L'avaluació a la universitat

AVALUAR... PER ACTUAR  Núm. 97 - 26 de maig de 2014

Una de les moltes deficiències de la versió celtibèrica del Pla Bolonya ha estat la incorporació de mesures d'avaluació continuada sense una adequada formació dels docents i sense un canvi cultural proporcionat. Per exemple, les Facultats seguim produïnt un calendari de "proves finals"… com si totes les assignatures n'haguessin de fer ( però són necessàries?). O bé la transformació del curs acadèmic en un infinit peregrinatge per mil i una proves i exercicis, concebuts com a "pastilles", com a unitats independents d'avaluació, que es fan servir per a obtenir una mitjana (i no per mesurar el grau de progrés de l'estudiant cap als resultats desitjats). O bé les dificultats per coordinar el calendari de proves, exercicis i treballs de les diverses matèries cursades simultàniament pel alumnes (de tal manera que setmanes buides s'alternen amb setmanes frenètiques d'entregues de treballs, presentacions a l'aula i discussions de seminari). Podriem seguir. En bona part, aquests problemes es deuen, qui ho pot negar, a l'absurd de posar en marxa un nou model pedagògic sense un augment dels recursos docents (o encara pitjor, amb una reducció d'aquests recursos); en part, a una tendència de fons a seguir fent el que s'havia fet sempre, simplement canviant-ne el nom. Però probablement el factor més determinant és que "Bolonya" ens va caure al damunt, sense una adequada reflexió, i a més creient que les mesures implicades en el Pla podien fer innecessàries totes les pràctiques preexistents d'avaluació i reflexió. Per això s'ha de celebrar la posta en marxa d'algunes iniciatives en els últims temps. La realització de reunions generals d'avaluació i reflexió entre professors de 1r i 2n curs, que tenen la virtualitat de permetre raonar en termes de progrés dels alumnes, ja no en un mateix curs, sinó entre cursos. O bé la iniciativa del docents de 2n de Polítiques, coordinant el calendari de realització de les proves d'avaluació de les diferents assignatures. Aquestes mesures fomenten una aproximació més col.lectiva, més global, a la mesura del progrés dels alumnes, i a més permeten detectar problemes de caràcter més estructural, que un docent individualment considerat pot no detectar. També s'obre ara el període de realització d'enquestes d'avaluació de la docència per part de l'alumnat. La UAB ha optat (per raons económiques, entre d'altres) per un model d'enquestes on-line, que ha tingut, en la primera ronda, una taxa de participació molt baixa. Cal, però, creure que aquesta tendència s'inverteixi en el futur: l'opinió dels estudiants, com a destinataris del servei docent, és simplement insubstituïble com a eina de coneixement i d'avaluació de la realitat. (Per saber quines són les assignatures que seran ara objecte d'avaluació, mireu a la Intranet, a CDS > Campus docent professor > Consulta d'àmbit d'enquestes). La qüestió, però, és per a què serveix tot això. Si no se'n fa res, si res no té conseqüències, aleshores és millor no perdre el temps. Aquesta actitud, exactament cínica, s'ha extès. Però ja no val: el sistema i la mateixa realitat ens tornen a posar davant la necessitat d'arremangar-nos i tornar a revisar el que fem. La constatació de les mancances expressives de bona part de l'alumnat; la detecció de buits o de duplicitats en les matèries que s'imparteixen; o la possibilitat, que es veu aparèixer en l'horitzó, d'un nou canvi, deixant els graus en tres cursos i modificant, en conseqüència, tant els seus continguts com els dels Màsters, faran necessari raonar sobre la base de coneixements reals sobre allò que fem, com ho fem, i quines conseqüències té. I després de raonar, actuar: canviar, netejar, posar al dia.  Joan Botella, Degà