dissabte, 16 de novembre del 2024

Dahomey

 En l'any del viatge a Tanzània, un documental per recordar.


BJ, FR, SN, 2024, 68' Documentaire À partir du 25 septembre au cinéma Un film de Mati Diop Avec Gildas Adannou, Habib Ahandessi, Joséa Guedje Novembre 2021, vingt-six trésors royaux du Dahomey s’apprêtent à quitter Paris pour être rapatriés vers leur terre d’origine, devenue le Bénin. Avec plusieurs milliers d’autres, ces œuvres furent pillées lors de l’invasion des troupes coloniales françaises en 1892. Mais comment vivre le retour de ces ancêtres dans un pays qui a dû se construire et composer avec leur absence ? Tandis que l’âme des œuvres se libère, le débat fait rage parmi les étudiants de l’université d’Abomey Calavi.

dissabte, 2 de novembre del 2024

On getting old

28th September 2024 - 2nd Novembre 2024

Yes, I will be turning 60 in a few months and I've started realizing a few things. 

I broke my wrist on 31st January this year 2024, got plastered on 3rd February, had to cope with the plaster for 6 weeks. Everything was ok after they took the plaster out. But then I was offered some rehabilitation sessions by the Health Department and I became very aware that my wrist was still hurting, that my ablity to grasp has become smaller, that my fingers are sore when I try to close them strongly.

Then, on 14th September I twisted my ankle 3 times because of my new sandals, which have a smaller sole

In the meantime, I became less and less confident when I drive at nighttime.

And I ordered (10th September) and started using my first pair of progressive glasses. (In July I had my first shorsightseeing glasses, thinking they would be enough.) This means learning how to use them.

Then, on 31st October, a nurse called me from my Health Centre telling me that I need to change my diet and eat daily a lot more dairy products (3 glasses of milk + yogurts + cheese). She didn't feel she needed to explain that this was connected to the results of the densiometry I had done on 12th September. There, they had already told me to eat more dry fruits, blue fish and green vegetables cooked. I have beginning of of arthosis on my knee and osteopenia on my back (lumbar, lowerback)

All and all, these are just small signs of getting old.

---

Segons l’OMS, l’osteoporosi és una malaltia del sistema esquelètic que consisteix en la disminució de la massa òssia, concretament és diagnosticada quan la densitat òssia és menor a 2,5. És aleshores quan el risc de fractures augmenta principalment en maluc, columna vertebral i canell per una major debilitat òssia. https://www.centrojuliafarre.es/ca/dietes/osteoporosi/ 


 

dilluns, 9 de setembre del 2024

Quinze dies a Tanzània i un món mig intuït

Bon moment de l’arribada, quan no teníem visat perquè no ens havien contestat a la sol·licitud electrònica i en mitja hora l’encarregat ens ho va solucionar. Van recuperar la sol·licitud i ja ho vam tenir. Les diferències entre el Neolític i la Societat de la Informació són flagrants i visibles, però sembla que s’hi pot viure. Com empènyer un país sencer en la bona direcció, respectant tot el que no té cap sentit destruir?

Amb Emirates i passant per Dubai, arribem el dia 15 i l'Aniol, ja des de Manresa, havia tingut la magnífica idea d'anar a dormir a la península al nord de Dar es Salaam, perquè podrem veure platja pels dos costats. És un hotel barat i perfecte: l'hotel Totara.

Ens hi sentim molt ben tractats i és un inici genial. Passegem a les platges de cada costat. Ambient perfecte. Llàstima que ens foten una clavada de turistes perfecta: sopar peix i pollastre a la brasa en una terrasseta de la platja per 60€, i més que haurien pogut ser. Una estafa total. Però la gent jugant a futbol, la posta de sol i el mar Índic davant nostre són impagables.

Resulta que és la zona pija de Dar, amb ambaixades, delegacions i escoles internacionals.

L'hotel ens troba el que sembla el taxista perfecte, el Juma, que ens porta ràpid a l'aeroport, internacional i nacional, l'únic de Dar. Arribem al molt familiar aeroport d'Arusha i no ens costa gaire anar fins a l'hotel reservat, just al costat de l'estació des d'on hem d'agafar el bus cap a Loliondo l'endemà.

