"No us fan por les bales?" va dir una veïna.
Fa vint anys que s'ha acabat la guerra,
però encara se'n veu l'impacte a totes les parets,
les picades de bales que, com insectes mortífers,
recorren cases i edificis de totes les ciutats, tots els barris, tots els poblets,
tota la gent que no ha tingut energia o diners, o que no hi és,
per renovar aquestes parets malaltes
que necessiten tapar les cicatrius més bé o més malament,
amb una mica de guix o una bona pintada.
Bòsnia musulmana, quina sorpresa. Amb minarets i sense porc.
I crides per pregar cinc vegades al dia, de vegades des d'unes quantes mesquites alhora.
Amb dones tradicionals que porten mocadors de colors
i amb un turisme islàmic de dones negres i riques,
que recorren amb interès un país islàmic amb molt aigua
molt i molt verd, centreeuropeu, Àustria, Alemanya o Suïssa,
la combinació que és un paradís.
Bòsnia, no tan sols musulmana, sí europea.
També mediterrània aquí, a Mostar, on torna a fer caloreta,
després d'enyorar-la una mica a les terres del nord,
de Bivaĉ fins a Budojno, passant per Ĉardaklije, a Vrtoĉe
i pel parc nacional del riu Una, o fins i tot a Ollywood, a les muntanyes de Sarajevo,
on passar dels 25 graus ha estat cosa estranya.
És estiu, però, temps de fruites, pomeres i pruneres a cada jardí.
I uns tomàquets fantàstics, dolços com mai, en unes amanides amb molta col
i enciam desconegut.
Bòsnia, terra sobretot de molta aigua, de rius fantàstics i moltes cascades,
qui ho podia esperar?
El Neretva, únic riu més maragda que cap, perquè té més sol,
que es llença per congostos i arriba a la Mediterrània,
no com tots els altres, començant pel mateix Bosna
que dóna nom al país i neix en un lloc molt civilitzat als afores de Sarajevo,
tots els altres, també l'Una i l'Unaĉ, el seu afluent, giren cap al nord
i van a donar les aigües al Danubi.
Dimensions com Catalunya, més o menys, però geografia capgirada
que costa una mica d'acostumar-hi el cap.
I menys de quatre milions de persones, molt separades, ara,
per religions que mostren ètnies, sembla.
Quinze dies aprenent una mica de la història
i pensant que trist que és haver arribat aquí,
vivint políticament d'uns acords fets des de fora i des de dalt,
que marquen límits al dia a dia i permeten sobreviure,
però no donen gaires esperances per a la millora,
perquè les separacions entre croates (catòlics), serbis (ortodoxos) i
bosníacs (terme nou per als musulmans) no fan més que quedar reforçades.
En un país on havia pogut conviure la diversitat,
que tenia molt per ensenyar des de fa cinc cents anys, on no es va expulsar ningú,
ara la història positiva i complexa,
queda com un record d'allò que segurament no tornarà a ser.
És aquest el futur globalitzador?
Bugojno. Ens estàvem a costat de la gran mesquita del sultà Ahmed,
l'Edo i la Senada viuen a prop del centre d'estudis islàmics
amb la gran mesquita actual,
i fent una visiteta amb bici vam poder veure en deu minuts
una església ortodoxa reconstruïda del tot entre 2001 i 2009,
amb una feligresia actual de 160 persones,
i una de franciscana on també feien la missa de diumenge.
Bòsnia, també musulmana perquè turca.
I a Bugojno és on hem trobat encara les dues latrines que ens recorden Turquia.
Tots els altres lavabos, normals. Però tant a la casa de Gorica, a Sarajevo, com a la de Bugojno
no hi havia pica per rentar-se les mans, l'any 2015.
I penses quan i com es renta cada part del cos en cada lloc.
Feien servir encara una gerra i una palangana? Misteri per resoldre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada