Les universitats a Catalunya, prou o massa?

Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, Núm. 93 - 25 de març de 2014 DE NOU, DISCUTINT EL MAPA UNIVERSITARI

S'acaba d'aprovar la relació de places de nou accés als estudis universitaris pel curs 2014 / 15. I de nou apareix la discussió: té sentit que a Catalunya hi hagi una oferta de més de 600 estudis universitaris? Té sentit que hi hagi XXX universitats oferint el títol de ZZZ? Ens ho podem permetre en un moment de greus restriccions pressupostàries? Etc. etc. I no per haver sentit abans aquesta discussió ens trobem més a prop de conclusions sòlides o de resultats acceptats. Durant onze mesos a l'any, el conseller d'universitats (ara d'Economia i Coneixement) se'n queixa; després, arribat el mes de febrer (ja sabeu, "portes obertes", "saló de l'ensenyament", etc.), quan les universitats fan les seves propostes per al curs proper, tot s'oblida. I quan arribi el mes d'abril, tornem a començar. La discussió sobre l'oferta és una altra de les moltes excuses que el sistema vol fer servir per criticar les universitats públiques: com si fóssim egoïstes insaciables, perseguint contínuament augmentar el nostre negoci, sense atendre a consideracions de qualitat, d'eficiència, de costos… Però cal dir que això no és veritat. Primer en termes comparatius: la relació oferta universitària / tamany demogràfic de Catalunya està en línia amb la de països com Holanda, França, Dinamarca o els escandinaus (però és cert que tenim, en proporció a la població, més estudiants que el Regne Unit o Alemanya). En segon lloc, en termes institucionals: qui aprova la relació de places és, en última instància, la Generalitat, no les universitats. I en tercer lloc: s'ha fomentat durant els últims 25 anys la creença social del dret a estudiar a prop de casa; més encara: el dret a triar estudis superiors en funció de la proximitat geogràfica. Aquesta aproximació des del veïnatge té febleses: a Catalunya només hi cap una bona Facultat de Veterinària; i si és cert que a Bellaterra no hi ha ni explotacions ramaderes ni grans cultius, també és cert que fa 30 anys els localismes gironins i lleidatans van ser incapaços d'arribar a un acord, de tal manera que, salomònicament, la Generalitat va decidir que ni a un lloc ni a l'altre: a la UAB. I és veritat també que raons de veïnatge han fet possible el sorgiment d'ofertes temeràries: encara que sembli barato, no es pot fer a qualsevol lloc un grau en Sociologia o en Ciència Política; cal una massa crítica d'especialistes, cal una xarxa d'experiències i d'organitzacions socials, cal un projecte institucional fort, per donar sentit a una institució universitària d'alt nivell. Quan arribi el dia que alumnes amb un grau d'aquests vulguin ser admesos a un programa de Màster i es mostri que els coneixements adquirits estan lluny de ser suficients, aleshores vindran les presses. Nosaltres hem seguit amb una estratègia de prudència, ja tradicional en aquesta Facultat. L'admissió als nostres dos graus tradicionals es redueix lleument, passant dels 140 alumnes als 120 (per tenir en compte tant l'evolució demogràfica com l'existència d'una major oferta). A la vegada, tant el doble grau de Dret + Polítiques, iniciat aquest curs, com el de Sociologia + Estadística, que començarà el curs proper, acceptaran un màxim de 20 alumnes cadascun. És a dir: intentem mantenir una oferta significativa, en termes de servei públic, i proporcionada als nostres recursos (quantitatius i qualitatius); però a la vegada la diversifiquem, per recollir millor les demandes socials i per treure conclusions de les nostres pròpies experiències. Ens atrevim a creure que, si el conjunt del mapa universitari de Catalunya s'abordés amb aquesta metodologia, potser tot plegat aniria millor… Joan Botella, Degà