Tarda de descoberta d'Arusha -amb l'Aniol a plena marxa i jo estressada per tots els nois joves que ens volen acompanyar- canviant diners i anant al Museu d'Història Natural. Allà coneixem el Praygod, que ens ensenya una tortuga molt centenària i ens porta a sopar on no hauríem anat mai si no fos per ell, un lloc per a tanzans, fosc al principi, però ben normal. Tornem a dormir prou bé.

A les 6 agafem el bus per anar a Loliondo. 6-8 hores previstes, que en seran 9. Seient al davant de tot, millors vistes que ningú. Molta pols i molts sots i clots. Coneixem la Grace a la primera parada amb lavabo gratis gràcies a ella, carn torrada i xips, menú habitual dels bars de carrer. Pols infinita a la motxilla, fins a la tornada. Última parada a Wasso. Arribem la mar de tranquils baixant pel camí d'entrada a l'escola i ens rep l'Enjacki, the head teacher.

En el fons, què vol dir fer vacances? Vol dir no haver de pensar gaire què fas, o haver de decidir una sola cosa alhora. Vida lineal, sense tants enllaços, tantes bifurcacions i camins oberts. Quasi tot està ja decidit per tu. En el nostre cas, a més, no ens hem hagut de fer el menjar cap dia ni comprar-lo, quasi ni tan sols endreçar l’habitació. Tot i que ha estat un plaer immens tenir una habitació tan perfecta a Bright, amb espai ordenat per a tot, amb l’angle perfecte per llegir amb lot, amb una taula mínima, amb una porta de lavabo que no feia gens de soroll i permetia no molestar-nos durant la nit. I dutxar-nos quan hi havia aigua. I aconseguir rentar roba almenys un cop. Mínima gestió, màxima tranquil·litat. Fantàstic! 

A la tarda es fa una caminada a un poblat massai. Amb el mal record de la visita al poblat de Kènia 2017, quasi que no hi aniria, però és el que hi ha, i es fa. I va bé. Molt més real, aquesta vegada coneixerem molt més els massais per dins, de veritat. Els veurem arreu. Els massais estan molt escampats pel país, lluny de les seves terres, perquè busquen lloc perquè les seves vaques pasturin. Tots són prims i van vestits amb els seus quadres vermells (o algun cop verds o blaus). I alguns porten espasa!

I tastem el sopar, que cada dia serà igual, sempre molt bo, sempre arròs o espaguetis amb verdures talladetes molt ben cuites, de vegades alguna carn afegida, de vegades ous. 4, 5 o 6 cassoles per anar triant. Sempre síndria per postres.

L'endemà, diumenge 18 d'agost, se celebra la graduació de la class 7, que ja s'ha fet, però avui toca anar a l'església. Puntuals a les 11, tothom molt ben vestit, dones brillants acolorides. Jo, de roba, he portat blau fosc i gris i negre. A l'Àfrica, una bajanada! Res acolorit. Res que transmeti alegria.
I dues samarretes escandalosament catalanes que expliquen l'origen i de vegades fa vergonya portar. L'Aniol arriba tard perquè s'ha passat molta estona corrent buscant la cabra escapada que cal ofrenar. El sermó dura més de 40 minuts repetitius i avorrits, amb uns crits esparverants.

Religion in Tanzania: A Statistical and Cultural Overview. Introducció interessant, adequada. https://tanzania-specialist.com/blog/ En general, textos ensucrats,  informació correcta.

El diumenge s'acaba tranquil·lament, sopant en el menjador-corredor entre les dues habitacions generals per a voluntaris, un menjador que és el centre de la nostra vida aquí.

I dilluns comença el nostre (vergonyós) voluntariat de quatre dies. Vaig a la Middle class, que no són la Baby class ni la Pre-unit class. Tenen entre 4 i 8 o 9 anys. Tots amb els que jo parlo en tenen 5 o 6. H de corregir les frases i exercicis que han copiat, ajudar-los a trobar un llapis, esborrar els errors. Cadascú té una llibreta, en condicions diverses. Cadascú no té una cadira -seria un gran luxe. Comparteixen algunes taules massa altes i uns quants bancs llargs. Escriuen drets davant la taula, ben pocs asseguts, alguns sobre la taula. Trobar l'espai on posar la llibreta pot ser complicat. Trobar l'espai on corregir també ho és.

Dilluns ja ve la Grace i acordem l'excursió dalt de la muntanyeta mirant a Tanzània. La fem dimecres amb l'esperança de veure bèsties en llibertat, però l'àmplia vall que descobrim encara és un món massa civilitzat. Finalment podem estirar les cames! Molt entretinguda caminada amb la Grace i el Victor, dos massais instruïts presentant-nos la seva cultura.

Dimarts, dimecres i dijous combino la Middle Class amb class 4A, class 6 i class 7, fent sempre classes d'anglès, seguint un llibre amb les activitats molt marcades. Intento fer alguna explicació complementària, ben poques. Flipant amb el que saben els de la class 7. Dijous a quarts de vuit del vespre revisem l'últim examen preparatori de la class 7. 

Dimarts se'n van la Kalina i la seva iaia, l'Adrya, de Hawai. Relacions importants de 5 dies, quina bestiesa.  La gent de Bright que més hem conegut: Katharina i Ben(edikt) d'Alemanya, Kyoka del Japó, Fran(cisca) Brescia de l'Argentina; Mia dels EUA, de Maryland a Wyoming; Kalina i Adrya (Hawai).

Torno al menjador per sopar i jugar a Play in English, un joc italià que vull provar finalment després d'anys de tenir-lo a casa. I aquesta és la nostra activitat de comiat. Sense cap soroll per als nens, pensant que és un desgast emocional molt bèstia haver de dir tantes vegades adeu.

Divendres puntuals a les 5:30 h del matí marxem amb el 4x4 del Josep, conduint el seu amic mecànic. Anem molt bé, és molt bon conductor. Però a les 7:40 la roda del davant es deu enganxar amb una pedra, peta el junction block i la roda queda perpendicular a la seva posició. El mecànic s'hi posa ràpid i s'enganxa a una autobús per trobar la peça. "Tornarà al cap de mitja hora" que es fan passades les 10. El nostre avió surt a les 16:55 de Kilimanjaro Airport, que no és ni de bon tros el lloc familiar que havíem trobat a Arusha airport. I és mitja hora més lluny.

Perdem aquell avió per un quart d'hora i ens desesperem una mica, sobretot l'Aniol. Molt cansats. Sort n'hi ha de l'agradabilíssim bar de l'aeroport, que ens ajuda a prendre'ns les coses amb calma. Tenim diners. Tot té solució.

Hem pagat 300 € extres a consciència pel viatge en 4x4 i acabem pagant-ne 300 més per l'avió en business classe que aconseguim agafar a les 10 del vespre. A mitjanit tornem a ser a Dar!

A les 7 del vespre hem trobat Ba ba jay family home, triat perquè és a prop de l'aeroport i té molt bones crítiques. Decisió encertada! Hi dormim d'una a set del matí i ens recuperem del cansament.

Abans de les 7 del matí, en què ens donen un magnífic esmorzar, ja ens espera el Mansoor, d'African Pangolin Safaris, que ha estat el corresponsal de l'Aniol des de fa mesos i serà el nostre guia fins al final. Li paguem en efectiu els 2.380 € que em feien mal a la butxaca.

I comença el safari. Continua i augmenta la vida a la carretera. Moltes (massa) hores. Conduint per l'esquerra. El triangle vermell d'accident: branques verdes arrencades directament de l'arbre.

La vida al carrer, a la carretera que no ho sembla. Veure passar fusteries, llits de fusta massissa preciosos, capçaleres folrades; gardens amb plantes felices de viure en un clima tan bo, a la vora de la carretera; bars cutrillos i foscos, amb parets velles de pintura desgastada pel temps; escoles i infants amb uniforme, sempre contents quan s’adonen que hi ets i et saluden; dones enfeinades que treballen, que fan trenes o donen el pit, o venen quatre coses; dones tranquil·les i relaxades, que xerren davant de casa, sempre assegudes -no cal estar dret. Dones que seuen per rentar la roba amb tres bugaders al davant, i freguen i esclareixen assegudes també; i cuinen assegudes, i freguen els plats des de terra, i no s'aixequen per ensenyar als fills o per donar-los de mamar.

Ha estat sobretot un viatge de molta carretera, amb vistes com aquí: a trip to Nyerere National Park, Tanzania, February 2022
Entre els 200 i els 1600 metres d'altitud, tot clima equatorial, però déu-n'hi-do les diferències. El jersei, sempre necessari els vespres a Loliondo, i no només allà.

A normal wide load, an abnormal wide load. "Our fleet comprises a range of abnormal vehicles capable of transporting just about any single or multiple loads up to 250 tons." https://raphaellogistics.co.tz/abnormal-transport-2/

Visitarem tres parcs nacionals, seguint les seves regles, tot establert públicament. Sembla molt diferent de les conservancies de Kènia. El primer dia arribem a Mikumi, on l'estada és molt agradable, com ho seran totes. Restaurant just al davant de la nostra caseta. Hem vist ràpid la primera girafa, abans d'entrar al parc.

El millor de cada parc natural. Mikumi: endreçadet, tot a lloc. Ruaha: les fantàstiques vistes sobre l’ample riu i els hipopòtams. L’elefant que no em va deixar fer la migdiada a l’hora. Nyererere: els lleons. L’espai d’intimitat d’elefants i micos, entrant en la seva vida sense molestar. El pitjor de tots tres: les hores de buscar sense veure quasi res. El pitjor del safari: les hores de carreteres i camins. Bon resum en global: la descoberta del país en vehicle, mai abans valorada, però és que és un país transparent i les finestres del cotxe et deixen entrar en la vida de tantíssima gent...

https://www.tanzania-experience.com/blog/the-toothbrush-tree/

Resumint, la gent que fa safaris no és simpàtica, no saluden ni comenten (els que ho fan són els guies, ells sí que s'ho passen bé). S'assemblen més als buscadors de bolets que als excursionistes o als caminants de natura. Un objectiu i res més.

L'Aniol porta el pes del viatge com a jove en el seu prime time que diu que és. Jo m'hi arrepenjo per comoditat i semblo molt més inútil del que soc, comptant diners i en qüestions de gestió. Visca saber aprofitar la comoditat!

Un viatge que pot ser l’últim d’aquestes dimensions i magnituds? Cansada de tants canvis de llits i d’espais? No han estat gaires dies, però m’han deixat una mica marejada.

Coses del context

Paraules del suahili
Pole pole = esplaet
Mambo
Jambo
Polisi
Pancha = puncture
Shule = die Schule (domini alemany 1880-1920). Domini britànic 1920-1961. Independència des 1961.
Ofisi = office. I les de la samarreta de l'Aniol.

Una mica d'economia. https://theconversation.com/maize-prices-in-kenya-and-malawi-have-soared-but-tanzanias-havent-economists-explain-why-235811

Pel que sembla, Julius Nyerere va ser un grandíssim líder: a més de socialista i no alineat, va saber retirar-se a temps, deixar que els polítics següents fessin les coses al contrari de com les havia fetes ell, i construir una identitat de país, per sobre de les múltiples comunitats religioses i les diferències ètniques. Els tanzans estan contents de ser qui són. Molt per descobrir encara. Només la qüestió massai és bèstia: fer-los fora dels seus llocs habituals, denegar-los el dret de vot, tot per promocionar el turisme, no sembla normal.

Itinerari a googlemaps

dilluns, 1 de juliol del 2024

El benestar i els seus camins

 https://images.theconversation.com/files/585001/original/file-20240328-16-xhs9zl.jpg?ixlib=rb-4.1.0&rect=8%2C502%2C5662%2C2826&q=45&auto=format&w=1356&h=668&fit=crop

There’s nothing wrong with a bubble bath but there’s more to wellness than pouring a glass of wine and lighting some candles. Chiociolla/Shutterstock

  Lecturer in Applied Psychology, De Montfort University  Lecturer in Psychology, De Montfort Universit, April 2024

The wellness movement appears to have the answers that our burnt-out minds need. However, psychological research and practice suggests that a superficial focus on candles, juice cleanses, and a “good vibes only” approach to life is unlikely to create meaningful changes to your wellbeing.

It’s not a surprise that wellness culture has become so popular, especially among women and young people. A US$4.4 trillion (£3.5 trillion) wellness industry promises that clean beauty, clean eating and energy-boosting supplements will provide happiness, meaning and a stress-free existence. But if wellness can be bought, why aren’t we all happier?

Purchases may make us happy (and even reduce some lingering sadness) but genuine changes to wellbeing are probably limited. In fact, feminist critics, journalists and psychologists have expressed concerns that wellness culture may exacerbate destructive perfectionism, promote an unhealthy relationship with our bodies, and even draw people into conspiracy theories and multi-level marketing scams.

