No desfem el poc que hem fet
MIQUEL PUIG
Pocs discuteixen que la Generalitat ha creat una
sanitat pública de primera però que, en canvi, no ha fet el mateix amb
l’ensenyament públic.
Un dels motius d’aquesta
disparitat és que construir una sanitat de primera fonamentalment era
qüestió de posar-hi diners, mentre que construir un ensenyament de
primera era més difícil perquè es tracta, sobretot, d’organització.
És cert que la nostra despesa pública en
ensenyament és relativament baixa, però no més que la sanitària. Així,
un país exemplar com Finlàndia dedica un 6,5% del PIB a l’ensenyament
públic, mentre que Espanya (per utilitzar dades homogènies, ja que
l’Eurostat no facilita les catalanes) només hi dedica un 4%; però
Finlàndia dedica un 8,4% a la sanitat pública i Espanya només un 6%. És
en tots dos conceptes que l’esforç públic és baix, i és que aquestes
xifres ignoren el pes de la sanitat i l’ensenyament privats, que, en la
mesura que siguin triats per una part de la població, descarreguen de
pressió el sector públic.
Considerem, en aquest sentit, la despesa pública en
la secundària inferior (l’ESO), en la qual té lloc la gran divergència
entre els resultats detectats per PISA, on Finlàndia excel·leix enfront
de la mediocritat espanyola, i en la qual es gesta la terrible
divergència entre les taxes d’abandonament escolar espanyoles (22%, les
mateixes que les catalanes) i les finlandeses (9,5%). Doncs bé, el
sector públic finlandès dedica un 1,1% del PIB a aquesta etapa, mentre
que l’espanyol només hi destina un 0,84%. Ara bé, aquell 1,1% paga els
costos del 95% dels estudiants finlandesos que estan escolaritzats en la
pública i els del 5% restant (les escoles privades no poden cobrar dels
alumnes), mentre que les famílies espanyoles que escolaritzen a la
privada aporten l’equivalent a un 20% dels recursos totals. Feta aquesta
correcció, l’esforç finlandès pot ser un 10% superior, una proporció
significativa però que no justifica l’enorme diferència en els
resultats. Com que sovint volem esmenar les deficiències del sistema a
base de més hores lectives, és important fer notar que tampoc no es
tracta d’això: els alumnes finlandesos passen només cinc hores a
l’escola!
L’èxit de l’escola finlandesa rau en l’autonomia
del centre, que encoratja la implicació de mestres i de pares. En
particular, el seu director selecciona la totalitat del personal docent
d’entre graduats, i ho fa tenint present l’adaptació dels seus perfils
al projecte escolar, que és específic de l’escola.
Com és sabut, el sistema espanyol no és aquest,
sinó el napoleònic: un únic model educatiu per a totes les escoles i
professors assignats via oposició d’una manera uniforme. És un sistema
que, en el context de societats rurals, analfabetisme rampant i manca
d’estudis universitaris de qualitat, tenia molt de sentit.
El sistema finlandès no ens és nou, tanmateix. Quan
es va iniciar el procés de renovació escolar a Catalunya, amb el
pressupost extraordinari de cultura de l’Ajuntament de Barcelona de
1908, el que es proposava era crear escoles especificant que “ el
modo de selección de los nuevos maestros no puede ser ni las clásicas
oposiciones ni un mero concurso mecánico de títulos académicos y méritos
oficiales [porque] jamás serviría para demostrar la vocación, el
entusiasmo, el amor al niño […]”. El projecte estava signat per cinc
regidors, entre els quals Francesc Layret, i es va materialitzar amb la
creació de l’Escola del Bosc, a Montjuïc, dirigida per Rosa Sensat.
Aquesta dinàmica renovadora va ser interrompuda per la dictadura de
Primo primer, i de Franco després, que van reinstaurar el model
napoleònic.
L’esforç català per reprendre la tradició i,
alhora, entroncar amb la modernitat es va materialitzar a la llei
d’educació, pactada el 2009 entre CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, que obre
tímidament el sistema. En aplicació d’aquesta llei, el decret de
plantilles (39/2014) estableix que fins a la meitat de les places puguin
tenir uns requeriments especials proposats per la direcció del centre
en funció del seu projecte escolar, les quals hauran de ser ocupades per
funcionaris però en el procés de selecció dels quals podrà haver-hi una
fase -amb un pes màxim del 40%- en què els candidats hauran de
demostrar la seva adequació al projecte de l’escola davant d’un
tribunal, presidit per un inspector, del qual podran formar part el
director de l’escola i dos mestres nomenats pel claustre. Som a anys
llum de l’autonomia finlandesa, però és un pas en la direcció correcta.
Per això em dol que la CUP, que estic segur que no
vol sinó el millor per a tots els catalans, i sobretot per als qui són
usuaris de l’escola pública, exigeixi que es desfaci aquest pas i que
tornem a l’escola franquista. O, si es prefereix, a l’autonomista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada