Com s'ensenya el català

 Des de la cruïlla 05/04/2023, Najat El Hachmi, 

https://www.ara.cat/opinio/val-mes-llengua-impura-viva-najat-el-hachmi_129_4669867.html

Val més una llengua impura i viva 

Qualsevol que es posi a aprendre català de manera reglada es trobarà amb un estrany fenomen: abans de saber el que ha de dir o com ho ha de dir, molts alumnes aprenen el que és incorrecte, el que s’ha d’evitar i fins i tot extirpar de l’idioma que senten al carrer, als llocs de treball, dins de les cases o als mitjans de comunicació. És a dir, que qualsevol que vulgui incorporar-se a la parla de Rodoreda gairebé que es converteix abans en un estricte corrector que no pas en algú que adquireix el vocabulari necessari, les estructures sintàctiques i morfològiques per poder-se expressar. Encara no ha interioritzat les normes d’accentuació que ja sap el que és un barbarisme, la penetració d’elements externs procedents del castellà que ha d’evitar de manera obsessiva si no vol acabar contribuint a la molt anunciada mort del català. El nou parlant es veu així carregat amb una responsabilitat que no se li demanaria si s’apuntés a anglès o francès: impedir que aquest petit idioma maltractat per la història i dominat per una llengua molt més gran acabi desapareixent. Juntament amb les vocals neutres i les esses sordes o sonores, se li transmeten tots els elements de l’angoixa existencial que provoca el fantasma de la mort del català. Aquesta dinàmica ha tingut efectes certament estranys. El primer és que, apuntant-te a aprendre un idioma, resulta que el de l’aula és diferent del que utilitzen els seus parlants genuïns. Jo mateixa recordo la cara de sorpresa de la mestressa d’una botiga del meu barri quan vaig anar a comprar “llumins”. Tot i les felicitacions de la dona, aquella situació m’impedia una integració natural i real en la comunitat lingüística en la qual vivia perquè em convertia en una mena de fenomen paranormal digne d’estudi. Per integrar-me al barri de la Calla (i adjacents) hauria hagut de demanar els populars “mistos”. O hauria hagut de dir “bones tardes” o “puestu”, com el senyor gran que em va ensenyar la cançó del julivert pelat (una de les primeres que vaig aprendre, amb la commoció que em va provocar imaginar-me el patiment del narrador que envejava el reg juvenil i alegre de les nenes maques mentre assumia la calvície del seu trist julivert). En un deliciós passatge de Paseos con mi madre, Javier Pérez Andújar també recollia aquesta llengua viva de la gent de Sant Adrià, la llengua imperfecta però vigorosa que van aprendre els fills d’aquella altra immigració sense que ningú els instés a fer-ho, només perquè era el que parlaven les persones que tenien al voltant.

De com vàrem començar a anar a la platja

 La Platja per Salvador Anton Clavé, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili

12.05.2020

Conservat al Museumslandschaft Hessen Kassel (MHK), el quadre La platja de Scheveningen, pintat l’any 1658 per Adriaen van de Velde, pintor paisatgista holandès del Segle d’Or, representa la platja segurament per primera vegada a la història del món occidental com a escenari per al lleure dels ciutadans. El quadre testimonia, probablement, la invenció de la platja com a pràctica cultural diferenciada tal com la coneixem en l’actualitat.

D’aleshores ençà la humanitat ha transformat el significat col·lectiu de la platja i l’ha convertit en un mite central de l’art de viure i de l’experiència col·lectiva. L’any 1836, Charles Dickens a The Tuggs´at Ramsgate en descriu ritus, jocs, usos familiars i interessos generacionals. L’any 1918 hi arriba la moda quan es donen a conèixer els vestits de platja de Coco Chanel que acabarien per convertir-se –amb portada de Vanity Fair inclosa l’any 1925- en símbol d’una pràctica social de referència durant el període d’entreguerres. Anys a venir, al 1948, és Pablo Picasso qui converteix la platja en un espai per a la imaginació amb la conegudíssima fotografia del parasol en la que Robert Capa, el reputat fotògraf de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, el retrata amb la seva esposa, Françoise Guilot. Arribarien, després, els Beach Boys, que l’any 1962 converteixen Surfin’ Safari en la banda sonora d’un escenari cultural, la platja californiana, que representa tot un estil de vida. D’aleshores ençà, la generalització de les vacances fa la resta i transforma la platja és un dels fenòmens culturals més sensacionals del nostre temps. Es així que ho interpreta l’any 1991 David Lodge quan fa que Bernard, el protagonista de Paradise News, pensi que, per causa de les seves platges, la Mediterrània s’ha convertit en el centre del món d’una manera tal que ni els primers cristians no ho haurien pogut preveure.

Certament, la platja simbolitza com les persones imaginem la nostra particular idea de paradís. Sigui Cambrils, Positano o Saint Tropez, la platja s’ha convertit en el somni d’un viatge imprescindible que fa retornar als orígens i ajuda a restablir –a manera de simulacre- els nostres vincles amb la natura. Ho destaquen de manera magistral Lena Lencek i Gideon Bosker en la seva obra imprescindible The beach. The history of paradise on earth (1998) quan diuen que “des del Cap d’Antibes a Coney Island, des de Bora Bora a Santa Barbara, aquesta zona de transició entre el mar i la terra representa el Nirvana”.

Definida pels seus components escènics -el mar, les ones, l’arena, la brisa, el sol-, la platja és, de fet, un paisatge espectacular on s’alliberen de manera plena totes les estètiques de la sensualitat humana. Símbol de benestar on salut, moda i relaxació es revelen a través de múltiples experiències personals, la platja és, també i per a tothom, un espai singular de contacte corporal amb la natura. Es així que anar a la platja s’ha convertit, més enllà de la relació ambivalent que actualment tenim amb el sol, en un hàbit cultural associat a la interacció social, a l’alliberament personal o al gaudi familiar. De la relaxació a la festa, del mirar al ser mirat, del repòs a la pràctica esportiva, de la infància a la tercera edat, la platja dóna resposta a allò que a uns i altres ens convé en cada moment de la nostra vida i reforça la nostra pròpia identitat personal a través de la comunicació i l’hedonisme, la sociabilitat i la introspecció, el joc i l’experiència, l’acció i la creació, l’experimentació i la consciencia de distinció.

Percebuda, reconeguda i utilitzada com un espai extraordinari per milions de persones cada any, la platja, moltes platges, s’omplen i, amb molta seguretat, seguiran omplint-se durant molts anys més. Potser perquè, tal com diu el poeta Vicent Andrés Estellés en el seu poema Aquest mar que sabem (1981), la platja, cada platja, ens fa sentir que “tornarem altre vespre i tot serà distint”.

Buscant què hi ha al Museumslandschaft Hessen Kassel (MHK) surten coses molt interessants. 

Viatge Alemanya abril 2022

Quan la traducció automàtica troba escletxes per fer-se veure

 

Els avis xinesos estan farts de cuidar nens i a punt per fer-se virals

Àvies que rapegen, septuagenaris que canten, aficionats als videojocs de vuitanta anys. Han vingut a desafiar les concepcions tradicionals de l'envelliment a la Xina

Alexandra Stevenson i Zixu Wang / New York Times , Ara criatures, 15-12-2022

 

 Una dona de 65 anys s'ajup en un camp i agafa una col. Darrere seu, dues amigues es gronxen d'una banda a l'altra, amb cogombres i raves a les mans. “Aquesta col podrida, cal treure-la, menjar-se-la, aconseguir una mica de llibertat alimentària”, rapeja Guo Yifen, la dona de la col, amb veu greu i grinyoladora a la cançó L'autèntic rap de l'olla picant.

El trio, batejat com a Sister Wang is Coming, és conegut per compartir vídeos alegres a Douyin, la versió xinesa de TikTok. Guo i les seves companyes musicals, Wang Shuping, de 64 anys, i Wang Xiurong, de 66, tenen més de mig milió de seguidors, que es miren els seus vídeos musicals relacionats amb el menjar, amb temes com Bolets fregits i Rap del menjar de pagès.

El grup forma part d'un nombre creixent de xinesos d'edat avançada que han trobat l'èxit viral compartint la seva vida quotidiana en línia. En aquest racó de l'internet xinès, els octogenaris canten, els septuagenaris ballen tango i les fanàtiques de la moda amb cabells blancs posturegen per les passarel·les i ofereixen consells de maquillatge a milions d'admiradors. Fins i tot hi ha un home de 86 anys que no fa res més que jugar a videojocs com Call of duty.

Amb més de 260 milions d'habitants que superen els 60 anys, la Xina és el país del món amb més gent gran, i on el seu nombre creix més de pressa. Gairebé la meitat estan en línia. Alguns opten per viure-hi els seus somnis professionals, mentre que altres simplement es diverteixen. Molts troben companyia a través dels seus seguidors, un antídot per a una vida que, si no, seria solitària. Formen part d'una nova generació de jubilats xinesos que tenen menys nets que els anteriors, així com la llibertat financera per dedicar-se a les seves aficions i compartir les seves experiències a la xarxa.

Cantants, ballarins i celebritats accidentals formen part d'una comunitat mundial de gent gran que s'ha aficionat als alts i baixos de les xarxes socials. A la Xina, els influencers estan ajudant a desafiar un estereotip especialment arrelat que espera que els avis es quedin a casa i ajudin a cuidar les famílies netejant, cuinant i cuidant els seus nets, mentre els seus fills adults treballen. Per a alguns jubilats, els nets, però, no són cap problema, ja que cada cop més joves xinesos rebutgen el matrimoni o decideixen no formar una família.

"Mirem la vellesa dels nostres pares i pensem que hem de viure d'una altra manera", comenta Sun Yang, de 66 anys. Exprofessora d'anglès que es va jubilar fa més d'una dècada, (la) Sun i tres de les seves amigues són influencers de moda que responen al nom de Glamma Beijing. Als seus vídeos porten roba vintage i moderna, i combinen recomanacions d'estil amb consells sobre la vida quotidiana. “El que fem ara és una cosa amb què només podíem somiar quan érem joves”, afirma. Molts dels més de dos milions de seguidors de Glamma Beijing tenen entre 50 i 60 anys. Però també n'hi ha de més joves, que fan preguntes a les dones sobre l'escola i les cites. N'hi ha que diuen que els tutorials els van ajudar a superar la por a envellir, assenyala Sun.

Les estrelles de Glamma Beijing inclouen de tant en tant la seva família als seus vídeos. La nora de Sun gestiona el compte de les xarxes socials, i la seva neta de 6 anys sovint ajuda a filmar. Però habitualment les quatre dones parlen de viatjar, sortir d'excursió i assistir als assajos de les desfilades de moda. La independència és un tema comú en molts dels vídeos de les influencers, ja que s'oposen a la idea que després de jubilar-se les persones grans s'han de quedar a casa i ajudar a criar la generació següent.

Als vídeos musicals de Sister Wang is Coming, Guo i les seves amigues corren pel camp, fent-se bromes les unes a les altres, o s'ajeuen damunt l'herba i somien despertes. Rapegen sobre el seu amor per la cuina i el menjar. És un món allunyat de les rutines diàries que tenien abans, quan eren mares i esposes amb fills per criar i marits per alimentar. “Els temps estan canviant –diu Lin Wei, de 67 anys, una altra Glamma i antiga infermera, que ha promès mantenir-se activa durant la vellesa–. Hem de seguir el ritme de la societat i integrar-nos-hi”.

Menys responsabilitat en la criança dels nets

La Xina s'enfronta a una sèrie de reptes demogràfics –com la caiguda del nombre de matrimonis i un mínim històric de naixements– que han contribuït a canviar les normes culturals sobre el significat d'envellir. Amb una de les edats de jubilació més baixes del món –la mitjana és de 60 anys per als homes i 55 per a les dones–, els xinesos tenen molt de temps per dedicar-se a noves activitats creatives a internet.

“Per a les generacions anteriors la vida quedava reduïda al si de la família, a mirar la televisió i a cuidar els nens –assegura Bei Wu, professora de salut global a la Universitat de Nova York–. Però ara aquesta generació, com que té menys responsabilitats en la criança dels nets, té més temps lliure. El seu àmbit d'activitat va més enllà de la família, per la qual cosa hi tenen molt més paper els amics i la vida social".

"Aquesta generació, com que té menys responsabilitats en la criança dels nets, té més temps lliure i el seu àmbit d'activitat va més enllà de la família ”

Bei Wu, Professora de salut global a la Universitat de Nova York

Per a les àvies raperes i aficionades al menjar que viuen en un poble a prop de Pequín, els vídeos van començar com una manera de passar el temps durant la pandèmia. “Només eren per divertir-se i fer el ridícul”, comenta Wang Shuping. Quan el fill de Wang, Ren Jixin, hi va anar de visita durant les vacances de l'Any Nou Lunar, va pensar que les podria ajudar a polir la seva actuació. “Desafinem. No tenim orella per a la música”, afirma Guo. Ren, compositor de documentals, va suggerir que el trio rapegessin en lloc de cantar, i va començar a escriure les lletres per al grup. Aquest any centenars de milers de persones van començar a seguir el compte de Douyin. Ren va tornar a casa i ara passa uns quants dies a la setmana escrivint, assajant i filmant.

“És un exercici per al cervell”, explica Guo sobre el contingut que creen. També els reporta diners. A través del seu compte de Douyin, Sister Wang is Coming obté prop de 1.400 dòlars al mes. No n'hi ha prou per viure, però a mesura que creix la seva base d'admiradors, han generat més interès de les empreses que s'hi volen anunciar.

Per a Glamma Beijing, la transmissió en continu és molt més lucrativa. Poden guanyar més de 27.000 dòlars per publicitat i comissions de vendes amb només un grapat de transmissions en directe. En una, a l'agost, les quatre àvies es van asseure al costat d'un llac en un parc de Pequín i van parlar de la seva joventut mentre 21.000 persones les miraven per internet.

Tot i això, l'èxit pot comportar dificultats. Algunes d'aquestes influencers de més edat són gestionades per agències de talent que imposen quotes extenuants i exigeixen als clients que promocionin productes i marques. Els admiradors poden ser inconstants, i les plataformes de xarxes socials com Douyin poden bombardejar els usuaris amb canals més centrats en la venda de productes que no pas en explicar una bona història.

Quan el 2020 Tang Shikun, de 86 anys, es va començar a gravar cantant, un miler d'espectadors sintonitzaven cada sessió. Avui només reuneix unes 20 persones en una transmissió. La plataforma Douyin li ha dit al seu net, Tang Rui, que gestiona el compte, que el contingut de Tang és massa simple i per això no es promociona a la plataforma. Això no ha molestat Tang, que actua sota el nom d'Avi a qui li encanta cantar. Antic inspector de municions en una fàbrica estatal, Tang fa 36 anys que està jubilat. La música, diu, li ha donat satisfacció des que es va traslladar del nord-est de la Xina, a la província tropical del sud de Hainan el 2019.

Tang, vidu, es va sentir sol al principi de viure en una nova ciutat. “Ara toco el teclat per a la gent a Douyin, i puc contactar amb tots els amics del món”, diu. A Tang li agrada tocar les cançons preferides d'alguns dels seus seguidors més assidus. A un admirador, un contractista de 50 anys que es fa dir Sunshine a internet, li agrada la balada tradicional mongola La praderia té un riu blau. Una altra admiradora, una dona d'uns 50 anys de la província sud-occidental de Yunnan, va demanar una vegada al net de Tang les seves dades del compte bancari. Li va enviar més de 2.000 dòlars. Tang va dir que havia guanyat més de 6.800 dòlars en propines i donacions des que va començar a publicar els seus vídeos a internet fa dos anys. "Toco el teclat i canto amb alegria, i la gent que m'escolta també es pot beneficiar d'aquesta felicitat", diu. “Crec que els ancians haurien de tenir la seva pròpia forma de vida –afegeix–. No s'han d'asseure sense fer res sinó que han de trobar les seves pròpies aficions per gaudir de la felicitat”. 

Mongolia, an interesting country

 Our friend from Oldenburg, Harlad, worked in Mongolia for six years and we often thought about visiting him there. This article from The conversation gives us a panoramic view of the country and its challenges.

Mongolia’s prime minister, Luvsannamsrain Oyun-Erdene, recently expressed his country’s fear that the world is heading towards a new cold war as the relations between Russia and China and the west – particularly Nato – have taken a turn for the worse. “It’s like a divorce,” he said. “When the parents divorce, the children are the ones who get hurt the most.”

The country sits landlocked between Russia and China and is fearful of antagonising either. It gets much of its power from Russia, and China buys much of its exports – mainly agricultural goods and minerals such as copper. By pursuing a nimble foreign and trade policy since it transitioned to a multiparty democracy in the early 1990s, Mongolia has established a stable economy, receiving a thumbs up from the World Bank in its latest country report:

With vast agricultural, livestock and mineral resources, and an educated population, Mongolia’s development prospects look promising in the long-term assuming the continuation of structural reforms.

Landlocked: Mongolia is squeezed between Russia to the north and China to the south. Peter Hermes Furian via Shutterstock

But the war in Ukraine has brought home to Mongolia just how carefully it must now navigate its foreign and trade policies to remain independent.

Our mission is to share knowledge and inform decisions.

Smooth transition to democracy

From 1921 to 1990, Mongolia was effectively part of the Soviet bloc, although not part of the Soviet Union itself. The country’s centralised command economy was almost entirely dependent on Moscow for survival.

The collapse of communism in the early 1990s resulted in what proved to be a smooth transition. The then leader, Jambyn Batmönkh, refused to even consider quelling pro-democracy demonstrations, instead saying: “Any force shall not be used. There is no need to utilise the police or involve the military … Actually, these demonstrators, participants, and protesters are our children.”

His resignation in 1990 and the emergence of Ardchilsan Kholboo (Mongolian Democratic Union) paved the way for the development of a multiparty democracy. The June 1993 presidential election in Mongolia, which was ruled as free and fair by the International Foundation for Electoral Systems, saw the incumbent president, Ochirbat Punsalmaa – who had been appointed after a ballot by members of the existing Presidium of the People’s Great Khural (the national assembly) – elected for a four-year term.

A new constitution was adopted, with a three-part structure under the speaker of the parliament, the prime minister and the president and, while there have been instances of political corruption, Freedom House gives the country a high rating for both political rights and civil liberties.

All of which cannot disguise that the fledgling democracy remained wedged between (at the time chaotic) Russia and an increasingly assertive and authoritarian China. The obvious policy for Mongolia to pursue was to attempt to balance the two great powers in the region.

Initially, Mongolia’s foreign policy relied heavily on “omni-enmeshment”. This basically meant building relationships with as many partners as possible, both regionally and globally – including, significantly, the US.

But since 2000, Mongolia has embraced the policy concept of “balance-of-power” to reduce the country’s reliance on any one nation. To this end, they have partnered with strategic states in Asia, such as Japan and India, and rekindled military ties with Russia by entering a “strategic partnership” and conducting joint military exercises, while still maintaining a strong relationship with China. Mongolia has also strengthened bilateral security relations with the US.

Protests against inflation and allegations of corruption linked to Monglia’s coal trade with China, Sukhbaatar Square in Ulaanbaatar, Mongolia December 2022. REUTERS/B. Rentsendorj

Mongolia’s relationship with China is complicated by the fact that a significant part of what was traditionally Mongolia is now an “autonomous region” of China (Inner Mongolia), with a population of ethnic Mongolians larger than that of Mongolia itself. This, and the activities of secessionist groups in the province, is a persistent point of conflict between China and Mongolia.

Third neighbours

But Mongolia sees its independence increasingly threatened as Russia and China grow closer. Since the demise of the Soviet Union, Mongolia has adopted a strategy of maintaining strong ties with “third neighbours” – countries that embrace democratic values but also practice market economics, including the US (it was a term first articulated with connection to Mongolian foreign policy in August 1990 by then US secretary of state James Baker).

The US and Mongolia formalised their relations as a Strategic Partnership in 2019 and in 2022 – clearly with one eye on Ukraine – the two countries announced they were deepening the partnership “in all areas of mutual interest”, including an “open skies” agreement which would guarantee scheduled nonstop passenger flights between the two countries. The US – with other third-neighbour allies – also takes part in the annual Khaan Quest military exercises.

Dangerous times

The war in Ukraine has brought the precarious geopolitical situation in Ukraine into sharp focus. The latest joint declaration from the US-Mongolia Strategic Partnership stressed that “disputes should be resolved by peaceful means and with respect for the United Nations Charter and international law, including the principles of sovereignty and respect for the independence and territorial integrity of states, and without the threat or use of force”. It added: “To this end, both nations expressed concern over the suffering of the Ukrainian people.”

Mongolia has abstained from the UN votes condemning Russia’s invasion of Ukraine, while also refusing to criticise the sanctions imposed on Russia by the west, despite the fact that they have affected Mongolia – for example, sanctions against Russian banks have made it difficult to pay for its imports from Russia.

And, for all its efforts to forge ties around the globe, Mongolia remains heavily dependent on both Russia and China. The prospect of a new cold war setting the west against the Beijing-Moscow axis is a major concern for Mongolia. As Elbegdorj Tsakhia, a former prime minister and president of Mongolia – now a member of The Elders group of global leaders – told Time magazine in April 2021:

“I feel that we have just one neighbour. China, Russia, have become like one country, surrounding Mongolia … Every day, we face very tough challenges to keep our democracy alive. Mongolia is fighting for its survival.”