partint de les necessitats dels nens i les nenes en un context real i complex, fent que pensin, actuïn, s‟equivoquin, observin, s‟autoregulin, visquin. No aprendran mai a ser responsables i autònoms si no els deixem l‟oportunitat d‟escollir i d‟actuar en llibertat.
Un dels objectius que marca el currículum és “ser i actuar d‟una manera cada vegada més autònoma, resolent situacions quotidianes amb actitud positiva i superant les dificultats” (Decret 181/2008 article 2 i annex, objectius). I una de les capacitats que han d‟assolir els nens i nenes és “aprendre a ser i actuar d‟una manera cada vegada més autònoma: adquirir progressivament hàbits bàsics d‟autonomia en accions quotidianes, per actuar amb seguretat i eficàcia” (Decret 181/2008 article 2 i annex, capacitats). És responsabilitat dels i les mestres complir amb el que marca la normativa i no oblidar el „com‟, havent de revisar les pràctiques que es duen a terme per respectar l‟infant en la seva globalitat. La paraula autonomia prové del grec autós, que es tradueix per 'el mateix', 'el propi', 'un mateix'; i nomos, que es pot traduir per 'llei', 'norma'. “El concepte autonomia avui és emprat amb dues grans significacions que, seguint la famosa distinció d' Isaiah Berlin entre llibertat negativa i llibertat positiva, podem anomenar autonomia positiva i autonomia negativa” (Canimas, 2010, p. 60). Autonomia (en sentit positiu) vol dir, doncs, “donar-se la llei a un mateix”, entenent el concepte en relació a les capacitats o limitacions d'una persona (capacitat de decisió i d'autogovern). En sentit negatiu, però, fa referència a la relació que té una persona amb l'entorn, és a dir, a les possibilitats que té d'actuar sense ser obstaculitzada o influenciada pels altres o per l'entorn, en conclusió, en la seva llibertat. Del concepte d‟autonomia se‟n poden desprendre a trets generals, per una banda, el concepte d‟autonomia política, que no abordarem en aquest treball, i el concepte d‟autonomia personal, que es pot considerar com la capacitat que té una persona per relacionar-se amb els altres a través d'un comportament propi i voluntari. Aquest és l'ús emprat gairebé sempre en l'àmbit de la intervenció social, psicoeducativa i sociosanitària i el que es proposa en la següent classificació.
L‟autonomia personal, segons el professor Joan Canimas, la podem dividir en tres tipus: la psíquica, la física (o motriu) i sensorial, i l‟econòmica. L’autonomia psíquica inclou quatre subtipus: la moral (té a veure amb la voluntat reflexiva, és a dir, amb la capacitat de discernir entre el que està bé i malament), l’emocional (voluntat afectiva: capacitat de gestionar les pròpies emocions en sentit positiu o la dependència emocional i la desvinculació afectiva en sentit negatiu), la social (conjunt d‟habilitats de relació amb els altres i amb l‟entorn), i la volitiva o de la quotidianitat (voluntat d‟allò que em ve de gust). L’autonomia física i sensorial fa referència a la capacitat per dur a terme activitats de la vida diària sense l‟ajuda important d‟una altra o altres persones i, per últim, l’autonomia econòmica té a veure amb tenir satisfetes les necessitats bàsiques de la vida a través dels propis mitjans o recursos (Canimas, 2010, p.62-64). Per dur a terme la present investigació ens centrem en l‟autonomia física i sensorial, la que fa èmfasi en la capacitat de realitzar els hàbits i rutines del dia a dia d‟un individu.
“A mesura que les criatures van creixent, les exigències de les persones adultes en relació amb allò que poden fer, amb com han de comportar-se i amb la manera de comunicar les coses també han de ser majors. Les criatures han d‟anar adquirint més autonomia en relació amb les activitats quotidianes, i en aquest sentit, la família –i l’escola– té la responsabilitat de proporcionar un clima d‟afecte que permeti integrar-les en una determinada cultura mitjançant l‟aprenentatge de diferents habilitats (parlar, rentar-se les dents, banyar-se...), valors (ensenyar-los a compartir, a respectar els altres...) i normes (com han de menjar, recollir les joguines...) (Generalitat de Catalunya, 2005, p. 24). Per a la psicòloga Pepa Òdena (1987, p. 11), educar l‟autonomia personal significa “educar els hàbits que porten gradualment el nen a valer-se per ell mateix, en tot el que fa referència a la seva persona. Se l‟ajuda a fer el pas d‟una total dependència inicial respecte l‟adult, a una considerable independència pel que fa a la satisfacció de les necessitats bàsiques: alimentació, neteja, control d‟esfínters, desvestir-se, endreçar objectes”.
