Adquirir competències per a la vida. És la filosofia de la llar d’infants Les Vimeteres, de Vila-seca, que aquest tercer trimestre l’ha obert treballant amb l’obra de Joan Miró. Les parets i els sostres de les llars d’infants, ben alts gràcies a una construcció insòlita i original, demostren que a l’escoleta les criatures creen com si fossin petits artistes. “Si algú entrés sense saber que es tracta d’una llar d’infants, potser podria pensar que és en una sala d’exposicions”, explica la directora, Elisabeth Soldevila.
Per fer conèixer l’artista Joan Miró, les mestres han repartit obres impreses a les criatures. No pretenen fer-los pintar per pintar, sinó estimular-los per expressar-se amb allò que veuen. Els més petits de tots de la llar, els de l’aula de 0 a 1 any, manipulen els objectes que més pintava Miró, com ara la lluna o les estrelles. Els altres dos cursos en fan escultures, collages. Mai no copien, ni tan sols els passa pel cap, perquè l’estímul de la creativitat que perceben és tan gran que cadascun en fa una d’inèdita i curiosa. I aquesta activitat la fan el dia que els ha tocat experimentació i plàstica. Perquè cada dia els toca un taller diferent.
El de psicomotricitat començarà amb la lectura d’un conte, a partir del qual les activitats programades representaran capbussar-se en la narració del que s’haurà explicat. Joc simbòlic en majúscules. “Cada dia que la criatura passa a la llar d’infants ha valgut molt la pena viure’l”, continua Soldevila.
Des dels sentits
El professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona Enric Prats sosté que, en l’etapa de 0 a 3 anys, “tot el que s’aprèn per la via sensorial és fonamental, perquè perdura al llarg del temps”. És així perquè és quan comencen a desenvolupar-se els sentits. En canvi, “socialment no és un moment important, perquè sí que poden tenir les primeres interaccions, però sobretot mantenen monòlegs i no diàlegs amb els companys d’aula de les llars”. Així doncs, Prats sosté que “cognitivament tot el que la criatura coneixerà en una llar d’infants permetrà establir les primeres connexions del coneixement”.
Per la seva banda, la mestra d’educació infantil i impulsora del màster d’aprofundiment en el primer cicle d’educació infantil (0-3 anys), Otília Defis, subratlla les paraules del professor Prats: “Entre els 0 i els 3 anys, l’infant posa els fonaments de les estructures del pensament, d’aquí la importància d’una llar d’infants que desperti i estimuli les capacitats”.
Una estimulació que també es pot fer a casa, si s’opta perquè la canalla no vagi a l’escoleta i es quedi a la llar amb familiars o cuidadors. “Però això sobretot era possible fa anys, quan les famílies eren extenses i les criatures creixien al costat dels germans, els cosins, els avis i els tiets, que tots aportaven i enriquien la vida del més petit de casa”, reflexiona Defis. Ara el model familiar ha canviat i esclar que “els pares fan aquest paper a través de contes i música, de parlar-los, d’estimar-los..., però el ritme de la societat actual, amb feines que xuclen molt temps, no és el de la lentitud”.
Aprendre fent
Entre els 0 i els 3 anys, l’infant “és molt creatiu”, perquè aprèn fent, perquè és la via per on li entra l’aprenentatge. “Esclar que també aprèn escoltant, però és una etapa en què, per molts arguments que els diguem, no ens entendran del tot”. Els petits aprenen, doncs, actuant, i, per tant, “una motivació i estimulació pot fer-los avançar molt en el camí del coneixement”, continua Defis.
De fet, és habitual que els pares, quan fan les reunions amb els professors a la llar d’infants, s’assabentin de sobte de tot el que el seu fill fa a l’escoleta. “Jo he assistit a aquestes sessions i he vist les cares d’incredulitat quan els pares veien, mitjançant fotos, que els fills menjaven sols, endreçaven les joguines o col·locaven tots solets la motxilla i la jaqueta al penjador”, diu Defis. Això a Les Vimeteres ho veuen diàriament, perquè els pares entren fins a les aules i tenen l’oportunitat d’observar-ho des del primer dia.
Així doncs, entre els 0 i els 3 anys els infants aprenen fent però, què fan? Ballar, cantar i pintar. “Agafar un paper i un llapis comporta una maduració, perquè en les primeres edats s’aprèn a través de l’art”, i el cert és que “són capaços de captar la bellesa artística”, perquè tenen unes habilitats innates. En una classe, Defis va posar als seus alumnes de P-4 música de Manuel de Falla -concretament, El amor brujo - i després els va repartir fulls i ceres de tots colors. “Doncs als dibuixos que feien mentre sentien la música hi predominaven els vermells i els negres, com si s’inspiressin en la dansa del foc”. Un altre dia els va posar Les quatre estacions de Vivaldi, i els dibuixos, de la mateixa classe, ja havien canviat, perquè hi predominaven colors molt diferents.
De l’art i la lletra
La lletra escrita és un codi al qual han d’accedir després d’haver adquirit el coneixement a través de l’art. Fins a P-5, “és habitual aquest tipus d’aprenentatge, però després, quan comença la primària, moltes escoles, no totes, però sí moltes, apliquen les lleis d’educació fil per randa”, i per tant el coneixement comença a encaixonar-se. “És el moment en què es perd el tipus d’aprenentatge que havia fet la canalla fins llavors, i comença l’etapa d’aprendre de memòria, per exemple, d’estudiar per estudiar i no per fer i experimentar”.
De fet, sosté Defis, “si haguéssim de dir quina és la cultura general que té una criatura, i també un adult, diríem que és el que sap un cop ho ha oblidat tot”, i just el que hi quedarà, els sediments, serà el que haurà après de manera vivencial.
Finalment, Imma Marín, de Marinva, Joc i Educació, afirma que en aquesta etapa, com també en les posteriors, el joc és el que impulsa el coneixement. Sovint es pot sentir de forma despectiva que a les llars d’infants les criatures només hi juguen. “És molt i molt important”, diu. Entre desenes d’arguments que expliquen per què, hi figura que perquè és la manera de despertar-los la curiositat, que és el motor de l’aprenentatge. També perquè el joc és font de plaer i de satisfacció o perquè impulsa la creativitat i la imaginació.
I sobretot perquè els jocs desenvolupen harmònicament els quatre grans calaixos del coneixement: el motriu, el psíquic, l’afectiu i el social. “I mentrestant, assimilaran tot el que han viscut”, conclou Marín.
El Benet està a punt d’acabar el curs i em comenta que, quan posa un deu, té la impressió que no és just, però no perquè els alumnes no se’l mereixin, sinó perquè no han après tot el que podrien haver après. Li dic que no ho acabo d’entendre, i m’aclareix que, en general, els professors no fan les classes només per als alumnes més avançats. Procuren que tothom segueixi, especialment quan es tracta de l’ESO. Però així els alumnes més bons ho tenen molt més fàcil. En realitat, podrien fer molt més del que fan. Anar més enllà del currículum. Aventurar-se de veritat pels camins del coneixement.
