Sobre educació, sociologia, segregació, capital cultural... Interessant pensar què passa a Catalunya. 2013
dimarts, 29 d’abril del 2014
La tria d'institut a França
Sobre educació, sociologia, segregació, capital cultural... Interessant pensar què passa a Catalunya. 2013
dilluns, 21 d’abril del 2014
World's toughest job
‘What if I told you that there is currently someone who holds this position now? Billions of people actually,’ said the interviewer. ‘And they meet every requirement.’Mother’s Day is just around the corner. Cha-Ching!The hands down winner of the most successful Mother’s Day marketing campaign so far goes to greeting card company American Greetings for it’s #WorldsToughestJob video.The video – which has so far infected 8.5 million viewers – has been declared by many on social media to be the best video they’ve ever seen. It’s guaranteed to reduce you to a puddle of tears.It made me want to cry too – but probably for completely different reasons to those who are gushing over it. Put politely, it’s one of the most manipulative, and guilt-inducing representations of motherhood I’ve seen in a long time.The video starts out as a series of job interviews for candidates applying for the position of Director of Operations.The interviewer relays the job description to the horror and disbelief of the candidates.‘This job requires that you will be able to work standing up most or all of the time.’ says the interviewer. ‘Constantly on your feet, constantly bending over, constantly exerting yourself. A high level of stamina.’He tells the candidates that they’ll be required to work between 135 hours to unlimited hours a week with no breaks and for no pay.As you can imagine the job candidates, who reportedly believed they were responding to a legitimate job advertisement, go from interested to incredulous.‘Is that even legal?’ says one candidate.Another candidate: ‘That’s almost cruel. That’s almost a very, very sick twisted joke.’Another candidate: ‘That’s inhumane.Cue tear-jerking music.When the candidates discover that the job description is for a mother they all declare their love for their mums and it’s suggested that ‘This Mother’s Day you might want to make her a card.’Well, that’s that sorted then. If only a card could solve the hole in the ozone layer or global poverty as well.It’s great to see people appreciating their mothers. And there’s no doubt that most mothers do a fantastic job and are deserving of gratitude and recognition.What they don’t need is images of motherhood that romantisise perfection and reinforce the idea that all this un-paid, and often under-valued, work is fine so long as someone throws a cheap piece of folded cardboard your way once a year.The video reinforces the stereotype that all mothers – well one’s deserving of a Mother’s Day card anyway – must be absolutely self-sacrificing.‘If you had a life we’d ask you to give that life up,’ says the interviewer, implying that this is a necessary part of motherhood.The logical extension of this kind of thinking is that any mother who wants to work outside the home, or even have any sort of hobby or social life unrelated to her kids is not doing motherhood right.According to the ad, mothers also need to be experts in every area of life.‘We’re really looking for someone who might have a degree in Medicine, in Finance and the Culinary Arts,’ says the interviewer.Why? I managed multi-million dollar budgets in the corporate world without a finance degree but I need one to decide what brand of nappies to buy? And I can tell you from experience, you don’t need a culinary degree to mash vegetables or make a ham and cheese toasty.Not only must mothers to be complete martyrs, they’re also not allowed to express any other emotion about their predicament other than totals bliss and fulfillment. ‘And we demand...a happy disposition,’ says the interviewer.But hey, it’s worth it. Just think about the tacky cliché on the card you’re going get.Motherhood is hard, there’s no denying it. Many are the times I’ve sobbed in despair at my loss of independence, my loneliness and isolation and my feelings of inadequacy. The suggestion that I should be doing even more – and with a smile – is not helpful.In fact, it’s patronising, oppressive, and just reinforces the status quo where childcare labour and responsibility is presented as the natural lot of women.Rather than an annual pat on the back for my sacrifice, I’d prefer a serious conversation about how I, and many of my mother friends got retrenched while we were pregnant or on maternity leave.I’d like greater workplace flexibility, where meaningful part-time work and career progression is something other than a fantasy.Or how about good quality, affordable and flexible childcare?Perhaps the job wouldn’t be so tough for many women if the split of domestic work and childcare wasn’t so unequal between men and women.So, American Greetings, you can stick your #WorldsToughestJob hastag up your twitter.Some mothers choose to and enjoy devoting their entire lives and beings to their role of motherhood. All the power to them. But for the rest of us, how about cutting us a little slack this Mother’s Day.We can do without the #ImpossibleExpectations and #GuiltTrip.
Why the #worldstoughestjob viral ad is offensive and regressive
Kasey Edwards is the author of Thirty-Something and The Clock is Ticking: What happens when you can no longer ignore the baby question. www.kaseyedwards.com
Sobre la direcció de les escoles
Aposta pel lideratge dels directors
Els professionals defensen que la seva potestat per triar docents farà més eficients els centres públics
SÒNIA SÁNCHEZ Barcelona |
-
3 Comentaris
- Llegir més tard
Va arribar a la direcció una mica per casualitat. O per responsabilitat. L’any 2005 Aleix Gabarró va substituir l’anterior director de l’Institut Montserrat de Barcelona, que va deixar el càrrec abans d’hora. L’any següent es va decidir a presentar un projecte de direcció i va ser formalment escollit per al càrrec, on ja porta nou cursos. “Surt l’oportunitat i l’agafes, pensant que potser t’estàs buscant un problema. Però, quan veus que fas un servei a la gent, et vas tornant ambiciós i vols fer cada cop més coses per l’institut”, explica Gabarró.
D’ençà que Gabarró va assumir la direcció del seu institut han canviat força les coses a la professió. “Abans de la llei d’educació de Catalunya (LEC) -aprovada el 2009-, el projecte de direcció era un simple tràmit per accedir al càrrec, però arran dels decrets d’autonomia i direcció del 2010, això canvia”. Ara el pla que el director presenta a l’inici del seu mandat (de quatre anys) fixa l’estratègia pedagògica del centre, i porta a la pràctica el projecte educatiu aprovat pel consell escolar.
El conegut com a decret de plantilles, aprovat dimarts pel Govern, fa un pas més en l’aposta pel lideratge dels directors als centres públics, en convertir-los en cap de personal. Fins ara havien de posar en pràctica el seu projecte amb els professors que l’administració els assignés, però a partir de l’estiu podran definir els perfils que necessiten per cobrir els llocs de treball vacants.
“A mercè de la casualitat”
Gabarró farà servir aquesta potestat per implementar el programa Batxibac que va posar en marxa fa dos cursos, una doble titulació de batxillerat català i francès. “Ens calen professors amb un alt nivell de francès, però també amb capacitat per impartir literatura francesa, història o geografia de França”, apunta. Aquesta modalitat de batxillerat es va poder posar en marxa amb 20 alumnes perquè l’institut ja disposava d’alguns d’aquests perfils, però a partir d’ara podrà sol·licitar professors amb aquestes competències concretes. “Ja no estarem a mercè de la casualitat”, sintetitza.
Ho podrà fer, però, amb les places de la plantilla que no són fixes. De la setantena de professors que treballen a l’Institut Montserrat (deu a mitja jornada), uns 50 són funcionaris fixos. Així, tot i que el decret de plantilles li permet triar fins al 50% de la plantilla, Gabarró només podrà fer-ho com a màxim per a 15 places (el 24% de la plantilla). Ara bé, si algun dels funcionaris demana el trasllat a un altre centre o es jubila, sí que podria “perfilar” la plaça que deixi. Per als llocs de treball que decideixi, tindrà l’opció d’entrevistar almenys tres candidats d’entre els 20 que la Generalitat li enviï i que compleixen els requisits, per trobar la persona idònia.