El concepte d‟autonomia personal el podem fer servir en dos sentits. Per una banda, com la capacitat per prendre decisions i, per altra banda, com la capacitat per dur a terme activitats bàsiques de la vida diària tal i com determina la Llei de promoció de l‟autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, que defineix l‟autonomia com “la capacitat de controlar, afrontar i prendre, per pròpia iniciativa, decisions personals sobre com viure d‟acord amb les normes i preferències pròpies així com desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària”.
Xavier Bornas (1994) planteja dues postures per diferenciar aquests dos sentits: la generalista i la reduccionista. La primera fa referència a les habilitats cognitives d‟una persona (pensar, planificar, escollir, decidir...) i pel que fa a la segona es refereix a les habilitats motores, un concepte d‟autonomia reduït a l‟educació dels hàbits (higiene, alimentació, treball, socialització, etc.). Per poder definir el concepte d‟autonomia, el psicòleg creu necessari parlar de l‟autoregulació del comportament: “aquell procés que permet respondre a una demanda amb èxit i sense dependre dels altres”. En aquest punt és precís definir el terme dependència que segons Joan Canimas és “la dificultat o incapacitat per dur a terme activitats de la vida diària”. Així doncs, podem dir que “una persona autònoma és aquella en què el seu sistema d‟autoregulació funciona de manera que li permet satisfer exitosament tant les demandes internes com externes que se li plantegen” (Bornas, 1994, p. 13). Així doncs, l‟autoregulació comença amb una demanda, interna o bé externa, que ha de ser intel·ligible per a l‟infant per tal que pugui, mitjançant l‟aprenentatge de les habilitats d‟autoregulació, satisfer-la de manera autònoma, i no independent en el sentit negatiu de la paraula: aquella que es val i es sobra per tot i mai necessita ningú.
El psicòleg Xavier Bornas creu que per poder treballar l'autonomia personal des d‟un enfocament educatiu el/la mestra ha de deixar de banda el paper de Gran Controlador, és a dir, aquell que diu què i com ha d‟actuar l‟infant impossibilitant-lo com a persona i “ensinistrant-lo a l‟obediència passiva” (Ferrière, 1997, p. 3) i transferir el control exercit (extern) al propi infant (control intern o autocontrol), “en una relació de proximitat amb el nen on es considera important l'adquisició de conductes d'autonomia en els moments evolutius adients i se li ofereix la possibilitat de pràctica adequada en un entorn gratificant i no punitiu” (Quijal i Pardo, S., Acuña Sánchez, L., Bataller Bixquet, J., 2007, p. 84). Un ambient en què els espais estiguin distribuïts per atendre les necessitats d‟autonomia dels infants: unes aules espaioses, amb diversos racons i propostes de joc interessants amb el material al seu abast; mobiliari a la seva alçada (penjadors, gots, dispensador de mocadors, pica d‟aigua, vàter...); uns espais que facilitin els desplaçaments dins i fora de l‟aula; i, que fomentin les interaccions perquè els infants creixin, facin les coses per ells sols, amb iniciativa i autonomia, superant la contradicció entre la necessitat de progrés i la por de la novetat i del canvi tenint en compte les seves opinions i decisions.
* Bornas, Xavier. (1994). La autonomía personal en la infancia: Estrategias cognitivas y pautas para su desarrollo (1ª ed.). Madrid: Siglo Veintiuno de España Editores, S.A.
* Canimas, J. (2010). Practica l’ètica dels serveis socials: Curs d’introducció a l’ètica aplicada a la intervenció social i psicoeducativa (2a ed.). Girona: Fundació Campus Arnau d‟Escala.
* DECRET 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s‟estableix l‟ordenació dels ensenyaments del segon cicle d‟educació infantil, DOGC núm. 5317 (2008).
* Ferrière, Adolphe. (1997). L’autonomia dels escolars: l’art de formar ciutadans per a la nació i per a la humanitat (1ª ed.). Vic: Eumo Editorial.
* Generalitat de Catalunya. (2005). Créixer amb tu: els infants de 18 a 36 mesos. Una petita guia per a pares i mares (1ª ed.). Barcelona: Thau.
* Òdena, P. (1987). L’infant i l’escola bressol: temes d’infància, educar dels 0 als 6 anys (1a ed.). Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat.
Quijal i Pardo, S., Acuña Sánchez, L., Bataller Bixquet, J. (2007). Pacte social per l’educació: Document per al debat. Recuperat 24 de març de 2014 des de: http://intercentres.edu.gva.es/almazaf/pacte%20per%20l'educaci%C3%B3/PACTE%20SOCIAL%20TEXT%20COMPLET.doc
