Bòsnia, musulmana i europea

"No us fan por les bales?" va dir una veïna.
Fa vint anys que s'ha acabat la guerra,
però encara se'n veu l'impacte a totes les parets,
les picades de bales que, com insectes mortífers,
recorren cases i edificis de totes les ciutats, tots els barris, tots els poblets,
tota la gent que no ha tingut energia o diners, o que no hi és,
per renovar aquestes parets malaltes
que necessiten tapar les cicatrius més bé o més malament,
amb una mica de guix o una bona pintada.

Bòsnia musulmana, quina sorpresa. Amb minarets i sense porc.
I crides per pregar cinc vegades al dia, de vegades des d'unes quantes mesquites alhora.
Amb dones tradicionals que porten mocadors de colors
i amb un turisme islàmic de dones negres i riques,
que recorren amb interès un país islàmic amb molt aigua
molt i molt verd, centreeuropeu, Àustria, Alemanya o Suïssa,
la combinació que és un paradís.

Bòsnia, no tan sols musulmana, sí europea.
També mediterrània aquí, a Mostar, on torna a fer caloreta,
després d'enyorar-la una mica a les terres del nord,
de Bivaĉ fins a Budojno, passant per Ĉardaklije, a Vrtoĉe
i pel parc nacional del riu Una, o fins i tot a Ollywood, a les muntanyes de Sarajevo,
on passar dels 25 graus ha estat cosa estranya.

És estiu, però, temps de fruites, pomeres i pruneres a cada jardí.
I uns tomàquets fantàstics, dolços com mai, en unes amanides amb molta col
i enciam desconegut.

Bòsnia, terra sobretot de molta aigua, de rius fantàstics i moltes cascades,
qui ho podia esperar?
El Neretva, únic riu més maragda que cap, perquè té més sol,
que es llença per congostos i arriba a la Mediterrània,
no com tots els altres, començant pel mateix Bosna
que dóna nom al país i neix en un lloc molt civilitzat als afores de Sarajevo,
tots els altres, també l'Una i l'Unaĉ, el seu afluent, giren cap al nord
i van a donar les aigües al Danubi.

Dimensions com Catalunya, més o menys, però geografia capgirada
que costa una mica d'acostumar-hi el cap.
I menys de quatre milions de persones, molt separades, ara,
per religions que mostren ètnies, sembla.

Quinze dies aprenent una mica de la història
i pensant que trist que és haver arribat aquí,
vivint políticament d'uns acords fets des de fora i des de dalt,
que marquen límits al dia a dia i permeten sobreviure,
però no donen gaires esperances per a la millora,
perquè les separacions entre croates (catòlics), serbis (ortodoxos) i
bosníacs (terme nou per als musulmans) no fan més que quedar reforçades.

En un país on havia pogut conviure la diversitat,
que tenia molt per ensenyar des de fa cinc cents anys, on no es va expulsar ningú,
ara la història positiva i complexa,
queda com un record d'allò que segurament no tornarà a ser.
És aquest el futur globalitzador?

Bugojno. Ens estàvem a costat de la gran mesquita del sultà Ahmed,
l'Edo i la Senada viuen a prop del centre d'estudis islàmics
amb la gran mesquita actual,
i fent una visiteta amb bici vam poder veure en deu minuts
una església ortodoxa reconstruïda del tot entre 2001 i 2009,
amb una feligresia actual de 160 persones,
i una de franciscana on també feien la missa de diumenge.

Bòsnia, també musulmana perquè turca.
I a Bugojno és on hem trobat encara les dues latrines que ens recorden Turquia.
Tots els altres lavabos, normals. Però tant a la casa de Gorica, a Sarajevo, com a la de Bugojno
no hi havia pica per rentar-se les mans, l'any 2015.
I penses quan i com es renta cada part del cos en cada lloc.
Feien servir encara una gerra i una palangana? Misteri per resoldre.

The younger, the better?

Is it a case of ‘the younger, the better’ for children learning a new language?

July 30, 2015 2.20pm BST

Florence Myles

Professor of Second Language Acquisition at University of Essex. Florence Myles received funding from the ESRC (Economic and Social Research Funding Council) for the study 'Learning French from ages 5, 7 and 11: an investigation into starting ages, rates and routes of learning amongst early foreign language learners' (ESRC RES-062-23-1545).

Republish

Easier than it looks? Chinese lesson via michaeljung/www.shutterstock.com

•  Email
•  Twitter166
•  Facebook112
•  LinkedIn12
•  Print

As primary school children bound through the first weeks of their summer holidays, perhaps those lucky enough to go abroad will get the chance to practice some of the new vocabulary they’ve learnt in a foreign language class. It’s the end of the first academic year in which languages were introduced formally within the primary school curriculum in England: in September 2014, it became compulsory for all children aged seven and older to learn a foreign language.

There is a widespread belief that if only we could teach foreign languages very early, Britain could stop lagging behind its European counterparts in terms of language capability. But is the earlier the better when it comes to learning a new language?

There is a difference between children immersed in the new language they are learning, for example as immigrants in a new country, and children exposed to a foreign language in the classroom for a few hours a week at best.

In the case of immigrant children, research has shown that adolescents and young adults are faster learners than young children. However, young children, do eventually catch up with older learners and typically become indistinguishable from native speakers, which is not generally the case for adults. For immigrant children, earlier does seem better, but only if children are given plenty of time and opportunity to make the most being immersed in a new language.

In the classroom, older kids learn faster

When it comes to learning a foreign language in a classroom context, only limited research has looked at whether starting earlier is better. Researchers have found that young children are very enthusiastic, love learning foreign languages and enjoy discovering new worlds and ways of saying things. But primary school age children are slower at learning languages.

One study that looked at the language abilities of Japanese college students who had started learning English between ages three and twelve, found a small advantage for an early start. But the children had six to eight hours of instruction per week for 44 weeks a year over six years (primary school children in England normally only have one hour per week).

In the Barcelona Age Factor research project, Carmen Muñoz and her team capitalised on the fact that the government changed the age at which English was introduced in the classroom in rapid succession. This created a natural experiment whereby they were able to compare second language learners having started at ages eight, 11, 14 and over 18.

Muñoz was able to follow a large number of learners over a long period of time (learners were tested after 200, 416 and 726 hours of instruction) and compare their learning on a wide range of measures. They found that with the same amount of instruction, late starters were consistently faster and more efficient learners.

What age to start at? Hello via Aysezgicmeli/www.shutterstock.com

Most of the research to date has focused on English being learned as a foreign language in countries where there is a lot of pressure for children to learn it in order to become successful global citizens. But in the UK, children already grow up speaking the world’s “global” language, and the cultural context and lack of commitment from successive governments has made the learning of foreign languages anything but central to the educational agenda.

My recent study compared how children aged five, seven and 11 learn French in the classroom. All children were complete beginners at the beginning of the project and exposed to two hours a week of similar instruction by the same teacher over 19 weeks.

We found that the older children learnt faster because they were better able to use a range of cognitive strategies to aid their learning, and they also used their more advanced literacy skills to support their foreign language learning. The younger children, however, were the most enthusiastic.

Number of hours per week matter

So, is younger better? If “better” means developing an enthusiasm for learning languages, then much of the evidence suggests that younger is better. We know that children become less enthusiastic as they get older. There are many reasons for this, but they include the transition from primary to secondary, when children who have been learning a language in primary school join a language class with children who haven’t and get bored.

If “better” means faster linguistic progress, the research evidence is that older children outperform younger children: their greater cognitive maturity helps them make the best of the shorter lessons and of explicit instruction. The few studies which have found a small advantage for an early start were in instructed contexts with a large number of teaching hours per week. It seems that young children, as they learn more implicitly than older children, need abundant input and rich interaction to allow their implicit language learning mechanisms to work.

The one hour per week in the national primary curriculum falls well short of the many hours children spend learning their native language, and expectations must therefore be realistic in terms of linguistic development. If this hour per week awakens a lifelong interest in foreign languages, this is very welcome; but it must be nurtured.

Successful students, learning styles and more

http://es.slideshare.net/gsans5/videojocs-i-educaci

http://es.slideshare.net/jjcobmkars/estils-daprenentatge-da-kolb

http://es.slideshare.net/jjcobmkars/estils-aprenentatge-basats-en-el-model-da-kolb

Dues classificacions diferents. Alguna relació?

http://blocs.xtec.cat/desenvolupamentprofessional/fonaments-teorics/els-estils-daprenentatge-els-ignorem-o-els-fomentem/

El Estudiante exitoso : técnicas de estudio paso a paso, coord: Fuensanta Hernández Pina, Barcelona, Océano, cop. 2007. 600 p. ; 27 cm + 1 disc òptic (CD-ROM)

Noves pedagogies

No elitistes, no segregadores...

"La innovació principal és estimar l'alumne", 
Montserrat del Pozo, missioneres de la Sagrada Família de Natzaret.

"No hi ha cap pàrvul que no vulgui descobrir el món",
Richard Gerver, antic mestre, britànic.

Desigualtat, segregació, infància

El final de curs ha posat en primer pla la qüestió de l’atenció educativa i social als infants en el període de vacances escolars. En aquest moment de l’any totes les famílies del nostre país han de plantejar-se quina és la millor opció per als seus fills. També, i sobretot, quina és possible.

Com és sabut, l’accés a l’àmplia i diversa oferta educativa i lúdica de l’estiu existent té a veure amb la capacitat econòmica de les famílies. En el temps de lleure dels infants i adolescents les desigualtats socials són més explícites que mai, i l’època d’estiu n’és un dels exemples més paradigmàtics.

Des del casal d’estiu a l’escola del barri fins a l’estada internacional, passant pels campus esportius, els campaments, les rutes, els camps de treball o les colònies d’estiu, s’obre un ventall de possibilitats l’accés a les quals se selecciona a la manera darwiniana.

Fundacions filantròpiques i entitats socials activem les nostres capacitats i recursos per tal de fer front a aquesta realitat.

Les administracions públiques activen també els seus dispositius de serveis socials. Paradoxalment ho fan activant vells procediments que sovint amplifiquen noves desigualtats i generen nous espais de segregació. S’estan produint dos fets que les entitats constatem i dels quals es té poca consciència en les institucions públiques.

Per una banda, es bequen aquelles activitats “més barates”, particularment els “casals d’estiu” que incorporen l’àpat del migdia. En general, queden excloses d’ajuts les colònies o els campaments. Es justifica sobre la base de la limitació de recursos i de la prioritat en la cobertura de les “necessitats bàsiques”. També de vegades s’argumenta d’acord amb les “competències assignades”. Resultat: els infants de famílies més precàries es queden al casal del barri, que es converteix progressivament en un dispositiu assistencial guetificat en el qual s’agrupen majoritàriament un tipus concret d’infants. Es genera un nou espai de segregació. Per altra banda, ells no podran anar de colònies o campaments, que quedaran reservats per a aquelles famílies que s’ho poden pagar. Es reforça d’aquesta manera la desigualtat en l’accés a aquestes activitats que genera el mateix mercat, i aquella dualitat que en més d’una ocasió hem comentat: vacances per a rics, vacances per a pobres.

Segon fet: un dels fenòmens més destacats i explicats de la crisi és la progressiva pauperització de les classes mitjanes i populars. Avui es pot ser pobre tot i tenir feina. La situació laboral de moltes famílies s’ha precaritzat i una part significativa de la població no pot afrontar una situació extraordinària en la seva economia. Les vacances escolars dels fills són una situació extraordinària. Aquests pares i mares no poden destinar els 600 euros per fill que pot suposar anar de colònies i casals d’estiu el mes de juliol, per no parlar dels 1.200 euros si són dos germans.

Els serveis socials, però, no estan pensats per a ells. No entren en “els paràmetres”. No “són de seguiment”. No són pobres de solemnitat, no tenen “els requisits” per ser susceptibles d’accedir a les beques i ajuts familiars. Com a conseqüència d’això, els seus fills no tindran cap mena d’ajut, no aniran ni a casals, ni a colònies. Es produeix aquí una nova segregació. En aquest cas, un nou col·lectiu, encara no considerat “de risc”, que queda al marge (a l’espera de convertir-s’hi). Es reforça una nova desigualtat, en aquest cas, per dalt i per baix. Un exemple de llibre: tenim una “nova” realitat i apliquem una “vella” política.

En els mesos previs a les eleccions municipals, des de Fundesplai hem reclamat amb la proposta #botaxlainfancia la prioritat per a la infància i la transversalitat de les polítiques socials i educatives.

La situació de l’estiu és un paradigma de la fragmentació i descoordinació de les polítiques dels departaments i de les regidories. Educació o Ensenyament desconnecta. S’ha acabat el curs escolar. Benestar Social s’activa. Ho fa, però, a partir de “la seva lògica”. Només amb la població de risc i amb unes polítiques assistencials que guetifiquen i segreguen els més pobres i exclouen més d’un terç de la població que no compleix els seus requisits.

L’exemple es refereix a l’estiu i als infants. La reflexió, però, és traslladable a molts altres àmbits. Més enllà de les polítiques pal·liatives, calen polítiques preventives per al conjunt de la població. Des de fa unes setmanes els nous ajuntaments tenen la possibilitat i la responsabilitat de desenvolupar una nova política social i educativa. La nova Generalitat també, per un nou país que doni resposta a les noves realitats.

Sociologia de la religió. Les bases.

• 
  http://www.ara.cat/suplements/llegim/Atencio-religio-desapareix-nomes-transforma_0_1391860843.html

IGNASI ARAGAY

Ni Marx ni Freud no la van encertar. L’opi del poble, la il·lusió enganyosa, no estava condemnada a morir. L’avenç de la secularització no ha comportat la fi de les creences. Al contrari, la religiositat torna a estar ben present, i no només en la seva forma brutal fonamentalista, sinó amb mil cares allunyades del monopoli catòlic en què alguns encara vam estar educats. Des d’Europa, i des de la Catalunya descreguda d’avui, això costa de creure. Però si agafes perspectiva, sobretot si n’agafes de sociològica, si et despulles de prejudicis ideològics i adoctrinaments eclesials, se t’obre una realitat rica i plural.

Això és exactament el que fa el sociòleg Joan Estruch a l’assaigEntendre les religions (Ed. Mediterrània), en què, fugint de l’erudició pedant, exposa amb claredat tota una vida de docència universitària. És un llibre important, honest, suggerent. I sens dubte necessari. Es diuen i s’escriuen tantes tonteries sobre les religions! Va molt bé que algú hi posi seny, ordre metodològic, coneixement i reflexió.

Weberià confés -traductor al català de L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme - i lector de Durkheim, Estruch també confessa els seus referents més actuals: Peter Berger i Thomas Luckmann. De la seva mà, i de bracet d’algunes intuïcions poètiques machadianes, ens ajuda a entendre que en qüestions de fe sovint res no és el que sembla.

En la seva aproximació hi trobem un riu d’idees en format paradoxal: hi ha, i segurament hi ha hagut sempre, “molts creients que no creuen” (que no són obedients a les seves esglésies); a l’hora d’aproximar-nos al fenomen religiós no és tan important fixar-se en què es creu com en com es creu (¿des del dubte i la tolerància o des del fanatisme?); hi ha religions monoteistes, politeistes i fins i tot sense Déu, és a dir, atees, com el budisme (l’ateisme, doncs, no nega la religió); la religiositat, reduïda a l’essència, és senzillament una recerca de sentit. D’on vinc? Qui sóc? Què hi faig al món? Cap on vaig? Hem substituït la providència (la fe en Déu) per la previsió (la fe en la ciència) i els tòtems per les banderes; la religió segueix jugant un rol molt decisiu en moltes societats, però ja no té cap monopoli: les institucions religioses sí que estan en crisi; el fonamentalisme neix al món protestant a principis del segle XX i és una resposta a la modernitat secularitzadora, pluralista i privatitzadora de la religió; la majoria d’historiadors desmenteixen la idea d’una societat plenament cristianitzada en època medieval; el món d’avui es caracteritza més aviat per la credulitat que per la increença: som capaços de fabricar ídols de tota mena; el fonamentalisme pot ser religiós i també pot ser laic; “hi ha una manera alternativa d’entendre la religió: no com a eliminadora de dubtes sinó com a font de dubtes, precisament perquè són creences i no certeses”; l’Estat d’Israel el van crear els sionistes, d’ideologia socialista i més aviat agnòstics; a l’islam no predomina el fonamentalisme, sinó el tradicionalisme... Acabem, com Estruch, amb un vell proverbi jueu: “L’home pensa, Déu riu”. O dit d’una altra manera: “Déu riu d’allò que l’home pensa quan l’home es posa a pensar en Déu”.

Politics as a caring profession

Dones polítiques a Catalunya, 2012

I també
Ada Colau, Lucía Caram, Manuela Carmena, Mònica Oltra, Teresa Forcades...

Why so many women are involved in politics or becoming politicians nowadays?
Because it has become a caring profession.

Professions such as nursing and social work that are involved with looking after people who are ill or who need help in coping with their lives.
A job that involves looking after other people, such as nursing, teaching, or social work.

Són les professions d'atenció a les persones!

Top 10 caring professions.

Gràcies a l'Agnès per aquesta idea.