Wellness culture focuses on what feels good for you as an individual, providing only a surface level experience of wellbeing. Mihalyi Csikszentmihalyi, one of the founders of the positive psychology movement, said in his 1991 book Flow, that “it is by being fully involved with every detail of our lives, whether good or bad, that we find happiness”. 

Indeed, psychological research suggests that long-term wellbeing comes from a committed pursuit of both pleasure and meaning. Consider the psychologist Martin Seligman’s model of flourishing: Perma. Seligman’s model breaks wellbeing into distinct, workable “elements”, which gives us an idea as to how to make wellbeing more achievable.

A 2016 study of 1,624 participants recruited online found an intervention based on the Perma model increased levels of happiness and helped decrease depression symptoms, although the intervention seemed to work best for people around the middle range of wellbeing.

Studies have also found Perma-based interventions promoted wellbeing in university students following the Covid pandemic, seem to improve the emotional states of lung cancer patients and decrease anxiety in breast cancer patients. And researchers have tested this model across different contexts, ages, and cultures.

Perma is an acronym that stands for what Seligman considers the five pillars of wellbeing: positive emotions, engagement, relationships, meaning and achievement. This model suggests that rather than spending money to focus on “self-care”, we should aim to meet what psychologists consider our fundamental, psychological needs for competence, autonomy, and relatedness.

Perma suggests we ask ourselves: Am I acting in ways that make me feel competent, in control, and connected with others? Here are some wellness tips that work, based on the five pillars of Perma:

1. Positive emotions

The broaden-and-build theory states that we are at our most psychologically creative, responsive and flexible when we are experiencing positive emotions. However, it’s important to move beyond momentary hedonic pleasure and aim to reap the rewards of a range of positive emotions. This allows us to experience more positive emotion, as part of an upward spiral effect.

Take one (or more) of psychologist Barbara Fredrickson’s top ten positive emotions, and find ways to cultivate more of it in your life. These emotions include awe, joy, inspiration, gratitude and love. For example, to cultivate gratitude try the three good things exercise: take time to list three good things that happened in your day, or three things that you felt grateful for. You can also write about the cause of those things.

Maybe combine this with nature’s wellbeing benefits by looking for three good things in nature. If it’s difficult to find green space in your area, there are creative ways to incorporate connection with nature into your daily life, such as taking the time to look at the stars at night. Notice the bumblebees or count the different types of plants you see on your walk to work.

2. Engagement

Find an activity that gets you into flow, a state of deep engagement in an intentional, inherently rewarding activity in which we lose track of time and feel at one with what we are doing. It’s also sometimes known as “getting into the zone”.

Flow activities stretch us just enough to keep us engaged, but not so much that we become bored or demotivated. High flow activities include music, sports and even gaming.

Two women hold each other with happy expression on their faces
Look for people who celebrate your successes. Rawpixel.com/Shutterstock

3. Relationships

It’s quality over quantity when it comes to personal relationships. It sounds simple, but look to (or find) people who are eager to celebrate your successes and be wary of those who belittle them.

This will help you prolong the good feelings that go along with life’s little wins. Personal connection is important, and features as a core component in most theories of wellbeing.

4. Meaning

Find a way to connect with something larger than yourself. Volunteer, join a community group or perform a random act of kindness.

Thinking about a future best possible self can help you set goals and help you understand what gives you purpose in life.

5. Achievement

Do something challenging; something that stretches your abilities. You may want to identify and use your strengths. Some strengths, such as perseverance, are related to achievement. True positivity is not just about feeling good, but about rising to the challenges that life sets us.

Just remember: Perma pillars are independent paths to wellbeing, but they’re also highly related. Taking up dancing, for example, might be a way to experience positive emotions and flow, allowing you to make new connections so that you stick at it long enough to develop a sense of purpose or achievement.

 

 

diumenge, 30 de juny del 2024

La mort i la companyia

 

EL SILENCI DELS MORTS de Joan Vinyoli

Avui les tradicions recorden la Mort. El poema d'avui en parla d'una manera bellíssima. Un poema per rellegir, que emociona.



La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.


Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.


No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.


Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.


I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.


                 Joan Vinyoli

Buscant un poema per recordar l'Ismael, pare de la Pili, sogre de l'Ilde.

divendres, 26 d’abril del 2024

L'individualisme català, Pere Coromines (Madrid, 1899)

 L’INDIVIDUALISME CATALÀ

Per veure bé el blanc no hi ha com posar-lo al costat del negre. Si totes les coses fossin d’un color, no hi hauria color. I per conèixer un poble no hi ha com veure’l de ben lluny, després d’haver-lo viscut força; i com més apartat se’n viu, si el nou medi no ens nega els ulls, més a prop s’està de la seva ànima.

Mai com ara no m’havia adonat de l’individualisme català. A còpia de viure en el cor del poble comunista, l’he vist fondament el nostre individualisme. I l’ànima se m’ha eixamplat d’haver-lo vist bé. Es diu molt que cada casa és un món. Però a mi encara m’agrada més allò de cadascú és cadascú. És una raó que tanca de cop: és la de les coses que són perquè sí, que no en tenen cap de raó, perquè no necessiten tenir-ne, perquè no poden ésser d’altra manera. Cadascú s’entén i balla sol i si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I això no és un pensament, no és una idea sola que surt sense saber d’on: és un sentiment profund i ben arrelat en el cor del poble; un sentiment que traspua pertot arreu de mil maneres diferents.

Més val anar sol que mal acompanyat. I és molt difícil no anar mal acompanyat, gairebé sempre, per al nostre poble. Com més s’exalta la pròpia personalitat, més costa de trobar una bona companyia. Els necis i els xerraires són els que necessiten més qui els faci conversa. Desgraciat de l’home que no pot estar sol. Altrament, el que no es cou per a tu, deixa-ho cremar. Si vols viure bé vés a la teva, fes el teu fet i calla. Estigues sol amb tu, després que hagis vist les coses; tanca els ulls i ves si pots veure-les per nodrir-te’n. Però allò que no es cou per a tu, deixa-ho. Potser no te’n sentirien grat ni gràcies. Quantes vegades ho heu sentit això, amics meus?

Davant la societat has de viure sempre amb el cor obert i els punys closos. Estima i defensa’t. Mira que a la taula d’En Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Pensa-t’hi bé, que la taula és la vida, i el que no lluita és com si no hi fos, a la vida. Els pobles que no tenen la taula d’En Bernat parada així, es moren. I amb tot això apendràs a no refiar-te de ningú, sentiràs un orgull de tu mateix, t’estimaràs més ser cap d’arengada que cua de pagell. Podem estar contents del nostre poble, però no n’hi ha prou d’això. Portem en l’ànima moltes idees forasteres, i tenim el cor clafert de sentiments que no són nostres. Purifiquem-nos, vulguem ésser tan fondament catalans com ho és el nostre poble. I cada dia, quan ens llevem al matí, cantem l’alegre cant de la nostra terra: més val ser ocell de bosc que de gàbia.

* * *

Aquí on sóc, la gent és comunista. Necessiten ésser molts per a sentir-se alguna cosa. Repareu que fins les seves qualitats són per a lluir-se en companyia. L’enginy, això que en diuen el gracejo, el chiste, no serveix per a estar tot sol. A Catalunya bevem amb porró o amb un got per a cadascú: en aquesta terra, entre la gent del poble, tots beuen en la mateixa jarra. En els cafès de Barcelona totes les begudes són individuals: aquí fins ara venien cerveses per a dos i gaseoses per a dos. La bóta catalana raja per a beure-hi a galet: és com si només hi begués una persona, perquè ni la toca amb els llavis. Aquí beuen a morro, fent sortir el vi per una trompa, com un got on tots xarrupen.

A la nostra terra les famílies surten al camp els dies de gran festa. I cada família és una colla. Si aneu als barris baixos de Madrid el dia d’anar al canal o a la Pradera, gairebé només veureu collades de gent, tots els veïns de la casa, que s’han ajuntat per beure plegats en la mateixa bóta.

La institució del pati és espanyola: a casa nostra no voldria viure ningú d’aquesta manera. Un celobert molt gran, amb un pati baix, i en aquest celobert i en aquest pati la gran xerrameca que no para. A mi no em fa cap falta saber que els de sota de casa meva renten la roba en un gibrell. Com que moltes cases són de fusta, guix i pedruscall, si estic una mica alerta sento tot el que enraonen els veïns. En moltes cases només hi ha una comuna per a tots els estadants.

I nosaltres, com més va, més ho som d’individualistes. Una de les ciutats més noves de Catalunya, més catalana de la Catalunya d’avui, és Sabadell. Allí no hi ha cases disperses: tothom viu a casa seva. Quan es tanca la porta del carrer només queda a dins una família. De les deu, les nou cases de Sabadell són per a un estadant; un sol veí, que viu amb els seus i té una gran alegria quan tanca la porta.

Algun dia he de parlar de les formes del capital a Espanya. És un dels fets més clars. A Catalunya gairebé no hi ha més que societats col·lectives. Llevat dels carrils i de les societats de molta empresa, els capitals vol vigilar-los el seu amo. A Bilbao i a Astúries tot són societats anònimes. Fins per comprar llanxes de pesca s’acoblen els xavos per accions.

Fora d’Espanya és clar que hi deu haver pobles més individualistes que nosaltres; però aquí no n’hi ha cap. Només apunto la idea, que val la pena d’explotar-la més. Parlo de fets, perquè poden presentar-se a la vista més de pressa. Mes això no vol dir que una fina observació psicològica no trobés lleis més fondes.

I, si no, penseu en l’alegria comunista del castellà. No sap riure per sota el nas, que diem nosaltres. N’he vist molts que quan estan alegres es posen a saltar com els gossos de caça que els treuen al camp. Entre ells es peguen cops de puny, piquen de mans, fan ganyotes, mouen els braços com un molí de vent, riuen baladrejant, canten com un pollastre, trenquen qualsevol cosa, es posen a ballar remenant tot el cos, fan petar els dits, i una altra pila de gestos i estirabots que sembla que hagin perdut el seny. Riuen per fora, perquè els altres ho vegin. I això passa amb tot: es reparteixen les llàstimes i les glòries, les alegries i els plors, perquè no poden riure ni plorar tots sols.

* * *

Potser algú de vosaltres, amics meus, sense fixar-s’hi, em dirà: i, doncs, l’esperit d’associació, com és que el tenim tan arrelat els catalans? El que m’ho digui ho dirà sense pensar-s’hi, perquè amb això, en lloc de fer-me la contra, ve a les meves.

A l’home que viu en comunitat, no li fa cap falta associar-se amb ningú. És el que viu reclòs, aquell que ha après a tancar la porta, que necessita esbravar els seus instints socials ajuntant-se amb els altres homes. Com més individualista és l’home, més arrelat té l’instint d’associar-se amb els altres.

L’ànima humana té gairebé sempre una mateixa quantitat de simpatia. Però el comunista la malgasta repartint-la per a totes les coses de la vida; l’individualista l’estalvia i només l’aprofita per a l’acció. El comunista fa en companyia àdhuc les coses que podria fer tot sol, i l’altre es guarda aquesta força humana per a les accions més grosseres que el seu esforç. Els pobles que són individualistes no malgasten gens les energies humanes, i tenen més força quan la necessiten en la vida ordinària. Contràriament, l’ímpetu de la massa és temible en els pobles comunistes, però no dura.

Mireu el poble anglès, que és tan individualista, i veureu que té més que cap l’instint d’associar-se. La ciutat catalana que té més bones associacions és Sabadell. La seva Cooperativa de Consum és rica, el seu Centre Federal també. Aquell poble fa societats per a tot: per a portar-se una tassa de brou quan s’està malalt; els pobres i els rics s’ajunten per lluitar. I sols en pobles individualistes la raça es cria forta i va endavant, avui dia.

No sentiu, amics meus, una alegria d’ésser fets així?

Madrid, 12 de desembre de 1899

Extret de: COROMINES, Pere, Obres completes. Recopilació i notes de Joan Coromines. Pròleg de

Domènec Guansé. Barcelona: Selecta, 1972, pp. 1.109-1.111. (Biblioteca Perenne; 27)

dimarts, 12 de març del 2024

Estimar, l'amor

El meu pare i jo vam tenir -els vint anys que se'ns van concedir- una relació diria que immillorable. Ens enteníem sense paraules i ens mostràvem afecte de mil maneres, diàriament. Però mai no ens vam dir com ens estimàvem. Ni tan sols en el moment dramàtic del comiat. Estic segura que si ho haguéssim forçat ens hi hauríem sentit incòmodes tots dos. Amb els meus fills sí que ens diem t'estimo. I m'agrada. És bonic, dir-s'ho, però no imprescindible. L'amor no depèn de les paraules. O així m'ho sembla.

Sílvia Soler, "Mares i fills, pares i filles", Ara, 9-3-2024