L’abandonament, un problema poc escolar
MIQUEL PUIG
El problema més important del
nostre sistema educatiu no són els resultats, que sense ser bons són
tolerables (obtenim millors resultats PISA que Suècia i similars als de
Noruega o la Gran Bretanya); ni el cost, que és baix; ni les llengües
vehiculars (els resultats PISA de castellà són similars als de la resta
d’Espanya); ni, en la meva opinió, la concertació escolar, que és
relativament equitativa. El problema més important és l’abandonament
prematur, és a dir, la proporció d’alumnes que deixen d’estudiar en
acabar l’ESO (o abans). Aquesta proporció (22,2%) és més del doble que
l’objectiuEuropa 2020 (10%), el triple que la que
tenen països com Àustria, Holanda, Irlanda o Suècia i el quàdruple que
Suïssa. Sembla que Jovellanos va sentenciar que els països valen el que
val la seva gent, i que la seva gent val el que sap. Les nostres taxes
d’abandonament escolar (per sobre del 34% en els anys de la bombolla)
són incompatibles amb una societat pròspera (perquè els treballadors poc
formats són poc productius), equitativa (perquè guanyen poc) i amb un
estat del benestar potent (perquè no generen prou impostos per
pagar-lo).
És sorprenent que, sent el
problema tan important, tinguem idees tan poc clares sobre les seves
causes i els seus remeis. Una creença popular és que el que determina
l’abandonament és l’atur juvenil. Així, per exemple, trobem cròniques
periodístiques que diuen coses com la següent: “ El fin de los años dorados de la construcción […] ha disparado el paro juvenil […]. Esto explica que la tasa de abandono caiga desde hace tres años y haya llegado a su nivel más bajo de los últimos 12 años” ( El País,
5-9-12). En canvi, dins del Govern, la responsable de lluitar contra el
fenomen és la consellera d’Ensenyament. Per la seva banda, la
bibliografia que estudia el fenomen se centra en la caracterització de
l’alumne que abandona (noi, immigrant, amb entorn familiar de nivell
social, econòmic i cultural baix) amb l’objectiu de trobar les claus per
reduir-lo i, invariablement, conclou que cal aportar més recursos al
sistema. Pel que fa a programes electorals, no hi he sabut trobar cap
idea concreta en aquest sentit.
Un encàrrec de la Fundació
Jaume Bofill, que m’ha ocupat part de les vacances d’estiu, m’ha permès
analitzar què ens diu l’evidència empírica sobre això.
El primer que ens diu és que
l’abandonament escolar té molt poc a veure amb els diners: no hi ha cap
correlació entre els recursos (públics i privats) que els diferents
països europeus dediquen a l’ensenyament secundari inferior (la nostra
ESO) i el nivell d’abandonament. Tampoc, i contra una altra creença
popular, té a veure amb la proporció d’immigrants, i això tant si els
considerem tots com si només els nascuts en països pobres. Ni a nivell
europeu, ni a nivell de les comunitats autònomes: Catalunya, Andalusia i
Castella-la Manxa tenen un abandonament altíssim; la primera té molts
immigrants, les segones molt pocs. Tampoc té a veure amb la pobresa, i
això tant si la mesurem amb la proporció de joves per sota del “llindar
del risc de pobresa” com si la mesurem amb la proporció de renda que rep
el 20% més baix de la població.
El nivell d’abandonament té a
veure amb l’atur, però poc. És cert que a Catalunya i a Espanya
l’abandonament ha baixat a mesura que creixia l’atur, però tenim el
mateix atur que fa vint anys i un nivell d’abandonament, afortunadament,
molt més baix que aleshores. A nivell europeu, tampoc no hi ha cap
relació rellevant entre una cosa i l’altra.
¿Significa tot això que les
causes de l’abandonament són tan complexes que no hi podem trobar
relacions amb cap altre fenomen? Tot el contrari. El nivell i sobretot
l’evolució dels índexs d’abandonament, a Europa i a les diferents
comunitats espanyoles, segueixen de molt a prop un paràmetre del mercat
de treball: quina proporció de llocs de treball estan ocupats per
persones amb una titulació que com a màxim sigui la secundària inferior
(l’ESO).
En definitiva, si Suïssa té
les taxes d’abandonament escolar més baixes d’Europa no és perquè els
suïssos gastin molt en ensenyament (que no ho fan), sinó perquè per fer
de cambrer cal un títol de secundària superior. No és qüestió
d’idiosincràsia, ni de recursos, ni de tradicions culturals, sinó de
regulació del mercat laboral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada