dimecres, 19 de desembre del 2012

Ara que sóc doctora...


La indústria i els doctors

La indústria i els doctorsLa indústria i els doctors PERE VIRGILI
La deslocalització industrial va ser una de les idees força de la globalització. La producció de béns -i fins i tot la de serveis- havia de traslladar-se als països emergents, amb costos laborals més baixos. La societat de la informació escurçava les distàncies geogràfiques i permetia d'operar en el món global. Els països del Primer Món havien de jugar el paper de capitalistes i de consumidors, amb estructures econòmiques centrades en les finances, el consum i els serveis no deslocalitzables. Aquella part de la població dels països desenvolupats que quedés desocupada a causa d'aquests canvis podria viure subsidiada gràcies als excedents generats per la millora de l'eficiència de l'economia globalitzada. Sorprenentment, les coses no han acabat de rutllar tal com es preveia. No sembla que el Primer Món es pugui permetre el paper decadent que s'havia autoassignat: patim la síndrome del caçador caçat. L'acumulació de capital s'ha traslladat als països productors de petroli i a la Xina, amb la qual cosa són aquests països i no pas els nostres els que ara estan en disposició de fer de capitalistes de la nova economia global. Què ens queda, als països occidentals? Amb molt menys capital que abans, amb una població força envellida, l'únic que ens pot servir per intentar mantenir el nostre estat del benestar és el coneixement i la capacitat de fer les coses millor que els nostres competidors. La indústria, altra vegada.
En efecte, deixant de banda alguns països occidentals amb una base molt important de recursos naturals (casos de Noruega, el Canadà i Austràlia, entre d'altres) i alguns que són vistos com a refugis financers, els països del nostre entorn que encara s'escapen de la recessió són els que han mantingut unes quotes d'exportació manufacturera elevades. Alemanya, Dinamarca i Suècia, per exemple, exporten per valor de la meitat o més del seu producte interior brut. Dins de l'estat espanyol, aquest seria el model basc, tal com ha apuntat en Miquel Puig en alguns articles seus. Catalunya, malgrat haver patit les bombolles immobiliària i turística, encara conserva un teixit industrial i exportador sòlid: un estat català exportaria un 50% del seu PIB fora de les seves fronteres, la mateixa proporció que Alemanya.
Ara bé, el nombre de patents europees per milió d'habitants sol·licitades per Catalunya, tot i ser el doble que el d'Espanya, és només la meitat de la mitjana europea. La comparativa seria encara pitjor si es descomptessin les patents sol·licitades per les universitats i els centres públics de recerca. La indústria catalana hauria d'augmentar el nivell tecnològic de les seves exportacions, cosa que li permetria de blindar les seves quotes de mercat i el seu futur. En aquest punt, la cooperació universitat-empresa és fonamental. Cal, però, desfer alguns tòpics. Sovint es té la idea que el coneixement s'hauria d'escampar del sector públic al sector privat, que el transformaria en nous productes i processos sense cost per a la indústria. Això no funciona ben bé així. Perquè el coneixement pugui transformar-se en nous productes i processos, primer cal absorbir-lo . Això requereix que la indústria tingui investigadors actius que estiguin al corrent dels desenvolupaments científics i que siguin capaços d'assimilar els descobriments de la recerca que fan d'altres. Als Estats Units aproximadament el 40% dels doctors formats per les universitats treballen a la indústria. Més encara, l'any 2004 el 62% d'aquests investigadors industrials declaraven haver publicat un o més articles científics en els darrers cinc anys.
L'any 1994 la Universitat Carnegie Mellon va fer una enquesta a directors de laboratoris industrials de R+D dels Estats Units per determinar fins a quin punt les empreses feien servir la recerca pública. Per al sector farmacèutic, la recerca pública i publicada va revelar-se crucial. Per a la resta de sectors, jugava un paper no crític però tanmateix important. Moltes empreses deien que, més que suggerir nous projectes, la recerca pública els permetia de dur a bon port els projectes que havien engegat. A Europa, les quatre enquestes Community Innovation Survey (CIS) realitzades per la Unió Europea detecten un paper menys important de la recerca pública en el món industrial. Però hi ha una explicació: mentre que les enquestes americanes generalment s'adrecen només a les indústries amb departaments interns de R+D, les enquestes CIS inclouen moltes empreses sense cap tradició d'innovació ni departaments interns de R+D.
A tall de conclusió, perquè hi hagi una transferència efectiva de coneixement dels centres públics de recerca al sector privat, cal que aquest sector incorpori doctors que puguin comunicar-se amb el món científic. La incapacitat actual de les universitats per oferir feina estable als doctors que formen pot esdevenir una gran oportunitat per al país, si la indústria aposta decididament per incorporar aquests investigadors -si més no, els formats en ciència i tecnologia.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Els nens d'avui són uns egoïstes


Dificultats i egoisme

Voler resoldre les dificultats no crea egoisme? Segurament la pregunta es podria matisar i formular de manera contundent: resoldre sempre totes les necessitats, procurar evitar al màxim les dificultats, oferir un ventall d'idees per trobar solucions, estar amatents als desitjos... Quan es veu la fragilitat de la criatura és lògic que hi hagi la tendència de pares i mares a resoldre les situacions quotidianes amb la finalitat d'evitar-los problemes i afavorir que tot els sigui planer. També per mostrar-los que poden tenir la seguretat que procuraran que tot els sigui com més fàcil millor: a l'escola, al joc, a casa, al carrer o allà on sigui.
Una actitud que vol ser positiva però que quan és omnipresent no deixa espai per a la iniciativa ni per comprendre que les respostes no han de venir sempre des de fora i que no cal que hi hagi uns ulls vigilants que ho controlin tot. El risc d'aquesta actitud tan afavoridora és força alt, ja que fàcilment podrà tenir per a la criatura una interpretació molt clara: "Has de resoldre'm les dificultats", "Vine a l'escola a parlar perquè...", "Porta'm la bossa perquè pesa molt" i una llarga llista d'exigències. Aquesta actitud sobreprotectora genera a les criatures més tendència a sentir-se al centre del món i poder exigir que siguin les persones que l'envolten les que els resolguin les necessitats o els aplanin el camí.
Si això passa, s'estarà dificultant que puguin sortir, de la criatura mateixa i a mesura que va creixent, iniciatives tant de cara a les pròpies necessitats com de cara a les relacions amb altres criatures i podrà generar malfiança o gelosia en el moment en què es donin atencions a altres persones del voltant. ¿És que la generositat si no té el seu punt d'equilibri acaba podent generar egoisme i exigències? Potser sí, i potser per això són freqüents comentaris com: "Mira que en són d'exigents les criatures d'avui dia!" ,"És que hi ha un egoisme que abans no hi era", "No troben mai el moment de col·laborar"... També en molts debats se sent l'expressió: "Això a casa no ho ha vist mai sinó ben al contrari..." I és cert, perquè és clar que ser sempre el beneficiari no garanteix l'aprenentatge de l'acció sinó sols de la recepció i, per tant, una certa ceguesa cap a l'entorn. El que acaben aprenent són els drets i privilegis que reben i no el fet de donar.

Castelló de la Plana: nivell educatiu


RADIOGRAFÍA PROVINCIAL

Más de la mitad de los adultos no ha finalizado la Secundaria en Castellón

Padres y sindicatos piden más recursos para mejorar la calidad de la enseñanza y los resultados formativos. El 56% de los mayores de 16 no pasó de los estudios primarios o del primer tramo de las enseñanzas medias


MARIBEL AMORIZA 14/10/2012
El 56% de los castellonenses mayores de 16 años cuenta con un perfil bajo de estudios. Esto significa que 274.200 personas de 488.900 de la provincia de Castellón que han superado esta edad se han quedado en la primera etapa de la Educación Secundaria. Así lo revelan los datos de la última Encuesta de Población Activa (EPA), realizada al término del primer semestre de este año.
Así, la provincia ocupa una posición intermedia entre el caso de Extremadura --la comunidad que, con un 67% de sus vecinos en esta situación, se coloca en las peores posiciones del contexto europeo-- y el País Vasco, de cuyos ciudadanos solo el currículum educativo del 30% carece de formación secundaria completa, o bien superior, universitaria.
Las estadísticas permiten asomarse a lo que es la radiografía social de la sociedad castellonense desde el punto de vista de su formación, en un momento en el que las restricciones presupuestarias públicas obligan a subir las ratios de alumnos en las aulas, reducen los recursos disponibles para invertir en mejorar la calidad de la enseñanza de Ministerio y Conselleria, y el Gobierno central ha puesto sobre la mesa una nueva reforma educativa.
más calidad // Padres y representantes sindicales, como la presidenta de la Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos (FAPA) de Castellón, María Dolores Tirado, y la responsable de Educación de CCOO en la provincia, Chelo Valls, alertan de la necesidad de prestar más atención, precisamente a la mejora de la calidad de la formación, un objetivo que, consideran en ambos casos, será muy difícil de conseguir con las medidas que se han adoptado en los últimos meses, así como con las que se anuncian para los próximos.
Castellón está, además, ligeramente por detrás de la media autonómica, ya que supera en un 3% la proporción de población adulta con estudios bajos, en dos puntos el promedio de Alicante y en cuatro el de Valencia.
El colectivo menos formado representa apenas el 2,4% de los 488.900 castellonenses que cuentan ahora con 16 o más años. Sin embargo, todavía hay 12.200 personas que no saben leer y escribir. Además, la proporción es cuatro décimas más elevada que el 2% del promedio autonómico.
De ellos, 7.000, es decir, el 56%, pertenecen al colectivo de la tercera edad y deben su analfabetismo a causas históricas, centradas en la necesidad de trabajar para subsistir desde niños durante la etapa que siguió a la Guerra Civil. Sin embargo, los analfabetos se encuentran en todas las franjas de edad, aunque en proporciones sensiblemente inferiores.
María Dolores Tirado explica que grupos como los de las mujeres que pertenecen a la etnia gitana dan forma a una parte de los jóvenes de la provincia que no llegan a obtener esa mínima formación, por cuestiones culturales fuertemente arraigadas, “que no hemos logrado aún cambiar”.
ESTUDIOS SUPERIORES // En el otro extremo del espectro se sitúan los casi 100.000 castellonenses que cuentan con estudios universitarios. Son ya uno de cada cinco habitantes mayores de 16 años, el 20% de los adultos, y pertenecen en su mayoría a la franja de edad situada entre los 25 y los 44 años, con la mayor presencia, 33.200, a partir de los 35 años. 

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/temadia/mas-de-mitad-de-los-adultos-no-ha-finalizado-secundaria-en-castellon_773047.html

diumenge, 9 de desembre del 2012

Actualitat sociològica: Ulrich Beck




Inhaltsverzeichnis

Beck, Ulrich: _. Beck-Gernsheim, Elisabeth: Einleitung: Riskante Chancen - Gesellschaftliche Individualisierung und soziale Lebens- und Liebesformen. Beck, Ulrich: Freiheit oder Liebe. Vom Ohne-, Mit- und Gegeneinander der Geschlechter innerhalb und außerhalb der Familie. Beck-Gernsheim, Elisabeth: Von der Liebe zur Beziehung?. Veränderungen im Verhältnis von Mann und Frau in der individualisierten Gesellschaft. Beck-Gernsheim, Elisabeth: Freie Liebe, freie Scheidung. Zum Doppelgesicht von Freisetzungsprozessen. Beck-Gernsheim, Elisabeth: Alles aus Liebe zum Kind. Beck, Ulrich: Der späte Apfel Evas oder Die Zukunft der Liebe. Beck, Ulrich: Die irdische Religion der Liebe.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Refent ponts

... MILLORANT LA MEVA/NOSTRA VIDA SOCIAL

  • Anant a Cal Cases (a partir del minut 4:40 d'aquest vídeo), on tenen el nostre gronxador.
  • Trucant a cals Gasol per fer alguna cosa a Terrassa
  • Trucant al Folchs de Malla per fer alguna cosa junts

dissabte, 1 de desembre del 2012

De 1985 a 2012, 27 anys amb l'SCI

La meva altra universitat. On més he après a viure i a conviure.

  • Seferihasar, Turquia, agost 2011, netejant platges en família.
  • Ciutadella, Menorca, juliol 2004, dura experiència fent de coordinadora amb el Miquel Àngel, una nena de cinc anys i l'Aniolí, de dos, amb Líthica.
  • Innishmore, Aran Islands, Irlanda, agost 2000, ajudant a casa de Dara Molloy amb la Milena, d'un any i mig.
  • Great Barrington, Massachussets, Estats Units, Cadmus Lifesharing Association, agost 1998.
  • Porrera, Priorat, ajudant a arreglar els desastres d'una riada, 1996.
  • Graz, Àustria, on vam conèixer la Maria Schattovich i el Trilo que, des del Nepal, ens va canviar la nostra manera de veure la vida i la comunicació, agost 1995.
  • Güntersberge, Alemanya, juliol-agost 1994.
  • Krn, Eslovènia, juliol-agost 1992.
  • Coordinació del camp de Sant Feliu de Codines, Catalunya, Aldea SOS, fent-hi un parc infantil. Només érem set, però no teníem cap llengua comuna, així que ens passàvem el dia traduint espanyol-anglès-rus, 1990. Allà hi vaig conèixer la que encara avui és la meva amiga més constant: l'Anna Kurek-Kosmala.
  • Monticello, Illinois, recuperant la praderia amb el David Monk, juliol 1987.
  • Navan, Irlanda, escola d'estiu amb travellers, juliol 1986.
  • The Roundabout Centre, Edimburg, Escòcia, escola d'estiu amb nens de mil i un orígens, juliol 1985. Hi vaig conèixer la Blanche, que em va venir a veure fa dos anys des de Califòrnia.



Xerrada de Josep Oliveras

...al Museu de Manresa.
Dos detalls interessants:
  • Perquè es va començar a preservar la fàbrica dels Panyos. Article de Francesc Cabana a l'Avui. Ningú feia cas dels qui parlaven sobre la conservació d'aquesta fàbrica fins que Francesc Cabana (cunyat de Jordi Pujol) buscava algú amb qui conèixer exemples del patrimoni industrial i va visitar la fàbrica amb Josep Oliveras, que el va fer adonar de la importància que tenia.

  • El Museu de la Cinteria no és on hauria de ser. Què hi fa un museu de la cinteria en uns antics dipòsits de l'aigua de Manresa. Aigües de Manresa tenia un deute amb Caixa Manresa i l'hi va pagar venent-li part de la construcció per fer-ne pisos. La resta es va convertir en un museu amb un contingut totalment inadequat al seu continent. La cinteria s'hauria d'homenatjar en una antiga fàbrica tèxtil. Es feien cintes en edificis grans i amb molta claror, no en soterranis mal il·luminats.



Informació sobre el Patrimoni Industrial.