L'anglès entra a Manresa, 1959-1963

Dwight D. Eisenhower va visitar Espanya el 1959. En aquella postguerra negra, una nena de Manresa, Montserrat Castells, va pensar: "¿Per què no li escric una carta?". "Em dic Montserrat, gràcies per tot el que has fet i feliç aniversari". Va ensobrar el missatge i el va enviar a la Casa Blanca. El que segueix és un conte de fades.
¿No dirà que va tenir resposta? Al cap d'uns dos mesos, el carter va entregar al meu pare un sobre blanc amb cinc estrelles. Dwight D. Eisenhower. The White House. Washington. 
¿Del seu propi puny? "Thank you for your best wishes for my birthday". Cada any li enviava una carta, i ell me les contestava.
Aquí no acaba la cosa, oi que no? No. El professor d'anglès ens va proposar cartejar-nos amb joves dels EUA. Vaig elegir una noia que es deia Tony. El seu pare, catedràtic de la Universitat de Gettysburg, Pennsilvània, va viatjar a Madrid amb la família per fer el doctorat sobre el Quixot. Em van venir a visitar i van proposar als meus pares que em deixessin anar amb ells per aprendre anglès.
L’hi van permetre? ¿El 1960? ¡Encara no sé per què! Em van deixar a l'Estació de França, amb una guitarra i una maleta, per anar fins a Cannes. D'allà partia el 'Constitution', un vaixell semblant al 'Titànic'. En arribar a Nova York, la família em va traslladar a Gettysburg. Vivien a la McMillan House, situada en el camp de batalla on el 1863 es va llliurar l'enfrontament decisiu entre el Nord i el Sud.
¿No la va sobrepassar el canvi? Els primers tres mesos gairebé vaig plorar llàgrimes de sang. No sabia anglès. Però el meu pare, un home estricte, m'havia dit: "Tu marxa, però no ploris perquè no tornaràs".
S'hi va adaptar. Més que això! Eisenhower tenia una segona residència a Gettysburg, connectada per un caminet amb la del seu fill John, la seva dona, Barbara, i els seus quatre nets: David, Anne, Mary Jean i Susan. Un dia, al ser l'única estudiant estrangera, em van invitar a fer una xerrada a la universitat. I allà hi havia el president. Em vaig presentar: "Hola, soc aquella nena que el escrivia pel seu aniversari".
Com va reaccionar? Va ser molt amable. I al cap de poc temps, a punt d'expirar el meu visat, vaig rebre una carta que m'oferia viure amb John, Barbara i els nens. John va demanar permís als meus pares, assegurant-los que jo seria com una filla més, no una 'babysitter'.
Ho van complir? ¡Els deia 'papa' i 'mama'! Tenia una habitació pròpia i, com que tenia 16 anys, em van pagar el carnet de conduir. Tot era nou per a mi. A Manresa rentàvem a mà, la cuina es carregava amb serradures, no teníem televisió i només preníem gelats per festa major. ¡Encara tinc el gust de la primera hamburguesa! Hi havia 'milkshakes', menjar congelat (el 'TV-dinner') que posaven al forn i en un minut estava llest... Em van portar a Califòrnia, a Palm Springs, i vaig conèixer Walt Disney, Mr. Goldwing de la Metro i la pionera de l'aviació Jaqueline Cochran, que em va invitar a passejar amb ella pel món.
Però Ike Eisenhower era molt aspre, ¿no? Què va! Era molt entranyable. En els sopars parlàvem de tot. No imposava la seva voluntat, sinó que ho consensuava tot amb els nens.
La va invitar al Despatx Oval? Sí, sí. I vaig presenciar les primeres eleccions de la meva vida: Nixon- Kennedy. Nixon no va guanyar, però la seva filla Julie i David Eisenhower es van enamorar i em van invitar al casament al Waldorf Astoria. Fins i tot vaig sortir en l’'Hola'. "Es tracta d'una senyoreta enormement senzilla, molt intel·ligent i amb una humanitat que desborda fronteres", van dir en l'article.
Va estar allà fins a 1963. ¿Difícil tornar? Molt. Em vaig acostumar a no consultar res, a tenir idees pròpies. Vaig tornar a Manresa amb una personalitat marcada, però tenia 18 anys i a Espanya era menor d'edat. No em deixaven ni anar en cotxe amb el meu nòvio. Vaig haver de defensar la meva llibertat.
S'hi va resignar? No. Tenia el cuquet de l'aventura. Me’n vaig anar a treballar a Radio Liberty de Pals, i d'allà, als magatzems Sears, sempre amb americans. I quan em vaig casar, com que jo no era d’estar a casa, als pocs mesos de casada, vaig començar a fer classes i vaig acabar obrint una escola d'anglès. Continua oberta 49 anys després.
Una llançada, vostè. Sempre he sigut així. Una vegada vam anar a Londres, jo volia la farina per a pastissos de Betty Crocker i a Harrods no n’hi havia. Li vaig escriure una carta a Dodi Al-Fayed, me la va enviar i va demanar disculpes per no tenir el producte en els seus magatzems.


https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20180428/montserrat-castells-els-eisenhower-em-van-tractar-com-una-filla-6789709