L'educació obligatòria, rèmora fordista

“No li posis deures al nen”

Gregorio Luri

 
“No li posis deures al nen, que té extraescolars”, li deia al final del curs passat una mare al mestre del seu fill. Cal prendre’s seriosament aquestes paraules perquè, per a les famílies que s’ho poden permetre, l’escola és només una part (i una part minvant) de la trajectòria educativa dels seus fills. Aquestes famílies s’administren el seu dret a l’educació de manera cada vegada més autònoma, d’acord amb els signes dels temps. El resultat és que en l’actualitat 9 de cada 10 nens fan algun tipus d’activitat extraescolar. Només cal considerar aquesta xifra per adonar-se de la immensa hipocresia que hi ha en la campanya contra els deures, que tan bona acollida té a la premsa. El més honest seria posar les cartes sobre la taula i dir clarament als mestres: “No poseu deures al meu fill, que gairebé no li queda temps lliure després de les extraescolars”. No exagero. Un de cada dos nens fa dues o més activitats extraescolars setmanals.

Quan estava escrivint L’escola contra el món, vaig intentar calcular el que les famílies es gastaven aleshores de mitjana en activitats extraescolars. No vaig ser capaç d’establir amb rigor una xifra exacta i, a més, les diferències entre les famílies eren enormes, però no es desviaria gaire dels 800 euros anuals. D’això fa 10 anys. Les activitats extraescolars més sol·licitades són: esports (72,8%), idiomes (28,4), música o dansa (24,9%), dibuix o pintura (22,3%) i informàtica (21,2%). Però aquí no es comptabilitzen els professors particulars, els cursos d’idiomes a l’estranger o els cursos per internet. El creixement vertiginós de models educatius per internet relacionats amb les STEM (science, technology, engineering, mathematics ), com Smartick i d’altres, és un fenomen que convé seguir de prop. En definitiva:

1. Si els nens estan sobrecarregats de feina no és per culpa de l’escola. La imatge d’un nen màrtir que es passa les tardes a casa perquè està encadenat als deures, si té alguna correspondència amb la realitat, és anecdòtica.

2. Previsiblement l’escola anirà perdent cada cop més pes específic en la formació, si més no, del 90% de la canalla. L’altre 10% el que no aprengui a l’escola no ho aprendrà enlloc.

3. Semblaria lògic que l’administració pública supervisés les empreses educatives que són extra o paraescolars per garantir uns mínims de qualitat en els seus serveis.