José Carlos Ruiz,doctor en Filosofia, reivindica el pensament crític. Tinc 43 anys. Soc cordovès. Casat Professor associat de la L’era de
la Cal formar en pensament crític. Fa 20 anys que estic en crisi de fe
i l’enyoro.
Ens han condemnat aser feliços per obligació, i el que és pitjor, per imitació. Sona greu. Ho
és, perquè la felicitat s’ha convertit en un instrument de tortura. Ens
venen que la felicitat és una cosa instantània i fàcil d’adquirir. Es
tracta d’una felicitat postissa i a la venda que ens converteix en
drogodependents emocionals. M’està espantant.
La
paraula de moda és tendència: el viatge que no et pots perdre, l’últim
gadget, el restaurant del moment amb la seva cuina fusió,
l’imprescindible mindfulness...
Addictes a les experiències vibrants. A un consum
d’emocions constant perquè l’oferta és infinita, la qual cosa el
converteix en una tortura. Es tracta de dosis perfectament empaquetades
que ens mantenen sotmesos i enganxats a una activitat incessant; aquesta
és la idea de felicitat que ha calat. La pastanaga de l’ase. El
culte a l’instant, la prioritat de l’immediat, la hiperactivitat per no
perdre’s aquelles tendències que ens prometen la joia. I la veritable felicitat? La felicitat és una manera de ser. Sentir-se feliç no és el mateix que ser-ho? No,
i tampoc no és l’alegria d’un instant o la satisfacció per un èxit.
La felicitat és una manera de veure la vida, de llevar-te cada matí i
ficar-te al llit cada nit, una actitud amb els que t’envolten que fa
que ells millorin i milloris tu. Les circumstàncies influeixen. Sí,
i hi haurà períodes de dol i de recomposició, però la felicitat és un
edifici que es construeix des de la infantesa amb uns valors estables i
una manera de veure la vida en positiu. Aquesta és una altra paraula de moda. Educar
un arbre perquè sigui estable costa anys, però un cop arrela sap buscar
els seus nutrients i les seves branques són grans i donen empara. La
gespa creix molt de pressa i és aparent, però a la mínima s’asseca o es
podreix. Avui la felicitat és de gespa? S’educa amb
poca profunditat, i ho veig en els meus alumnes, que són molt fràgils
emocionalment, amb pics d’alegria i depressió. Cal plantar la llavor i
ajudar-la a créixer. La del pensament crític? Sí, cal ensenyar-los a pensar. La reflexió entorn del que han fet és obligatòria. Jo distingeixo entre intel·ligència i saviesa. De savis sempre n’hi ha hagut pocs. És
una cosa que cal desenvolupar internament analitzant el sentit dels
teus actes, i en això s’inverteix la vida, des dels 6 anys fins als 90. Sí, és ben entretingut... Cal
atrevir-se a pensar i a reflexionar, i apartar-se de l’hiperdinamisme,
de fer el que tothom fa sense tenir en compte si les teves
circumstàncies estan forjades per a això o no. I això com ho saps? Analitzant
d’on vens i d’on venen els altres i el context en el qual es
desenvolupa cadascú. Si jutges algú, tingues la paciència d’entendre per
què pensa com pensa i d’on ve la seva manera de veure la vida. No estem educant en això. No,
estem educant en la competitivitat, en l’anàlisi de la dada
superficial. L’estadística s’ha apoderat de nosaltres. Estem falsificant
la humanitat, claudicant a la matematització del món i fins i tot de
l’emoció. Avui pensar avorreix? Avui pensar,
aturar-se, reflexionar, és agonitzar; és un endarreriment, perquè cal
anar cap endavant. Les patums educatives, els coaches que veuen els
meus alumnes universitaris per internet els diuen: “Segueix la teva
passió i converteix-la en la teva feina”. No em sembla un mal consell. El
mercat ens ven com a centre de la nostra vida la realització i el
triomf a través de la feina, però hi ha coses més importants a la vida.
Cal deixar d’educar en l’ego. La gent ha de construir la seva felicitat
segons qui són i no exportar models. Tenim un problema d’identitat? Sí,
ara els models són personatges com Steve Jobs, brillant en la seva
feina, però un tirà amb la seva gent i un mesquí emocional. Ben vist. I
també hauríem de tenir en compte que per molt que Zuckerberg porti la
mateixa samarreta i les mateixes vambes que tu, ell és una excepció. Si
l’excepció es converteix en regla, la frustració està assegurada. El futur és sempre una projecció. Sí,
i avui és tan imprevisible que genera angoixa i s’imposa el carpe diem
més superficial. Tu no pots controlar el futur, però sí el projecte de
persona que vols ser, i això s’aconsegueix amb pensament crític. Vostè el té molt aguditzat. Es
repeteixen moltes ximpleries com ara això de “surt de la teva zona de
confort” per conquerir l’extraordinari, quan l’ordinari és precisament
el que hauríem de conrear i apreciar. Defensa la rutina? La
que tu et construeixes, els teus estimats costums, allò que et fa
sentir-te a gust amb tu mateix i amb els que són al teu voltant. Però
la rutina es menysprea, quan en realitat és la base de qualsevol vida. Reivindica la senzillesa i l’equilibri. Sí,
perquè aquest món tan complex se sustenta en dues o tres qüestions
bàsiques com saber estimar. Però l’acció li està guanyant la batalla a
la reflexió.
Pensament crític
Es porten les experiències, ens venen
viatges inoblidables, sensacions gastronòmiques, amistats i m’agrada
virtuals. Davant aquesta necessitat d’experimentar novetats constants
que ens ha convertit en drogodependents emocionals, Ruiz defensa en el
seu últim assaig, El arte de pensar ( Berenice), promoure el pensament
crític, conèixer les circumstàncies i saber interpretar el context:
“Simplificar significa pensar. No actuem tan impulsivament. Si eduquem
més en entendre les circumstàncies pròpies i de l’altre, i no tant en
l’ego, la gent començarà a construir la seva felicitat i no a exportar
models de felicitat . Ha dissenyat un programa perquè els mestres
instaurin el pensament crític a les aules.
Photo prise d'un jeune anglais ayant enseigné 3 mois dans une petite école au Ghana. Une jeune Parisienne construisant un dispensaire dans une région
désertique de l’Inde, un Danois à peine sorti du lycée forant un puits
au fin fond du Ghana, un groupe d’Italiens tout sourires, posant pour
l’objectif dans une rizière du Mékong… qui n’a pas été un jour confronté
à l’idée de voyager en offrant ses services et son aide à l’autre bout
du monde ?
Des agences font exactement cela. Soucieuses d’offrir une alternative
au tourisme de masse, auquel elles reprochent d’importants dégâts
éthiques et écologiques, elles développent et promeuvent une conception
plus symétrique du voyage, fondée sur la rencontre et l’entraide entre
touristes et indigènes, la découverte et la compréhension d’autrui, de
façon à ce que ce voyage profite autant aux premiers qu’aux seconds,
avec l’idée de « voyager autrement ».
Ce tourisme dit « solidaire », « durable » ou « responsable », est parfois décliné en tourisme dit « humanitaire ». Une « tendance » qui attire de nombreuses critiques.
Impulsé, dans les années 1990, par des agences britanniques et étatsuniennes spécialisées, ce dernier a un succès grandissant auprès des jeunes Européens,
et notamment des Français depuis plus d’une dizaine d’années, qui
partent en « missions » pendant leurs vacances scolaires et
universitaires, ou lors d’une année de césure.
10 000 volontaires par an
L’une des principales agences internationales de tourisme humanitaire
implantées en France fait partir près de 10 000 volontaires par an,
majoritairement anglais·e·s, étatsunien-ne-s, et français·e·s.
Malgré le coût très onéreux des séjours (au moins 2 000 € pour deux
ou trois semaines hors billets d’avion) les déceptions qu’il engendre
souvent chez les participant·e·s, et le rapprochement que font les ONG
et les médias de leur fonctionnement avec le « charity business », ni le succès, ni l’activité de ces entreprises à but lucratif ne tarissent.
Extrait de Spécial Investigation, 2013, une enquête de Sophie Bonnet.
Les enquêtes ethnographiques insistent sur le désenchantement et les désillusions présents sur les terrains des tourismes solidaire et humanitaire.
Dans le cas du tourisme humanitaire, il est d’ailleurs rare que les
participant·e·s repartent en mission, ayant mesuré toutes les limites de
leur action sur place, et ayant souvent éprouvé du malaise face aux
populations locales qu’ils n’estiment pas avoir aidées, ou dont les
besoins n’ont pour eux pas été ciblés par les agences.
Pourtant, les participant·e·s sont très peu à faire remonter leurs critiques
au retour des missions, que ce soit au sein de leurs entourages
proches, à destination des agences de voyages, ou des médias sociaux.
« International volunteering : valuable or vandalism ? », Jingting « Lily » Kang at TEDxUND, 2014. [video]
Si le faible taux de renouvellement de l’expérience peut être en
partie interprété comme une critique « silencieuse » de ces dispositifs,
l’absence de contestation publique se comprend aussi et surtout à
l’aune des rétributions, matérielles, sociales et symboliques, qu’ont
malgré leur déception les participant·e·s au tourisme humanitaire.
Ainsi, Julie, 18 ans lors de son séjour humanitaire de deux mois au
Ghana, dresse un bilan mitigé de son expérience de « volontariat » lors
d’un entretien en octobre 2013. Elle regrette de ne pas avoir été plus
« utile » dans un orphelinat « surpeuplé de volontaires du monde entier
sans grand-chose à faire ».
Les volontaires, ici en Kenya,
s’impliquent dans de très nombreux secteurs, santé, soins, éducation…
sans forcément avoir les connaissances prérequises.
Une compétence mobilisable sur le marché éducatif et professionnel
Julie dit toutefois être « contente de l’avoir fait », car « ça a pesé sur [sa] candidature à l’université ».
« On a fait un entretien par Skype avec la directrice du département
de la business school, et ça l’a beaucoup intéressée. C’est clair qu’aux
States, ça compte, d’avoir fait de l’humanitaire, faut pas juste avoir
un bon dossier, tu vois. Ça montre que… t’es ouvert d’esprit, t’as
voyagé, ça apporte un plus que les autres n’ont pas toujours, ça montre
que tu n’es pas que scolaire, que tu ne fais pas qu’étudier dans les
bouquins mais que tu agis, quoi, que tu veux agir dans le monde. »
Julie est issue d’une famille cosmopolite des classes supérieures
françaises soucieuses de développer les compétences internationales de
leurs enfants dans l’espoir qu’ils se placent sur un marché éducatif et professionnel de plus en plus mondialisé.
Candidate à des études de commerce dans une prestigieuse université
américaine, la mission humanitaire qu’elle a effectuée objective
l’acquisition de compétences extra-scolaires particulièrement
recherchées par l’établissement. Comme beaucoup d’autres jeunes
participant·e·s aux séjours humanitaires dont les profils
socio-économiques sont proches du sien, Julie a privilégié la mission
humanitaire pour développer et montrer ses aptitudes à travailler en
groupe, à se confronter à une culture différente de la sienne, ainsi que
son intérêt pour les problèmes internationaux et son empathie envers
les plus démunis.
Le choix d’un pays africain anglophone garantit en outre ses
compétences linguistiques, essentielles à la poursuite des études
qu’elle vise. Cette ligne humanitaire sur son CV s’inscrit donc dans la
conquête plus large des preuves de ses qualités et de ses « valeurs »,
venant s’ajouter aux acquis strictement scolaires qui ne suffisent pas à
la distinguer au sein de la voie compétitive dans laquelle elle
s’engage.
Devenir « quelqu’un de bien »
Pour les participant·e·s aux missions humanitaires, l’humanitaire
confère de façon plus symbolique un ensemble de « valeurs » qui
s’inscrivent elles-mêmes parfois dans la continuité des pratiques
philanthropiques et caritatives de leurs familles.
Il contribue à la construction identitaire d’une jeunesse favorisée
consciente de ses privilèges, mais soucieuse d’en faire bénéficier ceux
qui en ont moins. En cela, le séjour humanitaire peut être analysé à
l’aune du « nouvel esprit du capitalisme »
Caricature de la
« volontaire hippie » passant un entretien d’embauche, campagne
publicitaire pour Solidarités internationales, 2013.
Dans et en-dehors de leur entre-soi, par les récits héroïques et
enthousiastes de leurs missions, et par la diffusion de photographies
les mettant en scène « au milieu des pauvres », les participant·e·s se
présentent comme des jeunes adultes généreux et responsables,
mus par des valeurs humanistes qui les prémunissent des potentielles
critiques sur leurs pratiques et leurs modes de vie bourgeois.
« Je suis un petit bourge, c’est vrai, je vis qu’avec des bourges,
dans un quartier parisien de bourge. Alors j’assume, c’est vrai, et en
même temps quand je vais à des soirées et qu’y a des gens un peu
différents… et que j’entends, ici, et là, les critiques qu’on fait, du
genre… ouais, les riches, les gosses de riches, tout ça, les sales
gosses de riches… bon bah forcément ça me fait pas plaisir car moi, je
suis différent. J’ai pas été en mission humanitaire pour rien. Alors
c’est sûr, c’était pas du vrai humanitaire, mais ça m’a apporté plein de
choses. Je suis ouvert. Je sais ce que c’est d’être pauvre, je pense,
un peu plus que certains. Au moins, mon fric, bah je le claque pas… je
sais pas, dans les costumes de rallye, dans… les montres, enfin, pas
pour moi, j’en fais profiter les autres. Faire de l’humanitaire, ça a du
sens pour moi, j’ai une morale tu vois, j’ai pas été éduqué comme
certains petits cons. »
Stanislas, rencontré à Paris en 2013, a participé à l’âge de 20 ans à
une mission humanitaire d’un mois au Cambodge. Il suscite l’admiration
de ses amis qui, selon lui, « regrettent d’être partis à Bali se dorer
la pilule ».
Souvent critiqué par son entourage pour son arrogance, il affirme que
la mission humanitaire lui a « ouvert les yeux », et lui permet
désormais de se présenter aux autres sous un autre jour.
Le choix de partir en séjour humanitaire a d’ailleurs été impulsé par
sa mère, qui y voyait pour son fils un moyen de le « recadrer autour
des valeurs de solidarité et d’entraide » qu’elle lui a toujours
inculquées. Ce fut également selon elle l’occasion pour son fils d’être
plus autonome et de se rendre compte « qu’il n’y a pas que l’argent dans
la vie ». Stanislas voyage depuis son plus jeune âge partout dans le
monde avec ses parents dans des hôtels relativement luxueux, et il
s’agissait de son premier séjour seul. Pour sa mère, ce séjour l’a aidé
« à grandir dans la bonne voie » à laquelle ouvre pour elle
l’humanitaire.
La rencontre avec autrui à plusieurs milliers d’euros
L’autonomisation et la rencontre avec autrui, la prise de conscience
et le partage de ses privilèges, ainsi que la mobilisation dans le champ
éducatif et professionnel des compétences et des qualités associées à
la mission humanitaire, sont proprement liés au caractère humanitaire du
séjour, plus qu’au dispositif via lequel il s’effectue.
Pourquoi donc partir sur le terrain via des agences de voyage à but
lucratif, relativement chères, lorsqu’il est possible, pour les jeunes
Français, de faire un chantier humanitaire dans le cadre d’un service
civique ou via d’autres réseaux associatifs liés aux structures
locales ?
Plusieurs éléments de réponse émanent de l’enquête auprès des jeunes,
et surtout, de leurs parents. Les entreprises de séjours humanitaires
proposent d’une part un cadre rassurant et structurant pour des parents
qui n’hésitent pas à y envoyer leurs enfants de plus en plus jeunes.
Certaines ont en effet créé des programmes réservés aux 16-19 ans,
fonctionnant sur le modèle des colonies de vacances où les
participant·e·s sont encadré·e·s par une équipe sur place et passent
leur séjour en groupe. Il est ainsi possible, en étant mineur-e et non
qualifié-e, de « faire de l’humanitaire », quand les grandes ONG
françaises et internationales recrutent essentiellement des adultes aux compétences ciblées
La parenthèse d’Elisa, Thalassa, 2011, Sophie Kerboul.
Séjour bouleversant… mais sécurisé
La mission humanitaire que propose les agences est d’autre part à la
carte : les participant·e·s peuvent choisir la durée de leur mission,
souvent courte (en moyenne deux semaines), afin qu’elle puisse
s’accommoder avec le calendrier scolaire ou universitaire ; les choix de
la destination et du type de projet sont très larges, puisque la
mission humanitaire peut s’effectuer dans un hôpital, un orphelinat, une
école, un cabinet de vétérinaire, un centre de réhabilitation des
personnes handicapées, ou encore une agence de presse, une association
de nettoyage des plages ou de lutte pour les droits des femmes, sur tous
les continents, avec la possibilité de combiner plusieurs destinations
et projets.
De surcroît, les participant·e·s majeur·e·s bénéficient aussi
d’équipes d’encadrement sur place, qui les prennent en charge dès leur
arrivée, et sont disponibles à tout moment en cas de problème. Pour les
parents les plus réticents à envoyer leurs enfants, il s’agit d’un
argument de poids utilisé par les agences qui leur garantissent un
séjour humanitaire certes dépaysant et potentiellement bouleversant,
mais sans risques. Le risque est d’ailleurs limité par l’éventail des
destinations relativement « sûres » proposées, c’est-à-dire stables
politiquement au moment du séjour, qui ne sont pas les lieux des
interventions d’urgence des ONG.
Enfin, consciente de l’usage scolaire et professionnel que font les
participant·e·s aux séjours humanitaires, les entreprises proposent de
délivrer dans le cadre de leurs formules des diplômes maisons ou des
certificats de compétences, permettant ainsi d’objectiver ce qui a été
fait et appris.
Le séjour apporte « plein de choses »
Pour des familles majoritairement aisées, pour lesquelles
l’investissement dans une mission humanitaire payante ne constitue pas
un effort financier, le coût des séjours est ainsi un investissement
rentable. Le séjour apporte « plein de choses » sur le plan humain,
social, culturel, symbolique, éducatif, professionnel et identitaire,
qui compensent largement les déceptions face aux répercussions locales
espérées de l’action.
Ce constat ne doit pas pour autant conduire à juger les
participant·e·s aux missions humanitaires payantes sur une pratique qui
peut trop vite apparaître cynique. Il faut en effet prendre au sérieux
la première motivation de ces jeunes et de leurs familles qui affirment
vouloir, en amont du séjour, « (faire) partir pour être utiles » aux
populations locales. Au retour de missions, les désillusions éprouvées
et les critiques formulées sur le terrain sont aussi moins vives car
l’expérience donne lieu aux doutes.
Les participant·e·s expriment leurs difficultés à se positionner
quant aux bien-fondés des missions humanitaires, qu’elles soient
impulsées par des agences de voyages, des projets gouvernementaux, ou
des structures associatives type ONG.
Nombreux sont ces jeunes à être traversé·e·s par la double
culpabilité du mal agir et de l’inaction. On comprend alors mieux que le
cumul des rétributions personnelles du séjour humanitaire et du doute
atténue la critique pourtant vive et négative qui accompagne les
déceptions face au sentiment d’arnaque et d’inutilité sur le terrain.
« Est-ce que finalement, le vrai humanitaire, celui des pro, a priori
sans business, est vraiment différent, et vraiment mieux fait ? » se
demande Pierre, 22 ans, deux mois après être revenu du Ghana. Son
interrogation est légitime face aux difficultés qui traversent plus
largement l’action humanitaire et aux litiges qui y ont souvent cours.
Des de l'SCI compartim el nostre posicionament
per un voluntariat responsable, compromès i transformador que no
perpetuï les relacions desiguals i el colonialisme i accentuï la mirada
crítica de les persones que hi participen
No, nosaltres no.
Nosaltres no anem de vacances pagades.
Nosaltres no “ajudem” als més desafavorits.
Nosaltres no viatgem per aprendre idiomes.
Nosaltres no fem turisme solidari.Nosaltres no fem volunturisme.
D’un temps ençà, a l’SCI ens hem adonat que l’àmbit del voluntariat
internacional està canviant amb l’aparició de nous actors que promouen
“voluntariats” des del model del “volunturisme”. Per ara, ens hem anat
plantejant internament com aquest nou model afecta les entitats que
promovem voluntariat internacional. Arran de les notícies i el ressò
mediàtic del cas “Yes We Help”, creiem que és un bon moment per
compartir reflexions, preocupacions i recordar principis.
Des del Servei Civil Internacional, com a entitat amb una llarga
trajectòria i una vasta experiència en projectes de voluntariat
internacional, volem reivindicar en primer lloc l’objectiu principal de
la nostra tasca – que creiem que ha de ser compartida per totes les
entitats que promouen el voluntariat tant local com globalment. El voluntariat és i ha de ser una eina de transformació social,
profunda, coherent i perdurable en el temps. Per tant, les vivències de
les persones voluntàries han de donar peu a una reflexió personal
profunda que resulti en la transformació de la persona voluntària, així
com del seu entorn.
La perspectiva crítica i el qüestionament d’una mateixa són factors
clau per començar el viatge. També ho és la formació que les persones
voluntàries han de rebre per tal de preparar l’experiència, una formació
que faci conscients a les participants dels propis prejudicis, que
trenqui estereotips i prepari una mirada crítica i humil. És
responsabilitat de les entitats d’enviament acompanyar i motivar aquest
procés de canvi i per tant, una formació de qualitat, crítica i cuidada
és imprescindible abans de marxar, així com una acollida a la tornada
que motivi a les voluntàries a seguir actives socialment i busqui
multiplicar l’impacte del projecte de voluntariat un cop acabat,
afavorint la implicació de les voluntàries en el teixit associatiu i
social dels seus entorns locals. La formació és per tant una part imprescindible d’aquest viatge.
D’altra banda, el voluntariat ha de partir de la solidaritat entre iguals i mai d’una perspectiva colonial i paternalista. Cal prendre consciència de la pròpia posició de privilegi
des de la qual fem l’acció voluntària i gestionar-la de manera que no
impacti negativament en la comunitat local. Les relacions que
s’estableixen amb les entitats col·laboradores i les comunitats locals
han de ser horitzontal i dignes, inspirades per una filosofia com la que
compartia Lilla Watson en aquesta cita: “If you have come here to help
me, you are wasting your time. But if you have come because your
liberation is bound up with mine, then let us work together.”
Els projectes de voluntariat internacionals han de ser fruit d’una
demanda local de l’entitat col·laboradora, posant en el centre les
necessitats del projecte i els temps locals, i per tant, les persones
voluntàries han d’escollir tot respectant el funcionament local i
aprenent de l’experiència. Cal tenir present que a un voluntariat
internacional no s’hi va a ensenyar, sinó a compartir i sobretot, a
aprendre.
Reivindiquem la feina feta per organitzacions que sí que treballem amb
perspectiva crítica i intercultural i demanem als mitjans de comunicació
que visibilitzin les pràctiques positives d’aquest sector, que tot i
ser moltes, reben poca cobertura mediàtica. Es necessiten bons exemples per tal de poder prendre com a referència les bones pràctiques i multiplicar-les, no es tracta de “name and shame”, desde una perspectiva positiva també s’avança al canvi.
Manifestem la nostra preocupació per la tendència anomenada
“volunturisme” que anteposa la voluntat de qui viatja a les necessitats
de la comunitat on arriba. La falta d’una formació prèvia adequada pot
derivar en comportaments de manca de respecte cap a les comunitats o
d’una sobreexposició de menors i comunitats a les xarxes socials. Sense
aquesta formació, la participació en el projecte local pot resultar
pobre en contingut i qualitat, i tenir un impacte negatiu en la població
local. Aquest tipus de projecte reforça el privilegi i el predominant
relat de la persona “d’occident”, aprofundeix la divisió entre
“nosaltres i ells” que no fa més que crear fronteres invisibles entre
cultures enlloc de construir ponts, un dels objectius principals del
voluntariat.
Alhora, convidem a totes les persones amb ganes de fer un
voluntariat a ser crítiques, a demanar a les seves entitats d’enviament
informació, transparència i compromís. Les convidem també a corresponsabilitzar-se en el procés i a fer-se responsables de la seva propia transformació; a adoptar una actitud activa, en contraposició a la de clienta/usuària en una empresa o sistema; a empoderar-se i fer-se la protagonista del seu viatge i el seu canvi,
i el seu compromís en multiplicar el canvi i la transformació social.
Calen persones que a més de buscar un canvi internacional es facin
responsables del seu entorn local, que a més de viatjar i participar de
projectes fora, entenguin que a nivell local també hi ha molt a fer i
que cada decisió, des d’on comprem el menjar del dia a dia fins com
gastem els dies de vacances està connectada i forma part de la
transformació social que el voluntariat internacional persegueix. Demanem responsabilitat i professionalitat a totes les entitats que treballen amb persones voluntàries,
pel gran impacte que poden tenir – tant positiu com negatiu – en les
persones que envien i les comunitats amb qui col·laboren. Reconeixem
també i agraïm la feina d’entitats que treballen en la nostra mateixa
direcció de manera responsable amb qui compartim objectius i trajectòria
i les convidem a compartir aquest posicionament.
Ens sembla imprescindible sumar esforços per acabar amb la visió
eurocèntrica que predomina en gran part de la nostra societat, així com
qüestionar el model de voluntariat nord-sud que perpetua del
colonialisme. Creiem necessari promoure també els intercanvis nord-nord,
sud-sud, així com sud-nord. Entenem que les desigualtats entre les
zones anomenades “nord” i “sud” són estructurals i que l’impacte que pot
tenir el voluntariat per disminuir-les és limitat. No ens proposem
acabar-les sinó entendre-les i establir llaços de solidaritat i
intercanvi que promoguin canvis estructurals, així com de sensibilitzar i
mobilitzar per al canvi també des del nostre territori.
Ni la escuela ni la universidad privada han aportado nada al sistema
educativo español. Bueno nada no, hay algo que sí han traído, la
posibilidad de titularse en cualquier carrera sin cumplir con los
mínimas exigencias de esfuerzo y capacidad exigibles
Desde que nací en 1960 hasta que cumplí quince años, ni un sólo día
dejé de oír esa palabra maldita, su excelencia por aquí, su excelencia
por allá, en los telediarios, en los partes radiofónicos, en los
periódicos, en las fiestas, en las misas, su excelencia era como dios,
salía en las monedas por su gracia y estaba en todas partes, presidía
ayuntamientos, diputaciones, cofradías, equipos de fútbol, salones de
lenocinio, bodas y bautizos, regatas, corridas de toros, un fenómeno, un
colmado de maldades, felonías y mediocridades a quien todos llamaban su
excelencia, todos menos unos cuantos, entre los que estaba mi padre,
que se referían a él por su verdadero nombre: Su excremencia. Es por
ello, Sr. Pedro Duque, que me cago en su excelencia, con toda
rotundidad, con todo alborozo, con total satisfacción.
Académicamente, la palabra excelencia tomó nuevos aires cuando la
ministra popular Pilar del Castillo y sus asesores quisieron hacer una
ley de educación elitista, segregadora y clasista, una ley que reservase
los estudios superiores para aquellas personas procedentes de buenas
familias con posibles para financiar los estudios de sus hijos y
asegurarse así un lugar en la Nomenclatura o en sus proximidades. Del
Castillo no pudo, pero el absurdo y pegajoso Sr. Wert sí, y desde
entonces hemos tenido que aguantar como los excelentes abrían las
puertas a las universidades privadas donde se obtienen títulos según
cuenta corriente y apenas existe la investigación científica. No sé
quién le ha contado a usted, Sr. ministro, que la escuela privada va por
delante de la pública, debe ser su experiencia personal en algún centro
muy dotado para los idiomas y poco más, pero le habría bastado con
comprobar los resultados de las últimas pruebas de selectividad para
darse cuenta de que los resultados de los centros públicos, pese a
contar con muchos menos medios, son muy superiores a los de los
privados. No es una cosa que la diga yo porque se me ocurra, sino que
son datos de su propio ministerio que usted, por el cargo que ocupa,
debería conocer. Por otra parte, siendo usted excelente y ministro de
Ciencia, Innovación y Universidades de un Gobierno socialista, no podía
haber caído más bajo al alabar con desmesura, mal tino y nula
información a la enseñanza privada, que es precisamente la que no
tendría que recibir ni un euro público ni un minuto de su atención. Si
hay personas como vuecencia que quieren llevar a su descendencia al
British Council, al Liceo Francés -por cierto extensión privada de la
escuela pública francesa- o a cualquier otro centro carísimo y
excluyente, con su pan se lo coma, siempre que no medie dinero público.
Atribuyo sus declaraciones encomiásticas hacia le enseñanza privada
en los premios ACADE a su inexperiencia política, a su escaso compromiso
con lo público o a su devoción por lo privado, cosa que se me antoja
bastante extraña cuando usted estudió brillantemente en una Universidad
Pública y la mayor parte de sus trabajos los ha realizado en la Agencia
Espacial Europea, que, como usted debe saber mejor que nadie, se nutre
de los dineros que le aportan los distintos Estados miembros. En
cualquier caso, en adelante, no estaría mal que usted repasase la
procedencia de las investigaciones que en todas las ramas del saber se
realizan en España, pues sólo con eso, con saber que más del 90% de esos
trabajos proceden de centros públicos se daría cuenta de cual es la
realidad educativa de su país, una realidad muy dañada por los recortes y
ataques sistemáticos dirigidos contra ella por el partido franquista
que mandó en España hasta hace unos días, pero también muy rica gracias
al esfuerzo desinteresado de miles de científicos que han seguido
luchando contra el cáncer, la esclerosis o el sida, por las energías
renovables o el mejor aprovechamiento del agua sin apenas apoyo del
Estado y esperan de la ansiada financiación para poder culminar sus
iniciativas; también, como no, debería usted saber, mucho mejor que yo,
que la mayoría de patentes farmacéuticas que salen al mercado, no han
sido descubiertas en los laboratorios de las transnacionales del sector
que exprimen como sanguijuelas al Sistema Nacional de Salud, sino que
proceden también de las universidades públicas, las cuales, agobiadas
por la falta de dinero, terminan vendiéndolas a los laboratorios cuando
ya está casi todo el trabajo hecho. No, Sr. Duque, la
enseñanza privada no va por delante de la pública ni en España ni en
ningún lugar del mundo, puede usted informarse del esfuerzo que cuesta
sacarse Medicina en la Universidad de Murcia o en la Universidad
Católica de esa ciudad que preside un tal Mendoza, así, empíricamente
podrá comprobar cual es la calidad de una y de otra, y cuales son sus
muy diferentes objetivos científicos, humanos y mercantiles.
Ni la escuela ni la universidad privada han aportado nada al sistema
educativo español. Bueno, nada no, hay algo que sí han traído, la
posibilidad de titularse en cualquier carrera sin cumplir con los
mínimas exigencias de esfuerzo y capacidad exigibles. De ahí que le
recomiende que en adelante, cuando tenga que hacerse un análisis de
sangre, entregue sus brazos a una enfermera recién salida de cualquier
universidad católica. Será una experiencia inolvidable. Pero en fin,
como usted no era ministro todavía cuando hizo esas declaraciones
impropias de quien semanas después regiría los destinos de las
Universidades Públicas y de la Investigación en nuestro país, le
recuerdo lo que dijo un excelente estudiante de bachillerato cuando la
neoliberal y arcaica Comunidad de Madrid tuvo a bien entregarle un
premio por ser uno de los mejores estudiantes de bachillerato de Madrid.
Se trataba de Francisco Tomás y Valiente, nieto del notabilísimo
jurista e historiador del mismo nombre asesinado por la barbarie etarra,
y esto es lo que dijo hace menos de un mes: “Menos excelencia y más
equidad. La calidad educativa no puede reducirse a la excelencia
académica. La calidad educativa comporta otro elemento esencial, más
allá de la excelencia, la equidad. Sería injusto no recordar que no solo
son excelentes aquellos que obtienen óptimos resultados, sino muy
especialmente, quienes consiguen progresar desde circunstancias menos
ventajosas, en ocasiones, con problemas familiares, aprietos económicos o
dificultades de aprendizaje. No podemos permitir que el olvido de
nuestra suerte presida esta celebración. La prioridad no podemos ser
aquellos que obtenemos resultados considerados como excelentes, la
prioridad tienen que ser aquellos que tienen más dificultades...”.
También, además de estas magistrales palabras dichas por quien, pese a
su juventud, podría ser un excelente ministro, recordarle aquello que Manuel Azaña dijo de Salvador de Madariaga: “Salvador es tonto en siete idiomas”. Nada más.
El terme ascensor social designa
col·loquialment un fet, la mobilitat social, molt important en una
societat, perquè ens dona una bona mesura de dues coses fonamentals:
d’una banda, ens diu si hi ha o no progrés econòmic i, de l’altra, ens
parla de la qualitat de la democràcia. I, a més, ens dona una certa
mesura del grau de cohesió que pot aconseguir una societat.
La mobilitat social pot ser ascendent o descendent: quan és ascendent,
ens diu que almenys una part de les persones joves han assolit una
situació econòmica millor que la de seva família d’origen; quan és
descendent, està passant el contrari. Però hi ha causes diferents que
provoquen aquesta mobilitat, i això fa que les seves modalitats també
siguin diverses.
Hi ha, sobretot, dos tipus de
causes. Les causes econòmiques es donen quan hi ha expansió o contracció
del sistema productiu: si creixen els llocs de treball de nivell alt i
mitjà, es creen oportunitats de mobilitat ascendent, perquè encara que
moltes de les feines bones siguin ocupades pels fills i filles de les
famílies benestants, en poden quedar unes quantes per a persones que
procedeixen de nivells socials més baixos. Així, aquestes persones
viuran millor que les seves famílies d’origen, i consideraran que es
tracta d’una societat equitativa.
Hi ha altres
situacions, però, en què no creix l’ocupació qualificada, i, tanmateix,
es pot produir mobilitat ascendent. Són aquelles en què la democràcia
ofereix realment igualtat d’oportunitats per a tothom; això significa
que les persones, tant si han nascut en una família pobra com en una
família rica, tenen possibilitats similars d’arribar a situar-se en
nivells alts de la piràmide ocupacional. És a dir, que la seva posició a
la vida pot ser idèntica, perquè la societat els ha donat mitjans
similars per progressar. Dit d’una altra manera: en una democràcia de
gran qualitat, les posicions socials altes no s’hereten, o s’hereten
menys que en altres societats en les quals la família on has nascut ho
marca tot. De manera que, encara que no augmentin les ocupacions d’alt
nivell, hi haurà mobilitat ascendent de les millors persones procedents
de les capes populars, però compensada per una mobilitat descendent dels
nascuts en capes altes que, per les raons que sigui, tenen menys
capacitats.
L’OCDE acaba de publicar un estudi en què
compara la mobilitat en diversos països. Males notícies, com no podia
ser d’una altra manera, especialment per a Espanya. Si a partir dels
anys 60 es va produir un procés d’ascens social important, en els
darrers anys això s’ha aturat, i fins i tot s’ha començat a produir
mobilitat descendent. Es tracta d’un fenomen bastant generalitzat, però
que en el nostre cas adquireix unes dimensions especialment greus. I,
com es podia preveure, aquest descens afecta sobretot els sectors més
febles, les posicions laborals i socials dels quals es van distanciant
de les de les capes altes de la societat.
L’estudi de
l’OCDE atribueix aquest descens a Espanya al fracàs escolar, molt
vinculat a l’origen social dels individus. Un 19,9% d’abandonament
escolar l’any 2015, un abandonament que es produeix sobretot entre les
capes més pobres de la societat. Sovint s’atribueix l’existència de
mobilitat ascendent a l’escolarització, i sens dubte hi ha una relació,
però no estic gaire d’acord que en sigui la causa principal. Passa,
però, que és més fàcil atribuir el descens social als individus, com si
es tractés d’un fracàs personal, que no mirar quins són els factors
col·lectius que el provoquen. Dobles, en el nostre cas: en els darrers
anys no hi hagut expansió econòmica ni ampliació important dels llocs de
treball d’alt nivell. Per quina raó? Per falta de gent preparada? Queda
clar que no: tenim una munió de gent jove sortida de les universitats
que ha d’emigrar per trobar feines on puguin utilitzar els seus
coneixements. Un dels problemes urgents d’aquest moment és com augmentar
la retenció de talent. No és, doncs, a causa del nivell educatiu baix
que s’ha acabat la mobilitat ascendent, sinó a la inversa: l’augment de
persones amb educació superior no ha estat acompanyat de l’augment
paral·lel d’ocupacions adequades.
Tampoc la nostra
democràcia afavoreix una mobilitat per intercanvi de posicions; ans al
contrari, propicia que a cada generació es reprodueixin les posicions de
la generació anterior: gairebé el 70% dels fills i filles de les capes
altes tenen estudis superiors, mentre que només el 22% dels originaris
de les capes baixes assoleixen aquests nivells. ¿Mandra, falta
d’estímuls, desinterès? Res d’això: un conjunt complex de causes, que
van des dels preus de l’accés a la universitat fins a l’evidència que el
valor d’un títol universitari és ara escàs si no va acompanyat d’un
sistema de relacions familiars que ajudin a trobar el lloc de treball en
què aquest títol pot ser valorat.
Quan l’ascensor
funciona bé, i funciona cap amunt, la cohesió social millora en tots els
aspectes perquè una majoria té confiança en la societat i en l’esforç, i
troba just, o bastant just, que hi hagi diferències de riquesa
importants, perquè pensa que unes persones aporten més que unes altres. A
Catalunya, aquest ha estat un factor formidable de cohesió entre
població nativa i forana. Però aquest temps s’ha acabat, i aquest és un
dels fenòmens que atien conflictes i ruptures. ¿Recosir la societat
catalana? No tot passa per les opinions polítiques: tornar a posar en
marxa la mobilitat ascendent seria un bon començament.
Els quibuts, l’era hippy, el maig del 68, la comunes de Berlín.
Grans projectes de convivència en grup que en la majoria dels casos van
topar de morros amb la prosaica realitat. En la societat moderna,
individualista, consumista i molt competitiva, sembla que no hi tenen
cabuda aquests models de vida que molts relacionen amb el passat tribal
de la humanitat. Ara, unes declaracions de la diputada de la CUP Anna
Gabriel han tornat a destapar aquest vell debat. Una discussió sobre una
opció de vida que, en opinió de juristes i altres experts, és molt
difícil i complex de posar en pràctica, malgrat que hi pugui haver
alguna excepció, com la que va posar en marxa el periodista Salvador
Alsius. Una opinió que comparteixen alguns dels més acèrrims
defensors d’aquest model de convivència, com el músic Pau Riba, que a
finals dels anys 60 va intentar viure en una comuna ubicada en una torre
del Tibidabo. «Cap de nosaltres tenia ni punyetera idea de què volia
dir viure en comuna. Aquella era llavors casa nostra i uns quants amics
ens tractaven com si allò fos un hotel. La cosa no va arribar gaire
lluny», admet.
FILLS COM A PROPIETAT PRIVADA / Riba, amb tot,
considera que és compatible tenir fills i viure en comunitat i
considera que el rebuig de moltes persones a aquesta opció és perquè el
capitalisme i la seva idea de possessió fa que vegem els fills com una
propietat privada. «Però aquesta idea s’ha d’anul·lar, perquè els fills
són de si mateixos i poden aprendre i ser cuidats per qualsevol persona
que vulgui estar amb ells», afirma. L’autor de Noia de porcellana
admet, no obstant, que avui dia aquesta idea es mou en el terreny de la
utopia, perquè requereix «un entorn diferent» i en l’actual societat és
«impossible» d’aplicar. Aquesta dificultat fa que siguin molt pocs els
grups que s’embarquen en l’aventura comunal, i a vegades es tracta de
col·lectius antisistema. Un àmbit alternatiu que tampoc és fàcil per als
nens. «He estat a prop de persones que han fet aquest experiment de
criança en comú a Barcelona. Nens molt estimats, amb parts en dia de
lluna plena i altres rituals idealitzats, i al final aquesta situació no
s’ha pogut sostenir per motius econòmics i personals, cosa que ha
provocat el desarrelament d’alguns dels seus membres», explica Jocelyn
Guerrero, psicòloga especialitzada en dones que també té àmplia
experiència en el tractament de menors. «El grup es va dividir al
cap de set anys i els nens van quedar penjats fins que van poder tornar
a resituar-se com qualsevol altre nen d’una família nuclear», comenta
aquesta especialista. «Les experiències de vida en comú basades en
tribus africanes o sud-americanes estan idealitzades. I si encaixen en
els seus llocs d’origen és perquè no estan dins d’un sistema capitalista
com el nostre, sinó que tota la societat està harmonitzada amb aquesta
ideologia. Les tribus no són antisistema, són coherents amb tot el que
fan», insisteix.
IDENTITAT I PERTINENÇA / Guerrero destaca, a
més a més, que les mares sempre saben quin és el seu fill i els nens
sempre volen tenir «la seguretat» que hi ha una persona que és la seva
mare, perquè els dóna sentit de pertinença i reforça la seva identitat
com a persones. La filòsofa Carolina del Olmo, autora del llibre
¿Dónde está mi tribu?, corrobora que «els experiments» que coneix de
convivència en grup ho han tingut «molt difícil» per perdurar. «Vivim en
una societat en què els llaços, les responsabilitats i el compromís
estan molt deteriorats i reconstruir-los és molt complicat», afirma
l’escriptora. Del Olmo destaca que aquests projectes són
positius, perquè la societat necessita «fraternitat i suport mutu», però
dins de la forma de vida actual, urbana, amb feines pròpies del sistema
capitalista «és molt complicat» posar-los en pràctica. «Però és veritat
que necessitem un sistema de solidaritat real, l’ideal seria que fóssim
capaços de reconstruir una societat més fraterna i llavors la criança
sí que seria cooperativa», afegeix. La filòsofa assegura que els
humans som «una espècie de criança cooperativa» i que el que en realitat
és artificial és el model de societat actual, que només té un segle de
vida. «Ens hem acostumat a creure que el que és natural és tenir
famílies petites, en què els nens es crien a casa, quan en realitat això
és el més exòtic», insisteix.
_____________
"Si pogués formar part d'un grup que decideix tenir fills en comú, em
satisfaria la idea". Amb aquesta frase, la diputada de la CUP, Anna Gabriel,
es refereix al concepte que té del terme 'família' en una entrevista a
Catalunya Ràdio que s'emetrà dissabte que ve i de la qual s'ha publicat
un breu extracte.
Gabriel considera que les persones que decideixen tenir fills "en família" es converteixen en "més conservadores". "Encara que tu vulguis el millor per a ells, s'entra en una lògica més perversa. La família convencional és pobra i enriqueix molt poc", afirma.
La diputada anticapitalista advoca, "com en moltes altres cultures",
per criar els fills amb altres persones que convisquin al mateix espai,
ja que el concepte de maternitat i de paternitat "no
estan individualitzats" com als països desenvolupats. "No se centren en
un nucli petit com una família nuclear", apunta sobre la idea d'una
parella amb un o diversos fills.
"La idea és que eduqui la tribu", explica Gabriel, que creu que d'aquesta forma no hi ha "sentiment de pertinença" d'un fill, sinó que són "fills i filles que has tingut i parit tu amb els altres".
El govern de Pedro Sánchez durarà com a mínim sis anys
MIQUEL PUIG Economista
Em confesso enlluernat per la brillant operació de
rescat de l’Estat que està protagonitzant Pedro Sánchez. Crec que a
Espanya i a Europa el sentiment general és d’alleujament. A diferència
d’Itàlia, on l’eliminació d’una classe política corrupta (operació Mans
Netes) ha portat a un llarg període d’inestabilitat política que sembla
lluny d’haver finalitzat, a Espanya no estem assistint a un daltabaix
sinó a una simple alternança entre dos partits del sistema.
Des del punt de vista de l'interès d'estat, és important que el PP hagi
estat substituït perquè estava desacreditat per la corrupció, perquè es
mostrava impotent per gestionar el conflicte català i perquè, a sobre,
començava a enviar senyals antieuropeistes com a reacció a decisions de
tribunals del cor d’Europa.
És important com ha estat
substituït, perquè, de sobte, Espanya torna a semblar un país compromès
amb la modernitat: dos de cada tres ministres són dones i un de cada
tres ministres home és homosexual. A més, el nou govern envia dos
senyals molt clars: de compromís amb Europa (un expresident del
Parlament Europeu i la directora general de Pressupostos de la Unió) i
amb l’ordre (un magistrat de l’Audiència Nacional ultra).
És important, finalment, qui no ha substituït el PP. Ciutadans
representava un risc massa gran perquè porta al seu ADN l’enfrontament
territorial (contra Catalunya i contra el País Basc), i així com el juny
del 2014 un dels grans banquers (Josep Oliu) deia que a Espanya calia
un “Podem de dretes”, ara la gran banquera (Ana Patricia Botín) el que
acaba de dir és que cal “seduir els catalans”. Per a l’Íbex-35, doncs,
millor el PSOE que Cs.
El govern de Pedro Sánchez durarà com a mínim sis anys. Els dos primers
perquè, malgrat la fragilitat del seu suport parlamentari, pocs dels
partits que l’hi han prestat estaran temptats de retirar-lo aviat. Es
tracta d’un govern d’aparador, que prendrà pocs riscos, que dialogarà
molt i farà poc (entre altres coses perquè comença amb un pressupost
heretat) i que té massa suports dins una Unió Europea esgarrifada pel
que està passant a Itàlia. Qui posi en perill la seva continuïtat
s’arrisca a pagar-ne un preu altíssim. Pel que fa als quatre anys
següents, els rivals no ho tindran gens fàcil a les eleccions del 2020:
el mal humor crònic de Cs resulta ara extemporani, el PP estarà subjugat
per les sentències que li hauran estat caient, i Podem estarà encara
eclipsat per un govern tan lluent.
Pel que fa a
l’agenda catalana, el nou govern s’esforçarà a reduir la tensió a dins
(aquesta és la principal funció de Meritxell Batet) i a debilitar els
arguments dels independentistes a fora (aquesta és la principal funció
de Borrell). Poca cosa més es farà en el que resta de legislatura. Per
la banda dels processos judicials, cal esperar una millor disposició del
govern de Sánchez (no em sorprendria que el nou fiscal general fos del
parer que no hi ha hagut delictes de rebel·lió i que la presó
provisional no té sentit) però pocs avenços reals, perquè el poder
judicial és independent (la qual cosa no obsta perquè en les seves altes
instàncies sigui profundament parcial). Per la banda del finançament
autonòmic, el nou govern està compromès amb el manteniment dels fluxos
cap a l’Espanya subsidiada (Montero), i el tema és enormement conflictiu
i complex, dues raons per les quals hem d’esperar que s’hi treballi
molt, però que les decisions es deixin per a la següent legislatura.
Els terceraviistes estan d’enhorabona, i me n’alegro perquè en general
són bona gent i perquè han patit molt en els últims anys. Tanmateix, soc
profundament escèptic respecte del nou govern. Més enllà del component
femení, homosexual i europeista, està compromès amb una determinada
concepció de l’Estat que podria resistir fins i tot la substitució de la
monarquia per la república i una aplicació real (ara ja sí) de la
condemna als crims del franquisme, però que no pot alterar dues
característiques incompatibles amb els anhels catalans: la centralitat i
la jerarquia.
La centralitat significa –ara com al
XVIII– construir un París al centre d’Espanya i assimilar totes les
cultures perifèriques a la castellana. La jerarquia significa un rebuig
profund a l’autonomia política real de tot el que no sigui
l’Administració Central de l’Estat.
Crec que els
partits independentistes van fer bé de votar a favor de la moció de
censura i que van fer bé de dir que no n’esperaven gaire cosa. Ara els
toca esperar.
Mirat amb perspectiva, el Procés 1.0 ha
acabat en taules. El que cal ara és preparar-se per al següent
conflicte, que és inevitable. Per reeixir-hi, l’independentisme
necessitarà més aliats dins de Catalunya, i els trobarà, si els
treballa, entre els damnificats pel sistema. Com s’ha dit tantes
vegades, el plet nacional només pot reeixir si és, també, plet social.