“És un avenç important”, diu Gabarró. “Perquè permet ser més eficients amb els recursos que tenim, la qual cosa és especialment necessària en aquests moments”, afegeix. No nega, però, que suposa una càrrega de feina extra per als directors. De fet, per poder exercir les funcions de cap de personal, Gabarró i altres companys han començat a rebre formació específica, en cursos organitzats per l’associació de directors Axia. “Cada cop tenim més atribucions, i està molt bé que les tinguem, però són desproporcionades amb les condicions en què treballem, amb remuneracions horàries de fa 20 anys”, apunta. Recorda que el decret de direcció preveia una actualització de salaris “quan la situació econòmica del país ho permeti”.
Amb tot, està convençut dels beneficis pedagògics d’un bon lideratge del director escolar. “És bàsic que el director sàpiga animar i orientar els companys i els alumnes”, explica. Per als sectors que temen l’arbitrarietat dels directors com a caps de personal, Gabarró recorda que tot el que fan està controlat per la comunitat educativa i l’administració, a qui reten comptes. “Els directors ja estem avaluats de manera regular i demanem que se’ns avaluï més i de manera més estricta”.
dilluns, 14 d’abril del 2014
La polarització formativa a Espanya
L’Estat lidera l’abandonament escolar a Europa
Un de cada quatre joves espanyols no segueix cap formació després d’haver superat 4t d’ESO
RAQUEL CORREA Brussel·les |
Gairebé un de cada quatre joves espanyols deixa les aules després d’haver acabat l’educació obligatòria: una taxa rècord que situa l’Estat com el país de la Unió Europea amb més abandonament escolar prematur. En concret, el 23,5% dels joves espanyols d’entre 18 i 24 anys decideixen no seguir amb els estudis ni cursar cap formació específica un cop superada l’ESO. Aquesta taxa és molt més alta entre els homes (27,0%) que entre les dones (19,9%).
Així es desprèn de les dades publicades ahir per l’oficina d’estadística comunitària, l’Eurostat, segons la qual la xifra d’Espanya va doblar la mitjana europea d’abandonament escolar el 2013: 11,9%. Tot i ser el número 1 de la llista, la de l’any passat és la millor dada històrica que ha registrat Espanya i representa una caiguda de l’1,4% respecte al 2012 i de més de 7 punts des del 2005 (30,8%). Amb tot, Espanya encara està lluny de complir l’objectiu a què s’ha compromès amb la Unió Europea: reduir l’abandonament escolar prematur al 15% d’aquí al 2020. Malta i Portugal, que trepitgen els talons a Espanya en abandonament escolar, han registrat una millora encara més positiva en els últims anys: des del 2005 Malta ha retallat l’abandonament escolar en gairebé 13 punts (del 33,0% al 20,9%), i Portugal, en gairebé 20 (del 38,8% al 19,2%).
Rècord d’universitaris
L’Estat, en canvi, supera la mitjana europea de joves amb estudis universitaris. Mentre que la taxa se situa en el 36,8% per al conjunt de la Unió Europea, a Espanya són el 40,7% els joves d’entre 30 i 34 anys que han acabat la carrera. En l’ensenyament superior els resultats són millors entre les dones (48,4%) que entre els homes (36,1%). L’objectiu del govern espanyol és arribar a un 44% de llicenciats en acabar la dècada.
A Europa els països amb més joves amb carrera universitària són Irlanda, Luxemburg i Lituània, mentre que a la cua del rànquing hi ha Itàlia, Romania i Croàcia. Tant la baixada del fracàs escolar com les bones xifres pel que fa als joves que completen l’educació universitària a Espanya semblen tenir una relació directa amb la crisi i la falta d’oportunitats. Abans de passar a allargar les files davant les oficines d’atur i convertir-se en ni-ni, els joves prefereixen continuar els estudis.
dissabte, 12 d’abril del 2014
Educació formal, informal i no formal
dimecres, 9 d’abril del 2014
Organització del temps
ARA- Article d’opinió: Revolució horària sense passamuntanyes
Enviat per recullpremsa dins de General
Fabian Mohedano
Salvant les distàncies de la conjuntura històrica i la trajectòria intel·lectual de cadascun d’ells, les propostes actuals de Layard i Honoré sobre economia de la felicitat i elogi de la lentitud recorden les de Russell i Lafargue a favor d’una vida més feliç i la vindicació del dret a la peresa. I és que des del temps dels déus de l’Antiga Roma fins als temps dels mercats del període actual, la vida de les persones està profundament marcada per la necessitat de configurar una ordenació temporal que no estigui estipulada per les autoritats o pels ritmes laborals.
Les transformacions econòmiques i socials han fet que l’horari esdevingui un dels elements més rellevants de la nostra realitat, un bé preuat i difícilment quantificable. La formulació de polítiques sobre aquesta qüestió és una bona eina per repensar els deures i els drets de ciutadania; de fet, fa poc Salvador Cardús expressava el seu convenciment que es tractaria de la millor política social possible. És el moment de considerar prioritari l’ús harmonitzat del temps com un element bàsic no només del benestar quotidià, de la cohesió social i del desenvolupament econòmic equilibrat, sinó també de la qualitat democràtica.
El model d’horari actual, tal com ens el descrivia el mateix Salvador Cardús el 2003 en aquell informe elaborat per encàrrec de la Generalitat de Catalunya i posteriorment oblidat en un calaix -i només recuperat per uns quants, entre els quals m’hi compto-, va ser definit per la societat industrial posterior a la Segona Guerra Mundial, i està basat en: a) una estructura industrial clàssica -matrimoni i fills-; b) una activitat laboral productiva de predomini industrial, amb horaris i localització espacial rígida i centrada en l’home; c) una dedicació a les responsabilitats reproductives i de cura familiar ateses per la dona, i d) una escola amb els horaris adaptats -i pràcticament idèntics- a la lògica industrial. Tot això, afegiria, s’agreuja en el cas espanyol per culpa de la transformació horària provocada pel desarrollismo franquista. Aquest model, però, ha saltat pels aires, i sembla que se’n comencen a adonar tant dirigents polítics com directius d’empreses i, el més rellevant, una societat farta de treballar -en cas que tingui l’oportunitat de fer-ho- més hores que un rellotge.
No és casualitat que la Iniciativa per a la Reforma Horària – Ara és l’Hora, en el moment en què compleix 6 mesos des de la seva gènesi, hagi aconseguit alguns guanys que han deixat bocabadats uns quants. Per començar, funciona a partir del treball col·laboratiu d’un grup d’experts plural i plurisciplinari que aposten perquè el pacte s’imposi a la ideologia, d’una banda, i que orienta els seus esforços a l’objectiu de dibuixar la possibilitat real del canvi en lloc de descriure la seva conveniència, de l’altra. Gràcies a aquesta estratègia, els set grups parlamentaris han donat suport a la petició a la mesa del Parlament per impulsar la creació d’una comissió específica per a l’estudi de la transició horària. Aquest consens és poc freqüent: es dóna, potser, en alguna declaració; és difícil que es doni en proposicions i s’ha verificat en comptades mocions sobre temes genèrics.
A això cal sumar-hi que dimarts passat el govern de la Generalitat, a partir d’un acord de govern, va manifestar el seu suport institucional a la Iniciativa per a la Reforma Horària amb cinc mesures que ajudaran a pensar com portar-la a terme. Destaquen l’encàrrec d’un dictamen de fonamentació sobre la transició cap a la reforma horària al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), la Conferència Catalana per a la Reforma Horària o l’impuls d’un grup de treball interdepartamental per posar fil a l’agulla a les recomanacions que se’n derivin.
D’altra banda, ens fem nostra una demanda que ja estava en marxa: l’encàrrec del Consell de Relacions Laborals de Catalunya al Consell de Treball Econòmic Social de Catalunya (CTESC) d’un dictamen que té com a objectiu valorar en quin estat es troben les recomanacions relacionades amb l’ús del temps en el món del treball. Aquest darrer informe cobra especial rellevància, ja que cal cercar mesures concretes que ajudin a compactar la jornada, suprimir l’esmorzar de mig matí (focus d’improductivitat), dinar en 45 minuts i, d’aquesta manera, recuperar el temps, amb la finalitat de sortir a les 17 o les 18 hores. El temps recuperat seria molt valuós, en tant que permetria fer país de les 18 a les 22 hores. Fer país en un sentit ampli i de base republicana: construir relacions interpersonals, consumir cultura, fer activisme social, coresponsabilitzar-se d’un temps de cura de qualitat o practicar esport. I, per descomptat, allunyar la feina i el sopar de l’hora de dormir, de manera que tinguem un son de qualitat.
La desorganització horària a Catalunya, incapaç de fer front a la complexitat del moment actual, requereix una autèntica revolució sense passamuntanyes. El temps de l’anàlisi contemplativa ja ha passat. En aquest combat polític i cívic ens trobareu immersos els propers tres anys: només aquest període. Hem posat el comptador en marxa i hi esmerçarem tots els esforços possibles fins que arribi el moment zero de la reforma. Un moment zero que esperem acabar veient com el canvi de la pesseta a l’euro o com la llei del tabac, que semblaven impensables i ara ens queden lluny en el passat i sobretot superats. Russell, i sobretot Lafargue, estarien orgullosos d’aquestes mesures.
Identitat i territori
Ser estranger perpetu al món de l’expulsió permanent
Saskia Sassen reflexiona sobre identitat i territoriTONI VALL Barcelona | Actualitzada el 21/03/2014 00:00
http://www.ara.cat/premium/societat/estranger-perpetu-mon-lexpulsio-permanent_0_1105689515.html
La sociòloga Saskia Sassen durant la conversa que ahir va mantenir amb Mònica Terribas al Born Centre Cultural.
“Una de les deu científiques socials més importants del món”, així presenta Mònica Terribas Saskia Sassen, que participa al cicle d’entrevistes D.O. Europa, que acull el Born Centre Cultural. Sassen va néixer a Holanda, va passar l’adolescència a Buenos Aires -parla un espanyol perfecte-, va viure a Itàlia i a França i té nacionalitat nord-americana. “Identitat? No en tinc ni idea. Ignoro quina és la meva. Sóc una estrangera perpètua, que sempre se sent a casa seva”. Un bon començament, sens dubte.
Sassen ha desenvolupat estudis i teoria social al voltant de conceptes tradicionalment injectats de coneixement enquistat en el temps. Terribas n’introdueix un: territori. Es tracta, explica, d’una idea que s’ha desproveït de les fronteres que tots hi associem. Des de finals dels anys 80 -amb la caiguda de la Unió Soviètica, l’apartheid i les dictadures militars de Sud-amèrica- han anat sorgint noves Constitucions arreu del món que inclouen una clàusula segons la qual l’estat no pot presumir de ser el representant exclusiu del seu poble. “Això ha suposat un trencament total amb els supòsits de la Revolució Francesa i la Constitució americana, per exemple”, conclou. Ve a tomb que Terribas posi -dues vegades- sobre la taula Catalunya. Però Sassen s’hi sent incòmoda. “No conec el tema amb la profunditat que voldria. Però em meravella comprovar que territoris com Catalunya i el País Basc han aconseguit mantenir intacta la identitat al llarg del temps”. “La seva és una història emergent”, afegeix. “Emergent?”, repregunta Terribas. “Potser d’aquí deu anys...”, continua Sassen. “Deu anys?”, rebla l’entrevistadora.
Un altre punt fort de la conversa són els treballs de la sociòloga sobre l’expulsió com a realitat indefugible del nostre present. I en posa exemples. Són expulsats socials els desocupats de llarga durada: “Es tornen invisibles. El sistema els expulsa”. Grècia també és un microcosmos sembrat de tot tipus d’expulsions, des de la financera fins al drama dels suïcidis. El medi ambient és, des de fa deu anys, un expulsat claríssim. Als Estats Units s’han eliminat des del començament de la crisi econòmica més de 10.000 petites banques. L’expulsió com a fenomen global, com a mal endèmic amb el qual conviure. Aquesta és la reflexió de Sassen: “Som destructors des del precís moment en què posem els peus en aquest món”. Més clar, l’aigua.
“Chicago té més a veure amb São Paulo i Xangai que amb Nova York”, una reflexió que ve a tomb quan arriba el torn de les ciutats globals, un altre dels objectes d’estudi de Sassen. Les històries profundes de les ciutats són les que les emparenten, i no pas les evidències o les lògiques de país. Emparentat amb això, té molt de sentit l’anàlisi que fa sobre el poder i la prominència de la tecnologia en la vida de les persones. “La tecnologia ha de servir perquè ens prenguem seriosament el coneixement dels ciutadans”, argumenta. I en posa un exemple: a Nova York hi ha més rates que persones. Doncs podem estar segurs que qualsevol dels molts sensesostre de la ciutat les coneix molt millor que qualsevol giny tecnològic capaç de censar-les. Molt eloqüent. Esclar que potser també caldria preguntar-se si un sensesostre està encantat de ser un expert en rates.
Patiment mental
LA VANGUARDIA
La contra: “Els microtraumes passen de generació en generació”
Enviat per recullpremsa dins de General
Patiment mental El 4,5% dels nens són maltractats, la majoria dels quals (60%) amb maltractament físic; un 37%, per negligències; un 18%, psicològic, i sexual, un 5%. Això pot ocasionar un trastorn mental. L’opinió medicopsiquiàtrica hegemònica diu que és un fenomen biològic, cerebral, orgànic. medicable amb fàrmacs: un reduccionisme que Anna Rigat i altres psicòlegs i pedagogs rebutgen, perquè consideren el trastorn mental un fenomen de base relacional, interpersonal i social, derivat de relacions -més o menys pertorbades- entre ments. Ho exposen amb casos clínics a l’assaig Relaciones, vivencias i psicopatología. Las bases relacionales del sufrimiento mental excesivo (Herder).
Tinc 34 anys. Sóc d’Olot. Sóc psicòloga i pedagoga. Tinc parella, sense fills. Política? Agnòstica. No tinc creences religioses. Tinc un màster en Evolució Normal i Patològica en la Infantesa i l’Adolescència. Treballo al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç
Torturem els fills?
De vegades els maltractem, els infligim un patiment mental excessiu.
Patiment mental?
D’altres parlen de psicopatologia, medicalitzant aquest patiment… innecessàriament. Hi ha un patiment mental natural, part de la vida, i un altre d’excessiu.
Causat pels pares?
Pares i adults. És la nostra responsabilitat analitzar-nos per evitar-los als nostres nens! O els causarem microtraumes.
Què és un microtrauma?
Conductes subtils, poc òbvies, però que deixen alguna empremta en la criatura: una falta d’atenció o afecte, una negligència… Des que neix, el nen busca una cosa: la mirada i la veu dels pares.
I no sempre la troba?
De vegades aquests pares no van rebre aquesta mirada i no la saben donar.
Això s’hereta, per tant?
No és genètic, però sí que és intergeneracional!: els microtraumes es transmeten, sí.
Serà més il·lustratiu un cas real.
Després de molt de temps de ser incapaç de dibuixar res, una nena traça una carona amb ulls. I la mare deixa anar: “En blau no!”. Aquesta mare porta la filla a consulta per les seves rebel·lies, i t’adones del trauma de la mare: explica que la van abandonar en un internat però que no té rancúnia.
Doncs ho paga amb la nena…
Exacte, i no ho fa expressament. Acaba plorant, i la filla, que havia entrat amb el cap cot i els cabells tapant-li la cara, diu: “No m’ho havies explicat mai, mama”, i li passa un braç per l’espatlla i l’acaba consolant!
Bravo!
Es crea un vincle, sí. Tots naixem buscant un vincle emocional, i si ens falta a casa queda una ferida, i busquem afecte fora. Mai no escatimis elogis als teus fills!
I això per què?
Perquè elogiïs petits èxits del nen no el faràs un arrogant… Al contrari! Li dónes seguretat, autoestima. Si no, tendirà al narcisisme per compensar la mancança.
Val més passar-me que fer curt.
Sí, reforça les coses bones, no desvaloris: si el teu fill arriba amb un notable, felicita’l! No li diguis: “A veure si la pròxima és un excel·lent”.
Reforçar l’autoestima…
Si els pares se centren a renyar, castigar, sense donar calidesa, el nen aprendrà aquesta fredor. I la reproduirà en les relacions futures amb col·legues, parelles, fills…
Hi ha nens més difícils que d’altres, oi?
Aquestes desobediències, alteracions del son, pors, ansietats, rebel·lies… són símptomes d’alguna disfunció relacional, no de cap malaltia! Però encara impera la idea que convé diagnosticar i medicar símptomes. No: prefereixo indagar-ne la causa.
I tot té solució?
Tot pot millorar, i serà més fàcil com més aviat l’abordem. Una nena no es podia adormir sola, i els seus pares s’enfadaven…
I?
N’hi va haver prou que el pare la fes jeure i li expliqués un conte durant deu minuts. La criatura necessita seguretat…
Què més necessita el nen?
El que jo anomeno a, e, i, o, u.
A veure.
A: amor. E: educació. I: instigació. O: ordre. U: unió.
Com convé expressar l’amor?
Amb presència: els pares que preparen l’esmorzar, acompanyen a l’escola, juguen, són els que guanyen autoritat davant el nen!
Educació.
Consisteix a ser coherent, sensible, posar límits: les sancions només seran eficaces si abans has guanyat autoritat amb amor.
Instigació.
Juga amb el teu fill, fantasieja, imagina, crea.
Ordre.
Hàbits diaris, rutines, seguretat.
Unió.
Vincle emocional: que hi hagi més amor que negativitat. És impossible ser pares perfectes, però és possible ser prou bons!
La separació dels pares traumatitza?
No si està ben gestionada, si hi ha consens en l’educació, si no hi ha baralles, si la relació del nen amb cada progenitor és sana.
Hi ha una síndrome del fill adoptat?
Hi ha una memòria sensorial i emocional: sempre aflora una ràbia derivada de l’abandonament… És normal. Però de pares només n’hi ha uns: els que exerceixen, cuiden i són presents. Res de sentir-se culpables!
Està bé dir-ho.
De vegades el fill adoptat és rebel: por de l’abandonament! I posa proves als pares inconscientment, fa que les coses siguin difícils per verificar que no l’abandonen! És normal.
Expliqui’m algun altre cas.
A una nena maltractada la van separar de la mare. Vam aconseguir que la mare millorés i la visités cada setmana. I llavors arriba la justícia… i condemna la mare a allunyar-se sis mesos de la nena. Quin desastre!
I si a un nen li toca un pare o una mare… complicadets? Què fem?
La societat ha de donar armes al nen per ajudar-lo a elaborar això, i enfortir-lo, que sàpiga que no és culpable i sobrevisqui.
Educació i desenvolupament
Les funcions socials de l'educació
Paco Roca, "País de segunda mano", Un hombre en pijama a El País Semanal, 30-3-2014
dijous, 3 d’abril del 2014
Teoria i pràctica al sistema educatiu
NOVA GARROTADA AL SISTEMA EDUCATIU
Els nois de 15 anys no saben resoldre problemes quotidians
Els experts ho atribueixen al model encara excessivament teòric de les classes
Espanya també es col·loca a la cua en les proves PISA sobre habilitats pràctiques
Es diu que són natius digitals, nois que ja han viscut tota la vida envoltats de tecnologia i que, per intuïció o a base de provar, fallar i tornar-ho a intentar, saben fer anar les més complexes màquines. Doncs, no. O, almenys, no són tan hàbils com els adolescents de la seva mateixa edat residents al Regne Unit, França, Alemanya i... Portugal. Els estudiants espanyols de 15 anys no són capaços de resoldre amb eficàcia problemes quotidians que se'ls plantegen com programar un dispositiu de mp3, amb què escolten música, o entendre com funciona el termòstat d'un aparell d'aire condicionat, segons es conclou de les proves d'habilitats pràctiques de l'informe PISA 2012, presentat ahir i que situa Espanya a la cua de països de l'OCDE.
Les proves, a què es van sotmetre 2.700 alumnes espanyols de 181 instituts, demostren que els estudiants tenen dificultats per «extrapolar el que saben i traslladar-ho de forma creativa al seu dia a dia», va explicar ahir el director de PISA, Andreas Schleicher, que va presidir a Madrid la presentació de l'informe. Així, Espanya obté 477 punts en habilitats per solucionar problemes quotidians, quan la mitjana dels països de l'OCDE és de 500 i el país europeu més ben situat és Finlàndia, amb 523. Per comunitats autònomes, Catalunya obté 488 punts, per sota del País Basc (amb 496) i Madrid (amb 507).
ENSENYAMENT APLICAT // Una de les constatacions més preocupants de l'estudi és que hi ha països que en l'informe PISA 2012, el que es va presentar al desembre, van obtenir resultats poc brillants, com els Estats Units o el Regne Unit i que, en canvi, en aquesta ocasió en surten bastant més ben parats. ¿Per què? Doncs probablement perquè són països que fa anys que aposten per les ensenyances aplicades», observa Xavier Bonal, professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i consultor en matèria educativa de diferents organismes internacionals, entre ells la Comissió Europea.
A diferència de les escoles americanes, a Espanya «es continuen prioritzant les ensenyances teòriques i la memorització, de manera que a les aules poques vegades es treballen les matèries d'una manera aplicada», lamenta Carolina Crespo, portaveu de l'Associació del Professorat de Tecnologia de Catalunya (APTC).
ALUMNES BLOQUEJATS / La mateixa Crespo ha tingut ocasió de comprovar, com a professora que és en un institut, que «hi ha alumnes amb expedients acadèmics molt brillants que es bloquegen quan se'ls demana que siguin creatius, quan no se'ls donen instruccions molt precises sobre què han de fer». Massa teoria i poca pràctica.
Una anàlisi semblant va fer ahir la secretària d'Estat d'Educació, Mont-
serrat Gomendio, que va aprofitar la presentació dels resultats de l'OCDE -com ja va fer al desembre, quan es va conèixer l'informe general de PISA- per defensar la seva reforma educativa. Per la número dos del ministre José Ignacio Wert, és necessari un «canvi metodològic radical» en la docència, que ha de reforçar el «lideratge» dels directors i l'autonomia dels centres educatius i del professorat.
Als docents, Gomendio els va demanar que realitzin cursos sobre adquisició de competències. Diversos sindicats de professors -des de CCOO i UGT fins a ANPE i CSIF- li van respondre que mentre no «cessin» les retallades per poder donar una atenció individualitzada als alumnes i es defineixi una carrera docent per canviar la metodologia d'ensenyament dels professors, els resultats d'Espanya difícilment milloraran.
L'IMMIGRANT ESCURÇA DISTÀNCIES / Si l'informe que es va donar a conèixer ahir té una lectura positiva és que la distància entre els estudiants immigrants i els autòctons no és tan gran com ho va ser en les proves de matemàtiques, comprensió lectora i ciències conegudes fa quatre mesos. «O bé són particularment bons en resolució de problemes, o bé puntuen per sota del seu potencial en les matèries curriculars», recull el document de l'OCDE. «En tot cas -prossegueix-, els immigrants obtenen resultats per sobre del que s'esperava».
«El factor socioeconòmic continua rellevant, però aquí veiem que la diferència no és tan acusada com en les competències més teòriques, de la qual cosa es pot concloure que els joves d'origen estranger estan, en proporció, igual o més ben preparats que els seus companys per afrontar la vida quotidiana», manifesta el sociòleg Bonal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)