Com biologitzar el que és social. Visca les correlacions!

Sergio Parra, escriptor i divulgador científic

 

Tinc 37 anys. Barceloní. Llicenciat en Filosofia. Solter i sense fills. Sóc partidari de la democràcia líquida, de poder participar en cada decisió, i de l’anomenada col·laboració 2.0. No tinc creences, ni tan sols no em crec el que veig. Aposto pels exercicis de constatació científica

“Som la suma del que ens envolta”

Ima Sanchís                16/12/2015 01:08

 

Aquesta cançó que taral·leja...

Sí, horrible, és una d’aquestes cançons enganxoses que colonitzen el nostre cervell sense que en puguem deslliurar-nos i que van saltant, com un virus mental, de cervell a cervell. Es tracta d’un mem.

Defineixi’m mem.
Element d’una cultura (informació, instruc­cions, conducta, idees, cançons, modes...) que es transmet per imitació. Tot són mems, totes copia i es transmet i acaba configurant el que som.
Som el que imitem?
La imitació està imbricada en els circuits neurològics del nostre cervell, que aprèn observant i imitant. I la memesfera és l’atmosfera de mems en què vivim.
La sopa de la qual som un fideu?
Sí, la que forma una societat. Per exemple, hi ha societats els membres de les quals tenen més mal d’esquena que d’altres, i no per les activitats que desenvolupen. S’ha descobert que el mal d’esquena és, fins a cert punt, una imitació. Si al nostre voltant hi ha molta gent amb mal d’esquena, l’ acabem somatitzant.
De debò?
Els llocs que estan més bruts o degradats provoquen que la gent sigui més vandàlica del que seria normalment.
Curiós.
A Nova York es va resoldre part del vandalisme que hi havia al metro netejant les estacions i els vagons de grafitis i brutícia. Un individu se sent més vigilat en un ambient ordenat i net.
Diuen que el somriure és de les coses més contagioses.
Ho és, però la qüestió arriba més lluny: tornar un somriure desencadena substàncies al nostre cervell que tonifiquen l’estat d’ànim.
Fa pensar.
Tenir amics feliços no només et fa més feliç, sinó que també et permet fer feliç més gent. Envolti’s de mems positius i la seva vida canviarà radicalment, compti que això és ben cert.
La memesfera ens domina?
Sí, i n’hi ha milers d’estudis. Tothom sap que si es publica un cas de suïcidi al cap d’uns dies hi ha més suïcidis dels habituals.
No tenim gens de personalitat?
Tenim una personalitat de ment rusc. El grup és el que ens fa forts. L’avantatge evolutiu sempre ha estat amb els més col·laboratius del grup. Coneix la comunitat de Roseto?
La més longeva dels Estats Units.
Descendents d’immigrants italians que en ­realitat tenen sobrepès, mengen greixos, no fan esport i fumen; però no tenen estrès perquè viuen a l’empara de la comunitat i s’estimen més col·laborar que competir.
Cal apropar-se a persones felices, som­rients, bones i intel·ligents; ho entenc.
Existeix l’arquetip que les rosses són ximples, i efectivament: les rosses naturals o tenyides treuen puntuacions inferiors en els test d’intel·ligència perquè fins i tot elles mateixes assumeixen el fals arquetip.
...?
En un experiment van sotmetre un grup de nois abans d’una prova intel·lectual a fotos de noies; els que van mirar fotos de rosses van treure la pitjor puntuació. La gent que s’enfronta a estereotips es comporta igual que ells.
Increïble.
Si et relaciones amb una persona que és feliç, tens un 15% més de probabilitat de ser-ho tu també. I si és a través d’un amic d’un altre amic que és feliç, tens un 10% de probabilitat encara que no coneguis aquesta persona.
També mimetitzem la intel·ligència?
Sí, estar amb persones intel·ligents augmenta la nostra pròpia intel·ligència; i el risc de ser obès s’incrementa un 57% si un dels teus amics engreixa, perquè allò que veiem com a normal és allò que més veiem.
Som com un tot.
El to de veu, les paraules que escoltem dels que ens envolten tenen un impacte en la nostra felicitat. S’ha comprovat que després d’un insult calen cinc compliments per arreglar-ho. Som com esponges que imitem constantment tot el que ens envolta, és la nostra manera de sobreviure.
Si vols gestionar la teva vida, has de ges­tionar el teu medi.
Exacte, i el país on vius determina molts trets en la teva vida i el teu grau de felicitat. Si vols canviar la teva forma de ser, una manera molt eficient és canviar de país, o canviar de barri. N’hi ha experiments molt curiosos.
Expliqui’m.
Als EUA consideren els negres menys intel·ligents que els blancs. I aquest biaix influeix també en els negres: quan fan un test d’intel·ligència per comparar-se a un grup de blancs treuen una nota pitjor. En canvi, si no els ­diuen que el test serà comparat amb els blancs treuen notes superiors. Per això resulta tan ­difícil eliminar els trets racistes o masclistes d’una societat, ha de canviar el subconscient de la majoria.
Som poca cosa, segons es veu.
Hi ha milers d’experiments sobre això: si agafes dos grups i a un li fas la classe en un to una mica més trist, gairebé imperceptible, aquest grup estarà més trist; si els exposes a imatges d’actes irracionals, seran més ximples... Ens creiem únics, individuals, però només és una il·lusió cognitiva. La llibertat és una entelèquia. Som la suma del que ens envolta.

Quina autonomia de centres?

No desfem el poc que hem fet

MIQUEL PUIG Actualitzada el 20/11/2015 20:43

 

Pocs discuteixen que la Generalitat ha creat una sanitat pública de primera però que, en canvi, no ha fet el mateix amb l’ensenyament públic.

Un dels motius d’aquesta disparitat és que construir una sanitat de primera fonamentalment era qüestió de posar-hi diners, mentre que construir un ensenyament de primera era més difícil perquè es tracta, sobretot, d’organització.

És cert que la nostra despesa pública en ensenyament és relativament baixa, però no més que la sanitària. Així, un país exemplar com Finlàndia dedica un 6,5% del PIB a l’ensenyament públic, mentre que Espanya (per utilitzar dades homogènies, ja que l’Eurostat no facilita les catalanes) només hi dedica un 4%; però Finlàndia dedica un 8,4% a la sanitat pública i Espanya només un 6%. És en tots dos conceptes que l’esforç públic és baix, i és que aquestes xifres ignoren el pes de la sanitat i l’ensenyament privats, que, en la mesura que siguin triats per una part de la població, descarreguen de pressió el sector públic.

Considerem, en aquest sentit, la despesa pública en la secundària inferior (l’ESO), en la qual té lloc la gran divergència entre els resultats detectats per PISA, on Finlàndia excel·leix enfront de la mediocritat espanyola, i en la qual es gesta la terrible divergència entre les taxes d’abandonament escolar espanyoles (22%, les mateixes que les catalanes) i les finlandeses (9,5%). Doncs bé, el sector públic finlandès dedica un 1,1% del PIB a aquesta etapa, mentre que l’espanyol només hi destina un 0,84%. Ara bé, aquell 1,1% paga els costos del 95% dels estudiants finlandesos que estan escolaritzats en la pública i els del 5% restant (les escoles privades no poden cobrar dels alumnes), mentre que les famílies espanyoles que escolaritzen a la privada aporten l’equivalent a un 20% dels recursos totals. Feta aquesta correcció, l’esforç finlandès pot ser un 10% superior, una proporció significativa però que no justifica l’enorme diferència en els resultats. Com que sovint volem esmenar les deficiències del sistema a base de més hores lectives, és important fer notar que tampoc no es tracta d’això: els alumnes finlandesos passen només cinc hores a l’escola!

L’èxit de l’escola finlandesa rau en l’autonomia del centre, que encoratja la implicació de mestres i de pares. En particular, el seu director selecciona la totalitat del personal docent d’entre graduats, i ho fa tenint present l’adaptació dels seus perfils al projecte escolar, que és específic de l’escola.

Com és sabut, el sistema espanyol no és aquest, sinó el napoleònic: un únic model educatiu per a totes les escoles i professors assignats via oposició d’una manera uniforme. És un sistema que, en el context de societats rurals, analfabetisme rampant i manca d’estudis universitaris de qualitat, tenia molt de sentit.

El sistema finlandès no ens és nou, tanmateix. Quan es va iniciar el procés de renovació escolar a Catalunya, amb el pressupost extraordinari de cultura de l’Ajuntament de Barcelona de 1908, el que es proposava era crear escoles especificant que “ el modo de selección de los nuevos maestros no puede ser ni las clásicas oposiciones ni un mero concurso mecánico de títulos académicos y méritos oficiales [porque] jamás serviría para demostrar la vocación, el entusiasmo, el amor al niño […]”. El projecte estava signat per cinc regidors, entre els quals Francesc Layret, i es va materialitzar amb la creació de l’Escola del Bosc, a Montjuïc, dirigida per Rosa Sensat. Aquesta dinàmica renovadora va ser interrompuda per la dictadura de Primo primer, i de Franco després, que van reinstaurar el model napoleònic.

L’esforç català per reprendre la tradició i, alhora, entroncar amb la modernitat es va materialitzar a la llei d’educació, pactada el 2009 entre CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, que obre tímidament el sistema. En aplicació d’aquesta llei, el decret de plantilles (39/2014) estableix que fins a la meitat de les places puguin tenir uns requeriments especials proposats per la direcció del centre en funció del seu projecte escolar, les quals hauran de ser ocupades per funcionaris però en el procés de selecció dels quals podrà haver-hi una fase -amb un pes màxim del 40%- en què els candidats hauran de demostrar la seva adequació al projecte de l’escola davant d’un tribunal, presidit per un inspector, del qual podran formar part el director de l’escola i dos mestres nomenats pel claustre. Som a anys llum de l’autonomia finlandesa, però és un pas en la direcció correcta.

Per això em dol que la CUP, que estic segur que no vol sinó el millor per a tots els catalans, i sobretot per als qui són usuaris de l’escola pública, exigeixi que es desfaci aquest pas i que tornem a l’escola franquista. O, si es prefereix, a l’autonomista.