diumenge, 29 de desembre del 2013

Menjar a les escoles i abandonament escolar


Jaume Clupés
10/10/2013

‘Correm el perill que les polítiques socials es puguin convertir en polítiques de beneficència’ 1


Montse Ortigosa
Redacció
Jaume Clupés és el president de la FEDAIA, la Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i la Adolescència.
Parlant de pobresa, vaig llegir a El Punt Avui, el dia 12 de maig de 2013, un article que es titulava ‘Passen gana’, que deia que un de cada quatre nens i nenes de Catalunya no tenen cobertes les necessitats bàsiques, segons l’Informe de pobresa de FEDAIA, i les professores declaraven textualment que ‘pretenien aconseguir que tots els seus alumnes rebin una alimentació suficient i de qualitat com a condició indispensable per a reeixir en el corresponent procés d’aprenentatge’. Estem parlant que hi ha nens, confirmat per altres informacions, que només mengen a les escoles. De quines dades disposen actualment?
No hi ha dades. És molt complicat quantificar això. Nosaltres als centres oberts veiem famílies que tenen moltes dificultats, de tal manera que molts dels dispositius s’han adaptat a aquesta nova realitat: enlloc de fer suport escolar realitzen una activitat d’aprenentatge de cuina per  produir un tipus d’àpat  amb els quals els infants tinguin un complement a la seva alimentació. Els bancs d’aliments tenen cua i no poden servir cada setmana perquè tenen molta gent. Hi ha molts infants que pertanyen a aquestes famílies i per tant no estan cobrint les seves necessitats bàsiques. Si cada dia creix la llista d’aturats, el nivell de pobresa creix, i per tant el risc es multiplica. De totes maneres, la mala alimentació no deixa de ser només un símptoma, és la punta de l’iceberg, darrera hi ha un problema de fons més important. No només és l’alimentació, és la relació emocional que té aquest infant  amb una situació molt conflictiva, li falten altres coses, com ara el vestit, que no tingui accés a espais socialitzadors com són les colònies. Hi ha tota una sèrie d’elements que queden amagats però que ens indiquen que el risc d’exclusió social està creixent. Són infants que d’aquí deu anys haurien de donar resposta, haurien de participar en la societat que els toca viure, amb capacitats, amb recursos, i tot això està en joc. L’alimentació és important però no deixa de ser un símptoma de la situació.
Vostè creu que la societat és conscient d’això?
Jo crec que si, però conscient de què concretament? La societat està molt sensible amb la precarietat i sobretot amb la gent que l’està patint d’una forma més dramàtica. Els experts diuen que si no tenim una revolució al carrer és perquè hi ha una solidaritat tant des del punt de vista familiar com des de la ciutadania al nostre país. Una altra cosa és que la gent tingui consciència de com tot això es traduirà de cara al futur. O com afecta en el desenvolupament emocional dels infants que estan patint aquesta situació. Crec que la gent és conscient de la situació que vivim però no és conscient de què passarà al futur. Penso que hem d’intentar llançar missatges d’aquests que són importants sobretot com a responsables de les polítiques socials.
Centrant-nos en l’educació, a l’època de bonança econòmica ja hi havia a Catalunya un alt nivell d’abandonament escolar. Ara que està passant, tenen dades?
El que ens trobem és que la bonança econòmica feia que l’abandonament escolar fos un abandonament “justificat” perquè hi havia feina al carrer. El nano sortia als 16 anys sense acabar els estudis bàsics i trobava una feina on cobrava més que molts professionals. Això ha canviat perquè evidentment ara no hi ha feina. Cada vegada hi ha més consciència de que oportunitats de treball hi ha molt poques i en canvi no hi ha més remei que intentar sostenir l’aprenentatge i la formació. La situació de crisi aporta nous elements ja que els infants i els joves amb dificultats corren el risc de caure en el fracàs escolar.  El primer element és la supervivència i per tant moltes famílies el que estan és pendents de com trobar recursos i no són capaços d’ajudar als seus fills a sortir endavant en els estudis. De fet ens trobem amb nanos que tenen retard escolar i en els centres oberts es treballa molt donant suport.  Aquestes són qüestions que tindran conseqüències en el futur on tindrem un col·lectiu de persones sense capacitat de fer una inserció laboral i de poder tenir una certa autonomia, persones que tindran moltes més necessitats socials i haurem d’atendre.

dijous, 26 de desembre del 2013

Equitat i excel·lència, una combinació difícil, però no impossible.


Dissenyada per incloure

A la novel·la Comèdia infantil, de Henning Mankell, el seu protagonista, Nelio, líder d'una colla de nens de carrer amb històries difícils, exclama: "El món no està dissenyat per als nens de carrer que pensen a poc a poc". En rellegir-la, pensava en la Plataforma per a l'Escola Inclusiva que aquests dies ha hagut d'obligar el Parlament a definir-se sobre si l'escola de tots ha de seguir sent per a tothom. Resulta que, amb el silenci còmplice del departament d'Educació, en l'última dècada, a poc a poc, l'escola ha anat deixant de ser inclusiva, i els nois i noies amb lògiques intel·lectuals diferents, discapacitats o simplement amb vides diferents, ja no hi caben. Anem cap a una escola que ja no està dissenyada per a tothom i cal ampliar les institucions especials per atendre els que considerem especials. Només ens faltava que, en sortir les dades per la rivalitat que facilita periòdicament l'informe PISA, la consellera declarés que els baixos resultats són perquè a les nostres aules hi ha massa gent estranya.
Pas a pas, estem tornant al passat. Crisis i retallades no són altra cosa que coartades per liquidar criteris bàsics i certs. Per exemple, que l'excel·lència també és possible en una escola pensada i organitzada per a la diversitat. O, també, que no és acceptable un sistema educatiu que nega als alumnes diferents la possibilitat de compartir normalitzadament una bona part del seu procés evolutiu i d'aprenentatge.
A escola, com tots
Però ja no mesurem si tots i totes arriben al final escolar, al mig de la seva adolescència, coneixent les seves capacitats i sentint-se bé amb les normalitats singulars que conformen la seva persona. Ara tan sols importa conèixer quants saben calcular com els coreans. L'excel·lència tan sols és acadèmica, és un procés d'adquisició de coneixements on qui processa la realitat d'una manera diferent representa una rèmora.
Tanmateix, si escoltessin la veu d'algun un noi singular, podrien sentir aquesta frase de Josep M. Jarque, un lluitador de l'escola que està pensada per incloure: "Un dia aniré a escola com tots, els mestres m'ajudaran en lloc d'atendre'm i la inclusió raurà en els llibres d'història". Una escola on podríem escoltar qualsevol alumne assegurant: "El més divertit és que et posen nota no pel que tu saps sinó per allò que has aconseguit que el col·lega aprengui".

dijous, 19 de desembre del 2013

Un polític català parlant MOLT BÉ anglès

Alfred Bosch a Gibraltar TV: 'Voldríem que Rajoy fos tan demòcrata com Cameron'

El diputat d'ERC estreny vincles amb les autoritats gibraltarenques
Alfred Bosch, diputat d'ERC al congrés espanyol, va visitar Gibraltar la setmana passada, en un moment de màxima tensió diplomàtica entre les autoritats britàniques i les espanyoles. Bosch va voler tenir informació de primera mà del conflicte i per això es va reunir amb el ministre principal gibraltarenc, Fabian Picardo. En una entrevista a la televisió de Gibraltar, va parlar de les aspiracions comunes entres catalans i gibraltarencs: 'La gent de Gibraltar té el desig de viure en pau i en llibertat; és igual com volem fer a Catalunya.' Bosch es demana per què Rajoy no permet un referèndum sobre la independència de Catalunya i no segueix l'exemple de Cameron.
'Felicitem els escocesos per la convocatòria del referèndum l'any que ve. En tenim enveja, i pensem que és un bon exemple a seguir. Ens agradaria que Mariano Rajoy fos tan demòcrata com David Cameron', va dir.
I afegí: 'Voldríem que s'adonés que els catalans, els bascs, els gibraltarencs o qualsevol comunitat tenen el dret de votar sobre el seu futur. Si és possible al Regne Unit, per què no és possible al regne d'Espanya? Voldríem tenir una resposta a això, i no n'hem tingut cap de satisfactòria. Per què això que és possible a l'Europa occidental al segle XXI no és possible al regne d'Espanya?'
Així mateix, va expressar la voluntat de tenir unes bones relacions amb Espanya. 'No tenim res contra la gent d'Espanya, ans al contrari. Volem que els espanyols siguin els nostres veïns, els nostres amics. Volem una relació d'amistat. Però no ens agrada que els poders espanyols intimidin la gent pel fet que sigui diferent. I penso que passa això, tant a Gibraltar com a Catalunya.'

dimarts, 10 de desembre del 2013

Portes obertes a l'aire de tot arreu








Un molt bon reportatge de TV3 que parla de mi:
http://www.tv3.cat/videos/4733611/NosaltresElsValencians

Documental Documental que aporta una nova visió del País Valencià. Un relat coral que tracta d'explicar com, en definitiva, és possible viure i crear en valencià malgrat les estretors econòmiques, socials i polítiques actuals. Un radiografia del valencianisme del segle XXI, a partir de l'esperit de modernitat que va suposar Nosaltres, els valencians, el 1962. Dimarts, 29 d'octubre, a les 23.05, TV3 emet "#NosaltresElsValencians", documental que aporta una nova visió del País Valencià. Malgrat la situació actual, el País Valencià està demostrant que té futur, com es pot veure en aquest documental que demostra que, lluny de claudicar, hi ha amplis sectors que fan passos cap a un futur ben diferent, ple d'esperança. Una producció de Barret Films, dirigida per Andreu Signes, on es dóna espai a aquelles veus que no han estat presents, en els últims anys, en el relat que s'ha fet a Catalunya del fet valencià. Amb la presència de destacats periodistes catalans, es fa una incursió pels sectors econòmics que poden contribuir a sortir d'aquesta crisi i un retrat de tots aquells exemples de normalitat lingüística al País Valencià que continuen sent desconeguts a Catalunya. Finalment, el documental tracta sobre l'escenari sobiranista present a l'actualitat de Catalunya i, de com això pot afectar les relacions entre dos territoris que comparteixen realitats lingüístiques i culturals, societats semblants i interessos comuns com el corredor mediterrani. El president dels hostalers de la Costa Blanca, Antoni Mayor; el president dels empresaris valencians, José Vicente González; un dels fundadors d'Escola Valenciana, Jaume Fullana; el blocaire més important del món faller, Xavier Serra; la directora d'"El matí de Catalunya Ràdio", Mònica Terribas, o el director adjunt de "La Vanguardia", Enric Juliana; són algunes de les veus que s'han preguntat, tal com Joan Fuster va escriure en la introducció de "Nosaltres els valencians", "què són, què som, els valencians?". Mig segle després de "Nosaltres els valencians", d'aquella obra cabdal per a la reflexió del fet valencià i, per extensió, de la relació entre catalans i valencians, el documental 'Nosaltres', en paraules del seu director, és "una temptativa per apropar realitats germanes que han estat massa temps allunyades. A partir d'experiències quotidianes, interessos compartits i realitats històriques que cal atendre". 

El bambú, metàfora de l'educació

MISCEL·LANEA

QUI NO HA SEGUT MAI UN BAMBÚ?


ENRIC RAMIRO | 20/04/2013 | 11:00

Això era una persona d'Algemesí de tota la vida, que volia plantar bambú en un terreny que tenia a prop de la paret de Pardines per a donar-li alguna utilitat, ja que la terra valia poc i ningú li la volia comprar. Pensava l’home que creixeria ràpid, no li donaria massa feina el mantindre’l i com és fort, resistiria les intempèries de l’oratge.
- Total, són canyes i segur que s’escampen per tot arreu immediatament.
Es va informar preguntant a veïnes i veïns, llauradors i botiguers i fins i tot anà a la Cooperativa del poble on li havien comentat que hi havia gent jove molt assabentada. A la fi, anà a casa d’un afamat venedor de bambú de la Xina, passant per Almussafes, i li va demanar que li venera les millors llavors que tenia. No volia qualsevol cosa, no. Havien de ser les més bones del món.
L’home li contestà que el bambú generalment no es planta amb llavors sinó amb rizomes per a que arrelen millor i que tots els que tenia eren els millors del món. Carregà amb ells, els va plantar i després de passar un any, no va eixir res.
Un poc decebut, tornà a casa de l’afamat venedor de bambú i li va demanar uns altres rizomes, però que foren els millors dels millors dels millors. No importava el preu. Tenia il•lusió i diners. I aleshores, el venedor de bambú li va vendre els mateixos rizomes però deu vegades més cars, com passa en al vida real. Passà un any i no va eixir res de res.
Anà una tercera vegada, i un quarta, i una cinquena i una sisena i res de res, però res de res. I com sempre, el venedor de bambú li venia els mateixos rizomes incrementats de preu, amb moltes bones raons i històries sobre la seua procedència i històries per a no dormir. A la setena es va jurar i perjurar que seria l’ultima vegada en anar, doncs ja portava molts viatges, molts diners i sobretot estava cansat. I tampoc, res de res.
Frustrat i apesarat, va decidir abandonar per sempre més la seua il•lusió. Però al poc de temps, va fructificar el camp i varen nàixer els millors bambús de tot el país i del món sencer. Donà la casualitat que aleshores passà el venedor de llavors i al veure-les, les va admirar, va felicitar al llaurador i insistí en que els seus rizomes eren els millors del món com es podia veure de forma molt evident.
I és el que bambú per a créixer necessita fer arrels durant molt de temps. Perquè quan està ben arrelat, ja pot créixer i desenvolupar-se sense por a res.
Pot ser totes i tots hem estat bambú alguna vegada i ens ha costat fructificar. Igual, o més, els passa a les nostres filles i fills, als nostres alumnes, als nostres familiars i als nostres amics i amigues. I la veritat és que s’agraeix que algú estiga al nostre costat quan la llavor es fa bambú, s’arrela i creix.


(Inspirat en un conte escoltat a Maite Medina que el va sentir de Nélida Zaitegui)
enricramiroroca@gmail.com

dijous, 5 de desembre del 2013

Qualificacions educatives i estructura ocupacional

El Partit Comunista debat les reformes econòmiques necessàries per canviar el model de creixement
A l'oficina d'ocupació de Wuhan, com en moltes altres a la Xina, no hi cap ni una agulla. Joves, amb estudis universitaris, miren de fer-se un lloc en un mercat laboral que només absorbeix treballadors disposats a passar-se hores i hores en repetitives cadenes de muntatge asseguts en tamborets incòmodes. 
Entre ells hi ha Zheng Yilong, que es va graduar fa tres mesos i no vol acceptar un lloc de treball en una fàbrica, tot i que el seu títol és d'enginyer industrial. I busca feina d'això. A l'altra banda de l'oficina d'ocupació, hi ha els directors de fàbriques, com Jin Tao, que miren desesperadament de contractar els treballadors que necessita per donar sortida a les comandes que té.
"Hi ha un desequilibri entre l'oferta formativa i la demanda laboral", diu Jin. "Estic disposat a pagar més de 3.000 iuans (375 €) al mes, un sou que està per sobre del que cobren els nous graduats universitaris. També proposo formació, però els joves titulats simplement no volen treballar a les fàbriques", assegura.
El futur de l'economia
El desajustament entre les habilitats i les expectatives dels joves és un dels temes centrals que afronten els màxims dirigents polítics de la Xina en una reunió d'alt nivell que comença avui. En total es reuniran durant quatre dies, en una reunió coneguda com a Tercer Plenum, que s'espera que defineixi les polítiques econòmiques i socials de la Xina per als pròxims cinc anys.
Discutiran la possibilitat de reduir els impostos que graven el consum, desregular els mercats financers i canviaris, i trencar monopolis estatals que han frenat el creixement de sectors altament competitius com ara les telecomunicacions. I el tema comú de totes les discussions: com crear una economia orientada al consum i aturar el fort augment de la desocupació entre els joves xinesos més formats.
La Xina s'ha passat els últims trenta anys -fins i tot de manera obsessiva- construint fàbriques, ponts, carreteres i edificis d'habitatges. Però això ha produït un excés de capacitat que se suma a l'escassetat de treballadors poc qualificats. En un discurs a uns dirigents sindicals fet públic dilluns, el primer ministre xinès, Li Keqiang, va dir que assegurar prou llocs de treball era la màxima prioritat econòmica del seu govern. "L'ocupació és el més important per al benestar", va dir Li. "El govern no ha de desistir en això ni un moment, és una prioritat. Un creixement estable ens garanteix ocupació".
Els Plenum anteriors -celebrats el 2003 i el 2008- van comportar noves orientacions cap a una economia més sostenible, basada en un consum més alt, més serveis -sobretot en el sector financer- i més ocupació en el sector d'alta tecnologia. Però la implantació dels canvis ha estat més lenta del que es preveia. I el gran impediment per crear una economia de consum és el baix nivell d'ingressos de la generació més jove de xinesos, la que hauria de ser a hores d'ara més consumidora.
Nascuts en una era de creixement econòmic permanent i gairebé tots fills únics -de resultes de la política de natalitat-, els joves xinesos ja no només pensen a estalviar, com ho feien els seus pares, pensant en la jubilació i l'educació dels seus fills. No obstant això, poques vegades tenen prou ingressos per consumir a l'estil dels joves nord-americans i europeus que admiren i envegen.
Zheng admet que cada mes gasta tant en roba com ho fa en menjar o en el lloguer. Però com ja és comú en la seva generació castigada per altes taxes d'atur -el 25% o més per a acabats de graduar- és la família i els estalvis els que financen el seu ritme de vida. Això limita la seva despesa total. "Vull un treball per al qual em vaig formar, o en cas contrari la universitat no m'haurà servit de res", es queixa.
Per acabar d'embolicar-ho tot, molts joves rebutgen treballs de baixa qualificació i fugen de les feines en fàbriques. La taxa de graduats entre els joves xinesos s'acosta ràpidament al 75%, semblant a la dels Estats Units. El nombre d'universitaris a la Xina gairebé s'ha quintupicat des del 2000.
El somni: ser funcionari
Una norma no escrita desaconsella als joves més formats acceptar feines en fàbriques o restaurants. Molts somien accedir a la carrera de funcionari al govern o al Partit Comunista, que es veu com una manera de donar seguretat, bons sous i la influència que representa ser prop del poder en forma d'oportunitat d'inversió o, en el pitjor dels casos, corrupció.
Els xinesos graduats es poden sentir més afortunats que en altres països -a Europa i Amèrica-, ja que almenys poden optar a feines en fàbriques i restaurants. Però sense canvis profunds en la política econòmica, els experts qüestionen com la Xina pot crear ocupació per reduir l'atur entre els joves, especialment entre els graduats universitaris, un grup que -justament- es pot considerar el més políticament explosiu de la Xina.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Els blogs són útils per a res?

OCUPABILITAT I PROFESSIONALITZACIÓ
TALLER ‘EL BLOC: COM UTILITZAR-LO PER A CREAR LA TEVA MARCA PERSONAL’ 


El proper dimecres 9 d’octubre el Col·legi acollirà el taller ‘El bloc: com utilitzar-lo per a crear la teva marca personal’, conduït per la sociòloga i col·legiada Susana González, creadora de Sugoru, un bloc sobre estratègia de negocis on comparteix la seva experiència i interessos en disseny, innovació i Internet. Aquesta activitat està adreçada exclusivament a les persones col·legiades. 

Durant el taller es tractaran els següents temes:
1. Converteix el teu bloc en el teu millor CV
2. La clau d'un bloc: el contingut
3. Quin és el sistema de gestió de contingut més adient? (WordPress, Blogger, Tumblr...)
4. Contingut i disseny: La importància de dissenyar un bloc atractiu
5. Compartir i dialogar: el bloc en el marc de les altres xarxes socials
6. Mesurar per millorar la nostra estratègia
7. Més enllà d’Internet: del bloc a la vida real

A banda d’haver creat el seu bloc, SugoruSusana González és responsable d’Informació i Social Media Manager a AMEC.

El taller tindrà lloc dimecres 9 d’octubre, de 18.30 a 20.30h, al Col·legi. La inscripció és lliure però les places són limitades. És necessari confirmar l’assistència a través del correu electrònic colpis@colpis.cat, indicant nom i cognoms i ocupació actual o professió. Aquesta activitat està adreçada únicament a persones col·legiades.

dijous, 7 de novembre del 2013

MOBILITAT SOCIAL i EDUCACIÓ

Ascensor social: fuera de servicio

La movilidad entre clases se ha estancado en España desde los años sesenta - El origen familiar es aún determinante y los cambios son de corto alcance

Sergio acaba de cumplir 32 años. Cada mañana coge la bicicleta para llegar a su trabajo en la Universidad Centroeuropea, en Budapest. Es investigador, uno de los pocos que trabaja en Europa en el campo de la pobreza energética. Largo camino desde que terminó la carrera de Ciencias Ambientales en la Universidad de Alcalá. Pero más largo aún desde que su abuelo se marchara a trabajar en una fábrica de Baviera de gastarbeiter -como llamaban los alemanes a los jornaleros extranjeros- y su padre comenzara de ayudante de fontanero a los 14 años, mientras vivía en el Pozo del Tío Raimundo, un barrio madrileño de chabolas que acogió a muchos emigrantes que venían a buscarse la vida desde toda España.
"El 'mileurismo' es un problema más de clase que de edad", dice un investigador
"España es un país inmóvil, no crece la igualdad", explica un experto
Las mujeres están doblemente condicionadas por origen y género
Sin fuertes políticas distributivas, EE UU tiene una movilidad parecida a Europa
Facilitar el acceso a la universidad es clave para una mayor igualdad
Otra propuesta es reforzar aún más las políticas de redistribución fiscal
Una sociedad abierta es aquella sociedad ideal en la que los orígenes de los padres no determinan el destino de sus hijos. La historia de Sergio podría ser un ejemplo del camino hacia este horizonte final. Pero la realidad es diferente. En España, las posibilidades de remontar de clase social son las mismas que durante la industrialización de los sesenta, según una reciente investigación de los sociólogos Ildefonso Marqués yManuel Herrera, publicada en el último número de la revista del Centro de Investigaciones Sociológicas. Se trata del tercer gran estudio sobre la cuestión que se hace en el ámbito nacional y el primero que se centra en las generaciones que adquirieron su madurez laboral desde 1965 en adelante.
A pesar de los profundos cambios estructurales de las últimas décadas -paso de una sociedad agrícola a una industrial y luego a otra posindustrial- no hay un mayor grado de apertura: "Por supuesto que en la España de hoy en día hay un mayor número de directivos y funcionarios y menos campesinos y obreros que en la mitad del siglo XX. Pero, si en los ochenta había cuatro plazas de directivos, estas venían ocupadas por tres hijos de las élites y solo una por alguien de una clase más baja. Ahora hay ocho plazas y la relación es de seis a dos; en este sentido España es un país inmóvil, no ha aumentado la igualdad", explica Marqués.
En las antípodas de Sergio se encuentra Julián, que también tiene 32 años. Su padre dejó los abruptos barrancos de una zona agrícola de Tenerife para mudarse a La Laguna a buscar un futuro mejor. Ahí terminó de asalariado en una empresa de seguros y viviendo en uno de los barrios obreros de la ciudad. Julián, que acabó la secundaria, pasa ahora los días intentando lidiar con la crisis y trabajando de forma precaria en la compraventa de repuestos de coche. Su situación académica y laboral es muy similar a la de sus padres, como le ocurre al 32,9% de los españoles. "Si no tienes estudios universitarios no hay nada que hacer. Llevo trabajando desde los 16 años porque mis padres no podían pagarme nada y 15 años después las perspectivas son iguales o peores", según Julián.
El porcentaje de adultos que a los 30 años -la edad que los sociólogos consideran el principio de la madurez laboral- pertenece a una clase social diferente a la de sus progenitores es del 67,1 %. Los movimientos entre clases sí son frecuentes, pero no de largo recorrido y se producen en su mayoría entre clases limítrofes.
