dimarts, 26 de febrer del 2013

Els catalans amb els valencians: visca la demagògia.


Reviscola, Tio Canya!

El cap de setmana passat vaig escoltar una entrevista telefònica que l'admirat Ferran Torrent va concedir a un diari digital. La seva anàlisi de la corrupció a l'estat espanyol i, especialment, al País Valencià, hi apareixia, com sempre, lúcida i entenedora. I els seus exemples sobre "l'orgia disparatada " que ha provocat paradoxes com que l'escriptor, igual que tanta altra gent, comprés un pis fa nou anys, se li doblés de preu en ben just 24 mesos i avui no l'hi vulguin ni regalat, eren impecables i -permeteu-me la broma- impagables...
Els mals del catalanisme. Per reforçar la demanda a Junqueras, en la mateixa entrevista telefònica, Torrent es tornava a reafirmar en el fet que "el catalanisme, al País Valencià, històricament ha fet mal". I aquí és on crec que el pare del gran Butxana es passa de frenada. Certament, si només fos una opinió aïllada, el tema no passaria d'anècdota, però el cas és que, en els darrers temps, aquestes reflexions s'han anat repetint més que l'all, i no només en boca de Duran i Lleida. En aquest sentit, jo sóc dels que pensen que l'autocrítica, a més de bona, és necessària. Però una altra cosa molt diferent és aquesta mena d'autoflagel·lació permanent en què estem instal·lats. El catalanisme, evidentment, ha comès errors al País Valencià. Com també n'ha comès el valencianisme polític que diu que defensa Torrent. Però d'aquí a haver fet mal hi ha una diferència tan gran com l'existent entre la platja del Manzanares i la de la Malva-rosa.
Germanies i Nova Planta. No va ser el catalanisme qui va provocar la castellanització de les elits valencianes a partir dels primers anys dels segle XVI, ni qui va reprimir les Germanies. Tampoc qui va cremar Xàtiva i Vila-real ni qui va castigar els valencians amb el decret de Nova Planta del 1707. Tampoc no ha estat el catalanisme qui ha fet que la burgesia valenciana hagi viscut des del segle XIX d'esquena al seu propi país -potser perquè, com totes les burgesies, el que volia era guanyar, i hi guanyava més si mirava a Madrid-, ni qui va bombardejar València durant la Guerra Civil. Ni és el catalanisme qui impedeix que milers i milers de xiquets puguin estudiar en la seva llengua, i encara menys qui ha convertit València en un dels territoris amb més corrupció d'Europa.
Diferències de ritmes. No, no són els catalanistes els lladres que van entrar per Almansa, com va cantar abans-d'ahir a Barcelona el grup valencià Al Tall en un concert memorable que ens ha tornat a recordar quantes coses tenim en comú -de passat, de present i, per què no, de futur- els habitants del nord i el sud del Sénia. Amb el màxim de respecte, conscient que els ritmes dels uns i dels altres han estat i continuen sent diferents, i radicalment convençut que els valencians del futur seran només allò que vulguin ser, jo sóc un pallarès que se sent a casa seva tant a la Mequinensa de Jesús Montcada com a la Sueca de Joan Fuster, tant als Prats de Molló de Josep de la Trinxeria com a l'Alboraia de Joan Baptista Basset, tant a la Xàtiva de Raimon com a la Vilafranca de Bonany de Tomeu Penya. En definitiva, sóc dels que, partint d'un profund respecte cap a l'escriptor de Sedaví, estan més d'acord amb una frase d'un altre Torrent, Vicent, membre del grup Al Tall i pare de l'imprescindible Tio Canya. Només fa unes hores que, a L'Auditori, ens ha explicat que "va ser a Barcelona on vam descobrir la veritable dimensió de la nostra nació".
Però els catalanistes sí que són els que ho ignoren tot de la realitat del País Valencià. I es desfan en interrogacions retòriques per escapar-se de les preguntes reals: què volen els valencians? qui són ells mateixos?

L'anglès als mitjans de comunicació. O com es manifesta el capital simbòlic.

EXEMPLES

* El web:

Joseba Sarrionandia: "Plantejar un referèndum ja és una emancipació"

L'escriptor basc, en parador desconegut des del 1985, publica el llibre 'Som com moros dins la boira?'. En aquesta entrevista exclusiva amb l'ARA, reflexiona sobre els darrers anys de la política 

Algú ho havia de dir. I com això, tantes altres coses.


Els museus

Ara que tot s'esllavissa, ara que tot cau, podrit des de dins, ara que l'estat ja no ens mereix cap respecte, ni el rei ni la monarquia, ara que la política ha degenerat en autèntics sainets d'espies aficionats o no tant, ara que ho hem de revisar tot, potser és l'hora de revisar també aquestes institucions tan plenes de prestigi com tan buides de visitants realment interessats a contemplar i estudiar el que guarden: els museus. Els museus han estat fins fa poc una cosa que calia tenir, si volíem quedar bé, i així, hi ha museus de tot i a tot arreu. Cada poblet ha de tenir el seu museu, encara que només s'hi exposi una roda de carro. I hi ha museus de cassoles, de vànoves, de cistells, de samarretes esportives, de bicicletes velles, de puntes de coixí, d'aixades i de càvecs, de perfums, de confitures, d'estris de qualsevol ofici. Mentre siguin vells, doncs endavant, farem un museu! I els pobles s'endeuten per fer un museu i per mantenir-lo. Per què no deixem que els trastos enterrin els seus trastos i gastem els diners, els pocs que tenim, a ensenyar a les criatures a llegir i a escriure i a pensar?
Però no pas solament aquesta mena de museus -els etnològics, els ecològics, els d'història, els de la pagesia, els de la vida rural i els de la marítima, etc.- són els que s'han de revisar, sinó també aquells que més justificats estan: els que guarden les obres d'art.
Els que es pensen que les visites als museus d'art eduquen les masses s'equivoquen. Al contrari, les indueixen a la mentida, perquè els museus d'art són temples de la mentida. Sobretot des que han deixat de ser simples magatzems de l'art del passat. La descontextualització de l'art converteix l'art en mercaderia, és a dir, en una falsedat, perquè l'art és, o hauria de ser, una connexió amb el que és sagrat. I no estic parlant solament de l'art religiós, que, pel sol fet de penjar-lo en un museu, passa d'objecte cultual a ser objecte cultural (i per mi això és una degradació). Parlo de qualsevol obra d'art, que era una finestra oberta a l'esperit i una intervenció de l'esperit en la nostra vida quotidiana. La seva museïtzació l'ha canviada en pura matèria econòmica. Les obres, als museus, han perdut l'aura, és a dir, el sentit. Per això els museus són temples de la mentida.
Fa temps hi havia a la catedral de Girona, en una capella lateral, un retaule dedicat a santa Elena. Era una peça preciosa de l'art del Renaixement. Allà, sobre l'altar, segurament rebia la visita devota d'alguna ànima pietosa. Allà, santa Elena, a canvi d'algun parenostre o avemaria, dispensava les gràcies que se li demanaven. Fins que algú, deixem-ho així, va decidir que aquell retaule era massa bo per ser un objecte de culte. Es va restaurar i es va instal·lar al Museu de la Catedral. Abans era un objecte de culte; ara és una peça de museu. I dubto molt que algú pagui entrada per anar a resar davant de santa Elena, allà, enmig de turistes... I pensar que aquesta desvirtuació és obra dels que haurien de vetllar pel culte, la devoció i tot això: els capellans. En aquest cas, els senyors canonges de la seu gironina!
Igualment va passar a Monterchi, a Itàlia. La Madonna del Parto , de Piero della Francesca, va ser treta de la capella del cementiri, on encara jo l'havia vista, i traslladada a un museu, un museu d'una sola peça, aquesta. En fi. Dubto que les prenyades de Monterchi vagin a demanar-hi ajut, allà, entre samarretes i postals.
Amb aquest discurs tan reaccionari (cal reaccionar davant de la follia col·lectiva) no estic pas dient que cal tancar tots els museus. Dic que molts són absurds i que moltes obres dels museus estarien millor al seu lloc d'origen. Esglésies o salons. Sobretot les obres fetes o comprades per a algun lloc concret. I sobretot crec que els museus d'art haurien de deixar de ser parcs temàtics, jardins d'infància o entreteniment d'avorrits. Haurien de tornar a ser únicament allò per a què van ser creats: per guardar i conservar i estudiar les restes del naufragi de la història.

dijous, 7 de febrer del 2013

Famílies i educació - 2009


Família i Educació
La Fundació Jaume Bofill ha realitzat un estudi coordinat pel sociòleg basc Javier Elzo, “Models educatius familiars a Catalunya”. Descriu quatre models educatius familiars i una de les conclusions és que les famílies progressistes, amb pares més preocupats per la seva promoció social i personal que no pas per la formació dels seus fills, fracassen en l’educació. Els models tradicionals, amb normes clares i càstigs correctius, se’n surten amb èxit. El treball va suposar una enquesta a 1.060 famílies a partir d’una mostra d’escoles.
http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/butlleti/188



EDUCACIÓ

Les famílies progressistes fracassen en l'educació

| Els pares estan més preocupats per la seva promoció social i personal que per la formació dels fills, segons un estudi | Els models tradicionals, amb normes clares i càstigs correctius, se'n surten amb èxit
CAROL BIOSCA
El rol dels pares en l'educació dels fills acostuma a passar desapercebut però és decisiu per a la seva formació
El rol dels pares en l'educació dels fills acostuma a passar desapercebut però és decisiu per a la seva formació
J. ADELGREN
Són pares considerats d'esquerres, amb un elevat nivell de formació, bona posició laboral i una àmplia vida social, però més preocupats per la seva promoció social i personal que per l'educació dels fills, de la qual han "desistit" i que deleguen en l'escola, en personal de suport o en altres familiars.
És el retrat del tipus de família progressista que dibuixa l'estudi Models educatius familiars a Catalunya,encarregat per la Fundació Jaume Bofill i coordinat pel sociòleg basc Javier Elzo. L'informe posa sobre la taula les dificultats d'aquests pares per educar els fills: són els defensors del model "prohibit prohibir", que no combreguen amb la paraula disciplina "i encara menys amb la idea de càstig", va assenyalar Elzo. Aquestes famílies es mostren molt bel·ligerants amb el càstig corporal, però "tampoc apliquen càstigs correctius".
Es tracta d'un col·lectiu que admet sentir-se "desbordat" pels problemes relacionats amb l'educació dels fills i que tampoc no es mostra gaire generós amb les mostres d'afecte perquè "passa poc temps" amb ells. "Per fer abraçades i mostrar l'estima s'hi ha de ser", va resumir Elzo.
El sociòleg va atribuir aquesta desorientació al fet que "històricament el concepte de família s'ha associat a conservadorisme". "Hi ha una idea molt estesa en el sentit que la família és una cosa de dretes", va declarar l'expert, segons el qual la percepció obeeix a una idea absolutament distorsionada, perquè "aquest no és l'únic model existent, i tampoc el majoritari".
La falta d'implicació dels pares es tradueix en un grau més alt de comportament antisocial dels fills: dels quatre models analitzats, els fills inclosos en aquest grup afirmen en una proporció més gran haver "viatjat sense bitllet amb els transports públics" i "haver molestat o insultat gent desconeguda, o haver-s'hi barallat, al carrer o en algun lloc públic".
L'estudi, que parteix d'una enquesta a 1.060 famílies i 1.189 professors a partir d'una selecció d'escoles i que va ser respost també per 350 alumnes de 12 anys, conclou, no obstant, que en general aquestes famílies estan "raonablement satisfetes" amb l'educació dels fills, que puntuen amb una mitjana de notable. Juntament amb el model progressista, el que planteja més "problemes" és el model de família conflictiva, però per motius que se situen als antípodes dels descrits.
A diferència de la primera categoria, el col·lectiu de famílies conflictives és el més necessitat: els pares tenen "poca formació i pocs recursos", i això deriva en un mal clima familiar en què el conflicte és habitual i en què predomina el càstig corporal i sancionador per sobre del correctiu.
A l'altre plat de la balança, els models de la família tradicional i l'anomenada família harmònica i convivencial exerceixen de contrapès. En tots dos casos es tracta d'unitats familiars més aviat conservadores, en què la família té un paper central i en què les normes de conducta estan clares, si bé en el primer es tracta de famílies "molt convencionals, que tendiran a desaparèixer", i en el segon de famílies "més obertes al futur", va afirmar Elzo.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dissabte, 28 de novembre del 2009
Paraules clau: FillsEducacióFamíliesParesFamíliaElzoModelsFormacióModelEstudi

EDUCACIÓ

La implicació de la mare és més gran en tots els casos

C. B.
Les dones són també majoritàriament les que passen més temps amb els fills
Les dones són també majoritàriament les que passen més temps amb els fills
RUTH MARIGOT
L'educació dels fills continua recaient encara majoritàriament sobre les dones. És una altra de les constatacions que revela l'estudi sobre models educatius familiars, on aquesta "constant" apareix reflectida al marge de les etiquetes. I es tracta d'una apreciació que fan els mateixos fills en afirmar que són les mares les que més se n'ocupen.
El sociòleg Javier Elzo va apuntar, en aquest sentit, que malgrat que "els pares es cuiden molt més dels fills ara que anys enrere", el camí a recórrer encara és molt llarg. Segons Elzo, els homes tenen en la societat actual un paper cabdal en l'educació dels fills però "estan totalment perduts" perquè "no tenen cap referent". "En qui es fixen?", es va preguntar. Davant la falta de respostes, molts opten per delegar.
Trencar tòpics
D'acord amb l'estudi, la manca de supervisió parental "és la variable més rellevant a l'hora d'explicar la conducta antisocial", seguida de les discussions entre pares i mares i fills i filles i de l'estil educatiu de la família. Elzo va considerar que cal allunyar-se "de les afirmacions que segueixen emfasitzant la incorporació de la dona al món laboral o la vida en famílies monoparentals" com a elements determinants de l'educació dels nens.
El sociòleg va descartar igualment que hi hagi una correlació entre tipus de família i origen dels progenitors, tot i mantenir la intuïció que en les famíles conflictives hi ha una proporció més gran d'immigrants no integrats, mentre que en les convivencials predominen els estrangers integrats.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dissabte, 28 de novembre del 2009

dilluns, 4 de febrer del 2013