Solitud, companyia, nostàlgia

Escrius que la nostàlgia és una trampa, però el llibre s'articula a partir del passat de la protagonista. Per què jugues amb aquesta dualitat?

— Al llibre hi ha la memòria i la figura del rodamon, que viu al present. Jo soc més partidària d’això. La melancolia i la nostàlgia són un insult al present. La vida és ara, el que ha passat ja ha passat i s’ha de deixar anar. Cada època, cada amor, cada persona i cada projecte té el seu naixement i la seva mort. No passa res si s’acaba, perquè vol dir que vindrà una altra cosa. 

Per què descrius la solitud des de l'elogi?

— Amb la solitud m’hi porto molt bé. Em sorprèn la gent que es queixa que no té ningú. Jo constantment em sento acompanyada gràcies a la potència del que és invisible. Dins meu sempre hi tinc persones, mentalment parlo amb els pares, el veí, els amics. Això per a mi ja és una presència. I el que tinc al meu voltant, sigui el foc a terra que faig a casa, el mar o un ocell que passa per allà també té una presència. La solitud no existeix. La memòria i la imaginació es toquen, l’una està feta de l’altra, i gràcies a elles no et sents sol.

Segurament la gent que diu que se sent sola no té tanta imaginació.

— Sí, la imaginació és un antídot contra la solitud. La reivindico per eixamplar la vida. A vegades vivim com si anéssim d’una casella a l'altra. Et diuen: “Tens 30 anys, has de fer això, això i això”. Per què? La imaginació serveix per viure a la teva manera, per fugir de la repetició. Per això la literatura fa existir la diferència. 

Gemma Ventura, sobre La llei de l'hivern