divendres, 31 de maig del 2013

Els perills del món psicologitzat

08/02/2012 01:18 PM

SPIEGEL Interview with Jerome Kagan

'What About Tutoring Instead of Pills?'

Harvard psychologist Jerome Kagan is one of the world's leading experts in child development. In a SPIEGEL interview, he offers a scathing critique of the mental-health establishment and pharmaceutical companies, accusing them of incorrectly classifying millions as mentally ill out of self-interest and greed.
Jerome Kagan can look back on a brilliant career as a researcher in psychology. Still, when he contemplates his field today, he is overcome with melancholy and unease. He compares it with a wonderful antique wooden chest: Once, as a student, he had taken it upon himself to restore the chest with his colleagues.
He took one of its drawers home himself and spent his entire professional life whittling, shaping and sanding it. Finally, he wanted to return the drawer to the chest, only to realize that the piece of furniture had rotted in the meantime.
If anyone has the professional expertise and moral authority to compare psychology to a rotten piece of furniture, it is Kagan. A ranking of the 100 most eminent psychologists of the 20th century published by a group of US academics in 2002 put Kagan in 22nd place, even above Carl Jung (23rd), the founder of analytical psychology, and Ivan Pavlov (24th), who discovered the reflex bearing his name.
Kagan has been studying developmental psychology at Harvard University for his entire professional career. He has spent decades observing how babies and small children grow, measuring them, testing their reactions and, later, once they've learned to speak, questioning them over and over again. For him, the major questions are: How does personality emerge? What traits are we born with, and which ones develop over time? What determines whether someone will be happy or mentally ill over the course of his or her life?
In his research, Kagan has determined that how we are shaped in our early childhood is not as irreversible as has long been assumed. He says that even children who suffer from massive privations in the first months of life can develop normally as long as they are later raised in a more favorable environment. Likewise, he has studied how people become human in a certain programmatic way in the second year of life: Their vocabulary suddenly grows in leaps and bounds, and they develop a sense of empathy, a moral sensibility and an awareness of the self.
But Kagan's most significant contribution to developmental research has come through his examination of innate temperaments. As early as four months old, he has found, some 20 percent of all babies already have skittish reactions to new situations, objects and individuals. He calls these babies "high reactives" and says they tend to develop into anxious children and adults. Forty percent of babies, or what he calls the "low reactives," behave in the opposite manner: They are relaxed, easy to care for and curious. In later life, they are also not so easily ruffled.
Kagan could have reacted to his finding in a "low-reactive" way by kicking back and letting subsequent generations of researchers marvel at his findings. Instead, he has attacked his own profession in his recently published book "Psychology's Ghost: The Crisis in the Profession and the Way Back." In it, he warns that this crisis has had disastrous consequences for millions of people who have been incorrectly diagnosed as suffering from mental illness.


SPIEGEL: Professor Kagan, you've been studying the development of children for more than 50 years. During this period, has their mental health gotten better or worse?Kagan: Let's say it has changed. Particularly in poorer families, among immigrants and minorities, mental health issues have increased. Objectively speaking, adolescents in these groups have more opportunities today than they did 50 years ago, but they are still anxious and frustrated because inequality in society has increased. The number of diagnosed cases of attention-deficit disorders and depression has increased among the poor…
SPIEGEL: … you could also say skyrocketed. In the 1960s, mental disorders were virtually unknown among children. Today, official sources claim that one child in eight in the United States is mentally ill.
Kagan: That's true, but it is primarily due to fuzzy diagnostic practices. Let's go back 50 years. We have a 7-year-old child who is bored in school and disrupts classes. Back then, he was called lazy. Today, he is said to suffer from ADHD (Attention Deficit Hyperactivity Disorder). That's why the numbers have soared.
SPIEGEL: Experts speak of 5.4 million American children who display the symptoms typical of ADHD. Are you saying that this mental disorder is just an invention?
Kagan: That's correct; it is an invention. Every child who's not doing well in school is sent to see a pediatrician, and the pediatrician says: "It's ADHD; here's Ritalin." In fact, 90 percent of these 5.4 million kids don't have an abnormal dopamine metabolism. The problem is, if a drug is available to doctors, they'll make the corresponding diagnosis.
SPIEGEL: So the alleged health crisis among children is actually nothing but a bugaboo?
Kagan: We could get philosophical and ask ourselves: "What does mental illness mean?" If you do interviews with children and adolescents aged 12 to 19, then 40 percent can be categorized as anxious or depressed. But if you take a closer look and ask how many of them are seriously impaired by this, the number shrinks to 8 percent. Describing every child who is depressed or anxious as being mentally ill is ridiculous. Adolescents are anxious, that's normal. They don't know what college to go to. Their boyfriend or girlfriend just stood them up. Being sad or anxious is just as much a part of life as anger or sexual frustration.
SPIEGEL: What does it mean if millions of American children are wrongly being declared mentally ill?
Kagan: Well, most of all, it means more money for the pharmaceutical industry and more money for psychiatrists and people doing research.
SPIEGEL: And what does it mean for the children concerned?
Kagan: For them, it is a sign that something is wrong with them -- and that can be debilitating. I'm not the only psychologist to say this. But we're up against an enormously powerful alliance: pharmaceutical companies that are making billions, and a profession that is self-interested.
SPIEGEL: You once wrote that you yourself often suffered from inner restlessness as a child. If you were born again in the present era, would you belong to the 13 percent of all children who are said to be mentally ill?
Kagan: Probably. When I was five, I started stuttering. But my mother said: "There's nothing wrong with you. Your mind is working faster than your tongue." And I thought: "Gee, that's great, I'm only stuttering because I'm so smart."
SPIEGEL: In addition to ADHD, a second epidemic is rampant among children: depression. In 1987, one in 400 American adolescents was treated with anti-depressants; by 2002, it was already one on 40. Starting at what age is it possible to speak of depression in children?
Kagan: That's not an easy question to answer. In adults, depression either implies a serious loss, a sense of guilt or a feeling that you are unable to achieve a goal that you really wanted to reach. Infants are obviously not yet capable of these emotions. But, after the age of three or four, a child can develop something like a feeling of guilt, and if it loses its mother at that age, it will be sad for a while. So, from then on, mild depression can occur. But the feeling of not being able to achieve a vital goal in life and seeing no alternative only starts becoming important from puberty on. And that is also the age at which the incidence of depression increases dramatically.
SPIEGEL: The fact is that younger children are also increasingly being treated with antidepressants.
Kagan: Yes, simply because the pills are available.
SPIEGEL: So would you completely abolish the diagnosis of depression among children?
Kagan: No, I wouldn't go as far as that. But if a mother sees a doctor with her young daughter and says the girl used to be much more cheerful, the doctor should first of all find out what the problem is. He should see the girl on her own, perhaps carry out a few tests before prescribing drugs (and) certainly order an EEG. From studies, we know that people with greater activity in the right frontal lobe respond poorly to antidepressants.

'Psychiatrists Should Ask What the Causes Are'
SPIEGEL: Should one just wait to see whether depression will go away by itself?Kagan: That depends on the circumstances. Take my own case: About 35 years ago, I was working on a book summarizing a major research project. I wanted to say something truly important, but I wasn't being very successful. So I went into a textbook-type depression. I was unable to sleep, and I met all the other clinical criteria, too. But I knew what the cause was, so I didn't see a psychiatrist. And what do you know? Six months later, the depression had gone.
SPIEGEL: In a case like that, does it even make sense to speak of mental illness?
Kagan: Psychiatrists would say I was mentally ill. But what had happened? I had set myself a standard that was too high and failed to meet that standard. So I did what most people would do in this situation: I went into a depression for a while. Most depressions like that blow over. But there are also people with a genetic vulnerability to depression in whom the symptoms do not pass by themselves. These people are chronically depressed; they are mentally ill. So it is important to look not just at the symptoms, but also at the causes. Psychiatry is the only medical profession in which the illnesses are only based on symptoms …
SPIEGEL: … and it seems to discover more and more new disorders in the process. Bipolar disorders, for example, virtually never used to occur among children. Today, almost a million Americans under the age of 19 are said to suffer from it.
Kagan: We seem to have passed the cusp of that wave. A group of doctors at Massachusetts General Hospital just started calling kids who had temper tantrums bipolar. They shouldn't have done that. But the drug companies loved it because drugs against bipolar disorders are expensive. That's how the trend was started. It's a little like in the 15th century, when people started thinking someone could be possessed by the devil or hexed by a witch.
SPIEGEL: Are you comparing modern psychiatry to fighting witches' hexes in the Middle Ages?
Kagan: Doctors are making mistakes all the time -- despite their best intentions. They are not evil; they are fallible. Take Egas Moniz, who cut the frontal lobes of schizophrenics because he thought that would cure them …
SPIEGEL: ... and received a Nobel Prize for it in 1949.
Kagan: Yes, indeed. Within a few years, thousands of schizophrenics had their frontal lobes cut -- until it turned out that it was a terrible mistake. If you think of all the people who had their frontal lobes cut, being called bipolar is comparatively harmless.
SPIEGEL: It's not entirely harmless either, though. After all, children with this diagnosis are being subjected to a systematic change in their brain chemistry through psychoactive substances.
Kagan: I share your unhappiness. But that is the history of humanity: Those in authority believe they're doing the right thing, and they harm those who have no power.
SPIEGEL: That sounds very cynical. Are there any alternatives to giving psychoactive drugs to children with behavioral abnormalities?
Kagan: Certainly. Tutoring, for example. Who's being diagnosed with ADHD? Children who aren't doing well in school. It never happens to children who are doing well in school. So what about tutoring instead of pills?
SPIEGEL: Listening to you, one might get the impression that mental illnesses are simply an invention of the pharmaceutical industry.
Kagan: No, that would be a crazy assertion. Of course there are people who suffer from schizophrenia, who hear their great-grandfather's voice, for example, or who believe the Russians are shooting laser beams into their eyes. These are mentally ill people who need help. A person who buys two cars in a single day and the next day is unable to get out of bed has a bipolar disorder. And someone who cannot eat a bite in a restaurant because strangers could be watching them has a social phobia. There are people who, either for prenatal or inherited reasons, have serious vulnerabilities in their central nervous system that predispose them to schizophrenia, bipolar disease, social anxiety or obsessive-compulsive disorders. We should distinguish these people from all the others who are anxious or depressed because of poverty, rejection, loss or failure. The symptoms may look similar, but the causes are completely different.
SPIEGEL: But how are you going to distinguish between them in a concrete case?
Kagan: Psychiatrists should begin to make diagnoses the way other doctors do: They should ask what the causes are.
SPIEGEL: The problems you describe are not new. Why do you believe psychiatry is in a crisis at this specific time?
Kagan: It's a matter of the degree. Epidemiological studies are saying that one person in four is mentally ill. The Centers for Disease Control and Prevention in Atlanta recently announced that one in 88 American children has autism. That's absurd. It means that psychiatrists are calling any child who is socially awkward autistic. If you claim that anyone who can't walk a mile in 10 minutes has a serious locomotor disability, then you will trigger an epidemic of serious locomotor disabilities among older people. It may sound funny, but that's exactly what's going on in psychiatry today.
SPIEGEL: Do you sometimes feel ashamed of belonging to a profession that you think wrongly declares large parts of society to be mentally ill?
Kagan: I feel sad, not ashamed … but maybe a little ashamed, too.
SPIEGEL: Over 60 years ago, when you decided to become a psychologist, you wanted "to improve social conditions so that fewer people might experience the shame of school failure … and the psychic pain of depression," as you once put it. How far did you get?
Kagan: Not very far, unfortunately, because I had the wrong idea. I thought family circumstances were crucial to being successful in life. I thought that, if we could help parents do a better job, we could solve all these problems. That's why I chose to be a child psychologist. I didn't recognize the bigger forces: culture, social standing, but also neurobiology. I really thought that everything was decided in the family, and that biology was irrelevant.
SPIEGEL: Over time, you've come to realize that the bond between a mother and her child is not so important after all.
Kagan: That's right, though one must remember that the mother's role was not emphasized until quite recently. Sixteenth-century commentators even wrote that mothers were not suited to looking after children: too emotional, overprotective. But when the bourgeoisie increased in the 19th century, women didn't have to go out and work anymore. They had a lot of time on their hands. So society gave them an assignment and said: "You are now the sculptress of this child." At the same time, middle-class children didn't have to contribute to their family the way peasants' children did. They were not needed and therefore ran the risk of feeling worthless. But when a child doesn't feel needed, it needs another sign. So love suddenly became important. And who gives love? Women. Eventually, John Bowlby came along and romanticized maternal attachment.
SPIEGEL: Bowlby, the British psychiatrist, was one of the fathers of attachment theory. Do you consider his hypotheses to be wrong?
Kagan: People wanted simple answers, and they longed for a gentler conception of humanity, especially after the horrors of World War II. This fit the idea that only children who are able to trust their mothers from birth are able to lead a happy life.
SPIEGEL: Anxieties over whether raising children in day care centers could harm them persist to this day.
Kagan: Unfortunately, even though we already disproved this in the 1970s. Nixon was president at the time, and Congress was toying with the idea of national day care centers. Along with two colleagues, I got a big grant to study the effect of day care on a group of infants. The children in the control group were looked after at home by their mothers. At the end of 30 months, we found that there was no difference between the two groups. Nonetheless, to this day, 40 years later, people are still claiming that day care centers are bad for children. In 2012.
SPIEGEL: Professor Kagan, we thank you for this conversation.
Interview conducted by Johann Grolle and Samiha Shafy

dimarts, 28 de maig del 2013

El sistema educatiu: element socialitzador en decadència


Lleis inútils, i ridícules

Entenc que el debat a Catalunya sobre el projecte de nova llei d'educació del ministre Wert, la Lomce, s'hagi centrat en la qüestió dels usos del català com a llengua vehicular. La llei afegiria riscos a un model d'immersió que ha funcionat mitjanament bé, però que podria espatllar-se si se'l posa en tensió. I, en aquest sentit, s'agraeix la defensa ferma que n'han fet la consellera Irene Rigau i el govern sencer. Tanmateix, la llei mereix altres objeccions tant o més de fons. N'hi ha de caràcter pedagògic. La llei parteix més de consideracions morals que no pas pròpiament educatives. Per això vol millorar la qualitat escolar a base de retornar a formes de pressió i control com els exàmens de nivell i les revàlides. Fa poc vaig tenir el goig de participar en una jornada on es presentava un model d'aprenentatge amb suport digital anomenat Supera't . I, certament, allò sí que és una manera de respondre als desafiaments actuals, als antípodes de les solucions que proposa la llei del PP. Els reptes de l'escola d'avui en cap cas es resoldran a cop de (una altra) llei.
ARA BÉ, L'OBJECCIÓ PRINCIPAL a aquesta llei és de caràcter polític. Amb l'excusa de la qualitat, la llei es proposa reespanyolitzar els nens i nenes a base d'exigir uns continguts curriculars comuns que quedarien garantits amb unes proves generals. La senyora De Cospedal, secretària general del PP, així ho va afirmar. Però atenció: l'error de fons no és que vulguin espanyolitzar. El cas és que, progressivament, l'escola ha deixat de ser un bon instrument polític de nacionalització. Si més no, a través d'homogeneïtzar currículums. L'escola en què pensa el ministre Wert espanyolitza tan malament com catalanitza malament l'escola de la consellera Rigau. Creure que la qüestió depèn de si s'explica qui era Jaume I o qui era Don Pelayo és seguir pensant l'escola d'avui amb els esquemes de l'escola de fa cinquanta anys.
L'ESCOLA SEMPRE HA ESTAT una mala adoctrinadora, fins i tot quan s'ho ha proposat a fons. No ens va espanyolitzar aquella Formación del Espíritu Nacional que ens feia el professor de la Falange, ni ens va fer catòlics el catecisme que apreníem com uns lloros, de memòria i sense entendre'l. De manera que confiar en l'escola per aconseguir una regeneració nacional per reforçar la unitat d'Espanya és tan il·lús com pensar que les lliçons d'història de Catalunya han estat la causa de l'actual independentisme.
EL CERT ÉS QUE els instruments per mantenir els vincles i la lleialtat a la nació són cada vegada més complexos i subtils. L'escola, l'exèrcit i l'Església -i a França els sindicats- ja fa anys que van ser substituïts principalment per la ràdio i la televisió públiques. Però ara mateix aquests instruments també han perdut la potència dels primers temps per crear espais comuns de conversa, de relat polític, d'identificació amb un star system ... En la mesura que l'espai comunicatiu s'ha fragmentat amb l'arribada de desenes de canals, ja no hi ha mirada nacional unificadora. Ni el meritori lideratge de TV3 a Catalunya no li assegura ser l'instrument de socialització política i cultural que va ser als seus inicis.
QUÈ ENS SOCIALITZA políticament, doncs, en ple segle XXI? Aquesta és una bona pregunta que caldria poder respondre amb una certa precisió. Primer, per no fer el ridícul com farà la Lomce, si és que s'arriba a aplicar. I, segon, per poder resoldre el veritable problema de fons, que és el del manteniment del sentiment de pertinença que exigeix una vida democràticament organitzada a través d'una cultura general compartida.

dissabte, 25 de maig del 2013

Interessant?


Forjar un hombre, moldear una mujer
Marina Subirats
Som homes i dones diferents per naturalesa? O és més aviat la societat la que construeix les nostres diferències i desigualtats? Marina Subirats ens proposa en aquest llibre oblidar aquest vell debat i concentrar-nos a descobrir els dispositius culturals que segueixen transmetent els gèneres sense que siguem conscients d'això, sense que ni tan sols estiguem d'acord.
♣ FITXA
Títol: Forjar un hombre, moldear una mujer
Autora: Marina Subirats
Editorial: Aresta
Preu: 14 euros

diumenge, 19 de maig del 2013

Psicomotricitat - Educació infantil - FUB


Mirada global a l'infant

La psicomotricitat es fonamenta en el joc i el moviment com a eines útils per a l'aprenentatge
Mirada global  a l'infantFOTO: CÈLIA ATSET / GETTY
Aprendre jugant. Aquest és el pilar sobre el qual se sustenta la psicomotricitat, que desenvolupa un paper fonamental en la construcció de la personalitat. Jugant, saltant o manipulant objectes els infants aconsegueixen situar-se en el món i adquireixen intuïtivament els aprenentatges necessaris per desenvolupar-se en la vida. D'una manera lúdica i gairebé sense adonar-se'n, els nens treballen conceptes relatius a l'espai (a dalt / a baix, davant/darrere, dreta/esquerra), el temps (la rapidesa, el ritme, la durada) i destreses motrius necessàries per a l'equilibri, la vista o la relació amb els seus companys. Joaquim Serrabona, psicòleg clínic especialitzat en psicomotricitat, remarca que és "una disciplina preventiva i terapèutica que actua a través del moviment, les sensacions i el joc amb l'objectiu de tenir una mirada global de l'infant, una mirada positiva i humana que respecti la seva fase evolutiva".
Aquest treball global fa que cada cop més escoles incloguin la psicomotricitat en el seu projecte educatiu. Serrabona, un dels grans referents en aquest àmbit al nostre país, considera que "la psicomotricitat viu un moment d'expansió després de la seva eclosió als anys 80, quan va passar dels centres d'educació especial a l'escola ordinària". Serrabona, també professor universitari, assenyala que "ara cada vegada més escoles fan projectes psicomotrius per poder oferir una atenció integral al nen mentre la recerca en aquesta matèria no deixa de créixer".
La seva implementació ha tingut lloc preferentment en l'educació infantil i en el cicle inicial de primària perquè, com subratlla Serrabona, "fins als set o vuit anys és el moment adient per acompanyar el nen en la seva construcció, després ja existeixen altres maneres de fer-ho amb una educació física més global o amb tallers d'expressió corporal".
Els beneficis d'aquesta metodologia són, a parer seu, múltiples: "Fomenta l'harmonia en el desenvolupament del nen perquè s'equilibren les emocions i afavoreix el domini del cos, les relacions socials, la capacitat comunicativa i sobretot el plaer, tant el bàsic com el d'aprendre". El prestigiós psicomotricista també ressalta la importància del joc simbòlic en les sessions, perquè "permet que l'infant surti de la literalitat". Que sigui capaç d'utilitzar els objectes de la sala de manera diversa o d'assumir diferents rols fomenta l'empatia i ajuda a entendre que existeixen altres maneres de pensar i sentir.
Beneficis terapèutics
El pediatre Carlos González es mostra crític amb el treball psicomotriu: "El joc no es pot controlar ni dirigir, no hi podem interferir, perquè l'aprenentatge dels aspectes motrius sempre s'ha fet espontàniament". En aquest sentit, Serrabona posa èmfasi en la importància que les sessions es fonamentin en el desig i l'espontaneïtat del nen i lamenta que la mala praxi pugui comportar aquesta percepció: "Hi ha mestres, sense titulació, que ho fan de manera instrumental, molt mecànica, confonent la motricitat, que consisteix a fer només circuits, amb la psicomotricitat, que engloba totes les dimensions del nen, la cognitiva, l'afectiva i la social".
En aquest sentit, el psicòleg clínic deixa clar que comparar la psicomotricitat amb la gimnàstica és "una apreciació equivocada, perquè la psicomotricitat desenvolupa totes les àrees, el nen aprèn jugant i movent-se i aquesta experimentació li serveix per prendre consciència de les seves accions". Els beneficis terapèutics que comporta la psicomotricitat són la millor prova, segons l'especialista, de la seva funcionalitat: "Pots treballar totes les dificultats de conducta, d'aprenentatge o de personalitat que pugui tenir el nen perquè és un espai on es deixa anar i surt tota la seva expressivitat motriu".
Ho avala Francesc Porta, director de l'escola Carlit de Barcelona i mestre d'educació física i psicomotricista, que ho viu en el dia a dia en les sessions que fa a alumnes de P-3, P-4 i P-5 des que va arribar al centre fa quatre anys. Recorda especialment el cas d'un alumne etiquetat com a mogut que sempre cridava l'atenció: "A partir de contes vivenciats va externalitzar el problema, va veure que ell no era el problema i va trobar estratègies per vèncer el seu neguit".
Un neguit que li provenia segurament de tenir una germana amb trastorn i que ara s'ha esmorteït perquè sap controlar els instints. "Les millores no es veuen d'un dia per l'altre, però veus alumnes que vas tenir amb tres anys i que ara en tenen sis i t'adones que ja no són insegurs i que saben relacionar-se", afirma Porta. En el cas dels nens amb necessitats educatives especials, les petites conquestes que assoleixen són d'un gran mèrit. "Una nena autista que fa P-4 s'apartava a les sessions i ara comparteix el joc i accepta els seus companys", relata el director de l'escola, que també exposa el cas d'una nena que no s'atrevia a pujar a l'espatllera i ara ja salta sola des de dalt.
El cos com a llenguatge
La psicomotricista Marta Rabadán, que treballa al CPEE Josep Sol i Rodríguez, de Santa Coloma de Gramenet, des de fa gairebé trenta anys, fa treball psicomotriu amb alumnes de 3 a 9 anys que pateixen paràlisi cerebral, trastorns de l'espectre autista, plurideficiències o síndromes diverses. L'objectiu de les sessions és que "l'infant, a partir d'un marc de seguretat física i afectiva i per la via del moviment i del joc, pugui explorar i desenvolupar les seves capacitats sensoriomotrius i constituir-se progressivament en un ésser d'acció i de comunicació".
Rabadán exposa que "aquestes experiències sensoriomotrius viscudes amb plaer i compartides amb l'adult i els companys constitueixen el pal de paller de la descoberta d'un mateix i dels altres". Que la majoria dels seus alumnes presentin greus alteracions a l'hora de parlar provoca que "el cos sigui el seu llenguatge i a través d'ell s'expressin les fragilitats, les pors, les habilitats, les preferències, les inhibicions". Per aquest motiu, Rabadán sentencia que "acompanyar l'infant des de la vivència d'experiències de moviment satisfactòries cap a la percepció dels elements implicats en aquesta experiència i posteriorment la seva representació amb fotos, dibuixos o materials plàstics és acompanyar-lo en la seva maduració psicològica".
Les sessions es plantegen en funció de les necessitats de cada infant: "Es prioritza el treball en grup, però també es fan grups més petits i en alguns casos és necessària una atenció individualitzada". La capacitat de comunicació és el que ho marca: "Els alumnes amb trastorns de l'espectre autista, en alguns casos, precisen un acompanyament individualitzat".
Ja sigui a l'escola ordinària o a l'especial, els psicomotricistes reivindiquen la seva tasca com una eina d'atenció integral a l'infant que no té, malauradament, el reconeixement que hauria de tenir. A tall d'exemple, Porta critica que "a la llei d'educació de catalunya (LEC) no hiaparegui el terme psicomotricitat cap cop, quan a la dècada dels vuitanta sí que formava part del currículum de segon cicle d'educació infantil".

Ruta dels pous de glaç al voltant de Salelles

Celebrada per la Festa Major de Salelles. Estaria bé fer-la algun dia.

Saskia Sassen i Richard Sennet: dades bàsiques


PREMI PRÍNCEP D'ASTÚRIES DE LES CIÈNCIES SOCIALS

Guardó a la ideòloga de la 'ciutat global'

La sociòloga Saskia Sassen, holandesa, és una experta en estratègies urbanes

Dijous, 16 de maig del 2013ImprimirEnviar aquesta notíciaAugmentar/ Reduir text
EL PERIÓDICO 
MADRID

Saskia Sassen, sociòloga holandesa experta en estratègies urbanes, catedràtica de la universitat novaiorquesa de Columbia i artífex de la noció de ciutat global, actualment acceptada i utilitzada a tot el món, va ser guardonada ahir amb el premi Príncep d'Astúries de les ciències socials, que està dotat amb 50.000 euros i amb una escultura de Joan Miró. El jurat va destacar «la seva contribució a la sociologia urbana i a l'anàlisi de les dimensions social, econòmica i política de la globalització». També va ressaltar que és l'única dona que figura entre els deu primers científics socials del món, segons la classificació del Social Science Citation Index.
zoomSaskia Sassen
Saskia Sassen

Per a Sassen, segons va explicar el jurat, les ciutats globals formen xarxes que concentren el poder de decisió i noves relacions entre territori, autoritat i drets, diluint d'aquesta manera el paper de les fronteres. S'hi generen també grans desigualtats i segregació social a causa, entre altres raons, de les diferències en l'accés a les tecnologies de la informació. Com a assessora de la UNESCO, la sociòloga holandesa ha desenvolupat investigacions decisives sobre els assentaments humans sostenibles.
Casada amb el sociòleg nord-americà Richard Sennet, Sassen va assegurar ahir en un perfecte castellà (va passar la seva infància a la ciutat de Buenos Aires) que és un «gran honor» ser distingida amb un guardó de «tant prestigi» internacional i va confirmar la seva assistència l'octubre vinent a la cerimònia d'entrega del guardons.
LA TERCERA DONA / La sociòloga, de 64 anys, és la tercera dona que aconsegueix el premi de ciències socials en els seus 33 anys d'història, després de Mary Robinson i Martha C. Nuss-baum. També va reconèixer des de Londres, on és ara, que es va sentir «molt honrada» quan fa un mes va saber que estava entre els candidats al costat de «persones extraordinàries», com l'economista nord-americà Paul Romer, especialista en noves teories del creixement econòmic.
Romer, que també va ser candidat a aquest guardó l'any passat, és l'autor de la idea de ciutats sota estatut independent, que ell defineix com a zones administratives políticament i jurídicament autònomes de la mida d'una ciutat, governades per algun garant, un consell administrador o per una coalició de nacions.
.

dijous, 9 de maig del 2013

Llengües estrangeres a la universitat: una comparació


Entre la ideología y la institución: El establecimiento de idiomas extranjeros modernos en la educación superior en una comparación entre Prusia y Zurich*
Between ideology and institution: The establishment of modern foreign languages in the Higher Education in Prussia and Zurich in comparison 
Daniel Tröhler 
Institut für Historische Bildungsforschung. Zurich 
Resumen:
Este artículo examina los diferentes tratamientos de la enseñanza de idiomas
extranjeros modernos en Prusia y Zurich. Al plantear la comparación, procedí
contextualmente de tres maneras. Primero, examino la significación cuantitativa de la
enseñanza de idiomas extranjeros modernos con respecto a otros temas de escuela en los
diversos tipos de Gimnasios o Institutos. En segundo lugar, fijo los progresos de los tipos
de Institutos y de sus planes de estudios en lo referente a elementos formales de
organización futura de la escuela, tales como administración o control. Y tercero, examino
esta organización total de la escuela en el contexto de convicciones culturales
fundamentales en los dos territorios. Más allá de las afinidades transnacionales, la
contextualización de la organización total dentro de convicciones culturales revela las
diferencias fundamentales que llegan a ser visibles justo cuando nos referimos a idiomas
extranjeros modernos.
Palabras clave: Educación Secundaria (Bachillerato), reforma, currículum de lenguas
extranjeras, Prusia y Zurich.
Abstract:
This paper examines the different handling of instruction in modern foreign
languages in Prussia and Zurich. When drawing the comparison, I proceed contextually in
three ways. First, I examine the quantitative significance of instruction in modern foreign
languages as compared to other school subjects in the different types of gymnasiums.
Second, I set the developments of the types of gymnasiums and their curricula in relation
to further, formal organizational elements of the school, such as administration or control.
And third, I examine this overall organization of the school in the context of fundamental
cultural convictions in the two territories. Beyond the transnational affinities, the
contextualization of the overall organization within cultural convictions reveals fundamental differences that become visible precisely when we look at modern foreign
languages
Key words: Higher education, reform, curriculum foreign languages, Prusia and Zurich.

dimecres, 8 de maig del 2013

Sobre esforços extra amb adolescents


Qui més hi pot perdre ets tu

Avegades els fills, quan s'apropen a l'adolescència, quan ja hi són de ple o, si són precoços, bastant abans, ens pregunten què passarà si no ens obeeixen, si es neguen a fer el que nosaltres volem i fan el que els peti. Alguns ho pregunten innocentment, encuriosits per saber les conseqüències d'una possible desobediència però sense intencions de portar-ho a la pràctica. D'altres ho pregunten amb un to que sona desafiador i a partir de la nostra resposta és probable que avaluïn el risc real de desobeir-nos. En tots dos casos, la frase d'avui, pronunciada amb calma i sense hostilitat ni acritud, pot ser força més efectiva que recórrer a amenaces o a un reguitzell de possibles càstigs.
Els fills saben que hi ha moltes coses que els pares fem per ells perquè són responsabilitat nostra. Però també saben perfectament que en fem moltes altres que no estem obligats a fer simplement perquè els estimem. El nostre amor és generós i sovint fem més del que ens pertoca.
La generositat té límits
Però si resulta que ells no fan el que han de fer, aleshores han de saber que els seguirem estimant -això és innegociable-, però potser no caldrà que siguem tan i tan generosos. En cap cas serà amb ànims venjatius ni de perjudicar-los, sinó per procurar un equilibri necessari i mantenir un sentit de la pròpia dignitat. Quan un dia sí l'altre també dónes massa a qui dóna ben poc, el desgast i el mal humor van en augment. Per això, si ells no fan el que han de fer, les grans coses com l'estimació, l'educació, la cura de la seva salut o l'alimentació les hi seguirem donant, però hi ha petites grans coses que pares i fills sabem bé quines són que potser ens les repensarem. "Qui més hi pot perdre ets tu" té una lògica aclaparadora, l'entenen de meravella i, ben usada, pot tenir unes efects quasi màgics.

Història de Catalunya des de dins


ELS LLIBRES I LES COSES

Daniel Defoe a la Catalunya de fa 300 anys

Daniel Defoe  a la Catalunya de fa 300 anys Daniel Defoe a la Catalunya de fa 300 anys ARA
Daniel Defoe, l'autor de la que està considerada la primera novel·la en anglès, Robinson Crusoe , va ser un prolífic escriptor -molt sovint amb pseudònim-, periodista i espia. El seu terreny se situava a cavall entre la realitat i la ficció: aquest és el cas de The military memoirs of captain George Carleton , llibre publicat el 1728, quan Defoe ja era famós, però sense que se n'esmentés la veritable autoria. Defoe volia que el lector pensés que eren unes memòries verídiques.
L'obra, que va passar sense pena ni glòria, tracta de les aventures de Carleton a la Tercera Guerra Anglo-holandesa (1672-1674), la Guerra dels Nou Anys (1688-1697) i sobretot la Guerra de Successió, que ocupa el gruix del llibre. Amb els anys, el text acabaria tenint una segona vida de la mà de Sir Walter Scott, l'autor d' Ivanhoe , que el va tornar a publicar i li va fer un pròleg. En català surt ara per primer cop, traduït per Jordi Ainaud, amb el pròleg de Scott, un estudi introductori a càrrec d'Àngel Casals i Arnau Cònsul i uns annexos que contextualitzen l'època.
El capità Carleton (Ed. La Mansarda) té la gràcia de ficar-te, per dir-ho així, en l'interior de la batalla. Escrit en forma de memòries, inclou episodis bèl·lics i un munt de detalls, tant de caràcter militar com de la vida de l'època. Per al lector d'aquí, a més, hi ha el valor afegit que bona part de les aventures de Carleton transcorren per terres catalanes. Per exemple per Montserrat, on el capità passa uns dies, no per atzar o necessitat, sinó per interès propi: "N'havia sentit a parlar molt, i això m'havia fet entrar un desig ardent d'anar-hi". Descriu la muntanya com "una mena de bosc petrificat" o "les ruïnes imponents d'algun edifici immens" i "una perfecta muntanya d'agulles barrejades amb arbres colossals, i tan bella que no et cansaries mai d'admirar-la ni deixaria d'intrigar-te". El setge de Barcelona del 1705 també és tractat extensament. A més, viatja a València, la Manxa, Madrid i el País Basc, fins que torna a casa el març del 1713.
Pel detallisme, és probable que Defoe, que de jove havia fet de comerciant de calceteria, conegués de primera mà alguns indrets, especialment Montserrat. No ho sabem. I tampoc sabem si va conèixer Carleton, que efectivament és un personatge històric, o si en va heretar algun document, o si tot és fruit de la seva imaginació.
No sé encara per què aquesta ressenya em va interessar tant...