El diumenge 30 de juliol comencem el viatge fent nit al càmping Repòs del Pedraforca, en un bungalow que satisfà les nostres expectatives. Llits estrets per a l'Aniol i l'Eulàlia. I l'Aniol descobreix que l'Eulàlia ronca.
Dilluns 31 comencem la travessa sortint del càmping a les 7 i poc, i la Milena ens deixa al refugi de Lluís Estasen. Comencem equivocant-nos, agafant el camí del Pedra que desfem aviat baixant cap a la pista que veiem just a sota. Anem xerrant i la pista no es fa llarga, però estem contents de deixar-la al Collell i cap al coll de les Bassotes, on ens mengem un plàtan i comencem a pujar cap a la serra Pedregosa (nom que ens diu l'Agnés un cop ja hem acabat), la carena més meridional i oriental de la serra del Cadí. Hem decidit no anar al refugi del Prat d'Aguiló i fer cap directe al Comabona. Més carena una bona estona, però es pot aguantar. Allà trobem la noia solitària amb samarreta blanca, pantalons curts negres i gorra negra. Ben poca gent trobem en general, menys en algun moment.
De dalt del Comabona per davant, amb molta pendent, anem al coll de Tancalaporta. El rètol que ens ho indica no deixa clar que això realment és el seu nom. Després, amb molta pendent passem per la dreta del serrat de la Muga cap a Pradell (2213 m) sense pujar-hi, el coll de la Moixa, el coll de Vimboca i finalment el coll de Pendís, on volem plantar la tenda. Però anem curts d'aigua, o això em sembla, i l'Aniol s'acosta al refugi de Sant Jordi. Hi demana poder llençar les poques deixalles que portem, carregar el mòbil i agafar aigua. Això ho pot fer a la font, perquè no és al mateix refugi, però se l'avisa que volta la Guàrdia Civil vigilant que fa acampada lliure i des de les 6 h del matí s'encarreguen de poasar multes de 300 € a qui no compleixi les normes. Quan torna en parlem i decidim fer bivac una mica més amagats. Caminant 5 minuts trobem dos llocs en caminets entre arbres que ja faran el fet, S'està fent fosc i el nostre campamentet està endreçat per anar a dormir abans de les 10 del vespre, quan ja no ens hi veuríem gens. A la nit ens despertem unes qüentes vegades enmig del silenci més absolut i la foscoreta. Quasi cap estrella al nostre abast.
Fins a les 6:10 h del matí de dimarts, 1 d'agost, que sona el despertador per evitar possibles vigilants. Rapidet desmuntem el que tenim, uns aïllants que han anat perfecte i uns sacs que també. Jo he tingut una mica de fred perquè no he aprofitat tot el que tenia per tapar-me. Cap soroll, ningú al voltant! Tornem a passar pel coll del Pendís, on l'Aniol torna a baixar fins al refugi per amagar la tenda i poder viatjar sense pes. Després seguim la ruta sense cap problema fins al primer refugi, el dels Cortals, amb una vista antàstica, on el guarda ens tracta perfecte, prenem la primera cocacola, carreguem els mòbils, faig un cafè amb llet i ens fa un 2x1 de llesques de pa amb tomàquet. Des del refugi baixem pel GR equivocat i hem de pujar pel mig, bosc a través. Així fem que el dia no sigui tan fàcil! Allà es queden les ulleres, pujant ràpid i amb esforç. El camí pel bosc acaba sortint a la pista que no hauríem d'haver perdut, a una font freda que no raja. Pot ser? De fet, la Font Freda i la seva àrea recreativa són una mica més endavant. Entrem en zona civilitzada, amb no gaire gent i algun cotxe. Tot molt suportable. Pista ampla i tranquil·la que s'obre cap a la Cerdanya.
Cada vegada més calor fins a la baixada sobtada cap al segon refugi que té molt bona pinta, de lluny i de prop, del Serrat de les Esposes. Contenidors per a deixalles? No, però no és un problema: com que som caminaires i no hem vingut amb cotxe, la molt amable guarda ens diu que les hi podem deixar (comptant-hi el que he recollit dalt del coll del Pendís). Una bossa menys. I un dinar davant d'una clariana, hummus de pebrot i plat combinat -sempre una opció segura. Més acompanyats aquesta vegada, de manera ben agradable. Anem a fer la migdiada sota els arbres de més a prop, deixant passar el temps fins a les 4 per no morir-nos de calor. Però el sol es va movent i és capaç de cremar-me el braç a trossos marcats pels dits, en ben poca estona. Una cremada curiosa.
A les 4 i poc comencem a baixar en ple sol cap al riu Major, i tot seguit la pujada amb ombra, primer correcta i després exagerada, per un camí d'arrossegar troncs que va recte amunt per tota la panxa cap al Roc Cremat (2008 m.), el cim del qual evitem ben bé al final. Jo, molt cansada i acabada. Però arribem ja al pla de Moixeró (molt més gran de com el descriuen els mapes), on les vaques són les protagonistes principals -i també els cavalls- amb unes esquelles que molesten l'Aniol. Bevem en una nova petita font freda i ens perdem la Font de Moixeró, que pel que sembla és només a 200 metres d'on decidim anar a dormir. Arribem dalt de la carena, a l'encreuament amb el camí que baixa cap a Gréixer i el que agafarem demà. Busquem un lloc amagadet i pla. Difícil! Ens tornem a posar cadascú entre dos arbres, amb pedres que paren el pendent. Després pugem a veure la posta de sol cap a l'oest, passat el coll de Moixeró i amunt fins al Moixeró mateix. Una altra vegada, espectacular, entre el Berguedà i la Cerdanya amb vistes per tot. L'Aniol es queda cinc minuts a gaudir del cel ponent. Adonar-se'n i viure el present. Quant per aprendre! Tornem al nostre compamentet, sopem, ens instal·lem i a les deu a dormir. Més o menys. Entre esquelles de vaques que no dormen mai totes (4 hores cadascuna: n'hi ha massa perquè es faci el silenci). De les llums de Bagà a les llums de Puigcerdà, de la boira absoluta a una lluna quasi plena... Quina nit!
Dimecres 3 comença despertant l'Aniol a 1/4 de 7. Caminem i busquem un lloc sense vent per esmorzar, a l'altra banda del coll. Després, primer de tot les Penyes Altes del Moixeró (2275 m), pujada esforçada però que es fa bé. Comencem a trobar algú més que fins ara. Increïble la poca gent que volta per aquí a principis d'agost. No sabem per on continuar i al final és ben fàcil: toca carena fins a dinar, passant per sobre el túnel del Cadí i el coll de Jou, que ara sí que fa evident que la Tosa d'Alp no està tallada d'on venim, només és el final, més alta, grisa i vermella. Per sobre de pedres, una pujada llarga i la pujada final, tota l'estona ben visible. No podem pas dir que no sabem on anem. Al final, els turistes ens reben a la Tosa d'Alp, on el refugi Niu de l'Àliga rep també gent que hi ha pujat en telecadira i moltes famílies que han fet ben poc esforç. Nosaltres descansem de veritat, carreguem mòbils, fem un got, ens esperem a la una, fem dos menús per dinar, descanso 10 minuts i preparats per a la baixada. Ens mirem les representacions d'animals, carenegem pel Serrat Gran i una miqueta abans de començar a baixar veiem 20? 30? 50? cabres penjades que també ens miren fixament. Volen travessar i no els ho permetem. Les passem i baixem veient el grandíssim prat de Comafloriu davant nostre. Deixem a l'esquerra les herbes altes i passem per la gespa baixa (dues propietats diferents). Ara, cap vaca.
