Sobre la refotuda independència

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/independencia-madrid-2213812

Passar per separatista a Madrid i espanyolista a Catalunya és una excitant experiència vital que, quan no mata, alimenta enormement la capacitat de supervivència. Se sol dir que estar en aquesta espècie de llimbs o terra de ningú genera una profitosa distància crítica. Fals de tota falsedat: és extenuant. Molts ciutadans de Catalunya saben de què parlo: ells també se senten sovint ponts sobre aigües turbulentes. Però ja se sap que, en temps de guerra, els ponts són els primers a ser bombardejats per qualsevol dels dos exèrcits.

En aquests temps crítics, els hooligans no volen actituds tèbies. No en tenen prou amb el respecte escrupolós a la seva posició, exigeixen adhesió indestructible. Un detall de debilitat, és a dir, qualsevol raonament que pretengui explicar el que no acaben de comprendre es pot saldar amb un exabrupte tan gran com la seva intolerància.

Es preguntaven fa un parell de dies, en un d'aquells canals cafres, què votaríem els «xarnegos» en un hipotètic referèndum a Catalunya. Els avanço que ens tenen classificats en dos grans grups, a saber, els traïdors, també anomenats «estómacs agraïts», i els bons patriotes, espanyols evidentment. Aquells paios, com deia l'acudit que va córrer per les xarxes, provoquen desitjos irrefrenables de tatuar-se l'estelada en algun lloc visible.
Però a Espanya hi ha, sobretot, milions d'espanyols dels quals no ve de gust independitzar-se. Són, per exemple, aquells vells pagesos gallecs, castellans o andalusos que es van quedar sols als pobles mentre els joves emigraven a Catalunya perquè buscaven una altra sort per als seus fills. Aquells territoris són avui molt més pròspers gràcies a una solidaritat interterritorial -també alemanya- de la qual molts estem orgullosos i a la qual no voldríem renunciar. ¿Això ens converteix en espanyolistes rancis? Als ulls del sector hooligan, sens dubte, però acostumats a ser titllats d'«estómacs agraïts» per l'afició mesetària, poden comprendre que no ens impressioni gens ni mica.

No estar enlloc

Enmig de la guerra de banderes, perplexos i en silenci per rebre el mínim possible, hi ha infinitat d'individus sense cap més pàtria que la gent que estima i sense cap més desig que viure dignament. Això últim, per cert, s'està posant difícil per a milers de famílies, però no frivolitzarem amb temes menors com les llistes d'espera per a quiròfan o els tàpers, ara que tenim entre mans un assumpte tan seriós.
Vénen temps apassionants per a aquells que tenen profunds sentiments patriòtics. Tenen sort. No saben que incòmode que és no estar enlloc. Potser la solució a la metafísica d'Espanya -com qualificava Manuel Vázquez Montalbán aquest etern debat ibèric- és la que va apuntar subtilment el president Pasqual Maragall en aquell memorable article titulat Madrid se'n va. I no és cap altra que la independència. La de Madrid.