Menjar a les escoles i abandonament escolar

10/10/2013

‘Correm el perill que les polítiques socials es puguin convertir en polítiques de beneficència’ 1

L'entrevista • Tags: Acció social

Montse Ortigosa
Redacció

Jaume Clupés és el president de la FEDAIA, la Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i la Adolescència.

Parlant de pobresa, vaig llegir a El Punt Avui, el dia 12 de maig de 2013, un article que es titulava ‘Passen gana’, que deia que un de cada quatre nens i nenes de Catalunya no tenen cobertes les necessitats bàsiques, segons l’Informe de pobresa de FEDAIA, i les professores declaraven textualment que ‘pretenien aconseguir que tots els seus alumnes rebin una alimentació suficient i de qualitat com a condició indispensable per a reeixir en el corresponent procés d’aprenentatge’. Estem parlant que hi ha nens, confirmat per altres informacions, que només mengen a les escoles. De quines dades disposen actualment?

No hi ha dades. És molt complicat quantificar això. Nosaltres als centres oberts veiem famílies que tenen moltes dificultats, de tal manera que molts dels dispositius s’han adaptat a aquesta nova realitat: enlloc de fer suport escolar realitzen una activitat d’aprenentatge de cuina per  produir un tipus d’àpat  amb els quals els infants tinguin un complement a la seva alimentació. Els bancs d’aliments tenen cua i no poden servir cada setmana perquè tenen molta gent. Hi ha molts infants que pertanyen a aquestes famílies i per tant no estan cobrint les seves necessitats bàsiques. Si cada dia creix la llista d’aturats, el nivell de pobresa creix, i per tant el risc es multiplica. De totes maneres, la mala alimentació no deixa de ser només un símptoma, és la punta de l’iceberg, darrera hi ha un problema de fons més important. No només és l’alimentació, és la relació emocional que té aquest infant  amb una situació molt conflictiva, li falten altres coses, com ara el vestit, que no tingui accés a espais socialitzadors com són les colònies. Hi ha tota una sèrie d’elements que queden amagats però que ens indiquen que el risc d’exclusió social està creixent. Són infants que d’aquí deu anys haurien de donar resposta, haurien de participar en la societat que els toca viure, amb capacitats, amb recursos, i tot això està en joc. L’alimentació és important però no deixa de ser un símptoma de la situació.

Vostè creu que la societat és conscient d’això?

Jo crec que si, però conscient de què concretament? La societat està molt sensible amb la precarietat i sobretot amb la gent que l’està patint d’una forma més dramàtica. Els experts diuen que si no tenim una revolució al carrer és perquè hi ha una solidaritat tant des del punt de vista familiar com des de la ciutadania al nostre país. Una altra cosa és que la gent tingui consciència de com tot això es traduirà de cara al futur. O com afecta en el desenvolupament emocional dels infants que estan patint aquesta situació. Crec que la gent és conscient de la situació que vivim però no és conscient de què passarà al futur. Penso que hem d’intentar llançar missatges d’aquests que són importants sobretot com a responsables de les polítiques socials.

Centrant-nos en l’educació, a l’època de bonança econòmica ja hi havia a Catalunya un alt nivell d’abandonament escolar. Ara que està passant, tenen dades?

El que ens trobem és que la bonança econòmica feia que l’abandonament escolar fos un abandonament “justificat” perquè hi havia feina al carrer. El nano sortia als 16 anys sense acabar els estudis bàsics i trobava una feina on cobrava més que molts professionals. Això ha canviat perquè evidentment ara no hi ha feina. Cada vegada hi ha més consciència de que oportunitats de treball hi ha molt poques i en canvi no hi ha més remei que intentar sostenir l’aprenentatge i la formació. La situació de crisi aporta nous elements ja que els infants i els joves amb dificultats corren el risc de caure en el fracàs escolar.  El primer element és la supervivència i per tant moltes famílies el que estan és pendents de com trobar recursos i no són capaços d’ajudar als seus fills a sortir endavant en els estudis. De fet ens trobem amb nanos que tenen retard escolar i en els centres oberts es treballa molt donant suport.  Aquestes són qüestions que tindran conseqüències en el futur on tindrem un col·lectiu de persones sense capacitat de fer una inserció laboral i de poder tenir una certa autonomia, persones que tindran moltes més necessitats socials i haurem d’atendre.

Equitat i excel·lència, una combinació difícil, però no impossible.

Dissenyada per incloure

JAUME FUNES | Actualitzada el 21/12/2013 00:00

•  El recomano 0
  0 Comentaris
• Ampliar font Reduïr font
   Llegir més tard

A la novel·la Comèdia infantil, de Henning Mankell, el seu protagonista, Nelio, líder d'una colla de nens de carrer amb històries difícils, exclama: "El món no està dissenyat per als nens de carrer que pensen a poc a poc". En rellegir-la, pensava en la Plataforma per a l'Escola Inclusiva que aquests dies ha hagut d'obligar el Parlament a definir-se sobre si l'escola de tots ha de seguir sent per a tothom. Resulta que, amb el silenci còmplice del departament d'Educació, en l'última dècada, a poc a poc, l'escola ha anat deixant de ser inclusiva, i els nois i noies amb lògiques intel·lectuals diferents, discapacitats o simplement amb vides diferents, ja no hi caben. Anem cap a una escola que ja no està dissenyada per a tothom i cal ampliar les institucions especials per atendre els que considerem especials. Només ens faltava que, en sortir les dades per la rivalitat que facilita periòdicament l'informe PISA, la consellera declarés que els baixos resultats són perquè a les nostres aules hi ha massa gent estranya.

Pas a pas, estem tornant al passat. Crisis i retallades no són altra cosa que coartades per liquidar criteris bàsics i certs. Per exemple, que l'excel·lència també és possible en una escola pensada i organitzada per a la diversitat. O, també, que no és acceptable un sistema educatiu que nega als alumnes diferents la possibilitat de compartir normalitzadament una bona part del seu procés evolutiu i d'aprenentatge.

A escola, com tots

Però ja no mesurem si tots i totes arriben al final escolar, al mig de la seva adolescència, coneixent les seves capacitats i sentint-se bé amb les normalitats singulars que conformen la seva persona. Ara tan sols importa conèixer quants saben calcular com els coreans. L'excel·lència tan sols és acadèmica, és un procés d'adquisició de coneixements on qui processa la realitat d'una manera diferent representa una rèmora.

Tanmateix, si escoltessin la veu d'algun un noi singular, podrien sentir aquesta frase de Josep M. Jarque, un lluitador de l'escola que està pensada per incloure: "Un dia aniré a escola com tots, els mestres m'ajudaran en lloc d'atendre'm i la inclusió raurà en els llibres d'història". Una escola on podríem escoltar qualsevol alumne assegurant: "El més divertit és que et posen nota no pel que tu saps sinó per allò que has aconseguit que el col·lega aprengui".

Un polític català parlant MOLT BÉ anglès

Alfred Bosch a Gibraltar TV: 'Voldríem que Rajoy fos tan demòcrata com Cameron'

El diputat d'ERC estreny vincles amb les autoritats gibraltarenques

• Xarxes socials
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Alfred Bosch, diputat d'ERC al congrés espanyol, va visitar Gibraltar la setmana passada, en un moment de màxima tensió diplomàtica entre les autoritats britàniques i les espanyoles. Bosch va voler tenir informació de primera mà del conflicte i per això es va reunir amb el ministre principal gibraltarenc, Fabian Picardo. En una entrevista a la televisió de Gibraltar, va parlar de les aspiracions comunes entres catalans i gibraltarencs: 'La gent de Gibraltar té el desig de viure en pau i en llibertat; és igual com volem fer a Catalunya.' Bosch es demana per què Rajoy no permet un referèndum sobre la independència de Catalunya i no segueix l'exemple de Cameron.

'Felicitem els escocesos per la convocatòria del referèndum l'any que ve. En tenim enveja, i pensem que és un bon exemple a seguir. Ens agradaria que Mariano Rajoy fos tan demòcrata com David Cameron', va dir.

I afegí: 'Voldríem que s'adonés que els catalans, els bascs, els gibraltarencs o qualsevol comunitat tenen el dret de votar sobre el seu futur. Si és possible al Regne Unit, per què no és possible al regne d'Espanya? Voldríem tenir una resposta a això, i no n'hem tingut cap de satisfactòria. Per què això que és possible a l'Europa occidental al segle XXI no és possible al regne d'Espanya?'

Així mateix, va expressar la voluntat de tenir unes bones relacions amb Espanya. 'No tenim res contra la gent d'Espanya, ans al contrari. Volem que els espanyols siguin els nostres veïns, els nostres amics. Volem una relació d'amistat. Però no ens agrada que els poders espanyols intimidin la gent pel fet que sigui diferent. I penso que passa això, tant a Gibraltar com a Catalunya.'

L'entrevista de Bosch a la GBC.

Imatges

• 

Publicitat

Portes obertes a l'aire de tot arreu

Un molt bon reportatge de TV3 que parla de mi:
http://www.tv3.cat/videos/4733611/NosaltresElsValencians

Documental Documental que aporta una nova visió del País Valencià. Un relat coral que tracta d'explicar com, en definitiva, és possible viure i crear en valencià malgrat les estretors econòmiques, socials i polítiques actuals. Un radiografia del valencianisme del segle XXI, a partir de l'esperit de modernitat que va suposar Nosaltres, els valencians, el 1962. Dimarts, 29 d'octubre, a les 23.05, TV3 emet "#NosaltresElsValencians", documental que aporta una nova visió del País Valencià. Malgrat la situació actual, el País Valencià està demostrant que té futur, com es pot veure en aquest documental que demostra que, lluny de claudicar, hi ha amplis sectors que fan passos cap a un futur ben diferent, ple d'esperança. Una producció de Barret Films, dirigida per Andreu Signes, on es dóna espai a aquelles veus que no han estat presents, en els últims anys, en el relat que s'ha fet a Catalunya del fet valencià. Amb la presència de destacats periodistes catalans, es fa una incursió pels sectors econòmics que poden contribuir a sortir d'aquesta crisi i un retrat de tots aquells exemples de normalitat lingüística al País Valencià que continuen sent desconeguts a Catalunya. Finalment, el documental tracta sobre l'escenari sobiranista present a l'actualitat de Catalunya i, de com això pot afectar les relacions entre dos territoris que comparteixen realitats lingüístiques i culturals, societats semblants i interessos comuns com el corredor mediterrani. El president dels hostalers de la Costa Blanca, Antoni Mayor; el president dels empresaris valencians, José Vicente González; un dels fundadors d'Escola Valenciana, Jaume Fullana; el blocaire més important del món faller, Xavier Serra; la directora d'"El matí de Catalunya Ràdio", Mònica Terribas, o el director adjunt de "La Vanguardia", Enric Juliana; són algunes de les veus que s'han preguntat, tal com Joan Fuster va escriure en la introducció de "Nosaltres els valencians", "què són, què som, els valencians?". Mig segle després de "Nosaltres els valencians", d'aquella obra cabdal per a la reflexió del fet valencià i, per extensió, de la relació entre catalans i valencians, el documental 'Nosaltres', en paraules del seu director, és "una temptativa per apropar realitats germanes que han estat massa temps allunyades. A partir d'experiències quotidianes, interessos compartits i realitats històriques que cal atendre". 

El bambú, metàfora de l'educació

MISCEL·LANEA

QUI NO HA SEGUT MAI UN BAMBÚ?

ENRIC RAMIRO | 20/04/2013 | 11:00 Això era una persona d'Algemesí de tota la vida, que volia plantar bambú en un terreny que tenia a prop de la paret de Pardines per a donar-li alguna utilitat, ja que la terra valia poc i ningú li la volia comprar. Pensava l’home que creixeria ràpid, no li donaria massa feina el mantindre’l i com és fort, resistiria les intempèries de l’oratge. - Total, són canyes i segur que s’escampen per tot arreu immediatament. Es va informar preguntant a veïnes i veïns, llauradors i botiguers i fins i tot anà a la Cooperativa del poble on li havien comentat que hi havia gent jove molt assabentada. A la fi, anà a casa d’un afamat venedor de bambú de la Xina, passant per Almussafes, i li va demanar que li venera les millors llavors que tenia. No volia qualsevol cosa, no. Havien de ser les més bones del món. L’home li contestà que el bambú generalment no es planta amb llavors sinó amb rizomes per a que arrelen millor i que tots els que tenia eren els millors del món. Carregà amb ells, els va plantar i després de passar un any, no va eixir res. Un poc decebut, tornà a casa de l’afamat venedor de bambú i li va demanar uns altres rizomes, però que foren els millors dels millors dels millors. No importava el preu. Tenia il•lusió i diners. I aleshores, el venedor de bambú li va vendre els mateixos rizomes però deu vegades més cars, com passa en al vida real. Passà un any i no va eixir res de res. Anà una tercera vegada, i un quarta, i una cinquena i una sisena i res de res, però res de res. I com sempre, el venedor de bambú li venia els mateixos rizomes incrementats de preu, amb moltes bones raons i històries sobre la seua procedència i històries per a no dormir. A la setena es va jurar i perjurar que seria l’ultima vegada en anar, doncs ja portava molts viatges, molts diners i sobretot estava cansat. I tampoc, res de res. Frustrat i apesarat, va decidir abandonar per sempre més la seua il•lusió. Però al poc de temps, va fructificar el camp i varen nàixer els millors bambús de tot el país i del món sencer. Donà la casualitat que aleshores passà el venedor de llavors i al veure-les, les va admirar, va felicitar al llaurador i insistí en que els seus rizomes eren els millors del món com es podia veure de forma molt evident. I és el que bambú per a créixer necessita fer arrels durant molt de temps. Perquè quan està ben arrelat, ja pot créixer i desenvolupar-se sense por a res. Pot ser totes i tots hem estat bambú alguna vegada i ens ha costat fructificar. Igual, o més, els passa a les nostres filles i fills, als nostres alumnes, als nostres familiars i als nostres amics i amigues. I la veritat és que s’agraeix que algú estiga al nostre costat quan la llavor es fa bambú, s’arrela i creix. (Inspirat en un conte escoltat a Maite Medina que el va sentir de Nélida Zaitegui) enricramiroroca@gmail.com

Qualificacions educatives i estructura ocupacional

A la Xina, més graduats que feines qualificades

El Partit Comunista debat les reformes econòmiques necessàries per canviar el model de creixement

KEITH BRADSHER The New York Times / Wuhan (Xina) | Actualitzada el 09/11/2013 00:00

A l'oficina d'ocupació de Wuhan, com en moltes altres a la Xina, no hi cap ni una agulla. Joves, amb estudis universitaris, miren de fer-se un lloc en un mercat laboral que només absorbeix treballadors disposats a passar-se hores i hores en repetitives cadenes de muntatge asseguts en tamborets incòmodes. 

Entre ells hi ha Zheng Yilong, que es va graduar fa tres mesos i no vol acceptar un lloc de treball en una fàbrica, tot i que el seu títol és d'enginyer industrial. I busca feina d'això. A l'altra banda de l'oficina d'ocupació, hi ha els directors de fàbriques, com Jin Tao, que miren desesperadament de contractar els treballadors que necessita per donar sortida a les comandes que té.

"Hi ha un desequilibri entre l'oferta formativa i la demanda laboral", diu Jin. "Estic disposat a pagar més de 3.000 iuans (375 €) al mes, un sou que està per sobre del que cobren els nous graduats universitaris. També proposo formació, però els joves titulats simplement no volen treballar a les fàbriques", assegura.

El futur de l'economia

El desajustament entre les habilitats i les expectatives dels joves és un dels temes centrals que afronten els màxims dirigents polítics de la Xina en una reunió d'alt nivell que comença avui. En total es reuniran durant quatre dies, en una reunió coneguda com a Tercer Plenum, que s'espera que defineixi les polítiques econòmiques i socials de la Xina per als pròxims cinc anys.

Discutiran la possibilitat de reduir els impostos que graven el consum, desregular els mercats financers i canviaris, i trencar monopolis estatals que han frenat el creixement de sectors altament competitius com ara les telecomunicacions. I el tema comú de totes les discussions: com crear una economia orientada al consum i aturar el fort augment de la desocupació entre els joves xinesos més formats.

La Xina s'ha passat els últims trenta anys -fins i tot de manera obsessiva- construint fàbriques, ponts, carreteres i edificis d'habitatges. Però això ha produït un excés de capacitat que se suma a l'escassetat de treballadors poc qualificats. En un discurs a uns dirigents sindicals fet públic dilluns, el primer ministre xinès, Li Keqiang, va dir que assegurar prou llocs de treball era la màxima prioritat econòmica del seu govern. "L'ocupació és el més important per al benestar", va dir Li. "El govern no ha de desistir en això ni un moment, és una prioritat. Un creixement estable ens garanteix ocupació".

Els Plenum anteriors -celebrats el 2003 i el 2008- van comportar noves orientacions cap a una economia més sostenible, basada en un consum més alt, més serveis -sobretot en el sector financer- i més ocupació en el sector d'alta tecnologia. Però la implantació dels canvis ha estat més lenta del que es preveia. I el gran impediment per crear una economia de consum és el baix nivell d'ingressos de la generació més jove de xinesos, la que hauria de ser a hores d'ara més consumidora.

Nascuts en una era de creixement econòmic permanent i gairebé tots fills únics -de resultes de la política de natalitat-, els joves xinesos ja no només pensen a estalviar, com ho feien els seus pares, pensant en la jubilació i l'educació dels seus fills. No obstant això, poques vegades tenen prou ingressos per consumir a l'estil dels joves nord-americans i europeus que admiren i envegen.

Zheng admet que cada mes gasta tant en roba com ho fa en menjar o en el lloguer. Però com ja és comú en la seva generació castigada per altes taxes d'atur -el 25% o més per a acabats de graduar- és la família i els estalvis els que financen el seu ritme de vida. Això limita la seva despesa total. "Vull un treball per al qual em vaig formar, o en cas contrari la universitat no m'haurà servit de res", es queixa.

Per acabar d'embolicar-ho tot, molts joves rebutgen treballs de baixa qualificació i fugen de les feines en fàbriques. La taxa de graduats entre els joves xinesos s'acosta ràpidament al 75%, semblant a la dels Estats Units. El nombre d'universitaris a la Xina gairebé s'ha quintupicat des del 2000.

El somni: ser funcionari

Una norma no escrita desaconsella als joves més formats acceptar feines en fàbriques o restaurants. Molts somien accedir a la carrera de funcionari al govern o al Partit Comunista, que es veu com una manera de donar seguretat, bons sous i la influència que representa ser prop del poder en forma d'oportunitat d'inversió o, en el pitjor dels casos, corrupció.

Els xinesos graduats es poden sentir més afortunats que en altres països -a Europa i Amèrica-, ja que almenys poden optar a feines en fàbriques i restaurants. Però sense canvis profunds en la política econòmica, els experts qüestionen com la Xina pot crear ocupació per reduir l'atur entre els joves, especialment entre els graduats universitaris, un grup que -justament- es pot considerar el més políticament explosiu de la Xina.

Els blogs són útils per a res?

OCUPABILITAT I PROFESSIONALITZACIÓ
TALLER ‘EL BLOC: COM UTILITZAR-LO PER A CREAR LA TEVA MARCA PERSONAL’ 

El proper dimecres 9 d’octubre el Col·legi acollirà el taller ‘El bloc: com utilitzar-lo per a crear la teva marca personal’, conduït per la sociòloga i col·legiada Susana González, creadora de Sugoru, un bloc sobre estratègia de negocis on comparteix la seva experiència i interessos en disseny, innovació i Internet. Aquesta activitat està adreçada exclusivament a les persones col·legiades. 

Durant el taller es tractaran els següents temes:

1. Converteix el teu bloc en el teu millor CV
2. La clau d'un bloc: el contingut
3. Quin és el sistema de gestió de contingut més adient? (WordPress, Blogger, Tumblr...)
4. Contingut i disseny: La importància de dissenyar un bloc atractiu
5. Compartir i dialogar: el bloc en el marc de les altres xarxes socials
6. Mesurar per millorar la nostra estratègia
7. Més enllà d’Internet: del bloc a la vida real

A banda d’haver creat el seu bloc, Sugoru, Susana González és responsable d’Informació i Social Media Manager a AMEC.

El taller tindrà lloc dimecres 9 d’octubre, de 18.30 a 20.30h, al Col·legi. La inscripció és lliure però les places són limitades. És necessari confirmar l’assistència a través del correu electrònic colpis@colpis.cat, indicant nom i cognoms i ocupació actual o professió. Aquesta activitat està adreçada únicament a persones col·legiades.