Com s'ensenya el català

 Des de la cruïlla 05/04/2023, Najat El Hachmi, 

https://www.ara.cat/opinio/val-mes-llengua-impura-viva-najat-el-hachmi_129_4669867.html

Val més una llengua impura i viva 

Qualsevol que es posi a aprendre català de manera reglada es trobarà amb un estrany fenomen: abans de saber el que ha de dir o com ho ha de dir, molts alumnes aprenen el que és incorrecte, el que s’ha d’evitar i fins i tot extirpar de l’idioma que senten al carrer, als llocs de treball, dins de les cases o als mitjans de comunicació. És a dir, que qualsevol que vulgui incorporar-se a la parla de Rodoreda gairebé que es converteix abans en un estricte corrector que no pas en algú que adquireix el vocabulari necessari, les estructures sintàctiques i morfològiques per poder-se expressar. Encara no ha interioritzat les normes d’accentuació que ja sap el que és un barbarisme, la penetració d’elements externs procedents del castellà que ha d’evitar de manera obsessiva si no vol acabar contribuint a la molt anunciada mort del català. El nou parlant es veu així carregat amb una responsabilitat que no se li demanaria si s’apuntés a anglès o francès: impedir que aquest petit idioma maltractat per la història i dominat per una llengua molt més gran acabi desapareixent. Juntament amb les vocals neutres i les esses sordes o sonores, se li transmeten tots els elements de l’angoixa existencial que provoca el fantasma de la mort del català. Aquesta dinàmica ha tingut efectes certament estranys. El primer és que, apuntant-te a aprendre un idioma, resulta que el de l’aula és diferent del que utilitzen els seus parlants genuïns. Jo mateixa recordo la cara de sorpresa de la mestressa d’una botiga del meu barri quan vaig anar a comprar “llumins”. Tot i les felicitacions de la dona, aquella situació m’impedia una integració natural i real en la comunitat lingüística en la qual vivia perquè em convertia en una mena de fenomen paranormal digne d’estudi. Per integrar-me al barri de la Calla (i adjacents) hauria hagut de demanar els populars “mistos”. O hauria hagut de dir “bones tardes” o “puestu”, com el senyor gran que em va ensenyar la cançó del julivert pelat (una de les primeres que vaig aprendre, amb la commoció que em va provocar imaginar-me el patiment del narrador que envejava el reg juvenil i alegre de les nenes maques mentre assumia la calvície del seu trist julivert). En un deliciós passatge de Paseos con mi madre, Javier Pérez Andújar també recollia aquesta llengua viva de la gent de Sant Adrià, la llengua imperfecta però vigorosa que van aprendre els fills d’aquella altra immigració sense que ningú els instés a fer-ho, només perquè era el que parlaven les persones que tenien al voltant.