La baixada es fa llarga i potser de poc interès, però ens permet una vegada més anar veient encara des de més perspectives la serralada que estem deixant. Arribem al refugi del Rebost per la seva font, una nova i agradable sorgida d'aigua que t'omple l'esperit i els sentits. Girem després de la cantonada de la casa i trobem una colla de persones que ens saluden. L'encarregada ens explica com funcionen les coses. Ho hem de deixar tot en un altre edifici i agafar una safata amb el que necessitem? Després, tot agafa el seu sentit. Ens dutxem, ens sentim nets després de 3 dies. Coneixem la Míriam, que ens felicita per fer una travessa junt, fill i mare. Ella s'ha separat fa tres anys, en té un fill de 12, va conèixer la natura gràcies al seu home i demà se'n va a fer la ruta circular de pujar a la Tosa d'Alp, baixar des de coll de Jou i tornar al refugi. Sopem acompanyats de tots els hostes, fent conversa i amb vistes assolellades cap avall; cap amunt, una vegada més tots els grisos del cel amb sol. I unes banderetes nepaleses acolorides que voleien.
Dijous 3 ens llevem al refugi i costa decidir-se a marxar perquè està tot emboirat. Ho fem quasi a les 9, baixada persistent fins ben a prop de Bagà per passar per sota la carretera del túnel del Cadí. No és pas desagradable. Després pugem cap a Gréixer i continuem pujant i pujant. A l'Aniol aquest paisatge no l'emociona i comença a pujar més ràpid. Jo faig el que puc i estic ben contenta d'arribar al coll d'Escriu, on erròniament penso que s'ha acabat tota la dificultat. Em menjo l'entrepà del refugi i gaudeixo del paisatge. Quan hi torno, penso que quasi s'ha acabat, deixo de seguir un ritme correcte i em poso a baixar corrents. Allò baixa massa i després toca pujar, i se'm fa molt difícil: trobo una casa que no és el refugi, veig unes quantes parets clares que tampoc són el refugi, em canso i em poso de mal humor.
Veient el meu retard, l'Aniol va a buscar la tenda una mica més amunt que el refugi, on ja no té interès a tornar a acostar-se. Jo arribo a la font del faig i al Sant Jordi cansada, però tinc ganes de veure qui són els qui atenen els excursionistes. Suposo que no hi vaig amb l'actitud correcta, però veure només un anunci de cervesa com a tota oferta i cordes que tanquen el recinte, juntament amb dos rètols franquistes (de no sé quin ministeri i de la diputació), no millora la cosa. Me'n vaig sense prendre res, amb ganes de no haver-hi anat. I comencem a baixar resseguint la riereta i buscants els Empedrats. Que es presenten sense vergonya, parets de pedra que tanquen l'aigua que busca camins. I gràcies al noi del Rebost sabem que hem de buscar la primera piscineta, perquè és assolellada. Preciosa i amb una cascada que rebota al fons. La baixada continua entre parets de pedra i aigua, però arriba un moment que s'obre i allò es va acabant. Fa més calor i anem pel solei. Deixem l'aigua i agafem el camí que ens porta a Bagà, on hem quedat amb el Miquel Àngel a les 17:45 h. Ens sembla un final de travessa normal i aguantem com podem, però l'alberg inesperat que trobem ens fa parar per prendre un refresc de saüc i una altra cocacola. Després, la falta de cobertura fa que no puguem parlar amb el Miquel Àngel fins bastant avall. Quan ho aconseguim, quedem al càmping Bastareny havent fet encara un altre got. Travessa complerta! Tornem cap a Saldes en cotxe a veure l'Agnès, comentem com ha anat, fem una foto del pòster panoràmic, fem un sopar per compensar aquests dies d'esforç alimentari, ens passem, i l'endemà tindrem ben clar que, d'aprimar-se, res de res. Salut, paisatge, vistes i aigua, tota la que vulguis. Quina sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada