El bambú, metàfora de l'educació

MISCEL·LANEA

QUI NO HA SEGUT MAI UN BAMBÚ?

ENRIC RAMIRO | 20/04/2013 | 11:00 Això era una persona d'Algemesí de tota la vida, que volia plantar bambú en un terreny que tenia a prop de la paret de Pardines per a donar-li alguna utilitat, ja que la terra valia poc i ningú li la volia comprar. Pensava l’home que creixeria ràpid, no li donaria massa feina el mantindre’l i com és fort, resistiria les intempèries de l’oratge. - Total, són canyes i segur que s’escampen per tot arreu immediatament. Es va informar preguntant a veïnes i veïns, llauradors i botiguers i fins i tot anà a la Cooperativa del poble on li havien comentat que hi havia gent jove molt assabentada. A la fi, anà a casa d’un afamat venedor de bambú de la Xina, passant per Almussafes, i li va demanar que li venera les millors llavors que tenia. No volia qualsevol cosa, no. Havien de ser les més bones del món. L’home li contestà que el bambú generalment no es planta amb llavors sinó amb rizomes per a que arrelen millor i que tots els que tenia eren els millors del món. Carregà amb ells, els va plantar i després de passar un any, no va eixir res. Un poc decebut, tornà a casa de l’afamat venedor de bambú i li va demanar uns altres rizomes, però que foren els millors dels millors dels millors. No importava el preu. Tenia il•lusió i diners. I aleshores, el venedor de bambú li va vendre els mateixos rizomes però deu vegades més cars, com passa en al vida real. Passà un any i no va eixir res de res. Anà una tercera vegada, i un quarta, i una cinquena i una sisena i res de res, però res de res. I com sempre, el venedor de bambú li venia els mateixos rizomes incrementats de preu, amb moltes bones raons i històries sobre la seua procedència i històries per a no dormir. A la setena es va jurar i perjurar que seria l’ultima vegada en anar, doncs ja portava molts viatges, molts diners i sobretot estava cansat. I tampoc, res de res. Frustrat i apesarat, va decidir abandonar per sempre més la seua il•lusió. Però al poc de temps, va fructificar el camp i varen nàixer els millors bambús de tot el país i del món sencer. Donà la casualitat que aleshores passà el venedor de llavors i al veure-les, les va admirar, va felicitar al llaurador i insistí en que els seus rizomes eren els millors del món com es podia veure de forma molt evident. I és el que bambú per a créixer necessita fer arrels durant molt de temps. Perquè quan està ben arrelat, ja pot créixer i desenvolupar-se sense por a res. Pot ser totes i tots hem estat bambú alguna vegada i ens ha costat fructificar. Igual, o més, els passa a les nostres filles i fills, als nostres alumnes, als nostres familiars i als nostres amics i amigues. I la veritat és que s’agraeix que algú estiga al nostre costat quan la llavor es fa bambú, s’arrela i creix. (Inspirat en un conte escoltat a Maite Medina que el va sentir de Nélida Zaitegui) enricramiroroca@gmail.com