El misteri de la mort de Lluís Maria Xirinacs roman intacte i potser ja ha de ser així. Ens en fem càrrec després de llegir Sis nits d’agost (Edicions de 1984), de Jordi Lara (Vic, 1968), amb l’avidesa amb què s’acara una novel·la d’enjòlit que ho és des de la primera pàgina.
Els primers dies d’agost de 2007, juntament amb les pluges abundoses i
la calor pròpia de la canícula, ens va colpejar una notícia inesperada:
en un pla d’alta muntanya, el pla del Pegot on pasturen ramats de
vaques, a prop d’Ogassa, es va trobar el cadàver de Lluís Maria
Xirinacs, un home de profunda fe religiosa, tot i que viscuda de manera
ben personal, lliure, diria, i que en la seva trajectòria social,
pública, havia esdevingut icona de lluitador per les llibertats. No és
difícil recordar-lo fent vagues de fam o assegut davant de la presó
Model demanant l’amnistia dels presos polítics del franquisme.
Va costar de creure, de pair, que el filòsof, pacifista i creador
d’iniciatives intel·lectuals com el seu projecte Globàlium i la Fundació
Randa que després de la seva mort porta també el seu nom, hagués volgut
morir el dia 6 d’agost, el mateix dia que complia setanta-cinc anys.
Era un tema espinós, envitricollat, punyent, que depassava raons. Per
aquest motiu vam quedar esbalaïts i desconcertats quan de seguida es va
fer públic, no sense la dosi de morbositat pròpia d’alguns mitjans de
comunicació, que aquella mort era un suïcidi. Un acte de sobirania,
però, en va dir l’exescolapi Xirinacs en el seu testament. Ho va deixat
per escrit en un paper que es va trobar amb els seus documents.
L’autòpsia, feta per un professional de categoria com el doctor Narcís
Bardalet, va revelar que la mort s’havia produït de manera natural.
El cap bullia d’interrogacions. Per què ho va fer, com ho va fer, i
quin sentit tenia aquella mort que volia ser una ofrena a tenor dels
apunts en els seus diaris privats que va escriure en aquest sentit, tot i
que no ho digués tan explícitament. O sí, però no és tan fàcil
d’entendre.
Per aquest motiu he llegit amb una gran curiositat intel·lectual el
relat magnífic de Jordi Lara, un autor premiat i celebrat en el panorama
recent de la literatura catalana. La seva crònica sobre la mort de
Xirinacs es basa en els testimonis d’aquells que el van conèixer d’a
prop, que van estimar el qui van considerar el seu mestre i amic, però
que en aquest seu últim acte de sobirania, de llibertat, i en va fer
tants, no va compartir amb ningú. A la curiositat i al gust per la
lectura d’un text ben escrit com una novel·la de les bones, d’aquelles
que deixen petja, s’hi ajuntava la meva pròpia preocupació per un tema
metafísic com és la mort i els diversos caires amb què es presenta a les
nostres vides, i que d’una forma incomprensible sembla que vulguem
allunyar, marginant-la de tal manera que arriba a fer-se’ns estranya la
cosa més natural, més certa i més radical del món: que els humans som
éssers finits i que la nostra vida en el seu significat profund aspira a
ser un destil·lat de sentit, si bé temporal, ja que de l’eternitat qui
en sap res. Sentit humà que només podem elaborar nosaltres mateixos com
les abelles fan la mel.
Per personatge interposat, Jordi Lara, i a suggeriment d’una amiga
que l’anima a fer una recerca d’aquella mort rara, misteriosa,
incomprensible i incompresa, inicia el seu treball. L’amiga que ha
conegut Xirinacs i es fa encara ara tantes preguntes, li ha donat
retalls de la premsa d’aquells dies d’agost de 2007. I així, estimulat
per la personalitat d’algú que no va conèixer però que llegida la seva
biografia, escrita durant anys per Lluís Busquets, no deixa ningú
indiferent, Lara va desgranant en els capítols que conformen Sis nits d’agost la
narració de les converses mantingudes amb la gent que, i ens ho podem
imaginar, la mort de Lluís Maria Xirinacs va afectar tan directament.
Així anem sabent qui va dur a la muntanya el filòsof fins a tocar del
lloc on havia decidit morir, qui després, i no s’ho treia del cap, el
va trobar mort, les diligències d’investigació d’aquella mort tan
escrupolosament preparada, impecable, dirà el forense que li va fer
l’autòpsia. Així anem sabent també on l’escriptor és enterrat i vivim a
través de les paraules de Lara la cerimònia de comiat de les despulles
de Xirinacs a Santa Maria del Mar. Amb el narrador, que amb imaginació
recrea els avatars d’aquella mort, compartim l’astorament dels seus
col·laboradors sense més límits que els de la consciència de cadascú.
Amb l’escriptor Lara veiem com en un conte de misteri els aspectes que
no han quedat resolts, com ara la tovallola blava que es va trobar
enrotllada a prop del cadàver i que potser li havia servit de coixí, i
que no podia haver dut Xirinacs a la cartera amb els seus papers, ja que
no hi hauria cabut. Va veure algú, Xirinacs, abans de morir?
I tots aquests elements i una pila més que fan de Sis nits d’agost la
novel·la d’una mort que potser era anunciada d’una manera tan subtil
que poc o gens es va saber llegir en el dia a dia del filòsof, és la
posada en escena de l’argument principal del llibre: una reflexió
honesta i moral sobre un fet universal com és la mort, però que es dóna
de manera particular en cada persona, ja sigui de forma passiva o
activa, en el ben entès que aquestes paraules cal llegir-les amb matís.
Perquè estirar-se a l’hora foscant en un prat cara a les muntanyes i a
les estrelles i esperar que el cor que pateix arritmies deixi de batre, i
que el cos s’enfredoreixi a causa del fred i la humitat de les nits
pirinenques, quina mena de mort és més enllà d’especulacions
relacionades amb la mort d’algun iogui o algun lama. No ho sabem, la
medicina convencional no arriba fins aquí, tot i que sigui la medicina
convencional qui al final en decreti la causa. El tema és de més calat i
cal preguntar-se per la raó veritable d’aquella mort, explicació sempre
aproximada que tindrà tants noms i adjectius com persones en parlin, hi
pensin, hi reflexionin. La veritat no la sabrem mai, d’aquest acte que l’actor que el va dur a
terme en va dir acte de sobirania i que pot entendre’s de tantes
maneres, també en un sentit polític com ell mateix també va deixar
escrit. Però amb una mirada més llarga, o més profunda, aquest acte
sembla tenir un no-sé-què d’immolació, o fins i tot d’un cert misticisme
el sentit i abast del qual se’ns escapa, i que la cosa més pietosa que
potser som cridats a fer és respectar aquest acte fent aquell silenci
que ell mateix va demanar al final del seu últim escrit i que la premsa
va pregonar als quatre vents: Si algú em troba/ li prego que/ estigui jo com estigui/ no vulgui pertorbar/ la meva soledat/ i el meu silenci. Després de mesos d’investigacions, d’excursions als llocs
emblemàtics, d’entrevistes i de l’escriptura d’aquests dies d’agost de
2007, escriptura entre la crònica i la imaginació que en tants moments
pren alè poètic, el jo narratiu de Jordi Lara, i en el mateix paisatge
que va acollir el seu últim vagit, li sembla veure Lluís Maria Xirinacs
–la seva aura o el seu fantasma, vés a saber- en aquell santuari a prop
del pla del Pegot, ara enrunat, i que duu el nom de Santa Maria de
Vidabona. Deia Goethe que tot en la nostra vida humana és símbol. El
lloc de l’últim bressol de Xirinacs va ser triat per ell i sembla que
feia temps. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada