Els bons professors. Encara que tinguessin les seves rareses, com ara llançar guixos voladors contra els cranis més gamberros, aconseguien que els xavals els adoressin. ¿Per què? Perquè ni les mosques s'avorrien a les seves classes i perquè estimaven la seva vocació. Durant tota la vida, Albert Camus, del naixement del qual es compleixen cent anys d'aquí uns dies, el 7 de novembre, va guardar una immensa gratitud per un dels seus mestres de primària, Louis Germain, a qui va rendir un preciós homenatge a El primer home, el manuscrit en què l'escriptor estava treballant quan es va matar en un accident.
Al finalitzar l'escola elemental, el mestre -en el llibre l'anomena senyor Bernard- escull els quatre alumnes més brillants perquè optin a una beca per prosseguir els estudis. Però a casa de Camus, una casa pobra i sense homes, s'hi oposen frontalment: necessiten que la criatura es posi a treballar com més aviat millor. Tot i així, el senyor Germain es desplaça al domicili i aconsegueix convèncer l'àvia autoritària i la mare, analfabeta i sorda, que el noi es presenti a l'examen. El dia de la prova, el mestre acompanya els seus quatre alumnes a la humil escola d'Alger, els compra croissants per a l'intermedi i espera pacient les hores desgranades entre la redacció i els problemes de càlcul. «Bravo, mosquit. Has aprovat». Camus no ho oblidaria mai; ni quan va guanyar el Nobel.
Mal que els pesi a Wert i als seus subsecretaris, encara queden senyors Germain a qui estan collant fins a l'extenuació. Amb recursos escassos, fan malabarismes per multiplicar-se perquè, si un profe es posa malalt, triguen almenys 10 dies a posar-li substitut. Mestres, pares i alumnes surten al carrer i ningú sembla escoltar el clam. ¿Per què? Perquè plou molt a Madrid i rodalia. Una pluja verinosa que corroeix els pilars que haurien de sostenir el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada