dissabte, 29 de novembre del 2014
How do you find a job nowadays in Catalonia? Social capital!
La via més eficaç per trobar feina: tenir contactes
Un 40% dels universitaris que han aconseguit un lloc de treball des del 2011 ho han fet gràcies a coneguts i familiars
ELISABET ESCRICHE Barcelona |
Ni borses de treball, ni empreses de treball temporal, ni pràctiques a empreses, ni l’Inem, ni el SOC, ni els anuncis. La via més eficaç per trobar un lloc de treball són els contactes. Segons l’estudi Universitat i treball a Catalunya 2014, dut a terme per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU), el 39% dels universitaris que van acabar la carrera fa tres anys han trobat la seva última feina gràcies als contactes, ja siguin personals o familiars. És un increment de gairebé un 9% respecte a l’últim estudi elaborat l’any 2011 (29,97%). L’informe analitza la inserció laboral del 55% dels 31.279 universitaris titulats el curs 2009-2010 a les 12 universitats catalanes. “Sempre ha sigut la via més utilitzada per accedir a un lloc de treball però s’ha incrementat a causa de la crisi econòmica”, constata el professor dels estudis d’economia i empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Josep Lladós. “Tot i que hi ha més oferta d’universitaris que demanda, l’empresari té menys predisposició al risc i, per tant, confia més en les referències que li donen”, determina. Per la secretària de l’AQU, Maria Giné, quan un empresari contracta algú per contacte ja pressuposa que la seva formació és bona. “Alhora coneix qualitats personals del futur treballador que no queden reflectides en un currículum i, sobretot, s’estalvia posar anuncis a la premsa o per internet”, detalla Giné. La secretària de l’AQU, però, està convençuda que els processos de selecció de personal tornaran a ser “més atractius” quan se surti de la crisi econòmica.
Altres vies que funcionen
Internet és el segon canal més utilitzat, tot i que perd pes
Internet i les pràctiques que es fan a les empreses durant la carrera universitària són els altres dos trampolins més utilitzats per aconseguir un lloc de feina. L’ús d’internet, però, perd pes per primer cop des del 2001, quan es va elaborar el primer informe. En comparació a l’últim informe publicat el 2011 baixa un 3,19%. L’explicació d’aquesta davallada, segons Giné, es deu a l’augment de les “autocandidatures”. “La crisi ha provocat que els titulats universitaris presentin la seva pròpia candidatura a les empreses on volen treballar. Com que ja tenen una cartera de candidats no necessiten publicar anuncis a portals de feina online ”, detalla. En canvi les pràctiques d’estudis es converteixen en un recurs en alça. Van trobar feina per aquest mecanisme un 12% dels universitaris titulats (un 2% més que fa tres anys). “S’ha convertit en un procés de selecció. Permet veure quan algú despunta”, puntualitza Giné. El professor dels estudis d’economia i empresa de la UOC assegura que és un àmbit “molt important a potenciar”, perquè a diferència de la resta d’Europa parteix d’unes xifres molt baixes.
Camins sense sortides
L’Inem, el SOC i les borses de treball passen a un segon terme
La crisi econòmica ha constatat que els mecanismes d’intermediació oficial per trobar feina, l’Inem i el SOC, no funcionen (menys de l’1% dels graduats han trobat feina per aquests dos canals). “Són irrellevants perquè ofereixen molt poca feina i molt especialitzada en titulacions mitjanes”, explica Lladós. Segons el professor d’economia no hi ha cap jove universitari que tingui interioritzat que per trobar feina ha de passar pel SOC o l’Inem. “Recorren a internet, a xarxes socials com LinkedIn o portals comInfoJobs”, puntualitza. Altres canals “tradicionals” d’inserció laboral, com les borses de treball de l’administració o de col·legis professionals, els anuncis a la premsa o les oposicions també s’han quedat en un segon terme, tot i que no han tocat fons. El descens més espectacular s’ha produït en les borses de treball institucionals. Només un 6% dels estudiants han aconseguit feina a través d’aquesta via, la meitat que el 2011. Aquesta davallada és coherent, segons Giné, si es té en compte la paralització de la contractació pública que s’ha materialitzat sobretot en sectors com el de l’educació. Lladós alerta que actualment els titulats universitaris no disposen d’un canal “general i generalista” que els serveixi per buscar feina. Alhora destaca que una de les vies que a Europa té una bona resposta és “l’autoocupació”. A Catalunya només un 1,78% dels universitaris titulats fa tres anys van optar per obrir el seu propi despatx. “No es veu com un mecanisme per qüestions culturals”, explica.
Temps per trobar feina
Ocupen un lloc de treball per sota de la seva qualificació
La meitat dels titulats universitaris fa tres anys van trobar feina abans d’acabar la carrera i tres de cada quatre ja treballaven entre el primer i tercer mes després de finalitzar els estudis. En canvi, un de cada deu va trigar més d’un any per aconseguir trobar feina. “Tenen més inserció laboral els que, quan estudiaven, ja treballaven d’alguna cosa relacionada amb la seva carrera”, detalla la secretària de l’AQU. Segons Lladós, però, la majoria dels titulats tenen una feina temporal i per sota de la seva qualificació. Tot i així, afegeix, “invertir” en educació “surt a compte”. El salari mitjà d’un llicenciat és un 50% superior al salari mitjà espanyol.
Enginyeries i salut, en alça
La meitat dels metges troben feina gràcies als contactes
Les disciplines amb més sortides laborals són les enginyeries i salut. “Són sectors de demanda creixent pel procés d’envelliment de la població i els canvis tecnològics”, diu Lladós. En els dos àmbits una bona agenda de contactes també serveix per aconseguir un lloc de treball. La meitat dels titulats universitaris el 2009-2010 en medicina i odontologia van trobar feina gràcies a coneguts o familiars, la mateixa xifra que amb enginyeries com l’agrària. Tot i així els sectors en què es va recórrer més als contactes van ser gestió i pràctica de l’esport (67%) i belles arts (55%). El ministeri d’Educació està ultimant un mapa amb les sortides laborals que tenen les titulacions universitàries. Els graduats en medicina, òptica i ciències actuarials i financeres són els que troben feina més fàcilment quatre anys després de titular-se.
divendres, 14 de novembre del 2014
Som tots iguals? La visió des de l'Índia -i el Nepal.
“La idea occidental d’integració és aliena a la mentalitat índia”
JORDI JOAN BAÑOS – Nova Delhi. Corresponsal –
EDITORIAL KAIRÓS – LA VANGUARDIA – 27 d’octubre de 2014
L’autor, amb el llibre que presenta demà a Barcelona
Agustín Pániker, que presenta demà ‘La sociedad de castas’
“El camí cap a una societat més justa és de no-retorn a l’Índia”-
“Tothom s’atribueix un estatus superior al que els seus veïns els atorguen”
VISIÓ DE LA CASTA “S’assembla molt al que en altres llocs anomenem grup ètnic”
QUINA VIGÈNCIA TENEN? “És més determinant del que els indis estan disposats a admetre”
FRATERNITAT “No hi ha motiu per pretendre que cada un perdi el seu fet diferencial”
L’ANGLÈS “Sempre han existit ‘linguas francas’ que han lligat les elits”
Després d’El jainismo o Los sikhs, l’editor –i autor– de Kairós, Agustín Pániker, torna a omplir un buit en la bibliografia sobre l’Índia amb La sociedad de castas, que demà (19 h) presenta a la Casa de Convalescència, a Barcelona. Un esforç titànic de més de deu anys i 700 pàgines que examina des de multitud d’angles el sistema de castes. Una estratificació que transcendeix l’hinduisme i que marca la vida d’un 25% de la humanitat en mitja dotzena de països, al marge de la seva religió.
“La casta cal veure-la tant en termes de jerarquia i opressió com de cultura i identitat. Pot ser una llosa per a milions de pàries i justificar la seva marginació, però també pot ser un vehicle de mobilització. No s’oposa a la modernitat, com demostra la seva capacitat de ressituar-se al segle XXI. Ni és un flagell, ja que permet a qualsevol grup, fins i tot perseguit, retenir la seva identitat”.
El sistema de castes és compatible amb els valors de llibertat, igualtat i fraternitat? Sembla que sí; com demostra que el país de la jerarquia institucionalitzada s’hagi convertit en una democràcia raonablement estable, comparada amb els seus veïns. En part, l’Índia accedeix a la democràcia per la casta.
És incòmode parlar de castes a l’Índia? Per a la nova classe mitjana urbana és políticament incorrecte, més si l’interlocutor és estranger. Tanquen l’assumpte dient que ja no compta, que és cosa de pagesos. Però el que més preocupa les parelles que van a un banc de semen és la casta del donant, encara que estigui prohibit revelar-la. I, per posar un altre exemple, tres dels quatre indis que han rebut el Nobel de Ciències pertanyen a la mateixa subcasta Iyer (bramans tàmils). O sigui que és més determinant del que estan disposats a admetre.
Casta i classe social encara s’encavalquen? Les castes altes continuen dominant la classe mitjana, encara que cada vegada menys. Tot i així, en el 70% dels consells d’administració, tots els membres pertanyen a la mateixa casta i subcasta. I dels deu indis més rics, nou són banies, una casta mercantil.
La casta és visible? La casta s’assembla molt al que en altres llocs anomenem grup ètnic. La majoria d’indis porta estampada la casta o subcasta al seu cognom. I se’n senten molt orgullosos, si bé poden estar en desacord amb el lloc que d’altres els atribueixen en la jerarquia. En el camp la casta és fàcilment distingible per les vestimentes, les joies, pot ser que per l’ocupació, i fins i tot pel posat.
L’hinduisme és molt anterior a la fraternitat cristiana. L’Índia parteix de la premissa que tots som diferents i no hi ha motiu per pretendre que cada un perdi el seu fet diferencial. En la tradició cristiana tots som iguals… davant Déu.
El 60% dels cristians indis procedeixen de castes baixes. Una fugida en fals? La conversió en les castes altes mai no va ser elevada pel prejudici de compartir aliment i lloc de culte amb membres de castes baixes. En qualsevol cas, la marca de casta no s’esborra en els nous cristians, musulmans, budistes o sikhs.
Per què hi ha tanta violència entre castes? L’agressora sol ser alguna casta ritualment no gaire elevada que controla la terra i disposa de branques paramilitars. I l’objecte de les seves atrocitats solen ser els peons pàries, que percep com amenaça.
Casar-se amb algú d’una altra casta pot ser castigat amb la mort, però també casar-se amb algú del mateix clan. Exacte. Les castes tendeixen a l’endogàmia, però amb regles específiques d’exogàmia per evitar els riscos de la consanguinitat. Els concilis de casta tradicionals del nord equiparen els matrimonis dins d’un clan o llogarret a l’incest.
Gandhi condemnava la intocabilitat, però no les castes. Gandhi volia suavitzar la verticalitat del sistema, però mai no va pretendre dinamitar la seva horitzontalitat, que els grups humans es diferenciïn entre si.
El seu pare, Salvador Pániker, va escriure: “Em fa vergonya l’Índia”. En la seva primera visita a l’Índia, que va ser també l’última.
“L’Índia no és un melting pot sinó un tutti fruti”. La idea d’integració, tan present en el discurs d’Occident, és estranya a la mentalitat índia. Allà preval que cada un retingui la seva identitat (religiosa, lingüística, de casta). No es persegueix la barreja de tots amb tots, sinó que es valora el fet diferencial. Per això és, per vocació, la societat més multicultural del planeta.
Els centres comercials en teoria no entenen de castes, però no hi entra tothom. Tot i així transcendeixen molts tabús, però com que a l’Índia tot és contextual, aquesta mateixa persona que al “temple del consum” no té objecció en barrejarse amb gent dispar, pot ser que sigui més primmirada en un esdeveniment tradicional.
La moral de l’indi depèn del context? Pot ser que aquesta sigui la gran diferència entre l’Índia i Occident. A l’Índia, tot acaba sent contextual –fins i tot la moral i la veritat– mentre que a Occident les lleis han de ser universals i la justícia ha de ser cega. Els indis, més poliglots i complexos, subscriuen codis diferents segons el context.
L’anglès és el nou sànscrit excloent? Atesa la impressionant multiculturalitat de l’Índia, sempre han existit linguas francas que han lligat les elits.
En el passat van ser el sànscrit, el persa… ara l’anglès. I, en efecte, es dóna una nova divisòria laboral entre aquells que el saben i els que no.
Per què disminueix el nombre de castes?
Per una banda, els cercles matrimonials s’amplien amb castes semblants i per una altra, la politització afavoreix que algunes castes –que antigament ni tan sols no compartien taula– s’alberguin sota una denominació comuna. L’aritmètica democràtica afavoreix la formació de macrocastes de desenes de milions de persones, amb els seus respectius partits de casta.
“Cap casta no es veu a si mateixa com a polucionant, però sí que veu que d’altres ho són“. A l’Índia tothom s’atribueix un estatus superior al que els seus veïns els atorguen. En contra del tòpic, les jerarquies de casta no són rígides.
El retard depèn del punt de vista. Pàries i tribus donen més llibertat a les seves dones que les castes altes. Les normes de respectabilitat de casta alta exigien la reclusió de les dones, una cosa que els molt pobres no es podien permetre. La nova classe mitjana valora ja la dona treballadora i formada.
Explica que, en un de cada dos pobles, els pàries no poden utilitzar el pou i que, en un de cada quatre no poden trepitjar la comissaria! Malgrat la il·legalització de la intocabilitat fa més de 60 anys, l’estigma no s’esborra. Però sóc optimista a llarg termini. El camí cap a una societat una mica més justa és de no-retorn.
Què ens diu sobre l’Índia el seu nou primer ministre? Narendra Modi és de la casta teli, l’ocupació tradicional de la qual era la premsa d’oli, a penes per sobre de la línia de la intocabilitat. Això, que el seu partit va fer bé de no explotar de forma explícita, té un missatge subliminal potentíssim. Ara qualsevol pot aspirar a dalt de tot.
Quina culpa té el sistema de castes en les dificultats de l’Índia per emular el progrés de la resta d’Àsia? L’Índia creix seguint els seus contorns de casta. La rèmora és l’oblit en què ha estat sumida la immensa majoria de la població rural. Els prejudicis elitistes fan que l’Índia tingui un sistema d’educació superior raonablement bo, però l’educació primària és patètica. El credo neoliberal prolonga ara aquest elitisme, arrelat en els prejudicis de les castes històricament poderoses.
Aquests prejudicis expliquen que no sigui l’Índia, sinó la Xina, la fàbrica del món? La feina manual té poc prestigi a l’Índia; malgrat que, gràcies a l’especialització de casta, tenia no fa tant de temps excel·lents curtidors, sabaters, joiers, etcètera.
Un estranger ha d’anar amb peus de plom en un país com aquest? No s’espera que l’estranger conegui els esmentats prejudicis, perquè són locals i variables. Però cal evitar certs contactes físics, anar amb compte amb els tabús d’alimentació, calibrar la distància jeràrquica…
Els gitanos van implicar les regles de casta. I els mateixos prejudicis que el paio té sobre el gitano, són els que té l’indi de casta alta respecte al pària: ha de viure segregat de la resta perquè és impur.
dissabte, 8 de novembre del 2014
Pedagogia alternativa
S'inclouen dins de les pedagogies alternatives
- els centres d'educació lliure
- els que segueixen el mètode Waldorf
- les que segueixen el mètode Montessori.
- els centres d'educació lliure
- els que segueixen el mètode Waldorf
- les que segueixen el mètode Montessori.
dissabte, 1 de novembre del 2014
Què és una família desestructurada, disfuncional o descomposada?
Família desestructurada, famille decomposée o disfunctional family?
En realitat, el significat habitual no té a veure amb l'estructura de la família, encara que al principi de l'ús d'aquest terme les famílies no nuclears o extenses tradicionals eren les que més es relacionaven amb el fenomen.
- És la que renuncia a l'educació dels seus fills, negligent per les causes que siguin.
- És la que té problemes d'afectivitat, treball, educació, respecte, manca d'empatia entre els seus membres, poca o gens relació d'ajuda...
- És la que presenta una constant conflictivitat i una permanent pertorbació en el grup familiar
- És el terme utilitzat des dels serveis socials per descriure una família que se surt de la norma.
- És el terme utilitzat des dels serveis socials per reconèixer el procés de debilitament de les relacions internes en l'entorn familiar.
Per tant, és la família que no pot acomplir les seves funcions com a estructura socialitzadora per a la normalització social.
El terme anglès sembla el més adequat, perquè no fa referència a la seva estructura o composició, sinó a la relació que estableix amb la societat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)