La situación en España se encuentra en el entorno de la media europea, según la European Social Survey sobre el periodo 2002-2006. Mejor que Italia o Portugal. Pero aún lejos de los países escandinavos o Gran Bretaña. En este último país, por ejemplo, la posibilidad de que el hijo de un obrero poco cualificado llegue a ser directivo es mayor que la que tiene el hijo de un trabajador español. "En España se produce un ejemplo marcado de lo que Max Weber llama cierre de clase. Las élites intentan mantener sus privilegios subiendo los requisitos para entrar en ellas", dice Marqués.
"Por mucho que estudies, los hijos de papá siempre lo tendrán más fácil. Ellos son los que pueden hacer una formación extra que les asegura un buen puesto. Para acceder a esto, nosotros tenemos que endeudarnos con un banco", afirma Carmen, madrileña de 26 años. En 2008 acabó la carrera de Filología Inglesa y desde entonces hace todo tipo de trabajos precarios. Su situación es un avance, si se piensa que sus padres empezaron a trabajar con 11 y 14 años y su abuela vivió parte de su vida en una cueva murciana con sus ocho hijos.
Con mucho esfuerzo, su madre ha conseguido llegar a ser administrativa, pero Carmen siente que hay un tapón social difícil de sortear. "La educación hace que la desigualdad no aumente, pero ella sola no puede disminuirla. Cuando hay una inflación de títulos universitarios, los representantes de las clases altas defienden su estatus mandando a sus hijos a MBAs [Master of Business Administration] o a estudiar al extranjero y los colocan gracias a su entorno social", señala Marqués.
Carmen es la mileurista paradigmática: joven universitaria que vive en una gran ciudad y cuyo salario mensual no supera los 1.000 euros. La pertenencia a una determinada clase social también influye en la configuración del mileurismo. "No es simplemente una cuestión de gente joven. Es sobre todo un problema de gente humilde", afirma José Saturnino Martínez, profesor de Sociología de la Universidad de La Laguna. Un estudio que presentó recientemente demuestra que entre los jóvenes de 25 y 35 años esta condición se da mucho menos en los universitarios tradicionales -varones hijos de universitarios- y más en los nuevos universitarios -mujeres y jóvenes de familias de bajo nivel de estudios-. En el primer caso, el porcentaje de mileuristas es del 26,1 %. En el de los varones hijos de no universitarios, del 42,3 %. En lo que se refiere a las mujeres, la diferencia es menor: 44,1% frente al 53,6%. "A las mujeres de orígenes populares, le pesan más sus orígenes, pero para las de clases altas, les pesa más el género", afirma Saturnino.
Para Julio Carabaña, catedrático de Sociología de la Universidad Complutense de Madrid, el problema fundamental no es el entorno social sino el tipo de estudio que se elige: "Las carreras de Ingeniería y Medicina son frecuentadas más por hijos de las clases altas. La familia determina más el ingreso a la universidad, pero a la salida el título de estudio vale más que las diferencias de clase. Un médico hijo de obreros tiene en ese momento las mismas perspectivas cara al mundo laboral".
El estancamiento de la movilidad social coincide sin embargo con el desarrollo del Estado de bienestar en España. Para Ildefonso Marqués, la familia y ciertos mecanismos de la economía de mercado determinan más los movimientos entre clases que cualquier política equilibradora: "El único caso en el mundo occidental donde se ha producido una auténtica movilidad ha sido Suecia, sobre todo entre los años treinta y setenta del siglo pasado, aunque ahora se ha estancado. Pero para ello se necesitaron varias décadas de Gobierno socialdemócrata que permitieron a la cultura de lo público hacer brecha en la sociedad. En España, esta mentalidad está aún muy poco madura y ha sido cuestionada desde sectores liberales desde su nacimiento".
No se pueden negar, sin embargo, los beneficios de muchas de las políticas públicas que ha habido en España. Solo en el ámbito educativo, el número de titulados universitarios entre 25 y 35 años ha pasado de 812.000 en 1991 a casi dos millones en 2008. Para Saturnino, no hay que reducir todo a una lógica monetarista: "Aunque un título universitario no se traduzca en una mayor riqueza, sí garantiza el acceso a la educación, a la cultura e, incluso, a mejor calidad de vida y salud".
Una de las cuestiones más curiosas es que EE UU, donde el modelo de políticas distributivas públicas europeas se mira con recelo, mantiene tasas de movilidad muy similares. "La tierra de las oportunidades no lo es más que Europa", afirma Marqués. Pero también se puede ver de otra manera; la ética de la autorrealización individual, la mística de la eterna frontera estadounidense es tan imperfecta como el espíritu social que nutre el modelo europeo, pero cumple las mismas funciones.
Para el sociólogo Luis Moreno, profesor de investigación del CSIC, lo que caracteriza al modelo estadounidense de movilidad social son los acusados itinerarios de "arriba-abajo". Es decir, los individuos con movilidad ascendente se dan más que en el viejo continente, pero también se empobrecen con más rapidez cuando la movilidad es descendente. El modelo europeo ofrece una mayor seguridad contra los riesgos sociales a los ciudadanos con rentas bajas, situación posibilitada por sus sistemas redistributivos de progresividad fiscal.
¿Cómo facilitar la movilidad y aumentar la igualdad? Para Carabaña la educación sigue siendo el verdadero determinante: "Lo único que hay que hacer es seguir apostando por ayudas al estudio y facilitar el acceso al mundo universitario". Para Saturnino, sin embargo, es necesario también profundizar en las políticas redistributivas: "No solo basta con una educación pública, porque la escuela es un reflejo de las desigualdades que hay en la sociedad. Hay que ir más allá y universalizar cuestiones claves en el ascenso social como el acceso a los idiomas". También es importante una política distributiva equilibradora; según datos del OCDE de 2007, el total de los impuestos sobre el PIB es del 48,9% en Dinamarca y del 20,5% en México. En España es del 37,2%. "La cuestión es si queremos ser daneses o mexicanos", zanja Saturnino.
Desde Budapest, Sergio no cree que su éxito profesional se deba exclusivamente a una cuestión de esfuerzo personal. Los procesos sociales y políticos que ocurrieron en el Pozo de Tío Raimundo cambiaron la vida de su familia: la llegada en los años cincuenta del curaJosé María Llanos , que luego fundó la Escuela Profesional 1º de Mayo, permitió que mucha gente sin recursos pudiera estudiar. De ayudante de fontanero, su padre pasó a trabajar en una pequeña imprenta y consiguió sacarse allí el graduado escolar. "Gracias a eso, mi padre no fue albañil, sino trabajador cualificado y a largo plazo yo también he salido beneficiado", relata Sergio. Para él, lo que ocurrió en su barrio durante los años sesenta y setenta fue mucho más allá de lo económico: "La educación siempre fue fundamental. Pero además, se formó un capital social y cultural para que la gente tuviera un aprecio por todo lo que va más allá de lo material e inmediato".
"El padre Llanos llegó al Pozo siendo franquista y queriendo adoctrinar a la clase obrera. Y se fue de este mundo cristiano y comunista", cuenta Carlos Méndez, director de la Escuela 1º de Mayo. Alrededor de mil personas acuden hoy a este mítico centro, entre ellas 500 chavales de entre 12 y 16 años que cursan la secundaria y otras 500 personas en cursos de formación ocupacional para intentar salir del paro. Méndez es maestro industrial y dejó su puesto en la compañía de teléfonos Ericsson para volver a trabajar por el barrio. Según él, la movilidad entre clases que se produjo aquellos años en El Pozo hay que enmarcarla dentro de un contexto de transformación política que impulsó otras aspiraciones sociales. Ellos tuvieron "la suerte, si se puede llamar así" de nacer en una dictadura y vivir el cambio hacia la democracia. Hoy quizá, esas garantías que da el Estado de bienestar adormecen ese afán de conquista: "La búsqueda de los intereses personales tiene mucho más sentido cuando se expresa dentro de la lucha de los derechos colectivos".