Futurologia política. A veure com va.

Operació camaleònica

El govern de Pedro Sánchez durarà com a mínim sis anys

MIQUEL PUIG Economista 08/06/2018 18:58

Em confesso enlluernat per la brillant operació de rescat de l’Estat que està protagonitzant Pedro Sánchez. Crec que a Espanya i a Europa el sentiment general és d’alleujament. A diferència d’Itàlia, on l’eliminació d’una classe política corrupta (operació Mans Netes) ha portat a un llarg període d’inestabilitat política que sembla lluny d’haver finalitzat, a Espanya no estem assistint a un daltabaix sinó a una simple alternança entre dos partits del sistema.

Des del punt de vista de l'interès d'estat, és important que el PP hagi estat substituït perquè estava desacreditat per la corrupció, perquè es mostrava impotent per gestionar el conflicte català i perquè, a sobre, començava a enviar senyals antieuropeistes com a reacció a decisions de tribunals del cor d’Europa.

És important com ha estat substituït, perquè, de sobte, Espanya torna a semblar un país compromès amb la modernitat: dos de cada tres ministres són dones i un de cada tres ministres home és homosexual. A més, el nou govern envia dos senyals molt clars: de compromís amb Europa (un expresident del Parlament Europeu i la directora general de Pressupostos de la Unió) i amb l’ordre (un magistrat de l’Audiència Nacional ultra).

És important, finalment, qui no ha substituït el PP. Ciutadans representava un risc massa gran perquè porta al seu ADN l’enfrontament territorial (contra Catalunya i contra el País Basc), i així com el juny del 2014 un dels grans banquers (Josep Oliu) deia que a Espanya calia un “Podem de dretes”, ara la gran banquera (Ana Patricia Botín) el que acaba de dir és que cal “seduir els catalans”. Per a l’Íbex-35, doncs, millor el PSOE que Cs.

El govern de Pedro Sánchez durarà com a mínim sis anys. Els dos primers perquè, malgrat la fragilitat del seu suport parlamentari, pocs dels partits que l’hi han prestat estaran temptats de retirar-lo aviat. Es tracta d’un govern d’aparador, que prendrà pocs riscos, que dialogarà molt i farà poc (entre altres coses perquè comença amb un pressupost heretat) i que té massa suports dins una Unió Europea esgarrifada pel que està passant a Itàlia. Qui posi en perill la seva continuïtat s’arrisca a pagar-ne un preu altíssim. Pel que fa als quatre anys següents, els rivals no ho tindran gens fàcil a les eleccions del 2020: el mal humor crònic de Cs resulta ara extemporani, el PP estarà subjugat per les sentències que li hauran estat caient, i Podem estarà encara eclipsat per un govern tan lluent.

Pel que fa a l’agenda catalana, el nou govern s’esforçarà a reduir la tensió a dins (aquesta és la principal funció de Meritxell Batet) i a debilitar els arguments dels independentistes a fora (aquesta és la principal funció de Borrell). Poca cosa més es farà en el que resta de legislatura. Per la banda dels processos judicials, cal esperar una millor disposició del govern de Sánchez (no em sorprendria que el nou fiscal general fos del parer que no hi ha hagut delictes de rebel·lió i que la presó provisional no té sentit) però pocs avenços reals, perquè el poder judicial és independent (la qual cosa no obsta perquè en les seves altes instàncies sigui profundament parcial). Per la banda del finançament autonòmic, el nou govern està compromès amb el manteniment dels fluxos cap a l’Espanya subsidiada (Montero), i el tema és enormement conflictiu i complex, dues raons per les quals hem d’esperar que s’hi treballi molt, però que les decisions es deixin per a la següent legislatura.

Els terceraviistes estan d’enhorabona, i me n’alegro perquè en general són bona gent i perquè han patit molt en els últims anys. Tanmateix, soc profundament escèptic respecte del nou govern. Més enllà del component femení, homosexual i europeista, està compromès amb una determinada concepció de l’Estat que podria resistir fins i tot la substitució de la monarquia per la república i una aplicació real (ara ja sí) de la condemna als crims del franquisme, però que no pot alterar dues característiques incompatibles amb els anhels catalans: la centralitat i la jerarquia.

La centralitat significa –ara com al XVIII– construir un París al centre d’Espanya i assimilar totes les cultures perifèriques a la castellana. La jerarquia significa un rebuig profund a l’autonomia política real de tot el que no sigui l’Administració Central de l’Estat.

Crec que els partits independentistes van fer bé de votar a favor de la moció de censura i que van fer bé de dir que no n’esperaven gaire cosa. Ara els toca esperar.

Mirat amb perspectiva, el Procés 1.0 ha acabat en taules. El que cal ara és preparar-se per al següent conflicte, que és inevitable. Per reeixir-hi, l’independentisme necessitarà més aliats dins de Catalunya, i els trobarà, si els treballa, entre els damnificats pel sistema. Com s’ha dit tantes vegades, el plet nacional només pot reeixir si és, també, plet social.