dimecres, 29 d’agost del 2012

Això de l'amistat

Potser l'únic que passa és que canviar d'amics és allò més natural... 
i les antigues relacions es fossilitzen.

Ho diu un sociòleg que ha fet un estudi amb un miler de persones. Assegura que la mitjana de les nostres relacions personals d'amistat és de set anys.

http://www.rac105.cat/2011/6/sabeu-quant-duren-els-amics


D'amics perduts i amics no trobats. Però no de com fer-ne de nous. Incògnita per resoldre.

Nous amics

Si una cosa és segura és que quan tenim nens els amics s'han de canviar. No és res personal, només pura qüestió de supervivència. Es tracta que, quan surts, ara que ho fas de tant en tant, gaudeixis del dinar, i això demana fer-ho amb gent que no arrufi el nas cada cop que el nen fot el got d'aigua damunt el plat del veí, o quan marraneja perquè vol el gelat abans dels macarrons, per no parlar dels que tornen del lavabo a la taula amb el paper de vàter usat a la mà. Tot això demana sortir amb gent que ha sobreviscut a mil gots trabucats i mil trossos de paper de vàter plens de... bé, d'allò. Sí, sortir demana pares, i si pot ser pares que tinguin nens de la teva quinta, per tal que l'empatia sigui total. La sort és que no cal buscar gaire, els tens ben a prop, exactament al costat, quan deixes el nen a l'escola, tu rebentat i mort de son i ell despert i juganer, o quan el vas a buscar a la tarda, tu despert i juganer i ell rebentat i mort de son. Esclar, són els papes dels companys del teu nen. Qui hi ha millor per sortir a sopar que ells? És perfecte, i no cal que pateixis per si el teu nen es porta bé a taula. Ja ho saben, que no es portarà bé. Si el veuen cada dia!
Ai, sí! Què bé que estàs amb els papes dels companys del nen. Estàs tan a gust que tant te fot que l'un sigui lleugerament fan de La Oreja de Van Gogh i l'altra lleugerament del Reial Madrid, i fins i tot que l'altre faci lleugers comentaris ofensius sobre els romanesos. No hi fa res, home. Amb un parell d'àpats ja aprens la dinàmica: no parlar de cap tema que sigui susceptible de crear tensió i, si es dóna el cas que amb la franquesa que donen el vi i el xupito un d'ells es posa a parlar dels magribins amb poca empatia o a cantar l'última d'Amaya Montero, ràpidament has de parlar d'alguna cosa relacionada amb la canalla i com es fan de grans i que ràpid que passa el temps i de si el seu també se la toca mentre mira els dibuixos, i ràpidament tot torna a ser una bassa d'oli.
Ara bé, tampoc us vull enganyar. Això no funciona sempre. Arriba un dia en què dius al nen: "Au, corre, fill meu, que avui anem a sopar amb els teus amiguets!" I ell, sense aixecar el cap, et contesta: "No, papa, aquests no són els meus amics, són els fills dels teus amics". I a partir d'aquell instant alguna cosa et diu que n'hi ha un a casa que ha deixat de ser un nen i ha passat a ser un preadolescent. Que Déu ens agafi confessats.

dilluns, 27 d’agost del 2012

Dones invisibles

Autoodi generacional.
O perquè tinc tan poca simpatia a les dones de la meua edat. 



O perquè les coses de l'edat estan organitzades al revés en la nostra societat.

Després de buscar dones de 47 anys a googleimages: la grandíssima majoria del que surt són homes!!! Les dones de 47 estan prou bé (les que surten són totes artistes o polítiques, és clar). Petita investigació amb resultat positiu no buscat ni desitjat. Curiós.



L'altra cara de la moneda a l'Ara criatures:
Oriol Pujol és polític i pare de l'Oriol, la Nora i el Jaume, de 15, 14 i 11 anys. És llicenciat en veterinària i màster en direcció i administració d'empreses. Ha estat regidor i ha treballat en diversos departaments de la Generalitat. Diputat al Parlament, és secretari general de CDC

"Serem un país més egoista"


Vaig créixer en un context que no facilitava una cosa que jo intento fer, i és que els fills vegin que el món és molt ample, que hi passen moltes coses, que considerin que el seu món és el món sencer. No és que els pares no m'ho donessin d'una manera o altra, però els 70 no ho facilitaven. Per exemple ara, quan cal anar a dinar fora, podem trobar molts tipus de menjar: mexicà, hindú, japonès. Això jo no ho havia fet mai. I també hi ha una altra gran diferència.
Quina? Avui els nostres fills tenen una gran capacitat de contrastar qualsevol cosa. Nosaltres això no ho teníem. Gràcies a la xarxa, al minut poden posar en qüestió qualsevol cosa que tu els acabes de dir. Això és brutal i condiciona el seu tarannà.
Com? Doncs els fa tenir una capacitat immensa d'adaptar-se. Es poden presentar davant de qualsevol escenari -que tant pot ser aterrar en una ciutat estrangera o una crisi familiar- i diagnosticar molt bé què està passant, d'entendre quines eines poden fer servir. Això els fa més pragmàtics, més adaptables.
I no érem així, nosaltres? Crec que no. Quan jo tenia setze o disset anys, quants cops havia aconsellat alguna cosa als meus pares? O quants cops els havia ajudat a solucionar res? Cap ni un. En aquella època les solucions no venien dels fills. Ara sovint la solució a problemes pràctics et ve de baix, dels fills. I no només perquè tinguin més habilitat en aspectes tecnològics, sinó per aquesta capacitat d'adaptació, de diagnosticar les situacions de manera més ràpida.

diumenge, 26 d’agost del 2012

Vida tecnològica després de la tesi

Per quan intenti decidir què faig amb el Facebook, Linkedin i família.

Cómo mejorar tu experiencia en Facebook

Facebook es una herramienta más o menos entretenida y gratificante en función de la experiencia de cada usuario en esta red. Ello por supuesto depende de las expectativas de cada cual que obviamente son muy particulares. Sin embargo, considero que hay factores de tipo general que puedan ayudar a que la experiencia de una persona sea más positiva que la de otras. Entre los anteriores factores podríamos destacar:
1.La calidad y nivel de actividad de los contactos que uno tenga. Más vale tener a pocas personas agregadas pero que se trate de gente que publique contenidos interesantes, que muchos que no dicen ni mu o que publican auténticas melonadas que no nos aportan nada.
2.-No aceptar entre nuestros contactos a lo que no son perfiles de personas. Es decir, a empresas o colectivos. Además de que dan una pobre imagen de uno mismo, aún en el caso de que participan en las conversaciones que se generen en nuestro muro su presencia resulta muy molesta e irritante  a otros de nuestros contactos que no saben en realidad con quien están hablando en realidad.
3.-Saber seleccionar las páginas de las que nos hacemos seguidores o fans. Si entre las anteriores añadimos algunas de medios de comunicación, blogs, o cualquier otra que nos pueda aportar interesantes contenidos, además de que aumentará nuestro conocimiento dispondremos de “material” interesante que poder compartir en nuestro muro con nuestros amigos.
4.-Aprender a bloquear la actividad de las aplicaciones o juegos de las que son seguidores nuestros contactos. No sólo no nos interesa lo que haga menganito en Farmville (o en cualquier otra aplicación que no nos interese), sino lo que haga cualquiera de los que se hayan dado de alta en esa misma aplicación. Para ello cuando en nuestra página de inicio salga que “Menganito ha hecho tal cosa en Farmville”, hay que ir a la esquina superior de ese contenido y seleccionar donde pone: “bloquear todas las informaciones de Farmille”. Y lo mismo con cualquier otra aplicación.
5.-Eliminar sin contemplaciones a aquellos de entre nuestros contactos que sean tóxicos o que de un modo u otro nos creen problemas. Si luego encima tienen el atrevimiento de preguntarnos porqué les hemos borrado, hay que decirles la verdad: “porque no me aportas nada”. Si mucha gente se lo dijera, esas personas a lo mejor reflexionarían, dejarían de ser tan egoístas y aprenderían a que hay que dar para poder recibir. Y que si siempre esperas recibir, los demás acabarán pronto cansándote de ti.
6.-Ocultar lo que publican aquellas personas que no han entendido que en Facebook hay que aportar informaciones que sean del interés de los demás. En ese caso no se las elimina, pero sus contenidos no nos invaden la página de inicio sencillamente porque quedan ocultos. Hay personas que no se dan cuenta que estar retransmitiendo cada momento de su vida familiar y en especial de las  ”monadas” que hacen sus hijos es una plomez para los demás. Un comentario, una foto o lo que sea es aceptable pero exhibir en demasía la intimidad de su hogar no aporta nada a las personas que no sean familiares directos. Es más bien una información cansina y que no interesa. Tampoco la de un partido político al que no sigues o la de un pueblo que no es el tuyo. También hay gente que es excesivamente sectaria a favor de un partido o de una religión. Está muy bien defender lo que se cree, pero se deja poco espacio a los demás que no comparten esas creencias. La apología a través del propio muro en Facebook no suele funcionar.
7.-Evitar que en el propio muro los demás puedan publicar. Hay personas que son muy generosas y no les importa que sus amigos publiquen cosas en sus muros. Con el tiempo la experiencia me ha demostrando que acaban enfadándose porque siempre hay alguien que es muy abusón y que se dedica a promocionar sus cosas en los muros de otras personas. Hace poco mi amigo el periodista y escritor Rafa Mari ponía un ejemplo a modo de comparación: “es como cuando le decimos a alguien “aquí tienes tu casa”, invitándole a que esa persona venga de vez en cuando a visitarnos. Si en lugar de hacer eso, llega a nuestra casa, se instala y nos vacía la nevera, lo que está haciendo es un mal uso de esa invitación cortés y en consecuencia acabaríamos echándole de casa”. Jamás hay que aprovechar el muro de los demás para hacer promoción de nuestros libros, cuadros, películas, músicas o empresas. La autopublicidad de forma muy mesurada hay que hacerla siempre en el propio muro.
8.-No consentir que en nuestro muro nuestros contactos, debido a una discusión o a una diferencia de opiniones acaben insultándose. Los insultos crean un clima de tensión innecesaria y hace que la experiencia de todo el conjunto de amigos sea negativa. Los comentarios con insultos deben ser inmediatamente borrados y a los que los han proferido se les debe llamar al orden mediante mensaje privado. El respeto y la tolerancia hacía otros puntos de vista es lo que debe siempre prevalecer.
9.-Además, como apunta Miguel Angel Juan, cuando uno se involucra en una conversación -en los comentarios del muro propio o de uno ajeno- y alguien la quiere conducir por derroteros que no le apetecen, lo más aconsejable es abstenerse. No hay que caer en la trampa de intentar razonar con quien sólo quiere atacar o lucirse.
10.-Si uno publica algo que tiene una errata o que es una información falsa, es buena idea reconocer el error y pedir disculpas. Todos tenemos derecho a equivocarnos.
11.-Hay que evitar las palabras malsonantes y las groserías. Se puede descalificar a alguien, por ejemplo a algún político, de forma creativa y sin perder la elegancia. Las palabras gruesas aumentan el nivel de violencia en un muro y provocan mucha tensión. También limitan el nivel de empleabilidad de muchas personas que no demuestran tener los recursos lingüísticos necesarios al tener que recurrir a términos tan socorridos como vulgares. En esta misma línea también recomendaría escribir con la máxima corrección. Las faltas de ortografía dan una pésima imagen y restan credibilidad a las opiniones y contenidos. Hay que aprender a usar los correctores que se incluyen en los navegadores y ante la duda consultar al diccionario.
12.-Hay que tratar de compartir contenidos positivos y a ser posible de vez en cuando con mucho humor. Eso relaja considerablemente la tensión en el muro y es muy bienvenido por parte de nuestros contactos.
13.-Hay que involucrar a las personas en lo que hacemos, opinamos o compartimos. Cuando alguien no se dirige en plural a todos sus contactos desde su muro de Facebook es sencillamente porque no tiene ni idea de usar esta herramienta. Hay que usar el plural y citar a la fuente cuando se comparten contenidos que hemos visto en el muro de otra personas.
14.-Hay que ser muy generosos y tratar de aportar lo máximo a los demás. También hay que saber mimar a nuestros contactos diciendo que nos gusta algun contenido que compartan o incluso comentando nuestras discrepancias. Lo peor es la indiferencia y la falta de interacción. En Facebook, como en la vida en general, quien más da, más recibe.
15.-Hacer examen de conciencia y reflexionar. Si nadie comenta o comparte lo que publicamos en nuestro muro o no nos dice jamás “por ahí te pudras” es sencillamente porque estamos publicando contenidos que no interesan en absoluto a nuestros contactos. Es buena idea fijarse en otras personas que tienen más éxito en cuanto a la participación de sus contactos en sus muros y ver qué hacen ellas que no hagamos nosotros.
Mis agradecimientos a la hora de elaborar este artículo a: MavroDafni Laura, Miguel A.Juan, Marimar Amoedo, Concha Guirado y Luis Fernández del Campo.
Nota, 28-7-2013
ALGÚ EM VA DIR QUE EL QUE HAVIA DE FER ÉS TANTS PERFILS DE FACEBOOK COM VULGUIS PROJECTAR. Pel que sembla, segons Vaidhyanathan a The Googlization of Everythingels nivells a tenir en compte serien els següents:
  1. Person to peer: our family and friends
  2. Person to power: our teachers, employers, professional superiors, administrators. There is information about us we generally don’t want to share with them.
  3. Person to firm / corporation: the information we agree / don’t agree to share with the businesses we patronize.
  4. Person to state: the state gets to know some things about us through our tax returns, car registration forms, census responses,  immigration information, etc.
  5. Person to public: this last one is the least understood but has become crucial as we live our lives online.

Vida natural després de la tesi

La meva terrassa, el meu jardí, el meu hort




  • Conservarà els arbres i plantes que m'agraden
  • Serà un terrari
  • Tindrà un tros d'hort
  • Tindrà plantes que no es moren i tornen a florir l'any sobre
17 d'octubre. Llocs on anar
- Totverd, jardineria ecològica, correu de principis de setembre per contestar-los.
- Jardiner de l'ajuntament que comparteix la masia amb la Gisela i família.
- Serveis de proximitat de l'Associació de Veïns de les Escodines. Fan jardineria. Responsable: Antoni Mitjana (cansaladeria, c/Escodines 18), tel. 938751540, 686306100, recursos@escodines.cat

diumenge, 12 d’agost del 2012

Yorokobu

Revista alternativa curiosa... que vaig trobar a l'avió de Lisboa a Barcelona, 7 d'agost.

Article "Redefinir el capitalismo a través del diseño", revista en paper de juliol, encara no publicada per internet.

Yorokobu

divendres, 3 d’agost del 2012

Com aprimar-se per a inútils


  • Aprimar-se amb la hipnosi: Josep, 646100676 (anunci en paper fora del Westenders, agost 2012)
  • Méditer pour maigrir


NOVA VIDA ALS 50 ANYS... POTSER SÍ


Mercè Navarro: "Tenir un restaurant és una manera de viure molt sacrificada"

Empenta Amb 80 anys segueix sent el pal de paller del Roig Robí, el restaurant que va obrir amb 50 anys després de separar-se i veure's sola amb sis fills. Avui en dia és un referent de la gastronomia barcelonina
Mercè Navarro: "Tenir un restaurant és una manera de viure molt sacrificada"Mercè Navarro: "Tenir un restaurant és una manera de viure molt sacrificada" PERE TORDERA
Mercè Navarro forma part d'una generació en què les dones no tenien ni veu ni vot i renunciaven a les seves aspiracions per casar-se i tenir fills. La vida va convertir el seu divorci, als 50 anys, en una segona oportunitat que li va donar l'empenta i la força per obrir el Roig Robí, un restaurant insígnia de Barcelona que enguany celebra els 30 anys de vida.
El Roig Robí ha fet 30 anys. Què veu quan mira enrere? Que aquests 30 anys m'han passat volant. Quan vaig començar em pensava que seria més fàcil, però és una feina dura. Ho vaig aprendre tot sobre la marxa, tot i que tenia un bagatge de cuina molt important perquè a casa meva es cuinava molt bé.
Allà va ser on va aprendre a cuinar? Sí, des de ben petita estava sempre a la cuina. A més, a casa cuinaven el pare i la mare, una cosa inaudita en aquella època. Els plats se'ls repartien en funció de qui els feia millor, i en vaig aprendre molt. Després vaig tenir l'ocasió d'aprendre de la minyona de casa els meus sogres, que cuinava de manera fantàstica i em va ensenyar moltes coses.
Però el restaurant no el va obrir fins que va tenir 50 anys. Per què va decidir fer-ho ja gran? Fins llavors no havia treballat mai. Pertanyo a una generació en què les dones només ens havíem de casar; ni es plantejava la possibilitat que estudiéssim. Jo sabia cosir, brodar, cuinar... i ja està. Els meus germans, en canvi, van poder fer carrera. Jo em vaig casar i vaig tenir sis fills, però quan es van fer grans vaig començar a notar la necessitat d'ocupar un lloc en la societat. Tenia la sensació que si no treballava no hi tenia lloc. Amb 50 anys em vaig divorciar. En aquella època tampoc era gaire normal, però jo no estava contenta. Vaig sortir de casa amb dues maletes, em vaig quedar amb molt pocs diners i sis fills, i per això vaig decidir fer alguna cosa per tirar endavant. Vaig tenir clar que el que millor sabia fer era cuinar i vaig posar el restaurant.
La celebració d'aquests 30 anys demostra que se'n va sortir. Sí, amb molta feina i moltes hores, perquè tenir un restaurant és una manera de viure que requereix molts sacrificis. El que passa és que m'han faltat anys per perfeccionar i per innovar. Si hagués tingut la força dels 30 anys quan vaig començar... Val a dir que sempre he intentat aprendre i millorar, i que aquesta voluntat no m'ha abandonat mai.
És aquesta la fórmula de l'èxit? Jo crec que sí, perquè si sempre vols millorar no pares mai. Sempre has d'intentar arribar més amunt. Jo així he aconseguit que les mandonguilles em surtin sempre més bones. I això fa que la cuina estigui viva.
I qui venia a menjar aquí? S'ha dit que aquest era un restaurant de la gent d'esquerres. Però no és cert. A principis dels vuitanta l'esquerra es movia molt i feia molt soroll i venien molts polítics aquí, de totes les tendències. Pel Roig Robí hi han passat polítics, gent de la cultura i l'espectacle, escriptors, arquitectes, músics, gent de la moda, famosos d'arreu del món... Hi va haver un moment que hi havia cues a la porta.
¿Avui en dia segueix venint aquesta clientela o ha canviat? Ha canviat perquè ha canviat la situació econòmica.
Heu notat molt la crisi? Sí, fa un parell d'anys que l'estem notant de debò. I el que hem fet, per combatre la crisi i també per celebrar el nostre aniversari, és un menú de 30 euros. Creiem que si ha canviat la conjuntura del país ha de canviar també la nostra conjuntura.
Com és treballar en família? Té més avantatges que inconvenients, però la confiança també fa que sigui una situació problemàtica, perquè sempre ets més dur amb els fills que amb els altres treballadors. Tot i això, crec que sense els meus fills el Roig Robí no hauria estat el mateix. I també crec que jo no hauria seguit tants anys treballant si ells no hi fossin, perquè donen sentit a la feina, sé que la continuaran.
La cuina catalana ha estat la insígnia del Roig Robí. Sí. Quan vaig començar amb el restaurant la nouvelle cuisine estava molt de moda i jo em vaig posar a fer les cassoles típiques catalanes, peus de porc, arrossos... Tot de plats que en aquell moment es menyspreaven molt, però jo no ho vaig compartir mai.