Should Catalan teachers know more English?

Més anglès i capacitat per gestionar conflictes: això esperen els directors dels mestres novells

La Generalitat es planteja ampliar les pràctiques amb un model com el del MIR per millorar la capacitat dels nous docents de gestionar els conflictes a l'aula.

Pau Rodríguez

 

26.10.2015 - 16:56

 

 

Foto: Edu Bayer

Si els directors dels centres haguessin de posar una nota als mestres que els arriben acabats de graduar-se, els posarien un 7. La seva satisfacció amb els professors novells és notable. Ara bé, hi ha competències que, segons manifiesten des dels centres, s’haurien de millorar: la capacitat de gestionar l’aula i els seus conflictes i el nivell de llengües, tant el català com l’anglès, són les principals habilitats que caldria reforçar.

Aquestes són algunes de les conclusions de l’informe Ocupabilitat i competències dels nous docents, elaborat per l’Agència de Qualitat Universitària (AQU) per avaluar els estudis de magisteri a partir de l’opinió dels qui supervisen els mestres novells. En l’estudi hi han participat 281 empleadors –el 76% són directors, la resta gerents o titulars de centres– de tot tipus d’escoles –públiques i privades, d’entorns rics o pobres– i de totes les etapes, des d’Infantil a Secundària.

Quin perfil ha de tenir un mestre per fer-se càrrec d’una classe? El que més valoren els directors és la responsabilitat (9,4), el domini de disciplines com la llengua (9,3) o les matemàtiques (9), o la capacitat de gestionar les relacions que s’estableixen a l’aula (9,2). La realitat, però, no s’acaba d’ajustar a les expectatives dels empleadors. El nivell actual dels docents novells està 2,7 punts per sota del que voldrien els directors pel que fa a la gestió de l’aula, i 2,3 pel que fa a l’anglès.

Gràfic que permet comparar l’expectativa dels directors amb la seva valoració actual dels mestres novells. / Font: AQU

“El domini de l’anglès és primordial per quasi tots els centres”, afirma Martí Casasús, director de l’AQU. No només perquè es tracta de la sisena competència més valorada pels centres, segons l’enquesta, sinó perquè és el principal requisit que marquen els centres a l’hora de contractar el nou professorat. El 81% dels empleadors de la pública –i 96% de la concertada– consideren “molt important” que els mestres puguin impartir classe en anglès, entre altres motius per fer front al pla de plurilingüisme d’Ensenyament que preveu que l’any 2018 tots els centres hauran d’impartir un mínim del 15% del currículum en anglès.

Ensenyament secundari

Abandonament escolar i mercat laboral

L’abandonament, un problema poc escolar

MIQUEL PUIG Actualitzada el 09/10/2015 

El problema més important del nostre sistema educatiu no són els resultats, que sense ser bons són tolerables (obtenim millors resultats PISA que Suècia i similars als de Noruega o la Gran Bretanya); ni el cost, que és baix; ni les llengües vehiculars (els resultats PISA de castellà són similars als de la resta d’Espanya); ni, en la meva opinió, la concertació escolar, que és relativament equitativa. El problema més important és l’abandonament prematur, és a dir, la proporció d’alumnes que deixen d’estudiar en acabar l’ESO (o abans). Aquesta proporció (22,2%) és més del doble que l’objectiuEuropa 2020 (10%), el triple que la que tenen països com Àustria, Holanda, Irlanda o Suècia i el quàdruple que Suïssa. Sembla que Jovellanos va sentenciar que els països valen el que val la seva gent, i que la seva gent val el que sap. Les nostres taxes d’abandonament escolar (per sobre del 34% en els anys de la bombolla) són incompatibles amb una societat pròspera (perquè els treballadors poc formats són poc productius), equitativa (perquè guanyen poc) i amb un estat del benestar potent (perquè no generen prou impostos per pagar-lo).

És sorprenent que, sent el problema tan important, tinguem idees tan poc clares sobre les seves causes i els seus remeis. Una creença popular és que el que determina l’abandonament és l’atur juvenil. Així, per exemple, trobem cròniques periodístiques que diuen coses com la següent: “ El fin de los años dorados de la construcción […] ha disparado el paro juvenil […]. Esto explica que la tasa de abandono caiga desde hace tres años y haya llegado a su nivel más bajo de los últimos 12 años” ( El País, 5-9-12). En canvi, dins del Govern, la responsable de lluitar contra el fenomen és la consellera d’Ensenyament. Per la seva banda, la bibliografia que estudia el fenomen se centra en la caracterització de l’alumne que abandona (noi, immigrant, amb entorn familiar de nivell social, econòmic i cultural baix) amb l’objectiu de trobar les claus per reduir-lo i, invariablement, conclou que cal aportar més recursos al sistema. Pel que fa a programes electorals, no hi he sabut trobar cap idea concreta en aquest sentit.

Un encàrrec de la Fundació Jaume Bofill, que m’ha ocupat part de les vacances d’estiu, m’ha permès analitzar què ens diu l’evidència empírica sobre això.

El primer que ens diu és que l’abandonament escolar té molt poc a veure amb els diners: no hi ha cap correlació entre els recursos (públics i privats) que els diferents països europeus dediquen a l’ensenyament secundari inferior (la nostra ESO) i el nivell d’abandonament. Tampoc, i contra una altra creença popular, té a veure amb la proporció d’immigrants, i això tant si els considerem tots com si només els nascuts en països pobres. Ni a nivell europeu, ni a nivell de les comunitats autònomes: Catalunya, Andalusia i Castella-la Manxa tenen un abandonament altíssim; la primera té molts immigrants, les segones molt pocs. Tampoc té a veure amb la pobresa, i això tant si la mesurem amb la proporció de joves per sota del “llindar del risc de pobresa” com si la mesurem amb la proporció de renda que rep el 20% més baix de la població.

El nivell d’abandonament té a veure amb l’atur, però poc. És cert que a Catalunya i a Espanya l’abandonament ha baixat a mesura que creixia l’atur, però tenim el mateix atur que fa vint anys i un nivell d’abandonament, afortunadament, molt més baix que aleshores. A nivell europeu, tampoc no hi ha cap relació rellevant entre una cosa i l’altra.

¿Significa tot això que les causes de l’abandonament són tan complexes que no hi podem trobar relacions amb cap altre fenomen? Tot el contrari. El nivell i sobretot l’evolució dels índexs d’abandonament, a Europa i a les diferents comunitats espanyoles, segueixen de molt a prop un paràmetre del mercat de treball: quina proporció de llocs de treball estan ocupats per persones amb una titulació que com a màxim sigui la secundària inferior (l’ESO).

En definitiva, si Suïssa té les taxes d’abandonament escolar més baixes d’Europa no és perquè els suïssos gastin molt en ensenyament (que no ho fan), sinó perquè per fer de cambrer cal un títol de secundària superior. No és qüestió d’idiosincràsia, ni de recursos, ni de tradicions culturals, sinó de regulació del mercat laboral.

Opinió – MIQUEL PUIG – ara