“Els ensenyem a valorar-se, a tenir amor propi”
Enviat per recullpremsa dins de General, Ima Sanchís
TALANA BRANDLEY, dirigeix una escola pública modèlica a Brooklyn
Tinc 38 anys. Vaig néixer i visc a Brooklyn, Nova York. Casada, dos fills. Estic llicenciada en Història, Educació i Lideratge Escolar. La meva política és que amb independència dels diners que tinguis has de tenir accés a una bona educació. Catòlica, vaig a missa cada diumenge.
Convicció. Costa d’imaginar-la, tan menuda, fent classes en escoles públiques a Harlem i al Bronx. Uns anys que li van servir per dissenyar la seva estratègia educativa i tornar al seu barri per obrir un nou institut públic d’educació secundària en una de les zones marginals de Brooklyn només per a noies. En cinc anys el Young Women’s Leaderships Network ha aconseguit la qualificació més alta que s’atorga als EUA i que mesura el rendiment acadèmic i el clima escolar. El cent per cent de les seves alumnes han accedit a la universitat. Talana ha participat en la jornada Lideratge femení a l’entorn educatiu organitzat per Easse (Associació Europea d’Educació Diferenciada)
Vostè ve de baix?
Sí, el meu pare era camioner i la meva mare cosidora. Però complerts els 50, la meva mare va decidir tornar a la universitat i obtenir el títol de mestra per fer classes en una escola que ha acabat dirigint.
Vostè també somiava ser mestra?
No. Jo volia ser la cap, treballar al departament d’educació del govern dictant les lleis. Però per poder manar primer havia de ser mestra, i pel camí em vaig enamorar d’aquesta professió.
Com va ser la seva primera escola?
A Long Island, una escola de nens rics d’entre 14 i 18 anys. Jo en tenia 21.
Tres anys més gran que els seus alumnes!
En 7 anys vaig aprendre a connectar amb la particularitat de cadascun, però vaig voler tornar a Brooklyn: allà em necessitaven més. Abans vaig passar per la universitat: vaig fer un curs de lideratge per a directors d’escola i un any de pràctiques a Harlem.
Un barri pobre.
Sí, en una escola només per a noies, una cosa que jo avorria. Vaig plorar moltíssim.
Per què?
Jo defensava les escoles mixtes. Però de seguida em vaig adonar que allò no estava tan malament, les noies s’implicaven, preguntaven, estaven interessades en les classes. La seva actitud em va sorprendre.
Expliqui’m.
A l’altra escola no parava atenció a les noies. Els nois esvalotaven tant que aconseguien tota la meva atenció, preparava les classes perquè estiguessin interessats i mantinguessin la tranquil·litat.
I va acabar obrint una escola pública i gratuïta per a noies.
Sí, a Brooklyn. Però abans vaig passar per una escola mixta al Bronx. Va ser dur, però vaig aprendre. Per accedir a l’escola havia de passar per un detector de metalls, eren nens pobres que pertanyien a bandes. Però avui tinc el convenciment que els nens fan qualsevol cosa que els animis a fer.
Fa goig sentir-la.
Si tu li dius a un nen el que ha de fer, li marques uns objectius i l’ajudes a mesurar el seu progrés, ells ho fan. Les teves expectatives són les seves possibilitats.
Als EUA el fracàs escolar era altíssim i el Congrés va canviar les seves lleis.
El meu propòsit era que totes les meves alumnes anessin a la universitat i entressin en camps com la ciència, la tecnologia i l’enginyeria.
És fàcil de dir i difícil d’aconseguir.
Primer has de creure-hi, i sovint les noies no es veuen capaces, així que has de convertir-te en la seva animadora.
A les universitats nord-americanes arriba un 24% dels estudiants, i vostè aconsegueix un 100%. Com ho fa?
Tenim un programa específic a partir dels deu anys per preparar-les per anar a la universitat, les recorrem totes i convidem professionals perquè els expliquin en què consisteix la seva feina.
Què més?
El voluntariat també és obligatori des dels deu anys, forma part del currículum escolar i puntua. Considero que és fonamental formar bons éssers humans.
Vostè fila prim.
Han de ser capaços de tornar el que han rebut i preocupar-se dels altres. Avaluem la confiança en elles mateixes, la capacitat d’ajudar els altres, l’obertura de mires, la perseverança, l’esforç, la responsabilitat i la seva capacitat de ser respectuoses.
L’autoconfiança no és voluntària.
Busquem la manera i els oferim eines perquè cadascú aprengui a valorar-se, a tenir amor propi.
Amb nois a classe és diferent?
Sense ells es concentren més, no es preocupen per la seva imatge ni se senten jutjades, tenen una relació més propera amb les professores, gosen preguntar, aprenen a expressar les seves idees, se senten poderoses. Són edats, dels 10 als 18, en les quals reben molta influència de l’entorn.
Ho entenc.
Són més confiades. Totes les activitats, des del consell d’alumnes, els projectes de voluntariat i els clubs d’estudis, estan dirigides per les mateixes estudiants.
S’impliquen en la seva pròpia educació.
Exacte. En acabar el curs exposen davant el professorat i els seus pares quins han estat els seus reptes i triomfs. És una manera de fer-les conscients i responsables de la seva educació. Aprenen a marcar-se objectius a curt i llarg termini i a avaluar-los.
No s’estressen?
No, perquè aquest camí el fan acompanyades i tenen moltes classes d’expressió artística i esport. Davant les que tenen dificultats cal preguntar-se per què (no sap organitzar-se?, té mals hàbits d’estudi?) i resoldre-ho, donar-li eines.
L’essencial per ser un bon professor?
Creure que els teus nois són capaços d’aconseguir qualsevol cosa i ser capaç de trobar la manera perquè cadascun d’ells ho faci. Els alumnes han de sentir que la professora se’n preocupa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada